Dia mundial de la poesia

La UNESCO celebra el Dia Mundial de la Poesia el 21 de març amb l'objectiu de reflexionar sobre el poder del llenguatge poètic i les capacitats creadores de cada persona. El principal objectiu és donar suport a la diversitat lingüística a través de l'expressió poètica i donar l'oportunitat a les llengües amenaçades de ser un vehicle de comunicació artística. Aquesta celebració es realitza anualment des de l'any 1999. Arreu han sorgit iniciatives per festejar aquest dia amb lectures de poemes, poemes commemoratius, llibres nous, etc. Els autors que han participat en la celebració del Dia Mundial de la Poesia amb la creació d'un poema expressament per a l'ocasió, traduït a diverses llengües, són Josep Piera (2008), Ponç Pons (2009), Jordi Pàmias (2010), Marta Pessarrodona (2011), Narcís Comadira (2012), Zoraida Burgos (2013), Montserrat Abelló (2014) i Jaume Pont (2015). Aprofintant el moment, cal remarcar el nou llibre de poemes que ha tret José Manuel Caballero Bonald que recorre al dubte com a forma d'encarar la vida. El llibre, Desaprendizajes, l´ha tret l´editorial Seix Barral, on l´autor reflexiona sobre la importància d'oblidar l'après per seguir avançant en la cerca. 

Cal donar a la poesia el valor que té com a punt de trobada entre el ser humà i la comunicació dels sentiments que conté com a ser. Mai pot substituir-se per res, en aquest permanent i continu joc i aprenentatge per saber qui som. Us deixo amb un bocí d´un poema de Miquel Martí i Pol

Ara el que cal és que tot recomenci:
la veu i el gest
on no hi ha veu ni gest,
els camins que no menen enlloc
i la incertesa del vent,
el que encara no hem dit
i el que encara no hem pensat,
el que voldríem i el que no voldríem,
el que és bell i llunyà
i el que és pròxim i obscur.

Au siau!

Mor el poeta Mark Strand

El poeta, escriptor i traductor Mark Strand ha mort a Brooklyn aquest dissabte passat, als 80 anys d´edat. La mort és quelcom impossible d´aturar, però és més sentida en aquells que han incorporat el seu intel.lecte per desenvolupar el nostre creixement individual i social. És el paper dels poetes: fer treballar el llenguatge, la comunicació, el pensament, la reflexió, l´emoció, l´inconscient, el subconscient. Per això és com la mort de la flor més elegant del jardí. Ha estat una mort sentida. En plena ona de fred, sembla com si el clima hagués volgut sumar-se en un moment tràgic i retre un cert homenatge a la seva poesia.

“En un camp/ jo sóc l'absència / de camp. / 

Això és / sempre així. / On sigui que estigui / jo sóc el que manca. / 

Quan camí /parteixo l'aire / i sempre / l'aire ingressa / a omplir els espais / on ha estat el meu cos./ Tots tenim / raons / per moure'ns. / Jo em moc / per deixar les coses intactes”, 

(del seu primer poemari, Dormint amb un ull obert (1964).

Strand va passar els últims anys a Madrid amb la marxant d'art Maricruz Bilbao. En emmalaltir va tornar a Nova York a la recerca d'aquests paisatges urbans típics del seu admirat Edward Hopper, pintor al que va dedicar un dels seus principals assajos. “Els quadres de Hooper són els d´un viatger que passa per aquí i mira a els qui estan dins. Els seus quadres t'enfronten amb fragments aïllats d'una narrativa”, va declarar. Strand escrivia com pintava i pintava com escrivia. Chus Visor, el seu editor a Espanya, parla de la seva minuciositat, de la seva cerca del “càlcul exacte de la paraula”.  Strand va néixer a Prince Island, a Canadà, al 1934; va ser un viatger impenitent, encoratjat des de nen per continus trasllats deguts a la condició de directiu de Pepsi Cola del seu pare. Sent adolescent, va estar a Colòmbia, Mèxic i Perú, on va aprendre un espanyol per llegir a Rafael Alberti i Octavio Paz, poetes tots dos als quals va traduir. Ja d'adult va passar llargues temporades a Brasil, Itàlia i Espanya, on alternava la seva afició pels toros amb el seu gust pel menjar i llargues converses en les tavernes.

Adéu a un altre poeta. 

Au siau!

Setmana de la poesia a Barcelona

Al llarg dels propers dies, Barcelona viurà un d´aquells moments màgics al llarg de l´any que té la ciutat. És veritat que com tantes de les coses que envolten la nostra vida, serà màgic en funció del subjecte receptor, el ciutadà. Es tracta de la Setmana de la Poesia 2014 a Barcelona. Aquest moment cultural el viurem del 14 al 20 de maig a la ciutat i vestirà la city amb propostes variades de música, cabaret, lectura, audicions, noves tecnologies, etc i amb noms de primera fila de l´escena literària: Joan Vinyoli, Martí de Riquer, Edgar Allan Poe, Pere Quart, Fierro, Lou Reed...És com sempre un bon moment per apropar-nos a un gènere que està més dins nostre del que ens pensem, que ens toca la fibra i que ens fa escoltar-nos, que ens fa sentir el silenci, ens fa plorar i ens omple d´oxígen, ens enfanga ben al fons o ens fa volar més enllà de les constelacions més llunyanes. És la poesia. Gaudim-la.

¡Los suspiros son aire y van al aire!
¡Las lágrimas son agua y van al mar!
Dime, mujer: cuando el amor se olvida,
¿sabes tú a dónde va? (Gustavo Adolfo Becquer).

Mor un poeta

Malgrat que al meu blog d´art ja n´he parlat, és just que li fem un petit homenatge a algú que, essent considerat un "maldito", segurament ha donat més en aquesta vida que molts d´aquells que es consideren sants i persones "normals". Es tracta de Leopoldo María Panero. Ara tothom en sabrà d´ell (com sempre). Tothom dirà que ha llegit un dels seus poemes (com sempre). Però el ben cert és que Panero, un poeta, un reputat poeta per la gent de la seva generació, ha mort en un psiquiàtric a Las Palmas. Segurament ens servirà també l´argument que ell es va voler recloure dins d´aquesta institució de forma voluntària. Però ningú es preguntarà per què. Tampoc ningú es preguntarà per què tantes vegades la cultura (sí, cultura) està tan enganxada a problemes d´ordre personal, a la marginació social, a l´oblit. Leopoldo María Panero va néixer a Madrid el 1948. Fill i germà de poetes. El 1976 Jaime Chavarri va iniciar el rodatge del que havia de ser un reportatge sobre el pare: Leopoldo Panero, i finalment va ser el film "El desencanto" que va acabar sent un símbol de la família i de l´època. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Complutense i Filologia Francesa a la Central de Barcelona. Va exercir una militància antifranquista que ho va portar a passar la seva primera estada a la presó. Va viure els excessos d´una època dominada per l´alliberament de la societat. Als anys 70 va ser ingressat per primera vegada en un psiquiàtric. Les repetides reclusions no li van impedir desenvolupar una producció no només com a poeta, sinó també com a traductor, assagista i fins i tot narrador. A la dècada dels 80, quan la seva obra va aconseguir l'aplaudiment de la crítica, va decidir ingressar-se permanentment en el psiquiàtric de Mondragón. Gairebé deu anys després es va establir, per pròpia voluntat, a la Unitat Psiquiàtrica de Las Palmas de Gran Canària, on ha mort el 5 de març. La seva obra té profunditat lírica, punyent, explosiva i un dels millors poetes de la seva generació.Aquí deixem el seu poema "Dedicatòria" tal com el va escriure:

Más allá de donde

aún se esconde la vida, queda

un reino, queda cultivar

como un rey su agonía,

hacer florecer como un reino

la sucia flor de la agonía:

yo que todo lo prostituí, aún puedo

prostituir mi muerte y hacer

de mi cadáver el último poema.

Au siau!

Mor Juan Gelman

Aquest mes de gener ha vist també la mort d´un altre poeta, un altre ser especial en aquest món tan poc especial cada vegada més. L'escriptor argentí Juan Gelman, ha mort. La seva carrera va ser reconeguda amb alguns dels guardons més prestigiosos com el Juan Rulfo, el Pablo Neruda, el Reina Sofia de Poesia Iberoamericana en 2005 i el Premi Cervantes 2007. Nascut a Buenos Aires i fill d´ucraïnesos, va passar la seva infància envoltat de llibres, de ben jove va començar a escriure poemes d'amor i als onze va publicar la seva primera poesia. El 1955 va fundar amb d´altres escriptors, Pa Dur, un grup literari format per poetes d'ideologia comunista. El periodisme i la política són unes altres de les seves facetes. Ha escrit a les revistes Panorama, L'Opinió, Crisi i Notícia. En 1975 per denunciar la violació dels drets a Argentina per part del Govern d'Isabel Perón es va veure obligat a exiliar-se. Els esdeveniments de la seva vida van marcar la seva poesia que va evolucionar des del llenguatge quotidià al dolor. Deixo aquí alguna de les cèlebres frases més reconegudes, perquè ens adonem de la seva actitud, de la seva filosofia, de la seva paraula. 

"Semblaria que s'ha instal·lat tot un sistema per retallar-nos l'esperit, per convertir-nos en terra fèrtil d'autoritarismes. I hi ha una espècie d´acostumar-se, que és el pitjor que li pot passar a l'ésser humà: al terrorisme, al genocidi per gana, a la falta d'educació per a tothom.”.

"No ens posarem d'acord mai. I serem moltes vegades injusts, prenent la humilitat per supèrbia, la reserva per falta de compromís, la voluntat de no ferir per la voluntat de no saber".

"Hi ha períodes de la història, com el qual travessem, on les expectatives de canvi retrocedeixen a zones pantanoses. Però la mateixa història demostra que hi ha fluxos i refluxos i que l'expectativa torna. Tot això té a veure amb la utopia. La utopia mai es compleix, fracassa, però deixa una renovació i la idea imperiosa de reprendre-la".

"Narrant la nostra foscor es veu clarament la vida".

Ja ho veieu. Un mestre.

Au siau Juan!

Martí i Pol

En record del desè aniversari de la mort d´en Miquel Martí i Pol, el seu poema "No em parleu de somnis":

No em parleu de somnis

que d'això hi entenc
sort n'hi ha d'aquest estat
eteri, intangible o fonedís,
depèn del tarannà de cadascú.
No em parleu de somnis
que per ells nit i dia visc
molt lluny d'una realitat
que cada cop menys m'agrada
I no és pas per defugir
responsabilitats adquirides
si més no és per sobreviure
al somni del malson quotidià
que és la crua realitat.
No em parleu de somnis
si mai no heu somiat,
és gràcies a ells que visc
tan allunyat com puc
de la feixuga realitat.

Demà, dia mundial de la Poesia

La UNESCO cada any celebra el dia 21 de març el Dia Mundial de la Poesia. Aquesta decisió va ser adoptada l´any 1999 a París. Ho celebrem, i molt, ja que la poesia és considerada un art menor de forma injusta i despreciable. Va començar la nostra comunicació amb una epopeia amb Homer. I és la poesia allà on l´home és capaç de dur l´emoció a terrenys senzillament d´una bellesa inigualable. Arreu es celebren actes per commemorar-ho. Aquí a Catalunya, s´han organitzat més de 100 actes entre els què destaca la creació d'un opuscle amb versos de la poeta catalana Zoraida Burgos, que ha escrit per l´ocasió el poema Només la veu. Al llarg de la setmana entrant n´hi hauran actes arreu amb lectures i recitals en diferents localitats, essent l'acte central al Palau Robert de Barcelona. 

Us deixo un poema del llibre de poemes Es perd el senyal de Joan Margarit:

"No tinguis pietat del que has estat,

perquè la pietat és massa breu:

no dóna temps a contruir-hi res.

De nit, en un petit aeroport,

veus com un avió s´està enlairant.

Va perdent-se el senyal.

Sents el convenciment que estàs vivint

uns anys sense esperances que ja són

els més feliços de la teva vida.

Hi ha una altra poesia, hi serà sempre,

com hi ha una altra música.

La de Beethoven sord. Quan es perd el senyal".

Au siau!

Barcelona, capital de la poesia

Barcelona entre el 8 i el 17 de maig serà la capital europea de la poesia, ja que es celebra unn festival en què participen escriptors com Saul Williams, Mark Strand, Sánchez Robayna, Stefano Benni, Pere Gimferrer o Narcís Comadira. El festival  Pere Gimferrer o Narcís Comadira. Els directors del festival Barcelona Poesia 2012,  http://www.bcn.cat/barcelonapoesia/2012/  han presentat la programació amb més de quaranta propostes d´entrada lliure en llocs com la Fundació Miró, l´Ateneu o La Pedrera. El festival intenta està obert a tot tipus de públic i amb una programació vinculada amb les arts. El festival serà inaugurat el dia 8 al Palau de la Música per Manuel Forcano, Carles Rabassa, Andrés Sánchez Robayna, Mónica Valenciano, Brigitte Oleschinski, Hélène Cixous, Mark Strand, Caroline Bergvall i Urayoán Noel. Deia el gran Gabriel Celaya que "La poesia es un arma cargada de futuro", i és ben bé una eina, una màquina de sentiments que arriba i arriba ben endins. No són temps de les lletres ni dels sentiments, segons els nostres polítics i també, no ho neguem, segons nosaltres mateixos, ja que els humans dediquem avui en dia poc temps a la poesia i al poeta. Però tal com ens deia també Gustavo Adolfo Becquer, "No digáis que, agotado su tesoro, de asuntos falta, enmudeció la lira: podrá no haber poetas pero siempre habrá poesía".

Au siau

Tornem la vida transparent

La poesia no depèn, tal com creu molta gent, del llenguatge, de les formes ni de l´estil. Depèn del fons, del contingut, està en la idea mateixa, en la manera de concebre i de sentir. Té un camp d´actuació divers i més atractiu que el de la ciència    http://e-ciencia.com/  ja que el poeta pot arribar amb la seva imaginació allà on la ciència no pot arribar: un fet, una idea, una paraula, real o irreal, genera i inicia la bellesa de la paraula: sols allà on existeix bellesa, encara que sigui en temps passat o d´allò que no ens vàrem atrevir a fer, podrà el poeta www.los-poetas.com/ trobar el temps de celebrar mitjançant els seus versos.