Descobert un nou planeta al nostre sistema.

Els astrònoms han descobert un nou planeta nan que és el més remot del nostre sistema solar. A més aquesta troballa, permet entreveure l'existència d'un planeta gegant. Es tracta d'una descoberta important i inesperada, amb la qual es presumeix que tot el relatiu a l'univers pot quedar revolucionat. La investigació és un treball conjunt de l´Institut Carnegie, a Washington i Chadwick Trujillo de l'Observatori Gemini a Hawaii. 2012 VP113 és el segon objecte descobert en una regió de l'espai més enllà de Plutó, planeta que abans era considerat l´última localització del nostre sistema. En els últims anys l'únic resident conegut d'aquesta regió espacial era un planeta nan albirat l'any 2003 al que van cridar Sedna. 2012 VP113 s'assembla al Sedna en què tots dos són planetes nans. El nou cos celeste mesura 450 quilòmetres, la meitat del diàmetre de Sedna. Es un cos gelat a una temperatura de 430 graus Farenheit sota zero. El Sedna és vermell i molt brillant, però aquest nou planeta nan exerceix contrast, és rosat i més tènue, sense lluentor. Els dos planetes conviuen en una zona coneguda com el núvol d´Oort. En aquest erm espacial va ser on es van originar alguns dels estels. Anem posant de mica en mica totes les peces del nostre trencaclosques, descobrint des de casa nostra els espais més llunyans del nostre sistema i reconstruïnt notícia a notícia, investigació en investigació, el nostre orígen, el nostre viatge fins on estem, i segurament veient el nostre futur. 

Au siau!

Els inicis de tot

L'Univers té 13.800 milions d'anys i milers de milions d'anys llum de diàmetre. Investigadors del Centre d'Astrofísica Harvard-Smithsonian van anunciar que al principi no era així. Els científics van aconseguir amb el telescopi BICEP2 captar part del que va passar en els primers instants de l´Univers, quan aquest era increïblement petit. Un equip internacional liderat per Rafael Rebolo, director de l'Institut d'Astrofísica de Canàries, treballa a la mateixa àrea i espera explicar a la fi de 2015 amb dades que corroborin la troballa segons el qual, en el seu primer segon, el creixement de l'Univers es va accelerar molt per sobre de la velocitat de la llum. Al principi tot estava confinat en una regió de grandària subatòmica. És una suposició que costa molt per l´humà mitjà entendre, per inconcebible, però els models matemàtics ens ho expliquen i els investigadors diuen que diversos fenòmens quadren amb aquest model. L'origen del Big Bang està en què les galàxies s'allunyen unes d'unes altres. Si això s'ha mantingut a la història de l'Univers, en retrocedir en el temps tot molt comprimit i en una regió més petita que un àtom. Això comporta que les energies associades són descomunals i una sèrie de conseqüències entre les quals està que ha d'haver-hi en els primers moments una expansió accelerada de l'espai o inflació còsmica.

Investigadors descobreixen que la pols interplanetària podria haver portat aigua als planetes

Investigadors de la Universitat d'Hawaii-Manoa en col·laboració amb la Universitat de Califòrnia, han descobert que les partícules de pols interplanetària podrien subministrar aigua i compostos orgànics a la Terra i altres planetes terrestres. La pols interplanetària, la pols que ve d'estels, asteroides i sobrants del naixement del Sistema Solar, cau contínuament sobre la Terra i altres astres. Aquestes partícules són bombardejades pel vent solar que copegen els àtoms fora en el cristall mineral de silicat i deixa després de si oxigen, que és més adequat per reaccionar amb hidrogen i així crear molècules d'aigua. Es creu així que aquestes partícules poden haver interactuat com una pluja contínua de petits recipients que contenen aigua i matèria orgànica necessària per a un eventual origen de la vida a la Terra i possiblement a d´altres planetes. Aquest mecanisme de lliurar aigua i compostos orgànics i alhora funcionaria amb exoplanetes, mons que orbiten altres estels. Aquests ingredients de pols i ions d'hidrogen permetria que el procés passi en gairebé qualsevol sistema planetari. Fins ara es coneixia que la pols interplanetària, especialment la d'asteroides primitius i estels, porta carboni orgànic que sobreviu en entrar en l'atmosfera de la Terra. Per als experts, les implicacions d'aquest treball són enormes. Els cossos sense aire a l'espai, com asteroides o la Lluna, amb minerals de silicat ubics, estan constantment exposats al vent solar que pot generar aigua. De fet, aquest mecanisme de formació d'aigua ajudaria a explicar les dades de teleobservació de la Lluna, que van descobrir aigua preliminar, i possiblement explica la font de gel d'aigua a les regions que estan permanentment en ombra del satèl·lit.En treballs futurs, els científics tractaran d'estimar l'abundància d'aigua lliurada a la Terra. A més, pretenen explorar en més detall el que altres espècies orgàniques (basades en carboni) i inorgàniques estiguin presents en l'aigua generada per la pols interplanetària. La vida. Aquest mot que ens porta una i altra vegada de cap. Aquest pensament continu a la història que ens va reflexionar de com va esdevenir, quan va passar, com es va transformar. Tantes religions i creences intentant demostrar la intercesió d´algú per a la seva creació. Vida. Aigua. Allà a la pols interestelar va venint per recordar-nos segurament, l´origen de tot. 

Au siau!

El Hubbel exhibeix múscul

Una llarga exposició de la imatge del Telescopi Espacial Hubble del cúmul de galàxies Abell 2744 massiva és la imatge més profunda mai realitzada d´un cúmul de galàxies. Mostra algunes de les galàxies més febles i més petits mai detectats en l'espai. La immensa gravetat d´Abell 2744 està sent utilitzat com una lent per deformar l'espai i més llum i ampliar les imatges de més distants galàxies de fons. Les galàxies més distants es veuen com ho van fer fa més de 12 mil milions d'anys, no gaire després del big *bang. L'exposició del Hubble revela unes 3.000 d'aquestes galàxies de fons galàtic intercalades amb imatges de centenars de galàxies en primer plànol. Les seves imatges no només apareixen més brillants, sinó també tacades, estiren i es dupliquen a través del camp. A causa del fenomen de lent gravitacional, les galàxies de fons es magnifiquen a aparèixer fins a 10 a 20 vegades més gran. Sense l'impuls de les lents gravitacionals, les moltes galàxies de fons serien invisibles. L'exposició Hubble combinarà amb imatges de Spitzer i l'Observatori de RAJOS X Chandra per oferir nova informació sobre l'origen i evolució de les galàxies i els seus forats negres. El Hubble segueix demostrant que té molta feina encara que mostrar. En teoria, i amb la condició actual que tenen els seus instruments, el Hubble hauria de ser capaç d'operar fins a l'any 2020. El seu reemplaçament directe, el Telescopi James Webb, serà llançat el 2018. El Hubble, amb aquesta recent imatge, deixa clar que està en forma. La imatge és la primera que s'obté sota el programa Frontier Fields, (Iniciativa de Camps Profunds) no és una imatge profunda més. Una de les coses que es pot veure és el grup galàctic Abell 2744, situat a uns 3.980 milions d'anys llum de la Terra.

Au siau!

Capten per primer cop una imatge de la xarxa còsmica que manté lligat l´Univers

Gran notícia la que recullen avui els mitjans. Són notícies que avancen en el coneixement de nosaltres, en la cerca permanent del nostre origen i de la nostra posició a l´univers. N´hi ha molta gent que encara no arriba a entendre la gran tasca que s´està fent per arribar a conéixer el començament de la vida i què fem aquí enmig de la nostra galàxia. De mica en mica anem comprenem que lluny d´aquelles teories que feien del nostre planeta i de nosaltres mateixos sers superiors i únics, el centre de l´univers, el coneixement que segle rera segle i ara any rera any, ens aporta llum sobre nosaltres mateixos. La foscor de la ignorància es va tornant llum sota la implacable música de la ciència que mica a mica, lentament, va obrint-nos les cortines perquè entri la llum a les nostres cases i a la nostra ment. Coneixem ja que són tants milers de milions els estels a l´univers, que pensar que estem sols, és temerariament covard. Arribem a Mart, arribarem d´aquí a no res a Plutó i sondes llençades per la humanitat observen de més a prop el moviment dels astres, de la seva llum, de la seva energia, del seu passat. Ara, en un pas més per intentar comprendre la complexitat de 

l´univers, se suggereix que cada element és part d'un tot orquestrat, format en un model convencional de formació estructural que porta als científics a la hipotesi que les galàxies estan unides per una espècie de xarxa còsmica, xarxa que està composta en un 84% de matèria fosca. Astrònoms de la Universitat de Califòrnia, van descobrir un llunyà quasar il·luminant una nebulosa que comprèn una porció de la monumental xarxa de filaments que forma aquest vast mantell d'interconnexió galàctica. Aquesta porció va ser captada des del Telescopi *Keck 1, situat en l'Observatori W. M. *Keck, a Hawaii, i registrada en una fotografia. El professor d'astronomia i astrofísica de la universitat californiana, J. Xavier Prochaska, va advertir sobre el descobriment: "Aquest quasar està il·luminant gas difús en escales que van molt més enllà del que fins ara havíem documentat, la qual cosa ens permet capturar la primera imatge de gas entre galàxies. La imatge proveeix una increïble pista per entendre l'estructura general de l'univers". Arriben temps meravellosos per la ciència, temps de continuar el camí de la saviesa i d´anar trobant respostes d´aquest gran mosaic de trencaclosques que som. Llàstima no poder viure el suficient per saber com acaba la pel.lícula!

Què gran i què bonic!

Au siau!

Més a prop d´arribar a Plutó

La nau espacial més ràpida mai llançada a l'espai, la New Horizons de la NASA, s'aproxima a la seva destinació, Plutó. Els experts i la NASA ha començat el compte enrere per a l'arribada a Plutó, preparada per d´aquí a 11 mesos. New *Horizons va ser llançada el 2006 i travessa el Sistema Solar a 1,5 milions de quilòmetres al dia. La intenció de l'equip és que el primer acostament es produeixi al gener de 2015 i prengui fotografies amb el seu processador d'imatges de Reconeixement de Llarg Abast. Es faran servir les imatges per precisar la distància de Plutó. Les imatges que prendrà New Horizons de Plutó en el seu major acostament superaran les millors fotografies de Hubble, "La humanitat no ha tingut una experiència com aquesta, en una trobada amb un planeta, des de fa molt temps", ha assenyalat Alan Stern. De fet, Stern ha comparat aquest projecte amb la missió que va sobrevolar Mart al 1965. "En aquest moment, moltes persones a la Terra, fins i tot alguns científics, van pensar que el planeta vermell era un món suau, amb aigua i vegetació que ajudava a la formació de vida. En canvi, el Mariner 4 va revelar una superfície resseca d'inquietant bellesa". "Estem volant cap al desconegut i no se sap el que ens anàvem a trobar", ha conclòs.

¿No us sembla meravellòs? Arribar a Plutó!!. Veure Plutó! Plutó està de la Tera a 7.529.000.000 quilómetres!!!. Som increíbles!. Ho gaudirem!

Au siau!

Un viatge al.lucinant!

L'Agència Espacial Europea ha llançat el dijous el seu satèl·lit explorador d'estels Gaia amb l'objectiu de produir un mapa tridimensional de la Via Làctica i comprendre millor l'evolució de la galàxia. El satèl·lit va ser llançat a l'espai des de la Guyana Francesa a les 06:12 hores a bord d'un coet rus Soyuz. Poc després del llançament, Gaia va desplegar el seu escut solar circular de 10 metres, moment crucial de la missió, ja que l´escut protegeix l'instrumental dels rajos solars alhora que absorbeix l'energia solar que requereix la nau.

Gaia es dirigeix a una òrbita estable entorn d'un punt anomenat Lagrange 2, a 1.5 milions de quilòmetres de la Terra. Quan arribi el mes proper, s'encendran els instruments del satèl·lit, que seguirà una trajectòria dissenyada a mantenir-ho sempre d'esquena al Sol. Estafa Prusti, científic del projecte va comparar l'objectiu de la missió amb el pas dels films bidimensionals al 3D. Amb els seus telescopis bessons, Gaia estudiarà la posició, distància, moviment, composició química i lluentor de mil milions d'estels, aproximadament l´ 1% dels 100 mil milions d'estels de la Via Làctica. Les dades ajudaran a determinar l'origen i l'evolució de la Via Làctica, va dir un altre dels científics a càrrec del programa *Gaia.

La importància principal d'aquesta missió és que revelarà la veritable història de la nostra galàxia. Gaia, que porta el nom d'una antiga deïtat grega, anirà molt més allà. Els científics comparen la precisió dels seus mesuraments amb la capacitat de mesurar el diàmetre d'un cabell humà a mil quilòmetres de distància.

L'agència europea diu que Gaia és la màquina descobridora per excel·lència perquè el seu complex instrumental permetrà als científics buscar les diminutes pertorbacions en els moviments dels estels que indiquen la presència de planetes propers.

Bon viatge Gaia!

Au siau!

Un bon troç de l´Univers en 1 minut

L'Agència Espacial Europea ha fet públic un vídeo que mostra en ordre cronològic les més de 37.000 observacions científiques realitzades per l'observatori espacial Herschel al llarg de tota la seva missió, condensada en menys d'un minut. Aquesta seqüència abasta des del dia del llançament, el 14 de maig de 2009, fins al dia 29 d'abril de 2013, quan aquest observatori en l'infraroig va realitzar la seva última observació. Creuant el centre del gràfic es pot veure el plànol de l´eclíptica, sobre el qual es representa la trajectòria dels planetes vista des de la posició orbital de Herschel entorn del punt situat a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra en direcció oposada al Sol. La línia amb forma de ferradura representa el Plànol Galàctic, la direcció en què es troba la majoria de la massa de la Via Làctica. Herschel va observar gairebé una desena part de tot el firmament al llarg de 23.500 hores, mostrant-nos un Univers fins ara desconegut. Aquesta missió va estudiar el naixement dels estels i la formació de les galàxies, i va seguir les petjades de l'aigua a través del cosmos, des dels núvols moleculars als estels nounats i els seus discos protoplanetaris. Les seves dues càmeres/espectròmetres, PACS i SPIRE, van realitzar uns dos terços de les observacions de Herschel. Les seves observacions estan representades en color groc. Totes les dades de Herschel estan a la disposició de la comunitat astronòmica internacional. Veieu les imatges al següent enllaç:

http://www.astrofisicayfisica.com/2013/11/las-37000-observaciones-cientificas-del.html 

Au siau!

L´Univers més a prop, l´home més a prop

Perquè un planeta fora del nostre Sistema Solar pugui albergar teòricament algun tipus de vida, ha d'estar situat a una distància del seu sol que li permeti tenir aigua líquida en la seva superfície, com succeeix a la Terra. Aquest àrea és la que els astrònoms denominen zona habitable. Així, si un planeta orbita a una distància molt petita del seu estel serà un món extremadament calorós i si està massa allunyat, seria un planeta gelat. I en la Via Làctica, quants estels similars al Sol tenen planetes de la grandària de la nostra Terra a la seva zona habitable? Aproximadament una de cada cinc, segons un equip de científics de les universitats de Califòrnia i Hawaii. En concret un 22% dels estels semblants al Sol tenen planetes amb una grandària i una temperatura similar a la Terra en la nostra galàxia. No obstant això, aclareixen que el fet que puguin teòricament tenir aigua, i per tant, algun tipus de vida, no significa que la tinguin. Un planeta de la grandària de la Terra a la seva zona habitable més propera a nosaltres probablement està a 12 anys llum i podem veure-la a simple vista. Els investigadors van utilitzar dades recaptades pel telescopi Kepler i pel terrestre Keck d'Hawaii per trobar estels semblants al Sol i planetes que tinguessin un radi que fora entre una i dues vegades el de la Terra i que rebessin una radiació del seu estel equivalent a entre una i quatre vegades la que la Terra. Els estels són els maons de la galàxia, doncs condueixen la seva evolució i faciliten als planetes ports estables. Quan un estudia els estels, realment explora la galàxia i el lloc que ocupem en ella. Des que es va descobrir, fa 20 anys, el primer exoplaneta o planeta fora del nostre Sistema Solar, els científics han confirmat l'existència de més de mil. La majoria són molt més grans que la Terra.

Vida a prop nostre, un escenari real. ¿Tindran el mateix problema que nosaltres? De moment, haurem d´esperar i seguir estudiant qui som, què som, per què estem, perquè som.

Au siau!

Trobada la galàxia més llunyana coneguda

Un equip d'astrònoms nord-americans ha descobert la galàxia més llunyana coneguda, la llum de la qual va ser emesa quan l'Univers només tenia només 700 anys de vida, un 5 per cent de la seva edat actual de 13.800 milions d'anys. La galàxia, batejada com z8-GND-5296, la fa única comparada amb altres descobriments, ja que la seva distància ha pogut ser confirmada per un espectrògraf. La galàxia va ser detectada mitjançant imatges infrarogs preses pel Telescopi Hubble, i la seva distància confirmada per les observacions del sofisticat espectrògraf MOSFIRE del Telescopi Keck a Hawaii. Estudiar les primeres galàxies resulta difícil perquè quan la seva llum arriba a la Terra s'ha desplaçat cap a la part infraroja de l'espectre a causa de l'expansió de l'Univers, un fenomen anomenat desplaçament roent (redshift). Per això, els astrònoms recorren a espectrògrafs cada vegada més sensibles situats en telescopis a la Terra, que poden mesurar el desplaçament roent de la llum de la galàxia, que és proporcional a la seva distància. Aquests descobriments aporten pistes sobre el naixement de l'Univers i suggereixen que pot albergar zones amb una formació d'estels més intensa de la qual es creia. .Amb la construcció de telescopis cada vegada més grans a Hawaii i Xile i del telescopi James Webb en l'espai, a la fi d'aquesta dècada els astrònoms esperen descobrir moltes més galàxies a distàncies encara majors. Quina passada!! Això sí és un viatge....de 13.100 MILIONS D´ANYS!!!!. Arribarem a trobar l´inici de tot, ja ho veureu!. 

Au siau!

Més a prop dels nostres orígens

Un equip d´astrofísics europeus ha detectat restes d´un cos ria en aigua al voltant d´una llunana enana blanca. La troballa, primera fora del nostres sistema solar, dóna pistes sobre la formació de planetes. Gràcies a les observacions del telescopi Hubble i el gran telescopi Keck de Hawái, científics britànics i alemanys han analitzat la pols que envolten a la nana blanca GD61, situat a 170 anys llum de distància. Els resultats, revelen que les restes detectades són rocoses, amb elements com ferro, silici, magnesi o alumini i que contenen un excés d'oxigen. Aquesta signatura química informa que el material va pertànyer alguna vegada a un cos més gran originalment compost per un 26% d'aigua. Aquesta quantitat és comparable a la que tenen alguns asteroides el cinturó principal en el nostre sistema solar (la Terra solament té un 0,023% d'aigua). “Estem absolutament segurs que aquest oxigen procedeix de l'aigua, ja que coneixem bé aquest procés químic en altres parts de l'univers, i amb una probabilitat molt alta es tracta d'aigua”, explica Jay Farihi, astrònom de la Universitat de Cambridge. Ja s'havia confirmat la presència d'aigua fora del nostre sistema solar, per exemple en l'atmosfera de planetes gegants gasosos, però ara es tracta de la primera vegada que es troba en cossos rocosos o restes d'asteroide, per la qual cosa és de gran interès per entendre la formació i evolució d'exoplanetes propicis per a la vida. 

El més important és que s´ha vist un procés que podria haver ocorregut en el nostre sistema solar, originant la formació del planeta i de la vida. La troballa d'aigua en un asteroide de gran grandària amb uns 90 km de diàmetre implica que existeixen possibles construccions per formar exoplanetes habitables. En aquest cas les roques s'han trobat al voltant de GD61 però, segons els investigadors, podrien existir entorn d'estels mare similars en altres parts de l'univers. L'estudi suggereix que l'aigua pot sobreviure a les altes temperatures que es generen en l'evolució d'un estel com el Sol cap a les nanes blanques, i que potser *GD61 va poder haver tingut planetes com la Terra orbitant en el passat. 

Seguim investigant els nostres orígens, el nostre passant, cercant amb neguit i expectació galàxies llunyanes, el material que flota al mar de l´univers. Qualsevol dia ens trobarem de nassos amb l´esgraó definitiu, aquell que ens marca el camí del nostre pas per la vida. Seguiu!. Seguim!

Au siau!

El Curiosity troba aigua a Mart

És la notícia del dia. Potser serà notícia de la setmana, del mes o de l´any: l'anàlisi de roques, sorra i pols de Mart que ha dut a terme el Curiosity, ha proporcionat la següent informació: el sòl del planeta vermell conté molècules d'aigua. La NASA, ha informat que la quantitat d'aigua de la superfície de Mart és del 2% i que les molècules s'uneixen al gra del sòl. El gra fi del sòl analitzat té una composició similar a la de la pols distribuïda per tot Mart. Mitjançant l'anàlisi dels gasos alliberats per la terra a Rocknest, on es van identificar diversos químics i isòtops, es va trobar que el sòl té al voltant de 2% d'aigua i que les molècules s'uneixen als materials amorfs en el sòl. La troballa, es va produir, sembla ser, al cràter Gale, lloc on el Curiosity va aterrar l'agost de 2012. Encara estan per analitzar les dades dels primers quatre mesos de la missió. Trobar aigua a Mart, obrirà noves perspectives i il.lusions sobre la possibilitat de vida a l´univers i l´opció que l´home tingui opcions en un futur de colonitzar algun planeta. Jo ja he dit aquí que tal com estan les coses, potser val la pena, total...només ens perdríem l´últim capítol de Mujeres y hombres y viceversa, no podríem veure -espero-sálvame cap dia i no sentiríem la gran bajanada en què s´ha convertit el teatre d´opinió del món on tothom opina....o...potser podríen anar tots ells ben juntets a colonitzar Mart, no?. Allà, encara no els coneixen de prop i s´obre l´audiència sense preocupar-se del share!!

Felicitats Curiosity, Tú, sí que vales!!

Au siau!

La sonda Voyager surt del sistema solar

Per primer cop a l´història de la humanitat una sonda espacial ha sortit del Sistema Solar. La Voyager 1 de la NASA va creuar la frontera a l'espai exterior, després de 35 anys d´haverse enlairat. L´afirmació prové d´investigadors que treballen am Donald Gurnett, i sore la base de nous mesuraments. És un pas històric de la humanitat a l'espai interestel·lar. L´agència americana no havia confirmat fins ara que la sonda hagués creuat el llindar del sistema solar, malgrat totes les informacions recollides als mitjans especialitzats. L'equip del Voyager ha necessitat temps per analitzar i interpretar les dades. La Voyager 1 va ser llançada el 5 de setembre de 1977, i la sonda Voyager 2 el 20 d'agost. D'acord amb l'última avaluació de les dades, va abandonar el sistema solar ja en 2012. Voyager 1 va visitar Júpiter i Saturn els 1979 i 1980, quan va enviar les primeres imatges detallades de les seves llunes i al costat de la Voyager 2 va prendre fotografies dels altres planetes. En 1990, Voyager va treure la primera foto completa del sistema solar. Viatja a 60.000 quilòmetres/hora a través de l'espai i està a uns 19.000 milions de quilòmetres, essent el missatger més llunyà de la humanitat. A causa de la gegantesca distància, els seus senyals triguen més de 17 hores a arribar a la Terra.

Voyager 2 es troba a uns 15.000 milions de quilòmetres de la Terra i, es va convertir en la sonda espacial amb major temps en operació. Els investigadors van sospitar que el Voyager 1 es trobava en l'espai interestel·lar. L´autor principal de l´estudi, Gurnett ha afirmat que "clarament traspassem l´heliopausa, la frontera entre el plasma solar i interestel·lar”. Es preveu que la sonda pot continuar enviant dades fins a 2025, però després s'esgotarà la seva font d'energia.

Fent història.

Au siau!

Un nou estel a l´univers

Un estudi de l´Observatori Astronòmic Europeu amb el telescopi Atacama Large Millimeter ha aconseguit un primer plànol d´emanacions de material provinent d'un estel recentment format. En observar la lluentor produïda per les molècules de monòxid de carboni presents en l´estel, s'ha descobert que posseïen majors nivells d'energia del que es pensava. Herbig-Haro 46/47m com s´anomena aquest objecte està a 1.400 anys llum de la Terra. Un dels col·laboradors de la recerca, fa èmfasi en el fet que aquest sistema és similar a la majoria dels estels de baixa massa durant el període de formació. És inusual a causa que el flux expel·lit impacta al núvol de manera directa en un dels costats del jove estel i surt fora del núvol per l'altre. La nitidesa i sensibilitat d´aquestes observacions van permetre a l'equip descobrir una emanació que prové d'un company de l'incipient estel, que posseeix una massa menor. Ha nascut un estel i ho hem vist!

Au siau!

Felicitats Curiosity

Curiosity compleix un any de la seva arribada a Mart. L´aniversari, tot un èxit del gènere humà, l´agafa treballant, avançant pel cràter Gale de camí cap a la muntanya Sharp, objectiu de la missió per intentar trobar formacions geològiques que van formar-se en presència d'aigua. Per celebrar l'aniversari, la NASA ha preparat una sèrie d´activitats que inclou el record del 6 de juliol de 2012, dia en què amb una maniobra de descens, el Curiosity es va posar al planeta vermell. L'objectiu de la missió és esbrinar si en Mart va haver-hi condicions per a l'existència d'alguna forma de vida. En el seu viatge per Mart va obtenir mostres de roca amb la seva perforadora que sembla confirmar que aquest planeta va oferir condicions per a la vida microbiana fa milers de milions d'anys, tal com va confirmar John Grotzinger, responsable científic de la missió, Tal vegada s´espera molt de les seves possibles troballes a la muntanya Sharp. Per buscar rastres de vida, caldrà esperar a futures missions. De moment l'experiència tecnològica està oferint una oportunitat única per saber com i de quina manera i condicions podem viatjar a aquest planeta, els perills que haurem d´afrontar i altres qüestions que només sabrem a poc a poc. Els instruments d'aquest giny estan mesurant els paràmetres meteorològics de Mart i els nivells de radiació, a més d´altres troballes científiques com que l´atmosfera original de Mart es va perdre a causa de processos ocorreguts en la capa atmosfèrica superior. El Curiosity ha proporcionat 190 gigabites de dades i enviat més de 70.000 imatges i 75.000 trets amb el laser per analitzar la composició química de roques. Està previst que la missió duri un any més, com a mínim.

La propera missió que la NASA té previst llançar cap a Mart, es diu Maven i partirà el novembre vinent.

Felicitats Curiosity!

Au siau!

Troben antimatèria a les flamarades solars

Tots nosaltres som matèria. També ho és el que ens envolta i el que dóna forma a les les galàxies llunyanes. Sabem també des de fa temps de l´existència d´un element anomenat antimatèria, fet igual que la seva bessona amb l'única diferència de la seva càrrega elèctrica, que és oposada. Quan matèria i antimatèria entren en contacte, s'aniquilen mútuament. Diuen que en el moment originari de l´univers, durant el Big Bang, la gran explosió que va donar origen a l'Univers, es va crear igual quantitat de matèria que d'antimatèria, però per alguna misteriosa la matèria es va imposar a l´antimatèria. En la recerca permanent i total per trobar respostes, els investigadors han descobert antimatèria al sol. Concretament en un lloc en què ja se sabia que hi era però no s´havia vist: a les erupcions solars. La recerca, divulgada a la reunió de la Divisió de Física Solar de la Societat Astronòmica Americana, pot llançar llum sobre aquesta asimetria mitjançant la recopilació de dades. Encara que les antipartícules es poden crear i després ser detectades en experiments d'acceleradors de partícules costosos i complexos, són difícils d'estudiar. Investigadors de l'Institut de Nova Jersey han informat de la detecció remota de positrons, l'antipartícula de l'electró, produïts en les interaccions nuclears d'ions accelerats a les erupcions solars. La troballa no ha estat una sorpresa, però és la primera vegada que s'observen els seus efectes. Els resultats d'aquesta recerca tenen implicacions de llarg abast per millorar la comprensió de l'estructura bàsica de la matèria i els processos com les erupcions solars, que tenen un impacte sobre la Terra. A més, ofereixen un laboratori natural per fer front a la misteris de l'Univers en què vivim.

Au siau!

Coneixent la nostra Galàxia

La missió Gaia de l'Agència Estatal Europea té com a objectiu censar mil milions d'estels i està finalitzant els seus preparatius a Europa i viatjar cap a la Guayana francesa, des d'on començarà la seva missió de cinc anys per cartografiar la nostra Galàxia amb un nivell de detall sense precedents. L'objectiu de Gaia és crear un mapa tridimensional de la Via Làctia, observant més de mil milions d'estels per determinar amb precisió la seva posició i desplaçament i estudiarà propietats físiques de cada estel, com temperatura, lluminositat o composició química. El cens podrà permetre comprendre millor l'origen i l'evolució de la Galàxia i mostrarà milers d'objectes desconeguts, tals com a asteroides, planetes en òrbita o estels propers i explosions estel·lars. El director de Ciència i Exploració Robòtica Álvaro Giménez, ha explicat que Gaia serà la màquina dels descobriments i revelarà de què està feta i com es va formar la nostra Galàxia. Gaia viatjarà a l'espai a la fi de 2013 a bord d'un llançador Soyuz estudiant els astres des d'una posició a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra en adreça oposada al Sol. Els mil milions d'estels que censarà Gaia, no arriben a un 1 per cent de la població de la Via Làctica. Alhora també estudiarà la distribució de la matèria fosca, substància invisible que només es pot detectar a través de la seva influència gravitatòria sobre altres cossos celestes. El responsable del Projecte Gaia Giuseppe Sarri, ha comentat que Gaia observarà cadascun d'aquests mil milions d'estels una mitjana de 70 vegades al llarg dels cinc anys que durarà la seva missió, la qual cosa significa que realitzarà uns 40 milions d'observacions diàries. Els científics pensen que aquest cens i investigació proporcionarà informació per abordar qüestions relacionades de l 'origen, estructura i evolució de la nostra Galàxia. Quin viatge! Quantes coses interessants podrem descobrir mercès al talent humà. LLàstima no tinguem interès en aprofundir en la nostra saviesa! Bona sort Gaia!
Au siau!

Qui va portar la vida

Els científics ho tenen clar: fa uns 65 milions d'anys un asteroide de 10 qm de diàmetre es va precipitar des de l´espai contra la Terra. El fatal cataclisme va acabar amb moltes espècies que ja eren a la Terra, entre d´altres els dinosaures i va posar la vida a punt de l´extinció. Però es creu que va ser gràcies a aquest  impacte que l'home està al planeta, ja que d'aquesta forma els mamífers van tenir una oportunitat d'expandir-se pel món. La petjada de l'asteroide encara persisteix a la península del Yucatán, un cràter d'uns 300 km de diàmetre. L'explosió va ser tal, que una quantitat de roques foses van sortir fins i tot fora de l'atmosfera terrestre, i van tornar a caure per desenes de milers, incendiant gran part del planeta. El pitjor de tot van ser  les seves conseqüències. Una descomunal columna de fum, pols i cendres es va elevar a desenes de qm, envoltant el planeta. Durant anys el Sol es va fer invisible. El fred es va apoderar del planeta, les plantes no podien fer la fotosíntesi i van començar a morir, d'igual forma els herbívors i els carnívors. Essencialment els anomenats estels i asteroids les òrbites dels quals s'aproximen o es creuen perillosament amb la nostra.
Els asteroides Atón creuen l'òrbita de la Terra i s'internen en la de Venus i fins i tot en la de Mercuri. Un altre grup d'asteroides són els denominats Apol·lo, que creuen la nostra i el planeta Venus. Els asteroids Amor es localitzen a l'òrbita de Mart, però alguns d'ells poden aproximar-se a la Terra. La major part d'aquests asteroides són coneguts i les seves òrbites han estat calculades.

El que li va passar a la Terra fa 65 milions d'anys no va ser res comparat amb l´impacte sofert pel nostre planeta: quan la Terra es va formar fa uns 4.600 milions d'anys, rius de material incandescent encara circulaven per l'ardent superfície. L'esdeveniment és fins avui la major catàstrofe planetària registrada en el nostre Sistema Solar. quan un planeta de la grandària de Mart va xocar contra la Terra a una velocitat de 40.000 qm/h. L'impacte va fondre la Terra per complet i part d'aquell planeta es va unir amb la Terra per augmentar la grandària del nostre i fondre els seus nuclis. Però una ingent quantitat de material fos va saltar a l'espai, per tornar a unir-se i formar la Lluna. Els càlculs indiquen que no solament va haver-hi una trobada, sinó dues, fins a la total destrucció de *Theia. La Terra va inclinar el seu eix i la Lluna ho va estabilitzar, al mateix temps que ralentia els dies a mesura que passava el temps. Després de l'impacte, la durada del dia era de 5 hores i la nostra Lluna, solament estava a 20.000 qm.

La Terra es va refredar amb el temps i van aparèixer les estacions, una atmosfera, l'aigua i temperatures van possibilitar l'aparició de la vida, enigma encara sense resoldre. La teoria de la panspermia, la més utilitzada per determinar l'origen de la vida, diu que l'aquesta va venir d'altres llocs del Cosmos, d´estels i asteroides que van xocar contra la Terra i contenien, com se sap en l'actualitat, elements bàsics per a la formació de la vida. Uns 1.200 milions d'anys després d'aquell xoc, la vida va sorgir i es va estendre ràpidament sobre la Terra. La NASA ha estudiat el cas i realitzat proves, sotmetent a aminoàcids, aigua i altres elements que porten els estels a temperatures i pressions altíssimes simulant l'impacte. Per increïble que sembli, els aminoàcids no van quedar destruïts,i van començar a formar pèptids, la missió dels quals entre unes altres és unir als aminoàcids en proteïnes. Els estels estan formats essencialment d'aigua, gel sec, sodi, metà, magnesi, silicats, ferro i amoníac. Durant les primeres etapes de la formació del Sistema Solar, milions d'estels impactaven sobre els planetes. La majoria d'ells no presentaven condicions favorables per acollir la vida, però la Terra i Mart sí. Els estels no han de ser propietat exclusiva del Sistema Solar. Si la teoria de la panspermia és certa, podríem parlar de milions d'espermatozoides caient sobre grans òvuls que serien planetes les condicions dels quals són favorables per a la vida. Milers d'estels van caure sobre Mercuri i la Lluna, que contenen milions de cràters d'impacte, però tot sembla indicar que no va servir de res.
S'han trobat bacteris extremófils a 40 km d'altura, suportant condicions infernals com la radiació ultraviolada del Sol, però cap científic és capaç de saber si procedeixen del nostre planeta o han estat dipositades allí pel pas proper d'algun cometa. La vida no sorgeix per si mateixa enlloc de l'Univers, sinó que necessita d'unes condicions adequades existents a certs planetes i unes molècules bàsiques que contenen els estels, combinats en aquests ambients selectes de l'Univers com la Terra. 

Vida, una barreja que es coneix: Oxigen (60%), Carboni (18%), Hidrogen (10%), Nitrogen (3%), aquests quatre últims majoritàriament en forma d'aigua; Calci (1.5%), Fòsfor (1%), Potassi (0.25%), Sofre (0.25%), Sodi (0.15%), Clor (0.15%), Magnesi (0.05%), i Ferro (0.006%), i uns altres de proporcions ínfimes....i una espurna.

Au siau!

Viatjant per l´univers

Astrònoms han descobert en un mateix sistema solar tres planetes no gaire grans situats a la zona habitable, i per tant podrien comptar amb aigua en estat líquid i ser candidats per albergar vida, segons ha informat l'ESO. Es tracta de la primera vegada que es troben tres exoplanetes de cop amb aquestes característiques. Els estels més distants d'aquest sistema triple són Gliese 667A i Gliese 667B. Un dels planetes s´anomena Gliese 667Ce. Els tres planetes orbiten al voltant de l'estel Gliese 667C, situada a prop a la constel·lació d´Escorpí, a uns 22 anys llum de distància. L'estudi, en el qual han participat diversos centres i les observacions han estat realitzades gràcies a l'ús d'un espectrògraf, instal·lat en el telescopi amb un diàmetre de 3,5 metres que té en l'observatori de la Silla, a Xile. Gliese 667C és un estel àmpliament estudiat que forma part d'un sistema estel·lar triple conegut com Gliese 667. Estudis previs ja havien detectat tres planetes al voltant de Gliese 667C, però l'equip ha analitzat les dades i aportat de noves per concloure que els planetes poden ser set, dels quals tres són superplanetes en zona habitable (la superterra és un planeta, rocós, amb una massa equivalent entre 1 i 10 vegades la de la Terra). En el nostre sistema solar no hi ha cap planeta igual, ja que o són més petits o ja són gegants gasosos. Els dos planetes més atractius, Gliese 667Cf i Gliese 667Ce, tenen 2,7 masses terrestres i un període oribtal de 39 i 62 dies, respectivament. Els tres planetes no han estat observats directament, sinó que, com sol ser habitual, s'han localitzat gràcies al mètode de la velocitat radial (un sistema consistent a detectar en estels algun moviment estrany que pugui ser atribuït a l'influx gravitatori d'algun planeta proper). Anem a Mart, projectem tornar a la Lluna, descobrim nous planetes on podríem viure. És fantàstic que poguem fer tot això!. Que maco seria anar, deixant darrera tanta morralla!.

Au siau!

Voyager explora els confinis del sistema solar

El Voyager 1 sembla que està arribant el més lluny del que la humanitat ha llançat a l´oceà còsmic. Amb un missatge per a civilitzacions extraterrestres a bord, la nau Voyager 1 ha arribat als confinis del sistema solar després de més de 35 anys de viatge. A la velocitat actual, li farien falta altres 70.000 anys per arribar al sistema planetari més proper. Si algú algun dia la troba i contesta, nosaltres ja no estarem aquí per escoltar-lo, però allà hi serà. Però, mentre s'allunyen, la Voyager 1 i la Voyager 2 segueixen enviant a la Terra dades científiques de gran interès. S'estan endinsant en territori inexplorat i continua aportant dades obtingudes in situ d'aquesta regió per veure com és la frontera entre el sistema solar i el mitjà interestel·lar. Això sí que és una xulada!!
Au siau!