Seny i diàleg davant el terror

"No són musulmans. Són monstres i els donarem caça". Aquesta és la frase amb la qual s'ha despatxat el premier anglès Cameron després d'una nova atrocitat del grup Estat Islàmic, en decapitar a un nou ciutadà occidental. És terrible el sentit i l'extrem al que pot arribar l'ésser humà. Els grups extremistes ja són coneguts, però no se si ajudarem a la unitat i a la recuperació d'un gran contingent de persones, d'un continent com l´africà i l´orient mitjà, tan influenciat per la religió, amb el tipus d'afirmacions realitzada per Cameron. És veritat que el que es viu ara mateix és terror pur al camp de batalla, terror que hauria d'arribar al Tribunal de l'Haia com a crims de lesa humanitat. Però és també cert que hauria tothom de preguntar-se com s'ha arribat fins a aquí. Perquè hi ha una realitat clara: els països europeus amb la seva política colonial del segle XIX tenen molt a veure. Però per venir més a prop, algú els dóna les armes, no?. Algú els dóna suport i és conegut, no?. No val el tacticisme davant l´horror. Ja està bé de jugar amb la vida de les persones i amb les cultures. Cal aprofundir en l'arrel del problema -difícil ara la solució a curt termini amb la gran influència de la religió-, però cal treballar per al respecte de les cultures, de les persones i dels estats. Ha de dialogar-se i evitar la gran hipocresia de donar armes i beneir morts per després queixar-se. Menyspreu total a la violència com a forma d'expressió. Però això es fa amb fets, no amb paraules. I si es parla, per favor, que estiguin a l'alçada. 

Au siau!

Terror a la vella Europa

La vella Europa continua fidel a la seva història, al seu destí. La seva història té muntegades de carn i de sang que han ajudat a crear el que som. Bàrbars, romans, otomans....L´edat Mitjana o la Guerra dels Cent Anys, la Guerra del Francès...Tantes i tantes cruentes guerres que a cop de martell han anat definint el nostre caràcter i el nostre territori. Les guerres d´alliberament i la formació dels estats moderns semblaven el punt final de la barbàrie. Però som massa ingenus els pacifistes. Havia d´arribar l´horror sense forma, el mal campant a la terra: la Gran Guerra, la Guerra civil espanyola i finalment els nazis, alemanys i no alemanys. L´infern a la terra. Som conscients que el mal sempre està. Forma part de nosaltres. Potser pensàvem que ja podia passar a d´altres continents i que Europa, podia passar pàgina al terror i a la violència. Però ja hi som un altre cop. Ara toca Ukraïna. La violència i la mort arbitrària, bàrbara, sense pietat torna a Europa. He pogut veure un video de com els franctiradors maten sense pietat a manifestants sense armes, a persones que només van a ajudar, a salvar vides. Cossos morts i terror. Mentre, els xocs entre manifestants i policia prossegueixen a la Plaça de la Independència de Kíev, la xifra de morts podria ascendir fins a 100. El diputat Sviatoslav Janenko, membre opositor ha assegurat que aquest matí, les forces de l'ordre han disparat a matar. La situació és tan desmesurada que l´alcalde de Kíev, Vladimir Makeyenko, ha abandonat el governant Partit de les Regions del president. "La meva prioritat és salvar les vides dels ucraïnesos. Ni un sol oligarca, ni un sol polític ha mort. Jo, com a cap de l'Administració de Kíev, em dedico a sepultar a desenes de gent normal. La vida humana ha de ser el valor suprem en el nostre Estat", va afegir. Som animals. Es veu, es nota, es palpa. Tenim dins nostre aquesta llavor que reacciona sense pietat, amb indiferència davant fets de lesa humanitat. 

Vergonya.

Au siau!

Terminator, cada cop més a prop

L'Exèrcit americà s'està preparant per ser més letal amb major desplegament i més àgil. Per fer-ho el pla és reduir l´exèrcit de terra en els propers anys i reemplaçar-los per robots i plataformes sense tripulació. Cone va destacar que l'ús de vehicles terrestres no tripulats, als quals se'ls afegirien altres plataformes sense tripulació, fa que es requereixi menys armadura, menys protecció i per tant es redueix el pes de l'equip de combat. Cone destacava l'èxit que ha tingut la Marina nord-americana en reducció de personal en el vaixells gràcies a labors automatitzades. «Hi ha funcions en la brigada que podem automatitzar amb robots o màquines sense tripulació que faria reduir el nombre de soldats involucrats. Hi ha informes militars que indiquen que la plantilla de l'Exèrcit es va pot reduir dels 540.000 soldats a només 420.000 en els propers cinc anys. N´hi ha també una divisió del Pentàgon dedicat només a la posada en punt de robots que millora les capacitats dels soldats o que els substitueixin en diverses tasques. Es tracta de DARPA, una agència creada el 1958 per donar resposta a l'avanç tecnològic que liderava llavors l´extinta Unió Soviètica. DARPA ha finançat a empreses com Raytheon Sarcos per a la realització de la segona generació d'exosquelets, batejada com Sarcos XOS 2. Aquesta estructura robòtica amb tanta força i resistència, potencia les habilitats de qui la usi. Li dóna més força i agilitat. Aquesta agència ha contractat els serveis de Boston Dynamics per a la creació de diferents robots avançats i pensats per al camp militar. Aquesta empresa va ser comprada a la fi de 2013 per Google. L'Exèrcit també es troba darrere del projecte TALOS, encarregat a l'Institut de Tecnologia de Massachusetts, on es troben treballant en el desenvolupament d'un material per al vestit real d´Iron Man». La idea és que sigui un material a prova de bales, amb el qual el soldat pugui entrar en una zona problemàtica sense que els trets afectin la seva tàctica. Ara va de debó: comença Terminator. Podeu veure la peli en temps real. D´aquí a poc a les vostres pantalles.

Au siau!

Tambors de guerra

Ja estem un altre cop. Sembla que tornen a formar part de la nostra vida, nous tambors de guerra. Després que el secretari d'Estat americà presentés arguments per atacar Síria, obama ha sortit als mitjans per dir que ell no vol una nova intervenció militar, però que s´ha de fer. No tinc adjectius. Ni les més altes i cultes llengües com el grec o el llatí, crec que en tinguin de paraules per anomenar tanta pocavergonya i tanta misèria. I no seré jo qui defensi el règim sirià, només faltaria. Però les causes de les guerres avui en dia són ja prou conegudes per intentar enganyar el personal. Ahir amics, avui enemics, només moren qui no han de morir, només pateixen qui no han de fer. Només hem de recordar els casos d´Iraq o Afganistan. Els inspectors de l'ONU cerquen evidències d'atacs químics a Síria. obama va dir que ara és la seva "obligació" assegurar-se que no quedi impune "un règim que està disposat a utilitzar armes prohibides per normes internacionals contra la seva pròpia gent, incloent nens". "Hi ha molta gent que creu que s'hauria de fer alguna cosa, però ningú vol fer-ho", es va queixar. Si aquest argumentari és vàlid, també ho seria per les bestieses que vivim tots els ciutadans a tots els països, que són moltes i diàries, perpetrades pels poders. És molt trist el que passa, és veritat, però és trist també a molts països del que no es diu res, àrabs, africans, americans o asiàtics, però no es diu res perquè els interessos econòmics no deixen fer-ho, veritat?. Però això no ho direm ni ho treurem als mitjans de comunicació. És igual que morin a centenars a Etiòpia o Somàlia, oi? No importa, no tenen petroli. És igual que no es defensin els drets humans arreu. Ara sí, hem d´anar a matar a Síria. Ara faran una bona estratègia de comunicació per intentar convèncer que no n´hi havia més remei, que jo no volia i què dolents són els demés. Agafeu-vos. Assistirem a un nou episodi de la barbàrie humana. 

Au siau!

Srebrenica

"L'única pregunta que m'agradaria plantejar a tots els amics que he fet després de la guerra és si recorden on estaven l'11 de juliol de 1995. No m'atreveixo perquè no estic segur de rebre la resposta que desitjo amb tots els seus detalls; no m'atreveixo perquè sé que al final em quedaria solament, sense ningú. (…) El que va ocórrer a Srebrenica durant uns pocs dies de juliol de 1995 va ser una de les més grans traïcions de l'espècie humana" (del llibre sobre la guerra a l´antiga Iugoslàvia, "Postals des de la tomba", d´Emir Suljagic).

Cada 11 de juliol, centenars de musulmans bosnians rescatats de les fosses comunes, són enterrats en una cerimònia emocionant i amarga. Malgrat la negació sèrbia i la negació europea, cada 11 de juliol, Srebrenica, es converteix en un punt i apart de la barbàrie humana. El més gran genocidi comès a Europa després de la Segona Guerra Mundial, no ha caigut en l'oblit. És un dels escassos acords que van poder arrencar els bosnis a Dayton, i que va posar fi a la guerra a Bòsnia i Hercegovina (1992-1995). En el cas de Srebrenica, 6.066 morts han pogut fins ara recobrar la seva identitat i ser enterrats en el cementiri-memorial de Potocari. En el mateix lloc on estava la base de cascos blaus holandesos i milers de musulmans van buscar infructuosament refugi davant la barbàrie l'11 de juliol de 1995. Almenys 8.372 homes en edat militar (i diversos centenars de nens) van ser separats de les seves mares, esposes i filles i exterminats. Cada 11 de juliol, un intens i amarg funeral recorda, per a vergonya d'Europa, la qual cosa les nacions civilitzades es van comprometre a evitar després de la segona gran guerra: el genocidi i els crims contra la humanitat. Vergonya per nosaltres com a persones. Tribut pels morts. 

Au siau!

Sang a Síria

"Al vestíbul de l´hospital Deir Shifa, del barri d´Al Shaar n´hi han diversos nens que van a cercar cartrons de llet amb les seves mares, entre ells un petit que va ser ferit per un coet. L´han portat per donar-li les últime4s cures abans de portar-lo a Turquia. Té un troç de la cama dreta arrencada i no para de plorar de dolor mentre un dels tres únics metges que n´hi ha a tota la ciutat cura les seves ferides. Algú comença a cridar perquè han arribat els helicòpters i estan disparant. El primer coet cau a pocs metres de l´hospital. Bocins de l´edifici cauen davant d ela porta d´entrada, les parets vibren al llarg d´una estona. El segon coet cau de plè a l´edifici i causa el pànic. El soroll és fragorós.
Mentre hi ha qui corre al sòtan de l´edifici per protegir-se, altres van a cercar al nen, exposat a la part més visible de l´edifici,per portar-lo a lloc segur. Apareix algú del carrer que demana auxili, una persona que senzillament creuava el carrer en el moment equivocat, i ha perdut la seva cama a l´alçada de la cintura. Quatre voluntaris de l´hospital prenen una llitera i sota el foc de l´helicòpter, van a cercar el ferit. És només carn destrossada i la sala d´emergències, un riu de sang, però sortirà viu al cap d´unes hores. L´escena és surrealista".

Aquest és un fragment de la crònica que a La Vanguarida feia el corresponsal del diari o de l´agència a Alepo. No és una novel.la ni una exageració de la realitat. Malgrat que ja coneixem la deriva periodística per intentar atreure lectors, la fotografia és una altra mostra de la brutalitat amb què el règim ataca el seu propi poble. No és fàcil de païr ser humà, quan veus la quantitat de bàrbars i de sanguinaris que no tenen cap tipus de pudor en matar a persones com si de carn es tractès. Com animals. És com sempre dic, l´altre cara de la moneda d´una humanitat que és capaç de portar un vehicle a Mart o de reflexionar sobre sí mateix en reflexions d´alta intel.lectualitat. Notícies com aquestes fan veure l´ambivalència del ser humà i el complex del nostre cervell i porta dubtes de la nostra capacitat perquè la societat vagi realment cap endavant.

Au siau

Damasc en perill

En general no intento parlar mai dels conflictes armats al món.Són tan humiliants per l´espècie humana i tan oblidats per tothom, que l´únic que em sol produir és fàstic. Fàstic per la nostra facilitat per fer la guerra i no per parlar, per comunicar-nos, per dialogar. Fàstic per la nostra apatia davant les morts inútils i gratuïtes de tanta gent. Fàstic per la rapidesa amb què oblidem el que passa. Que Síria ja estava a punt de la guerra civil no és una nova notícia; que porta més que mal camí, tampoc. Que la fam de poder dels dictadors no enten d´humanitat ni de drets humans, tampoc. Hem vist els horrors arreu del món, i ens immunitzem davant les noves imatges de mort, d´horror, de cossos humans destrossats i de sang. És una més. La barbàrie del tirà Asad no té ja fi, fent caure bombes i soldats a sang i fetge sobre la seva pròpia població, a punt de fer servir armes químiques: tot val pel poder. Als polítics del món, no els importa ni la mort ni els morts del país ni el mal que suposa per les generacions futures, per les dones, pels nens. Cadascú vigila els seus interessos geoestratètics, com si la seva absurda partida d´escacs fos més important que la vida de tans innocents. La guerra després de setmanes en altres poblacions, ja ha arribat a Damasc. Per quedar-se. 

Damasc,ciutat del món, Patrimoni de la Humanitat. Ciutat antiga, coneguda des de l´any 2500 a.C., la ciutat més antiga habitada ininterrompudament (en àrab دمشق; Dimashq), amb tanta i tanta història: el sepulcre de Saladino, les vuit portes de la ciutat, seu dels cinc patriarcats, la tomba de Juan Bautista, restes de Bizanci, passat dels Omeies, van passar per ella els mongols, els malmelucs  i els turcs. Cruïlla de cultures i civilitzacions, des d´avui veurem la seva fi, veurem la seva destrucció, impassibles, inoperants davant el terror humà. Un altre més.

Au siau