Ictus

Ahir va ser el el Día Mundial del Ictus i coincidint amb ell s´han fet diversos actes i accions. A l´estat espanyol es produeixen uns 130.000 casos d´ictus a l´any i es confirma com la primera causa de mort entre les dones i la segona entre els homes. Aprofitant aquest dia s´estrena un documental força interessant: "Invictus. La cicatriu a la mirada". El documental, portat a terme per la Fundació Ictus i dirigit per Javier Rada i Jordi Gallofré, recull el testimoniatge de tres persones de diverses edats que han patit un ictus i les seves històries personals, la seva lluita contra la malaltia per sortir invictes. Tal com diuen els directors, l´ictus és un terratrèmol emocional que s´emporta tot per davant i és admirable d´aquestes persones el seu coratge, energia, força i optimisme davant la seva situació, les ganes de sortir cap endavant. Una lliçó, que bé podria valer per d´altres malalties. Un dels protagonistes comenta com somniava tantes i tantes vegades que estava curat, i es movia i movia fins a arribar a ballar (Antonio, nom d´aquest protagonista porta tres ictus i es recupera mentre pinta). Esteve, professor universitari i que també va patir un ictus, es pregunta al documental de forma més emocionant com s´ho farà per pujar escales, per posar-se dempeus, per aixecar-se de la cadira. Per últim, la Isabel, que va patir un ictus només amb 24 anys és totalment explícita amb la seva situació: “Me quiero morir y por qué morir, morirse; ¿No creo en Dios pero por qué tenía que pasar esto?”.

El principal objectiu dels actes que es celebren és incidir en la necessitat de la prevenció per reconèixer les senyals que adverteixen d´un possible ictus i la forma d´actuar. També a la tv van sortir diversos casos de superació que realment impressionen. Haurem d´anar al cas d´una malaltia que ataca quan menys t´ho esperes i que et pot fer mal. De moment podem aprendre de tots aquests herois que lluiten dia a dia per superar-la.

Au siau