Japó deixa anar aigua de Fukushima al sól

El desastre de la humanitat no té espai ni fronteres ni lògica ni res. Al Japó, que va patir de primera mà el desastre de la central nuclear de Fukushima el 2011, per frenar l'acumulació d'aigua radioactiva i la falta d'espai per seguir emmagatzemant-la, no sel´s ha acudit res més que l'abocament a l'oceà d'aigua subterrània de la planta amb nivells de contaminació inferiors al límit legal. Greenpeace ha qüestionat la mesura, lògicament. Com la central està en un lloc on a més rep aigües del voltant, unes 400 tones cada dia entren als soterranis dels edificis dels reactors on es barregen amb aigua molt radioactiva, no saben com fer-ho per desprendre´s de l´aigua. Però els tancs que contenen l'aigua més radioactiva estan gairebé plens, i la solució del problema és clau per poder avançar en el procés de desmantellament de la central, que durarà 30 o 40 anys. L´empresa Tepco, companyia propietària de Fukushima, diu que l´aigua que deixa anar " compleix nivells de contaminació més estrictes que els que dicta el Govern japonès". Com ens podem creure a qui va mentir de forma tan alarmant?. Com pot ser una solució llençar tones i tones d´aigua menys contaminada, però contaminada en fi, a la nostra reserva de hidrogràfica que és el mar i els oceans?. Per què serveixen els sous milionaris d´una companyia que ha tret immensos beneficis?. Diuen que és una mesura dolorosa però necessària. Li han preguntat als peixos? Li han preguntat a la natura? Li han preguntat al planeta? Li han preguntat a tots aquells que es contaminaran? Vindrà el primer ministre i el propietari de la companyia cada dia a nedar i a veure´s un got d´aigua de l´oceà? “Ja des de l'accident, ha estat escapolint-se de la instal·lació de Fukushima aigua radioactiva al mar”, explica la responsable d'assumptes nuclears de Greenpeace a Tòquio. Així som la humanitat. Després, quan la destrucció dels béns que formen part del planeta faci inviable la seva continuïtat, aquests bèsties no apareixeran a la llista de persones responsables de la desaparició. Faríem bé en recordar-ho.

Au siau!

Campions

L´altre dia estava llegint un article d´Edurne Pasabán www.edurnepasaban.com/. ha tret un llibre "Catorce veces ocho mil" que són les seves memòries. Aquesta dona ha estat la primera en arribar a fer els 14 vuit-mils del planeta. Em va captivar l´atenció una frase molt directa que deia a la ressenya: "No me interesa la política". En general es diuen frases amb aquesta contundència fora de les llums i taquígrafs dels mitjans. Ella no. Se la veu decidida, però molt sensible alhora. De fet reconeixia que havia volgut treure´s la vida en diverses ocasions. Era una entrevista molt sincera, molt humana. Treia tota la sinceritat i humilitat en les seves paraules. Van demarar-li un consell i aquest era molt assenyat, molt interessant (ho reprodueixo): "Sólo hay un consejo: cree en ti. ¡Nadie puede hacer nada por ti! Sólo tú."

Com sabeu segueixo i seguiré honorant al poble de Japó www.ajapon.com/ que aquí teniu el haiku d´avui:,així

"No sigas las huellas de los antiguos
busca lo que ellos buscaron.

(Matsuo Bashoo)

Locura

Avui he estat llegint la contraportada de La Vanguardia. El periodista feia una ressenya de Cristina, més coneguda com la Princesa Inca. Amb 31 anys es reconeix com a poeta i jardinera diagnosticada amb bipolaritat i esquizofrènia i ingressada unes quantes vegades al psiquiàtric. És interessant. Diu que un grup d´amics la van conduir a l´hospital ja que la veien parlant amb Janis Japlin i amb Camarón. Qüestiona la ciència mèdica i es pregunta "¿qui posa la línia entre cordura i bogeria? ¿per on la traça?¿I per què?". I continua: "No estic boja per sentir que un so, olora; que un color sona, etc." I continua: "Hi ha molta gent que està com una puta cabra...sense diagnosticar. I dirigeixen diaris, teles, bancs, clubs, països,etc".
És ben curiosa la lucidesa d´aquesta poetessa. Crec que n´hi ha molta gent que pensa igual, però no s´atreveix a dir-ho o si es diu, tothom riu com si fos una bajanada. Però ¿diu mentides? ¿On són les nostres sensacions? ¿No és veritat que no sentim la vida? ¿No és veritat que sentint la tele i els diaris veiem una barbaritat rera l´altra dels dirigents i líders?
Ja. Sí. És millor desconnectar. Així anem desapareixent. La humanitat, vull dir.
Haiku del dia pel poble del Japó:

"la muerte invade
de vez en cuando el sueño
y hace sus cálculos".

Au siau

És bonic ser petit

Avui he tingut la sort de fer una sortida a un poble petit: el Montseny  www.montseny.es/. És petit, però orgullòs de ser i del que és. Està clavat dins el Parc Natural del Montseny , i per tant envoltat d´una geografia magnífica www.turisme-montseny.com/parque-natural/. Els turons i les alzines porten el paisatge de muntanya a la màxima expressió. Cases de pedra, carrerons petits i empinats, masos que com taques aïllades trenquen la homogeneïtat de l´arbreda i la natura. La seva gent és engrescadora i transmet aquesta força típica de la gent acostumada a haver-se de guanyar les garrofes cada dia. Disposa d´un campanar del 1078 i de molta empenta per tirar endavant. És necessari per la gent que portem aquest ritme anti-humà de la ciutat, acostar-se als pobles, gaudir de la seva xerrada i els seus coneixements de les coses, gaudir de la seva forma d´encarar la vida i trobar en els seus paratges petits moments d´assossec.

Seguim homenatjant amb un haiku al poble del Japó www.monografias.com . M´ha agradat sentir als mitjans que diversos "líders" mundials han manifestat el que jo ja vaig dir aquí: sigui com sigui de greu, se´n sortiran. Aquest haiku també és de Mario Benedetti, que els té espectaculars:


"si en el crepúsculo
el sol era memoria
ya no me acuerdo"


Au siau

S´apropa el camí

Bé, com aquell qui no vol, estem a tocar d´iniciar el camí. Avui som 20 de març i si déu vol, estarem de camí el dia 16 d´abril per arribar al nostre campament-base, Sarria i iniciar aquesta aventura que ens vàrem proposar: fer els últims 100 kilòmetres del Camí de Sant Jaume www.caminosantiago.org/ . Resten moltes coses per enllestir, però crec que  podrem sortir-nos-en. Quan es preparen les coses amb temps, s´agafa amb il.lusió veient com es van complint les fites, però també es fa llarg. La qüestió és que manca menys d´un mes. Tinc ganes de veure-ho materialitzat. Ho podreu seguir a http://fede-caminodesantiago.blogspot.com/ .

Nosaltres intentarem apropar-nos al sentit que ens va portar d´animals a humans: sentir, cercar, tocar, compartir, pensar, comunicar, crear. Mentre, al nostre voltant l´home continua el seu imparable destí: començarem a llençar bombes a qui llencen bombes, continuarem veient la lluita contra natura del Japó per minimitzar l´impossible. L´univers ho veu tot això, i aquest cap de setmana la lluna ho ha volgut veure de més a prop (uns 50.000 km. més a prop que de costum) www.astromia.com/tierraluna/laluna.htm . (la foto de la lluna està feta a Manchester ahir).

El meu haiku d´honor al Japó és avui una altra bellesa (de Mario Benedetti) www.leergratis.com/stag/mario-benedetii.html :

"Oyeme, oye
muchacha transeúnte,
bésame el alma".

La bellesa de la candidesa

Avui he estat a Roda de Ter www.rodadeter.com/ . És un poble petit, ben lligat a la terra. És a l´Osona
www.osonaturisme.cat/ envoltat per un paisatge fantàstic i presidit per la imponent presència del Collsacabra

www.saucollsacabra.cat/ . Com a tants pobles del nostre país, té racons d´un encant especial, per descobir per descomptat. Aquest temps de la història és així: som capaços d´anar a l´altre racó del món; i incapaços de descobrir l´encant d´una passejada per carrerons petitis de pedra, d´un bon cafè en un bar antic o d´un paisatge majestuós...al costat de casa. Hem pogut veure el jaciment ibèric de l´Esquerda www.lesquerda.cat / . Està molt bé. Té feina a fer, perquè com tantes coses avui en dia les prioritats són unes altres. Però aniran cap endavant. Tenen un petit museu on recullen les peces i explicacions de les troballes. Després al jaciment, que cada any té la seva fase de treball arqueològic, és pot visitar les restes del poblat ibèric i de les restes d´una esglèsia romànica, Sant Pere de Roda (que no de Rodes) www.misas.org/.../parroquia-de-sant-pere-de-roda-roda-de-ter. És una bona visita i magnífica excursió. Aneu-hi.

El meu haiku diari en honor del poble del Japó,

" De no estar tú,

demasiado enorme

sería el bosque."

Caer la del pulpo

Exactament és el que ha passat avui a Catalunya. Ha caigut... i continua hores d´ara. Aquest fenòmen té diverses accepcions. Una maca és "ha caído la del pulpo". Quin sentit té? ¿Els pops...cauen? ¿els pops llencen líquids en aquesta magnitud?. No m´he trobat cap pel carrer. Un altre és "llueve a cántaros": ¿sí? ¿llueven cántaros? ¿els càntirs fan ploure?. O, "caen chuzos de punta". ¿qué es un chuzo? Ja que no ho sabem, emmmm ¿cauen de punta? ¿cap a on?. Una de les més curioses (i se sent molt, síiiiii) és "llueven perros y gatos"......a veure, pensem: ¿? ¿però, què diuen? ¿còm que gats i gossos? ¿poden ploure?. Per últim "los ángeles están meando". Bé, aquest no mereix més comentaris. Poden fer-se directament un tractament de pròstata. I ara.

Com vaig comentar ahir, aquests díes són díes de suport al Japó. És un patir sense patiment. el succés és terrorífic, abastament inhumà. Però ja vaig expressar la ferma determinació de que se´n sortiran. Segur. I com cada dia i en el seu honor, un haiku estarà amb ells:

                                        "La poesía

                                         dice honduras que a veces

                                         la prosa calla".

Japó

El que està passant al Japó www.verjapon.com/  és molt gran. Em dona la impressió que les esgarrifadores imatges que estem veient en absolut poden descriure la força real de la natura. Ens podem fer una idea, res més. Intento imaginar-me allà, i no em veig. Fa por de debó. En aquest cas no es tracta tant de l´impacte de l´home a la terra com del propi món -www.tsunami.org/ -, que ens recorda que és viu en sí mateix. El planeta Terra coninua independement el seu procés,  www.astromia.com/solar/tierra.htm   malgrat els esforços que  fem  per accelerar el seu ritme vital. Un altre dia en parlarem.

M´agradaria que  recordem al Japó. Estem a milers de km. de distància, però faríem bé en aprendre d´aquest mil.lenari país. És terra d´antics samurais, de lluitadors, de savis, de poetes, de gent sensible que cerca el batec de la vida en la més petita de les coses més petites del món, en l´aire, en l´alè. Estic segur que se´n sortiran. Tenen coses de por, com tots, com jo, però una cultura tan impressionant que guanyaran. Els animarem des d´aquí.

En el seu honor aquests díes us trasnmetré uns "haiku",  www.elrincondelhaiku.org/  . Un haiku és una forma de poesia japonesa zen. Intenta expressar de forma senzilla en una composició de 17 síl.labes (en 5-7-5)  l´ànima, la vida de les coses. Avui us declino aquests dos:

"Aunque el miedo / acuda a la cita / nunca esconderse."

"Veo tu fina piel,/ a través de tus labios/ yo te hablo."

Au siau