Aprovada la setena llei d´educació de la democràcia

El Parlament a Madrid ha aprovat avui la nova llei d´educació, mal anomenada Llei Wert. Ho ha fet només amb els vots del partit governant, i això no és un bon senyal, sigui quin sigui el color del partit al poder. I no ho és, per la importància que ha de tenir l´educació i l´ensenyament, pels joves i pel futur d´un país. El debat generat al llarg de més de 14 mesos de tramitació parlamentària, reflexa per un costat la gran confrontació viscuda entre diverses formes d´entendre l´ensenyament. Però també sens dubte, el ser per totes parts ben curt d´alçada per poder arribar a acords després de tants mesos. Mal assumpte. Finalment en el mateix debat d´aprovació final, moltes declaracions dels partits de l´oposició en què prometien una nova llei si arribaven al poder. És realment trist. Semblen els nens i l´educació una joguina en mans de senyors que esbufeguen molt, que xerren molt, que tenen molts interessos, però on el nen no es veu enlloc. I el país tampoc. Cap altre grup de la càmera ha votat a favor, la qual cosa ha ofert la imatge més clara d'aquest nus allunyat del diàleg, de la negociació i de posar per davant el que és realment important. Jo només veig que no només són els partits qui rebutjen la norma aprovada sinò també una àmplia majoria de la comunitat educativa, pares, associacions d´estudiants, etc. I és veritat però la necessitat d´actuar i de fer una llei millor que reguli una faceta social tan estratègica com l´ensenyament. Però no així, senyors, no així. És veritat que la taxa d´abandonament escolar és brutal i que els resultats en comparació amb molts països és més que mediocre. Però un tema tan trascendent requereix alçada de mires i pactes d´estat. No ha estat així. Només polèmiques una rera altra: recuperació de les més que antigues revàlides al final d'ESO i batxillerat, itineraris diferents durant l'etapa obligatòria segons la línia que un vulgui, matèries principals els continguts dels quals controlarà més l'Estat, especialització de centres i autonomia, competició, assignatura de religió i alternatives,etc. 

Ara ja no n´hi ha espai per la reflexió. Ja tenim la setena llei d´educació en 30 anys, i sembla que no serà 

l´última. Ningú lluita per la qualitat en l´educació. Ningú reflexiona sobre les bases reals dels sistemes educatius que tenen èxit. No és just, i ho pagarem, sens dubte. Sort.

Au siau!

Ensenyament

Aquesta setmana ha estat notícia les jornades de vaga al sector de l´educació. Des que es va conèixer la nova proposta de llei d´educació, l´enrenou i el soroll ha seguit el desenvolupament del procés. Tot sembla portar-nos a un conflicte important, perquè poques vegades els diversos actors s´havien mostrat tant units en contra d´una norma: pares, col.legis, alumnes, comunitats afectades, etc. Lògicament aquells que fan la norma la defensen portant com a bandera la necessitat d´actuar després que els diversos test hagin mostrat uns resultats generals molt baixos en comparació a d´altres països. Per contra la resta de sector té també un gran argumentari, doncs independentment de la qüiestió ideològica, és una realitat meridiana que cada vegada que un arriba al poder, sembla que tingui com objectiu canviar la llei de l´educació del govern anterior, amb la qual cosa en portem ja no se si 7 lleis d´educació. 

El sector educactiu sempre ha estat molt actiu. Des dels anys de la transició, universitats i escoles han estat intentant defensar posicions totes, pressumptament, a favor d´un ensenyament professionalitzat i de qualitat. És un tema complex, doncs són molts els actors, agents i interessos, però alhora, m´agradaria dir, que és ben simple, doncs només es tracta de contestar a una sola pregunta: ¿Volem una societat millor?. Si la nostra resposta és positiva estem d´acord que passa per donar la importància deguda a l´ensenyament com a eina i palanca de millora individual i col.lectiva. I punt. I punt, és i punt. No fa falta discutir més. Tota la resta en tot cas, correspon a qüestions que envolten el debat, però no el substancial. En canvi, si no estem interessats a canviar ni millorar la nostra vida, doncs no cal ni invertir ni perdre més el temps. Deixem-ho com està i que sigui el classisme el que determini el tipus d´educació que un té. 

Els sindicats han xifrat el seguiment en percentatges molt elevats, menys a la concertada i molt elevat també a l'àmbit universitari, xifres que naturalment són contestades pel ministeri. En qualsevol cas, haurem de seguir esperant que algú se n´adoni de la gran i real importància de l´ensenyament. Lluny de debats ideològics, que lògicament impregnen tot no només l´educació, s´ha d´obrir el pot de la joventut i del futur, de la creació d´una millor base per crear una societat millor, amb gent molt més preparada i un país armat de potència intel.lectual. Cal i és necessari. 

Au siau!

Aire fresc des de la joventut i la realitat

De tant en tant és interessant veure que la joventut envia missatges de realitat des de posicions vitals. I aquests missatges es fan en llenguatge planer, de carrer, inteligible totalment per tots els que volen sentir la realitat. Aquest ha estat el cas amb el ressò que ha tingut un twit d´un jove espanyol emigrat a Londres i que resa així: "Me llamó Benjamín Serra Bosch, tengo dos carreras y un máster y limpio WC's". Aquest xicot ha fet furor i va obtenir el premi extarordinari de final de carrera en dues titulacions i un màster i fa cinc mesos que després d´un petit període, no li ha quedat més remei que treballar en una famosa cadena de cafeteries de Londres netejant excusats. En un sol dia, el seu twitt, que portava un document adjunt en el qual detallava la seva situació, va ser reexpedit per 5.000 persones, moltes de les quals li donen ànims. El jove, llicenciat en Periodisme i en Publicitat i Relacions Públiques i màster de Comunity Management, assegura que no s'avergonyeix de netejar wcs en un país que no és el seu. "Netejar-escriu- és un treball digne. El que m'avergonyeix és haver de fer-ho perquè ningú m'ha donat una oportunitat a Espanya. Com jo hi ha molts espanyols, sobretot a Londres". 

El jove acaba la carta manifestant amb pena que creia que després de l´esforç a la universitat mereixia una mica millor, però tem haver-se equivocat. La veritat és una pena molt gran el que està passant i malgrat tots els exemples permanents d´una realitat injusta i absurda on no som capaços d´establir unes bases potents, coherents i de desenvolupament dels estudis i de la formació superior, la realitat s´entesta en mostrar-nos la creu del sistema d´ensenyament. Ja diem fa temps que no n´hi ha país que suporti aquesta situació i això ho paguen generacions i generacions de forma absurda, enlloc que la societat, les famílies i els cicles productius del teixit econòmic i social rebin el fruit de la inversió feta. Per molt aire que de vegades suposin aquests missatges, sembla segur que restarà Benjamín al calaix de les anècdotes més que es prengui nota per lluitar i cercar solucions reals. Llàstima.

Au siau!

Es destruirà l´educació superior

La crisi castiga a bona part d'Europa i dibuixa un nou perfil de l'educació superior. Mantenir un bon nivell de qualitat en l'educació en un moment de reducció de fons públics, i buscar una sortida professional als milers d'estudiants que es graduen cada any són reptes que afronten les universitats europees. Maria Helena Nazaré és presidenta de l'Associació Europea d'Universitats i reflexiona sobre el tema. Molts estudiants que han acabat les seves carreres o els seus postgraus han de marxar a altres països a buscar treball. En el camp de la recerca, hi ha un problema d'accés al coneixement. Cal permetre que els investigadors tinguin accés a dades i estudis que són de preocupació mundial. Europa està vivint un dels seus pitjors moments financers i porta als Governs a retallar també en educació superior. Les retallades afecten més als països del sud d'Europa, on en molts casos ronda el 10% de baixada. Això està provocant que la tradicional bretxa entre nord i sud s'expandeixi encara més. L'educació és una estratègia a llarg termini. Es pot suportar una retallada breu i de forma molt acurada, però si es produeixen any rere any, es destruirà el sistema d'educació superior. No hauria d´afectar als laboratoris. En el nord hi ha molts països en què les universitats són gratuïtes o gairebé gratuïtes. L'accés a la universitat ha de dependre de l'habilitat de l'alumne, i no de la seva capacitat econòmica. Els estudis demostren que com més elevada és la qualificació i l'educació de la població, més desenvolupat serà el país, i els Governs haurien de ser conscients d'això. Aquest és el panorama dels estudiants. Anem bé!
Au siau!

Aprèn a valorar les petites coses i ensenyaràs al teu fill a ser feliç

Interessant entrevista a Geli Santa Maria, orientadora familiar que ha comentat el camí que han de seguir les pesones perquè els infants creixin amb una actitud positiva. Geli modera cursos digitals a pares i famílies que cerquen àmbits de guia educativa cara als seus fills. Geli primer defineix la felicitat com “l´estat de benestar que envaeix la persona que se sent ben amb si mateixa, amb els altres i amb el món que li envolta”. Geli es fa ressó de la quantitat de nens infeliços que es veu, infelicitat que es palpa, es veu, es nota en les expressions, en les seves paraules, en la manera de respondre davant alguns estímuls. Tal com comenta cada vegada n´hi han més nens infeliços, perquè no els deixem ser feliços. M´ha agradat molt una frase seva sobre com arribar a aquest sentiment de felicitat: “Per ser feliç cal aprendre a gaudir de les petites coses de cada dia. I això s'està perdent”. És força interessant aquesta reflexió; prou coneguda però molt poc empreada per la gent. Finalment continuem entenent la felicitat com un valor assimilat a les coses opulentes, cares i de marca, grans coses, grans viatges, cotxes cars, cases brutals i molta cosa, quantes més possessions millor. És així. Ningú no té present en què efectivament en les petites coses, en els petits moments, en el gaudir amb res, n´hi ha una bona part del triomf. Tal com diu Geli un dels problemes de rael és que els adults, pressumptes “professors” de la vida, tampoc saben expressar els seus sentiments i per tan no poden encomarnar aquest aprenentatge que és tan senzill com intentar fer-los valorar tot allò que els envolta: el germà, l´avi, el plat de menjar, les coses que tenen, el sol que entra per la finestra, un petit conte. Certament l´entorn no ho posa gens fàcil; no és aquest un model de societat encarat a cercar la vida tranquil.la, més aviat el contrari. Per tant per molt que ho diguem de paraula, no és gens fàcil pels adults “reduir marxes”, passar de l´estrès, i intentar provocar i ensenyar als nens des d´un ambient relaxat i sense pressió. Això sí, crec que hem de fer-los gaudir de les coses sense caure en el mercantilisme fàcil, fer-los participar del valor de les coses, del que costa conquerir les matèries i recordar que no és més feliç aquell qui té més. Tenir actituds positives, posar límits i ser realistes, també forma part d´aquest aprenentatge, necessari perquè no caiguin en el parany d´un món sense problemes.
Fomentar valors és important en un món sense valors. Geli ens diu els valors que defineixen un nen feliç: “La generositat, la solidaritat, el pensar en l'altre, l'optimisme, el bon humor. Saber riure's d'un mateix, implica humilitat, una altra virtut que ajuda en la formació del caràcter”.

Au siau!

Pobresa i educació a l´estat

Un estudi dut a terme per Unicef posa un altre cop contra les cordes les nostres ratios de benestar i la situació del país en dos dels temes més sensibles per una societat: l´estat de la seva infantesa i el tema de l´educació. En aquests moments la taxa de pobresa infantil de la societat espanyola es situa a un nivell altíssim, taxa que en aquests moments només és superada per Letònia, Rumania i USA (per evaluar aquest factor es té en compte el benestar material, la salut, la seguretat,, l´educació, els riscos, la vivenda o el medi ambient). Conjuntament amb aquesta informació l´educació surt ben malparada ja que la taxa de fracàs escolar fa que aparegui a l´últim lloc. Amb aquests dos índexs, el país ha passat a ocupar el lloc 19 d´entre les 29 economies més avançades. Una dada prou contundente de la repercusió de la situació econòmica i social sobre l´ensenyament és que la taxa de joves entre 15 i 19 anys que ni estudia ni treballa ha passat només des del 2007, del 7 al 13%. També la taxa de pobresa infantil s´ha situat en un 20% (mesurada a partir de famílies que viuen amb ingressos inferiors a la meïtat de la mitja estatal). Com indicaven els propis investigadors, els països han pogut canviar aquests indicadors. Gabirel González, d´UNICEF, ha deixat clar que és necessari que des de l´Administració es faci compliment a politiquees de lluita contra la pobresa infantil i es treballi per millorar els serveis a les escoles protegint aquells que estan en risc d´exclusió. Titulars en què Unicef insta a garantir que els infants puguin tenir un menjar complert són prou eloqüents per dibuixar un panorama terrorífic. Recordem que tantes i tantes vegades s´ha escoltat dir que el nostre país ocupa els primers llocs dels països desenvolupats i de benestar, que quan ens porten a la realitat no ens ho creiem. Però la realitat hi és. I es pot veure a poc que ens fixem una mica, només a la sortida de les escoles. Del fracàs escolar i la poca importància que aquest país li dóna a l´educació, ja n´hem parlat moltes vegades. Però ara comencem a parlar de pobresa infantil i de dificultats en molts casos per assegurar un menjar diari complert i de qualitat. Veiem doncs les conseqüències de la gestió en la nostra societat. Crua. Molt crua. Estem al cas, no sigui que quan ens n´adonem la comparança ja no sigui amb Rumania sinò amb algun dels països del Tercer Món (nosaltres tranquils, però eh?, que hem d´anar de vacances a Nueva York i anar a sopar a la costa marbellí)
Au siau! 

Els universitaris hauran de saber un tercer idioma en acabar els estudis

Sembla que algú se n´ha adonat que els i

diomes no formen part de les prioritats a l´ensenyament en aquest país. Com sempre, quan detectem i ataquem un problema, no ho fem des de l´anàlisi i reflexió de les causes que ens porten a una determinada situació, sinó a cop de taxa, impost o imposició. En aquest cas la generalitat “imposa” el requeriment d´una tercera llengua per obtenir el títol universitari. El conseller Mas-Colell es felicitava manifestante que “D´una vegada per totes tindrem la garantia que tot estudiant universitari no tindrà problemas amb els idiomes”. ¿Com es farà? Doncs l´estudiant haurà d´acreditar el títol del First Certificate i au!, assumpte resolt!. És realment inversemblant la absoluta manca de visió i de futur dels nostres gestors i polítics. És lamentable que tot el que se´ns acudeixi sigui això, quan el problema està a l´arrel, on des de les pròpies escoles es desvirtua i treu importància a les llengües. No n´hi ha cultura. No es pot aspirar a tenir un ensenyament de qualitat en un món com el nostre, global i interactiu, si d´una vegada no s´entén que llengues com l´anglès, el francès o l´alemany no formin part ja del corpus de les escoles. No queda un altre quan el dèficit idiomàtic és de la magnitud que ho és en el nostre cas. Recordem que encara no som capaçós de posar un president de país que parli ni que sigui en anglès. Ja no parlo d´idiomes de futur, perdó, de present com el xinès, el japonès o el rus. Aquest problema no el tenen en altres països que han assumit des de fa temps la necessitat de formar-se i conèixer per poder comunicar-nos millor i per aprofitar les oportunitats econòmiques i socials del que suposa parlar altres idiomes. Això, no es fa amb un First Certificate i punt. Això ha de ser impulsat des de la base amb un acord de pais que posi de forma clara els nostres joves com a pilars de la societat, i no com fins ara, un nombre estadístic d´estudiants amb més carències.
Després de despreciar de forma sistèmica i sistemàtica les humanitats, i en una burla a tot el personal, el conseller va aprofitar per dir que “Estaria bé que tinguéssim més estudis d´aquest tipus”, en referència a les assignatures d´humanitats. Per higiene semántica, preferixo no comentar aquestes doloroses paraules, no sigui que faci un estropici.

Au siau!

Atenció: el poder parla d´humanitats

Montserrat Gomendio, Secretària d´estat d´educació, ha comentat que és molt costós per la societat, el gran nombre d´alumnes universitaris que després de fer Ciències Socials i Humanitats, opten per fer un grau superior de Formació Professional en veure que no n´hi ha oferta d´ocupació per aquesta branca de la cultura. Per més inri Gomendio ha comentat que en proporció a altres països, a l´estat espanyol n´hi ha massa estudiants que van a la universitat enlloc de FP. Ha manifestat que la meïtat fan Ciències Socials i Humanitats i són graus pels què existeix una baixa demanda al mercat de treball. I per tant...
Com genera, segons ella, una gran frustració i costa tant a la societat, doncs la futura llei primarà la FP i farà més flexible la formació.

Sincerament, dóna ganes de vomitar. Dóna ganes d´anar-se´n ben lluny del planeta. Estem davant una sèrie de subnormals crònics amb una nul.la capacitat ni per analitzar, ni per ajudar, ni per presentar alternatives. Són monstres que posen davant d´una matèria i parlen i parlen i juguen amb la gent i amb els valors com un nen amb una baldufa. Jo no sé ja si algú d´aquest personal que és capaç de parlar així té puta idea d´educació o ensenyament. Parlo indignat, perquè el desprestigi amb què el sistema tracta les humanitats i les lletres, perquè el ser humà sigui finalment nul en aquest sentit és terrorífic. Només fa falta que digui alló de "Cada vez que oigo la palabra cultura, cojo mi revolver". És de pena, tu. Aquells grecs que van ser el bressol de cultura del que avui som es moririen ara mateix. Ells que van crear el Trivium (estudis de gramàtica, retòrica y dialèctica) i el Cuadrivium (aritmètica, astronomia, geometria i música), societat de grans guerrers, científics i filòsofs, han de veure com uns 2000 anys més tard, una manada de bèsties intenten destrossar les humanitats.

Estem en mans del sistema. Resem i que Déu ens agafi confessats!

Au siau!

Continuant amb l´ensenyament

Aquests dies hem estat centrats vient la batalleta de la llei d´educació i el soroll que al voltant seu s´ha escampat. També ens hem fet ressó dels resultats de les proves de competència de l´OCDE que han deixat en molt mal lloc l´educació i ensenyament a l´estat espanyol i a tota la comunitat educativa. Vull recordar que l´educació i l´ensenyament en primer lloc no és matèria exclusiva d´un professor. No senyor. Tampoc d´un ministre. No senyor. Estem tots implicats, professors, directors, gestors, i també pares, mares, tiets i tietes i els grans i poderosos mitjans de comunicació. Així que en tot cas, recordem-nos, que el suspens és per tots. I que no pensi un que el més gran percentatge el té el del costat, perquè tots tenim la nostra part de culpa en aquest desastre nacional. Avui afegeixo un altre: els rectors de les universitats. Aquests han estat denunciant aquests dies el panorama que els vindrà a sobre tant als campus universitaris com al futur del país, producte d´una retallada del 18% del pressupost per l´educació superior i de la baixada del 80% (sí, heu llegit bé, 80%!!) en despeses no financeres en I+D+i. Declaren que deixa a les universitats en una situació d´ofegament i de tendència destructiva que es notarà a mig i llarg termini. Però ja n´hi han dos efectes col.laterals que són ben presents: per un costat, i ja n´hem parlat, la fugida de molts becaris i investigadors, que hauran de cercar el seu futur lluny del nostre país amb el que això suposa de pèrdua competitiva a tots els nivells. Però a més es denuncia la pèrdua de professorat, uns 3.000 segons la presidenta de la Conferència de Rectors d´Universitats d´Espanya i que comportaran (ja que entre els professors, n´hi han associats i investigadors) la pèrdua del tren del desenvolupament tecnològic.

Jo ja he dit prou vegades que el meu interès per apostar per l´educació i l´ensenyament no és cap qüestió personal. És un tema de país, de fer una clara aposta pel futur d´una societat  i de les persones que la conformen, perquè els nostres nens i joves puguin aconseguir un coneixement superior a les anteriors generacions, per la cultura i la formació social, que fa créixer sens dubte la capacitat dels nostres homes i dones en ser millors persones i millors professionals, en aconseguir un benestar social, econòmic i de desenvolupament a la alçada dels temps que vivim. Però n´hi ha un problema: no ho veiem. I ho pagarem. No cal haver anat a la universitat per adonar-se´n. Quanta ceguesa!

Au siau (amb u d´universitari).

Continuem jugant amb l´ensenyament

Avui han estat notícia moltes coses. Una, que ara comentarem, també. Però demà ja no serà notícia o, si més no, ho serà poc, i demà passat ja estarem en una altra batalleta. Però la notícia de les proves realitzades per veure el nivell dels nostres infants i joves del país, hauria de ser portada dos anys, a veure si d´una vegada ens n´adonem d´allò que és realment important. El cas es que els alumnes de quart de Primària (amb 9 anys d´edat, senyors!) van realitzar unes proves de competències portades a terme per un organisme internacional, la IEA. Aquestes proves, molt semblants a les proves PISA, han estat realitzatdes a nivell internacional en 48 països en el cas de la Lectura i de 63 països en el cas de Matemàtiques i Ciències. Els resultats són magnífics: els alumnes de l´estat estan per sota de la mitja de la Unió Europea i de la mitja dels països de l´OCDE (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Económic), en les tres matèries: lectura, matemàtiques i ciències. En el cas de la lectura han estat avaluats 8.580 alumnes espanyols de 312 centres (a nivell internacional 255.000 estudiants) i en Mates i Ciències uns 4.183 alumnes espanyols de 151 centres (261.000 a nivell internacional). El més gran no és ja el resultat, sinò que a més a més tenim pitjor nota mitja que fa uns 15 anys, concretament l´any 1995, segons l´evolució dels diversos estudis que s´han dut a terme. En Lectura els resultats són igual que al 2006. En Matemàtiques l´any 1995 amb estudis fets amb estudiants de 8º EGB va donar 482 punts, igual que ara!! I en Ciències l´any 1995 va obtenir 517 punts i ara, 505!. En Matemàtiques per exemple la mitja de la Unió Europea ha estat de 521. A Hong-Kong, primera en puntuació, 602.
Nosaltres mentre, continuem amb les nostres batalles. Canviant legislatura sí, legislatura no, per una nova llei d´educació. Sense nord. Sense escoltar. Sense asseure als professionals i interessats. Sense visió de futur. Sense sentit d´estat. Així l´ensenyament no és més que una titella més i enviem el nostre futur, que són els nostres joves, literalment a sota les peülles dels cavalls. Ni així els nostres líders ni els tòtems de la comunitat educativa sentiran. Una pena!
Au siau

Ensenyament com cal: l´exemple de Finlàndia

Segons l´informe PISA, que analitza i dóna informació sobre la situació de l´ensenyament a Europa, els nens de Finlàndia són els que estan més preparats amb un alt nivell educatiu. Per posar un exemple, mentre a l´estat espanyol gairebé un 30 % no acaben el batxillerat, a Finlàndia aquesta xifra cau al 8 %. El professor i psicolèg escolar Javier Melgarejo, ha constatat algunes diferències significatives i que fan pensar:

Primer, La primera és que els nens a Finlàndia no comencen el col.legi fins els 7 anys i lluny del que podria semblar, dos anys més tard (als 9) són millors que la resta de països de la OCDE.

Segon. Els següents 6 anys (fins els 15) tenen el mateix professor, fet que enforteix la seva estabilitat i seguretat.

Tercer. Fins cinquè, no n´hi han qualificacions; no es fomenta la competència entre alumnes.

Quart: L´educació és gratuïta des de preescolar fins la universitat i inclou classes, menjador, llibres i material escolar. 

Cinquè. Les classes són de 9 fins les 15,00 hores. Sumen 608 hores enfront de les 875 d´aquí.

Sisè. Els pares formen un triangle amb l´escola i els recursos, i tenen la convicció que són els primers responsables de l´educació dels seus fills, per davant de l´escola. 

Setè. A Finlàndia, el 80% de les famílies van a la biblioteca el cap de setmana. 

Vuitè. L´herència cultural luterana basada en la responsabilitat, fomenta la disciplina i l´esforç.

Novè. Elevada qualificació acadèmica del professorat a primària. Creuen que els nens són el tresor del país i posen els millors professionals del país, posant-los als primers anys de l´ensenyament on s´aprenen les bases i fonaments de tots els posteriors aprenentatges.

Desè. Per se mestre es necessita una qualificació de més d´un 9 sobre 10.

Jo he manifestat des d´aquest blog, la importància que té un bon ensenyament per les persones, per la seva formació i desenvolupament i per la societat de la que formen part. Mireu com conclou, Harri Skog, secretari d´estat d´educació de Finlàndia el procès de l´ensenyament al seu país: "L´educació és la clau per al desenvolupament d´un país".

Nosaltres com sempre, cecs, ben cecs. Així ens va.

Au siau

Aprofitant l´inici del curs escolar

Ja sabeu que des d´aquest blog m´he posicionat molt clarament a favor d´una inversió no tan sols econòmica sinò ideàtica a l´ensenyament. És, com sempre he manifestat, un signe, un símbol del que vol ser un país. L´aposta clara per una educació de qualitat garanteix sens dubte el progrès i la cultura, mentre el contrari ens aboca a una situació absurda amb uns estudiants poc preparats, poc formats i que poc poden aportar al futur d´una societat. En aquest sentit ha estat molt interessant l´estudi que s´ha portat a terme i que s´anomena "La rendibilitat privada i fiscal de l´educació a Espanya", realitzat per l´Observatori sobre capital Humà de BBVA Research i elaborat pel professor Angel de la Fuente de l´Institut d´Análisi Económica del CSIC i Juan Francisco Gimeno del departament d´Investigació del Banc d´Espanya. Conclou el treball, lluny del pensament mercantilista de molta gent i "pensadors", que la major part dels cicles de l´ensenyament no obligatori ofereixen rendibilitats atractives per als alumnes a més de generar ingressos tributaris a la vida laboral de l´individu que permeten recuperar el cost directe d´una plaça escolar o universitària a la majoria dels estudis postobligatoris. Arriba a esmentar que s´assoleix el retorn del 90% en el cas del primer cicle universitari. Diu més encara: si no tinguéssim la taxa de fracàs escolar que tenim, la despesa inicial es recuperaria amb escreix i la universitat seria, potencialment, un bon negoci pel sector públic.

Sempre he defensat i defenso l´ensenyament com a creador de valor individual i social. És factor clau pel futur d´una societat que vol evolucionar. A veure si algú de tanta de la gent que sap tant, o assessora tant, es llegeix l´estudi i pot influir d´una vegada en el destí de l´ensenyament al país.

Caldrà seguir-lo l´estudi.

Au siau

Continuem perduts a l´ensenyament

Al Saló d´Expodidàctica s´han presentat una sèrie d´elements que intenten explicar-nos com seran les aules del futur. D´entrada tenim per exemple un inhibidor de mòbils per evitar que els nens puguin fer servir els aparells. També tenim un aparell per identificar la marca dactilar i saber on està el nen, si ha anat o no, qui és qui. O l´armari on es pot guardar el portatil i carregar-se mentre estigui a dins, amb un pany especial. Sí també sembla que han fet algun avenç en les pissarres interactives. Si seguim així d´aquí a no tant començarem a parlar dels professors robots, dels apunts vius, de la implantació de xips de control o de xips que al llarg de la nit vagin fent el repàs a la nostra memòria,etc,etc,etc. ¿Però home, quan parlarem de l´énsenyament? Perquè clar, suposadament portem als nostres nens, per formar-los. Perquè vagin adquirint al llarg del seu període d´aprenentatge una sèrie de valors, de coneixements que els portin a ser persones formades. El primer, persones; el segon, formades; i que amb aquestes dues premises comencin a aprendre a defensar-se en una vida que no els donarà res fàcil (bé, a alguns sí, com sempre). És important que els nostres polítics entenguin el valor i la importància de l´ensenyament. Del que significa per la societat apostar o no per intentar generar un bon ensenyament. I ja que ells no ho veuen, que ho vegin els col.legis, que apostin per una bona educació. En sortirem tots guanyant, però "mucho me temo...."

Deixem de fer ginys de control, i invertiem més en millorar el nostre nivell educatiu, que falta ens fa, renoi!

Au siau