Tambors de guerra

Ja estem un altre cop. Sembla que tornen a formar part de la nostra vida, nous tambors de guerra. Després que el secretari d'Estat americà presentés arguments per atacar Síria, obama ha sortit als mitjans per dir que ell no vol una nova intervenció militar, però que s´ha de fer. No tinc adjectius. Ni les més altes i cultes llengües com el grec o el llatí, crec que en tinguin de paraules per anomenar tanta pocavergonya i tanta misèria. I no seré jo qui defensi el règim sirià, només faltaria. Però les causes de les guerres avui en dia són ja prou conegudes per intentar enganyar el personal. Ahir amics, avui enemics, només moren qui no han de morir, només pateixen qui no han de fer. Només hem de recordar els casos d´Iraq o Afganistan. Els inspectors de l'ONU cerquen evidències d'atacs químics a Síria. obama va dir que ara és la seva "obligació" assegurar-se que no quedi impune "un règim que està disposat a utilitzar armes prohibides per normes internacionals contra la seva pròpia gent, incloent nens". "Hi ha molta gent que creu que s'hauria de fer alguna cosa, però ningú vol fer-ho", es va queixar. Si aquest argumentari és vàlid, també ho seria per les bestieses que vivim tots els ciutadans a tots els països, que són moltes i diàries, perpetrades pels poders. És molt trist el que passa, és veritat, però és trist també a molts països del que no es diu res, àrabs, africans, americans o asiàtics, però no es diu res perquè els interessos econòmics no deixen fer-ho, veritat?. Però això no ho direm ni ho treurem als mitjans de comunicació. És igual que morin a centenars a Etiòpia o Somàlia, oi? No importa, no tenen petroli. És igual que no es defensin els drets humans arreu. Ara sí, hem d´anar a matar a Síria. Ara faran una bona estratègia de comunicació per intentar convèncer que no n´hi havia més remei, que jo no volia i què dolents són els demés. Agafeu-vos. Assistirem a un nou episodi de la barbàrie humana. 

Au siau!

Sang a Síria

"Al vestíbul de l´hospital Deir Shifa, del barri d´Al Shaar n´hi han diversos nens que van a cercar cartrons de llet amb les seves mares, entre ells un petit que va ser ferit per un coet. L´han portat per donar-li les últime4s cures abans de portar-lo a Turquia. Té un troç de la cama dreta arrencada i no para de plorar de dolor mentre un dels tres únics metges que n´hi ha a tota la ciutat cura les seves ferides. Algú comença a cridar perquè han arribat els helicòpters i estan disparant. El primer coet cau a pocs metres de l´hospital. Bocins de l´edifici cauen davant d ela porta d´entrada, les parets vibren al llarg d´una estona. El segon coet cau de plè a l´edifici i causa el pànic. El soroll és fragorós.
Mentre hi ha qui corre al sòtan de l´edifici per protegir-se, altres van a cercar al nen, exposat a la part més visible de l´edifici,per portar-lo a lloc segur. Apareix algú del carrer que demana auxili, una persona que senzillament creuava el carrer en el moment equivocat, i ha perdut la seva cama a l´alçada de la cintura. Quatre voluntaris de l´hospital prenen una llitera i sota el foc de l´helicòpter, van a cercar el ferit. És només carn destrossada i la sala d´emergències, un riu de sang, però sortirà viu al cap d´unes hores. L´escena és surrealista".

Aquest és un fragment de la crònica que a La Vanguarida feia el corresponsal del diari o de l´agència a Alepo. No és una novel.la ni una exageració de la realitat. Malgrat que ja coneixem la deriva periodística per intentar atreure lectors, la fotografia és una altra mostra de la brutalitat amb què el règim ataca el seu propi poble. No és fàcil de païr ser humà, quan veus la quantitat de bàrbars i de sanguinaris que no tenen cap tipus de pudor en matar a persones com si de carn es tractès. Com animals. És com sempre dic, l´altre cara de la moneda d´una humanitat que és capaç de portar un vehicle a Mart o de reflexionar sobre sí mateix en reflexions d´alta intel.lectualitat. Notícies com aquestes fan veure l´ambivalència del ser humà i el complex del nostre cervell i porta dubtes de la nostra capacitat perquè la societat vagi realment cap endavant.

Au siau

Damasc en perill

En general no intento parlar mai dels conflictes armats al món.Són tan humiliants per l´espècie humana i tan oblidats per tothom, que l´únic que em sol produir és fàstic. Fàstic per la nostra facilitat per fer la guerra i no per parlar, per comunicar-nos, per dialogar. Fàstic per la nostra apatia davant les morts inútils i gratuïtes de tanta gent. Fàstic per la rapidesa amb què oblidem el que passa. Que Síria ja estava a punt de la guerra civil no és una nova notícia; que porta més que mal camí, tampoc. Que la fam de poder dels dictadors no enten d´humanitat ni de drets humans, tampoc. Hem vist els horrors arreu del món, i ens immunitzem davant les noves imatges de mort, d´horror, de cossos humans destrossats i de sang. És una més. La barbàrie del tirà Asad no té ja fi, fent caure bombes i soldats a sang i fetge sobre la seva pròpia població, a punt de fer servir armes químiques: tot val pel poder. Als polítics del món, no els importa ni la mort ni els morts del país ni el mal que suposa per les generacions futures, per les dones, pels nens. Cadascú vigila els seus interessos geoestratètics, com si la seva absurda partida d´escacs fos més important que la vida de tans innocents. La guerra després de setmanes en altres poblacions, ja ha arribat a Damasc. Per quedar-se. 

Damasc,ciutat del món, Patrimoni de la Humanitat. Ciutat antiga, coneguda des de l´any 2500 a.C., la ciutat més antiga habitada ininterrompudament (en àrab دمشق; Dimashq), amb tanta i tanta història: el sepulcre de Saladino, les vuit portes de la ciutat, seu dels cinc patriarcats, la tomba de Juan Bautista, restes de Bizanci, passat dels Omeies, van passar per ella els mongols, els malmelucs  i els turcs. Cruïlla de cultures i civilitzacions, des d´avui veurem la seva fi, veurem la seva destrucció, impassibles, inoperants davant el terror humà. Un altre més.

Au siau