"Aquesta democràcia relativa crea subjectes banals i consumistes"

Interessants les declaracions de l'historiador Hugo Alvira en el marc de l´escola d'estiu de la secció catalana d´ATTAC (Associació per la Taxació de les Transaccions financeres i per l'Acció Ciutadana), sobre les condicions reals d'un règim democràtic. 

Considera Alvira que "capitalisme i democràcia -entesa com el sistema formalista actual- tenen una íntima relació (...) democràcia liberal ha estat construïda com un mite, fins al punt d'aconseguir que moltes persones creuen que és l'única forma de democràcia possible". Com bé pensava Max Weber, els règims democràtics representatius "van sorgir en societats en processos d'expansió material de tipus capitalista, primer mercantil, més tard industrial, i els seus abanderats van instrumentar totes les revoltes populars. 

El defecte bàsic d'aquest tipus de democràcia, segons Alvira, és el seu caràcter indirecte. "Els nostres representants han de convertir la voluntat de cadascun dels representats en la voluntat general", procés en el qual es perd la pluralitat dels desitjos, les expectatives i les necessitats. "El resultat d'aquest sistema d'organització resumeix Alvira- no és un altre que l'allunyament dels ciutadans dels processos de presa de decisions."

Sens dubte, el populisme és una opció que condueix a la mateixa alienació del ciutadà pel que fa a la presa de decisions polítiques, perquè és fidel, confia més en l'acció d'uns pocs que en les energies col·lectives. "Hem de rebel·lar-nos contra nosaltres mateixos, convertir-nos en subjectes protagonistes". El resultat social d'aquesta democràcia relativa "és un individu banal, vulgar i consumista; no hem d'oblidar que el sistema modela la consciència dels individus, sobretot a través del bombardeig publicitari dels seus valors i preteses veritats, a través dels mitjans de comunicació.

Alvira sembla renyir a l'auditori: "La labor estreba a construir noves propostes que demostrin que un altre món és possible, i s'inicia amb la rebel·lió contra nosaltres mateixos".

Au siau!

Important investigació al camp de concentració de Treblinka

Es negava la seva existència. Treblinka. Només el seu nom, ja fa respecte. Ensuma a horror. Els supervivents parlaven d'un camp d'extermini a vora de Varsòvia. Però no hi es veia aparentment més que un camp, un bosc. L´arqueòloga Caroline Sturdy Colls ha trobat l´evidència física de les cambres de gas, fonaments i lloses i fosses comunes. Un camp que va matar uns 900.000 jueus i un nombre indeterminat de gitanos. Durant sis anys, l´arqueòloga amb mapes i fotografies aèries, i molta tecnologia, ha estat sobtre el terreny per trobar mostres de moviments de terra. La investigació no ha estat fàcil: els nazis van treballar a fons per amagar el camp, ocultant-ho, anivellant el terra. Però la insitència i la perícia ha aconseguit identificar tres zones i les primeres descobertes: lloses, ossos, materials que van ser la base de les cambres de gas. I també el descobriment més macabre: unes lloses de ceràmica, fines, entre vermelloses i mostassa, amb l'estel de David en relleu. Molts supervivents havien parlat ja d'aquests dibuixos: la cambra de gas estava disfressada de bany ritual jueu, per la qual cosa els homes i dones que arribaven pensaven que anaven a rentar-se. En 60 minuts, passaven del tren a la nuesa i a la mort. Les dues càmeres de les quals hi ha restes, una amb

capacitat per 600 persones i una altra per 5.000, i el passadís a l'aire lliure pel qual els portaven. La professora Sturdy Colls explica que el seu afany era el de ser respectuosa amb la zona i on s'havien vetat les excavacions, per respecte."Treblinka va ser un camp d'extermini, no de pas. Ser capaç de confirmar-ho ha estat un honor per a mi. Calia fer-ho perquè aprenguin les generacions futures”, indica la doctora. La història, com sempre, surt guanyadora davant les opinions, les declaracions intencionades i interessades i els pressumptes opinadors posats a historiadors. La història és ciència. I la ciència, sempre guanya. Felicitats doctora! Avui, som una mica més lliures.

Au siau!

Ucraïna, un nou exemple del que s´ha convertit la nostra societat

Des de fa diverses jornades els esdeveniments d´Ucraïna centren el tauler internacional. Ja vaig fer esment dies enrere a aquesta crisi, confirmant alguna cosa ja coneguda: que Europa, amb la seva forma impassible de ser i fer, no aprèn mai la lliçó. És desesperant realment veure com encaixem amb enorme aplom, els tirs, els morts, la violència social o la forma d'aixafar a les persones. No hi ha manera d'aprendre la lliçó: ni els totalitarismes del segle XX, ni els camps d´extermini, ni el desastre de la Gran Guerra, ni Armènia, ni els hutus, per citar alguns dels casos més coneguts aturen la nostra extrema violència. Si feia falta una mica més, abans-d'ahir les agències distribuïen no tan sols les imatges impunes de soldats (què més dóna de quin color?) disparant i donant puntades a les persones com si fossin animals. A més es va poder veure com manifestants del sector prorus colpejaven sense pietat a persones, nens entre ells, que recolzaven al nou govern del país, agenollats, sagnant, amb autèntiques cares de por, del que està a punt de morir. És escruixidor com la humanitat i la societat és capaç de matar als seus propis individus. Ho veiem contínuament i en qualsevol continent. No coneix de races, de sexes, ni de drets. Matar i massacrar. Seguim tenint dins nostre una forta part de l'animal que som i que surt en el moment que sigui, sense importar la causa ni el motiu. Ara, no passa allà on els de pell de color, com dirien els racistes. Ara passa aquí al bell mig de la vella Europa. És un dia trist per a la humanitat i per la vella Europa, per als filòsofs i els racionalistes, per als humanistes i els que creuen en la raó. No ens importa la vida. Ni, per descomptat, a les superpotències que mouen els seus peons en la seva batalla estratègica i econòmica mundial pel control del món, ni a les persones, que seguim sense entendre, sense usar la raó i el sentit comú. No és d'estranyar que uns quants es vulguin anar a Mart en un viatge només d'anada! Això sí. Veurem imatges de mandataris i senyors de corbata molt seriosos que ens voldran fer creure que treballen per la pau. Quina Vergonya!

Au siau!

Mor Eric Hobsbawn

Eric Hobsbawm, el gran historiador del segle XX, ha mort a Londres per una pneumònia, mentre lluitava per superar una leucèmia. Ha estat la gran figura dels historiadors, el mestre de mestres, amb un treball que ha estat referència i ha influït a la majoria dels investigadors i historiadors. Historiador, assagista, membre de l´Acadèmia britànica i crític de jazz, va ser des del primer moment un referent per l´esquerra ideològica, amb un pensament i ideari marxista que el va acompanyar fins a la publicació del seu últim llibre: Cómo cambiar el mundo.  Hobsbawn va néixer el 1917 a Alejandria, quan Egipte era part de l´imperi britànic. Han estat obres capitals moltes de les seves, com: L´era de la revolució, 1971; L´era del capitalisme, 1977; Rebels primitius, 1983; Indústria i imperi, 1988; Història del segle XX, 1994 o Guerra i Pau al segle XXI, 1997. Va ser educat a Viena i Berlín, i va cursar estudis a Cambridge i professor a les Universitats de  Londres i Nueva York. Va estar al IX Congrès Internacional de Ciències Històriques de París, fundador de la revista Past and Present. Malgrat totes les partides que l´esquerra ha hagut de patir i pateix, ha estat un home compromès amb la ideologia marxista i es va mantenir com a militant malgrat la llunyania del partit.

Com deia Hobsbawm, els comunistes de la seva època han viscut els ideals revolucionaris amb més idealisme que la generació següent, molt més contaminada pel poder.

Amb la seva mort, mor alguna cosa més en nosaltres, en el nostre pensament, en la nostra identitat.

El trobarem a faltar.

Au siau

 

El temps no avança igual per tothom

Com ja sabeu intento compartir amb tothom una mica de cultura, bones reflexions, uns somriures i unes quantes frases i fets que ens facin pensar. Part d´aquestes eines estan als gadgets. I un d´ells, els Fets històrics del dia, que podeu trobar a la columna de l´esquerra, ens convida a la reflexió. Ni més ni menys que al 1874 es va declarar a Anglaterra una jornada laboral màxima de 10 hores i es va prohibir el treball als menors de 9 anys. 

Resulta que estem...137 ANYS DESPRES!!!, i no podríem dir que la situació hagi avançat molt malgrat el temps i l´evolució en tots els camps tècnics, socials i econòmics des de llavors. Mentre sembla que el temps serveix per anar fent crèixer el consum i el consumisme no veig que el temps sigui aprofitat pels que porten les regnes del món per fer avançar la humanitat i el temps dels homes per ser. 

Malament, malament. 

Au siau