El Barça guanya la Lliga

Barcelona es va vestir de blaugrana per celebrar el títol de Lliga, el 22. Prop de mig milió de persones van acompanyar la rúa de la plantilla blaugrana, que anava acompanyada per l'equip femení de futbol, també campió de Lliga. El club ja va manifestar en diverses ocasions el desig de celebrar el títol de Lliga, donant el valor que té a aquest títol. A les últimes setmanes mitjans i declaracions han intentat minimitzar la conquesta de la Lliga, restant valor a l´esforç fet per l´equip. És evident que n´hi havia força il.lusió per poder conquerir la Champions o haver fet un millor paper davant el Madrid a la copa. Però el fet de no haver pogut triomfar en aquestes competicions no li resta en cap cas mèrit a la temporada. A més, el fet d´haver hagut de lluitar amb factors extraesportius, com la malaltia d´Abidal o la del propi entrenador, amb el que suposa per la normalitat de l´equip, fa que s´hagi de donar per tothom el respecte a la temporada: a falta d´uns partits, lliga guanyada amb 10 punts d´aventatge sobre el segon classificat. Potser val la pena recordar els anys i anys en què l´aficionat blaugrana ha hagut d´anar-se´n a Can Pistraus, veient com altres equips guanyaven la Lliga i altres competicions. Potser cal exigir allò just i necessari, essent una mica equilibrats en les exigències. Ara, sempre crítics amb els demés, se senten veus criticant la forma en què alguns jugadors van celebrar el títol, potser per aquestes veus, massa festiva. A pastar, home!! Són jugadors alguns que no arriben als 20 i la majoria de 20 a 30 i tota una ciutat aplaudint al seu pas ¿que han de estar tristos o seriosos? ¿No diem que és una celebració important? A veure si som una mica més madurs. Visca el Barça i esperem continuïn amb aquesta línia, oferint molts títols a l´afició. Felicitats Barça!

Au siau!

El Barça, campió de lliga de bàsquet

El Barça de bàsquet, ha guanyat la lliga!!!!! Avui era l´últim partit de la sèrie a cinc, després d´haver igualat el Madrid a 2 els partits anteriors. En general no faig a aquest espai, gaires comentaris esportius, entre d´altres coses per la meva opínió ja manifestada que de forma descarada aquest sistema ha superat amb escreix l´estratègia romana de "Pà i circ". Tota manera crec que es mereix el Barça de bàsquet avui un petit homenatge. Primer per ser un esport que ha de competir amb l´esport rei, sense tenir les mateixes condicions. Segon, perquè els amants de l´esport poden gaudir d´un esport magnific i una lliga molt competitiva aquí, essent considerada una de les millors lligues europees, i això vol dir, una de les millors lligues del món. Avui, com en  tota la sèrie hem vist un espectacle enorme, i això em porta al tercer punt. El Madrid ha estat un digne adversari. Ha fet una sèrie magnífica i ha posat contra les cordes al Barça amb Llull, Carroll, Rodríguez i Velickovic molt posats. Quart punt: gran espectacle: avui s´enfrontava la millor defensa de la lliga (Barça) amb el millor atac (Madrid), amb el que suposa pels espectadors. Cinquè punt, avui també hem vist destacar a aquells jugadors que sempre estan a l´ombra dels millors, com Fran Vazquez, Lorbek o Singler. Sisè, el Barça amb aquesta victòria (73-69), obté el 14 títol, ni més ni menys, però ho ha fet jugant amb cap i amb cor, amb molt d´esforç i mentalitat guanyadora, que queda reflectit en el fet que a falta de 7 segons, el Madrid estava a dos punts 70-68.

El Barça ho ha tornat a fer, però vull fer un reconeixement a Xavi Pascual com entrenador, ja que és molt dificil el que està fent, és el Pep Guardiola del bàsquet, humil, senzill, professional, esforçat, amb valors i mai una paraula fora de lloc. Reconeixment també a Lorbek, sempre en seu lloc, sempre ho dóna tot, sempre té bones paraules, mai un retret ni mal gest, un bon home. I especial per  Fran Vàzquez, que ha passat moments complicats, i sempre emportant-se el títol de tonto; porta molts partits demostren les seves virtuts i avui s´ha quedat a un punt de ser el màxim anotador. Quin partidàs Fran!. També a Sada, sempre força i coratge, a  Huertas per posar aquell triple miraculòs, a Navarro per estar sempre, sempre, a Mickeal que no s´ hauria d´anar mai, a Ingles i Wallace i a N'Dong per ser tan, tan bona persona. Felicitats a madrid per intentar-ho, i moltes, moltes felicitats al Barça!!!

Au siau 

Pan y circo

Manca molt poquet perquè comenci la final de la Copa del Rei 2012. Com és habitual en general l´esport no és ben bé el centre de la qüestió, potser l´excusa. El títol de l´entrada ja defineix per una banda el que vull dir i ja ha estat comentari en altres entrades: els romans i, segur, pobles anteriors, ja havíem considerat la necessitat de tenir al poble entretingut, que no pensin gaire no sigui..... I així es va considerar necessari oficialitzar un espectacle nacional que tingués ben distreta la massa. Dit això, a més a més els nostres aprenents de polítics, s´encarreguen de convertir en foc l´aigua, amb el seu estil habitual de manca absoluta de professionalitat i responsabilitat. Però són així. És penós però són així. Avui, malgrat tot, el poble es distraurà, viurà una festa. Entre d´altres coses perquè els clubs així ho volen i són dues aficions, la de l´Athletic i la del Barça, que volen convertir el que avui passarà al camp, en una festa. Altres qüestions, sempre són altres qüestions i tampoc es poden amagar, entre d´altres coses, perquè els sentiments i les emocions, formen part de la cultura de les persones i no pas en el raonament. Avui s´acomiada en Pep, i guanyi o perdi el Barça, la seva tasca haurà estat impressionant, digui el que digui l´entorn i la premsa. Un cavaller, amb principis i valors. Pocs n´hi han així que només podem dir-li: Gràcies Pep!. El Barça és un gran club; però l´Athletic també. És un regal i una passada el que fan des de Lezama. Veure jugar nens amb la política de cantera que tenen, en un món on tot es mou amb calers, és per treure´s el barret. Desitjo un bon partit i ja m´agradaria repartir el triomf final, malgrat espero que guanyin els meus. Visca el Barça!, Aupa Athletic!

Au siau

Guardiola se´n va

Abans que comenci el cataclisme, vull dir-li adéu en Pep. En general els comiats tenen sempre una dosi d´incertesa i de sentiments que els fa difícils de pair. Aquest a més és un cas especial. Sigui un culé o no ho sigui, s´ha de reconèixer en primer lloc la tasca que ha fet aquest home al capdavant d´una institució molt complexa i difícil de portar, per la càrrega mediàtica que porta darrera. L´entorn, tan fantasmal com real, no és un element fàcil de portar, més aviat tot el contrari, perquè no et deixa respirar i no és constructiu, positiu. Estar al capdavant del Barça ha de suposar una càrrega que directament envelleix, amb una afició seriosa, de vegades freda, molt freda, que només vol sentir parlar d´èxits, de bon joc i d´espectacle, "bueno, bonito y barato". Uns directius que al llarg de molts anys no han respectat el terreny de cadascú, i uns jugadors joves, molt joves que han d´estar preparats per estar a sota dels flaixos i de la fama amb vint anys. Gestionant tot això, Pep Guardiola ens ha donat espectacle, ens ha tornat més que el somriure, el riure i el crit a les nostres boques, hem sentit parlar amb exclamacions d´admiració el joc del nostre equip, el nom del nostre club i de la nostra ciutat i país. Hem al.lucinat veient jugant els nois, i ens hem fregat els ulls davant les victòries sobre el madriz. I tot això amb bon joc, amb jugades i partits per guardar a les nostres retines. I tot això, amb la senzillesa i la humilitat del noi de poble que és, del noi del poble que és, portant com a bandera els valors i principis de la nostra cultura: orgull, treball, esforç, reconeixement i ajut, els valors i principis de l´humil, del senzill, de persona.

Només puc dir des del respecte a aquesta manera de ser, allò que ell mateix només vol sentir: Gràcies Pep! Que et vagi bé! A descansar i torna a casa teva quan vulguis! Ja li explicarem als nostres néts allò que vàreu fer!

Au siau

Depressió, Gin-tonic i Barça

Avui torno. Ja sóc aquí!!!. Volia començar parlant d´allò que m´ha portat a aquest petit parèntesi: la meva aventura al Camí de Sant Jaume 2012. Però les notícies a la redacció apreten, així que més aviat en parlaré demà. El primer de tot un petó molt fort per Conchita (my love) que ho necessita i el mereix (força!). El segon ens porta al títol de l´entrada: depressió. El nostre Barça ha perdut. Teníem fe, teníem ganes, teníem necessitat després la derrota davant el madriz. Però un altre equip ha estat millor. Hem fet un taqui-gol, sí. Però el Chelsea ha resistit, ha marcat i s´ha endut el partit. Lloem al just guanyador. No hem pogut i punt. Rera la tristor, la depressió ha de ser d´un minut. No més. El nostre és un club diferent. Hem de sentir orgull dels nostres. Som quelcom més que un club de futbol, i s´ha d´estar darrera quan les coses no venen  fines. Però a més ens ha donat moltes alegries, desconegudes per la majoria. Sortirem endavant com tantes vegades, i cal reforçar el compromís en uns valors, en uns principis, en una forma de jugar, en una cantera i uns sentiments. Viva el beti manquepierda, Visca el Barça guanyi o perdi. És just reconéixer la derrota i alçar-nos demà orgullosos de ser del Barça. I prou. Per celebrar-ho, res millor que un gin-tonic: bombay, tònica schweppes, dos glaçons, pell de llimona i només un volt remenant amb cullera llarga en got tipus balon.

Au siau

El Barça

De vegades, des d´aquesta tribuna he fet algunes paraules en relació al Barça. Lògicament qualsevol que prengui nota de les meves idees, ja podria veure que sóc culé, concretament peri-culé. Malgrat tot, la gent que em coneix millor ja sap que m´agrada l´esport, m´agrada el Barça, vull que guanyi, però no sóc el descerebrat de torn. Intento no donar molt la pallissa des del blog, però n´hi han coses que mereixen un comentari.

Portem un temps en què el Barça ha girat la truita respecte els èxits esportius. Fins ara era un patir i costava molt tenir un títol; l´arribada d´en Guardiola ha tombat l´estadística i està convertint aquesta època en un període històric. El Barça és reconegut, els valors i principis que representa i amb els què viu, són viscuts amb complaença i suport des de molts àmbits i s´ha convertit en referència de molta gent, d´empreses, de model de gestió i de model de principis. Malgrat tot, sembla que haguem de demostrar quelcom a algú. No sembla que tinguem prou. Sembla que encara tinguem una mena de complexe que ens fa trontollar de tant en tant. Que no ens deixa anar amb el suficient orgull de ser representants d´uns valors. Veiem constantment com l´equip blanc, ple de ràbia incontinguda, de mala voluntat, lluny de qualsevol essència esportiva i de valors, encara s´atreveix a intentar tenir el cap més alt que el nostre i deixar anar tota una sèrie de mentides, de fal.làcies, de deixar anar merda que alguna cosa quedarà constantment que cala en la gent com si fos una pluja permanent. I nosaltres, sembla que ens acovardim. Veiem les patades als nostres, i no diem basta; veiem a animals amb comportaments poc esportius al terreny de joc i no diem basta; veiem les insinuacions d´un entrenador amb rancúnia i no diem basta; veiem com espera als àrbitres al nostre estadi, i no diem basta. I avui, encara haurem de demanar perdó. Agafen al Xavi en una entrevista dir off the record que els del Madrid no saben perdre...I ENCARA DEMANAREM PERDO!!. ¿És que no és veritat? I tant! No tan sols no saben perdre; és que no saben jugar de forma esportiva. Ja basta home!. El Xavi té tota la raó, i això que ho diu amb la boca petita, i ho ha de dir amb la gran. Hem de defensar justament els nostres valors i la nostra manera d´entendre el joc i els principis, bé, amb humilitat, amb senzillesa, però amb orgull, home, amb orgull. Ja val de donar-nos marge. ¡Visca el Barça i els valors imperants avui en la seva manera de ser actual!

Au siau

La caverna

Són bones les declaracions que ha fet el vicepresident del Barça, Carles Vilarubí en què denuncia dins d´una entrevista que li han fet a la ràdio RAC1, que l´esglèsia està pressionant al club perquè retiri una demanda que el Barça va presentar als jutjats contra la COPE. Per allò que comenta a l´entrevista des de fa un any el club rep les pressions eclesiàstiques (propietària de la cope) perquè es retiri la demanda. Es veu que no li agrada anar al jutge.  

Ara bé; sembla que encara que no li agrada que la demandin, sí li agrada dir de tot a qui sigui, en aquest cas el Barça: després de l´incident del impresentable entrenador merengue agredint al Tito Vilanova, es va justificar el fet. ¿Només això va fer l´emissora de ràdio? No, van posar en dubte la professionalitat del club, de l´entrenador, de si n´hi havia possibilitat de dopatge, que el club blanc en té de proves, etc... Doncs bé, quan algú diu prou i ens porta als jutjats, llavors intentem posar-ho tot a sota d´una catifa i aquí no ha pasado nada.  

És sincerament una pena que aquests poders fàctics i institucions tinguin palès de cors per dir i fer el que vulguin i que un ciutadà o una entitat estiguin tan desvalides davant el seu poder. Però ¡ai, si els has agafat a contrapeu!. És una pena que no pugui fer-se escarni públic del poder. Tenen massa por.

Pena de gent

Au siau

El Barça és més que un club

Intento no fer gaire referències al món de l´esport, ni al futbol ni al Barça. No perquè no m´agradin, sinò perquè crec que en general s´ha anat perdent el valor de l´esport com a part important de la formació de la persona i molt llunyà de l´esperit olímpic (d´Olimpia, Grècia) conegut del món grec. Malgrat tot he de dir que fins i tot per a tots aquells que no els agrada el futbol, no queda més remei que reconèixer la gran tasca que està duent a terme Guardiola i els seus. És veritat que el Barça té quelcom d´especial; també ho era abans i no teníem la sensació d´aquesta màgia que transmet ara l´equip. I això és una realitat actual, del pep. Ha guanyat aquest cap de setmana el Campionat del món de clubs i el que vulgui veure un títol menor en el torneig o és per rancúnica, perquè no entén o per ignorant. De moment, s´ha d´estar allà. Dit això, és el tretzé títol sobre setze aconseguit. Tot un cant a l´excel.lència. Però el millor és que ho ha fet fent que els seus es sentin orgullosos, fent que se sentin units en un projecte, que vegin en els jugadors, la seva extensió. Això és molt difícil de fer. Ho ha fet també sent fidels a uns valors, a uns principis, que a més ha anat transmetent i encomanant a tots aquells que estan o han estat al club (bé, tots menys el pirat de l´ibra) i ho ha fet amb valors que formen part de l´ideari d´un bonhomme: humilitat, esforç, treball, orgull, emoció, sentiments, ganes de millorar. És una passada el que fan. ¡Per molts anys i moltes felicitats!

Au siau

Valors

En general intento parlar poc de futbol. Crec que ja en parlem prou al llarg de les nostres vides (cosa que no treu que segueixi tant el Barça com l´Espanyol la temporada). A més que sigui notícia la nova i recent victòria del Barça sobre el madrid en guanyar la Supercopa d´espanya, volia fer referència per l´últim partit viscut. No és que sigui nou; de fet sincerament el madrid sempre ha estat un equip agressiu, "de casta" que diuen. Davant tanta barbàrie merengue (patada de marcelo a Leo, de pepe a Piqué, de pepe a Albes, d´Alonso, de ramos,etc, puntada de peu de pepe aValdès, trepìtjada de l´entrenador rival a cesc al terra i final de festa amb el dit a l´ull del Tito) algú en calent, no recordo si va ser un dels jugadors o un entrevistat, va tenir el suficient seny per preguntar-se en veu alta si realment l´espectacle que havia donat el rival és realment allò que volem ensenyar als nens que estaven veient el partit o que els ensenyaran les imatges els dies següents. No ens enganyem. Ja sabem que un barça-madrid sol ser quelcom més que un partit de futbol. Però fa que pensar que no es recrimini amb molta més duresa de tots els fets. ¿Què nassos estem ensenyant a la infantesa? ¿Quin esperit és el que volem transmetre? No tot val. La rivalitat és normal, la competitivitat és sana quan és bona. Quan els individus ja no es comporten amb els valors humans que s´espera d´ells, no ensenyen cap valor per un nen. No estaria de més lluitar contra això.

Au siau

Coses mundanes, coses sagrades

Bé, avui m´heu de permetre un moment de paraules mundanes, és a dir, de coses del món www.mundo.com/   : ¡¡¡ el Barça www.fcbarcelona.es/ ha tornat ha guanyat el seu partit de Champions!!!!. Sí, es veritat que això és antic; "panem et circenses" www.anmal.uma.es/roma.htm . Però potser, i dic potser, una part important de l´actual imatge del circ, té que veure amb un xaval que ha arribat a encapçalar aquest projecte i que tal com diríen alguns moderns és "el puto amo" (en un sentit magnificat). La veritat, i amb això crec que tots aficionats o no al futbol estan d´acord, és que la transmissió de valors que genera Guardiola  www.josepguardiola.com/ és molt positiva en un món on els valors i els principis no són el fort del sistema (conscientment,és clar). Pensem un moment: transmet cultura d´equip, treball, esforç, gaudir de les coses ben fetes, mimar els detalls, decidir, tenir responsabilitat, tenir classe, elegància, tenir orgull. No crec, sincerament que un home benpensant tingui voluntat de rebuig dels ítems anunciats. Sí, potser al final és circ,però és més productiu per la nostra ment. Celebraria que fes escola i que alguna de les paraules esmentades....toquin el cor del gran públic. Mentre això arriba, ¡VISCA EL BARÇA I VISCA CATALUNYA!.
Malgrat saber que no té res a veure, no m´estic de fer-vos arribar una bona frase que he sentit avui i m´ha agradat i ha fet sortir de mi l´aspecte més humanista, més crític que tinc. És bona i diu,

 "Un rei pot fer moure un home, però l´ànima no: pertany a l´home".

Au siau