Les famílies aporten 50 cops més impostos que les grans empreses

Impressionant informe dels responsables d'Oxfam Intermón sobre el tema de les polítiques de fiscalitat i la desigualtat al nostre país. Segons l´informe presentat l'actual sistema fiscal suposa que les famílies aporten gairebé 50 vegades més a les arques públiques que les grans empreses. És una de les conclusions de l'informe sobre el sistema tributari espanyol que han presentat avui en roda de premsa. Naturalment n´hi haurà una pluja de opinions contràries des de tots els aparells mediàtics interessats, per intentar vendre que clar, que han de saber aquests morts de fam!. Però la realitat d´avui al carrer és força crua perquè alguns ens intentin confondre. Cavero ha incidit que el sistema tributari a Espanya recapta poc, i el gruix prové del treball i consum dels ciutadans i no de les rendes del capital ni dels beneficis de les empreses. Les famílies aporten al voltant del 90% de la recaptació i les empreses la resta, el 10%, i d'aquest percentatge menys del 2 % correspon a les grans companyies, segons l'informe. Les dades són totalment brutals. Només cal pensar en els beneficis que es declaren i en allò que es va trobant a les informacions que van sortint (preferents, banquers, comptes corrents, casos de corrupció, declaracions d´empreses que diuen haver pagat a ..., etc) 

per saber que això serà així sens dubte. L´organització ha demanat al Govern, que corregeixi el sistema i els desequilibris, i això ja serà més difícil. Pagar qui més té hauria de ser una eqüació fàcil, però aquest sistema ja porta de fàbrica les seves pròpies regles. Com a exemple, l´organització ha manifestat que al 2007, l'impost de societats era del 30% per a les grans empreses i del 25% per a les pimes, no obstant això el tipus efectiu que van pagar sobre els seus beneficis, és molt inferior. En 2011,amb l'aplicació d'exempcions i mecanismes de planificació fiscal, els grups de grans empreses van pagar de mitjana un 3,5% sobre el seu resultat comptable i un 17% els grups no consolidats i les pimes. AHI ES NADA!!!

Bones dades per saber la nostra realitat del dia a dia i la quantitat de barbaritats que hem de patir. 

Au siau!

Ser quelcom en aquest país

Magnífiques notícies pels emprenedors i pels científics espanyols!. Són

d´aquelles notícies que fan veure les ganes que tenim de donar suport al nostre jovent, a la gent que sobresurt, d´oferir possibilitats a tots aquells que tenen molt que aportar pel creixement d´una societat. Doncs bé, la comissió que avalua als candidats a beques del programa Ramón y Cajal, que pretén propiciar la repatriació a Espanya d'investigadors d'alt nivell, comissió que pertany a algun òrgan administratiu de poder, va denegar la seva sol·licitud a Diego Martínez Santos al·legant com a gran indicador "la seva falta de lideratge internacional” (comparable al nostre potser??). Després d´una argumentació tan peregrina, al mateix temps la Societat Europea de Física atorgava a aquest científic gallec de 30 anys el premi..... al millor físic del continent!!!!!, ni més, ni menys. Aquest jove, de Foz (Lugo), ha estat 3  anys al Laboratori Europeu de Física de Partícules (CERN), a Ginebra, on ha realitzat tasques de reconeixement dels físics. Ara està contractat per l'Institut de Física de Partícules d'Holanda.

Martínez Santos va estudiar en la Facultat de Físiques de la Universitat de Santiago, on també es va doctorar. La seva trajectòria li va servir per aconseguir un contracte de tres anys en la institució amb seu en Ginebra, on els seus treballs en el Gran Colisionador d'Hadrons sobre una partícula coneguda com a Fonda B li han servit ara per aconseguir el reconeixement de la Societat Europea de Física. El mateix dia que li comunicaven el rebuig a la seva sol·licitud a Espanya s'assabentés també que li reconeixien com el millor físic jove d'Europa. D´impressió, amics, d´imprssió! Ole, ole, ole. Encara algú justificarà el fet.

Au siau!!

Economia

Dies enrera hem assistit a diverses declaracions davant el jutge Fernando Andreu que és el jutge encarregat del cas judicial obert per constatar si van haver irregularitats i responsabilitats legals per l´enfonsament del banc Bankia. A aquestes alçades, no cal fer una repassada de la situació en què es troba el mercat financer de l´estat espanyol ni del nivell de confiança que ens tenen als mercats internacionals. Cada dia els mitjans venen plens i en un sector tan a l´ombra com és el bancari, cada notícia que surt és motiu perquè ens fiquem una mica més les mans al cap (en tot cas només aquells que tenien alguna confiança). Jo em vull centrar en la declaració d´una figura que es considerava molt important per poder saber el perquè un banc amb el volum i influència de Bankia se´n va a fer punyetes. Era la declaració de l´expresident i exministre Rodrigo Rato. Sempre crec que malgrat els grans personatges i el sistema es pensa que el públic en general és rematadament idiota, tindran una certa decència per no caure ja en un cert estat de menyspreu. Però arriba. Jo no crec que, per molta manca de cultura o ignorància en la forma en què el sistema funciona, n´hi hagi cap persona que pugui pensar que un president d´una companyia o d´un banc com és el cas, no tingui cap responsabilitat sobre els aconteixements que passen a l´empresa, ¿no?. Doncs bé. Ara arriba el sr Rato, i diu que la culpa i responsabilitat de tot està en el president del Banc d´Espanya, la exministra d´Economia del govern sortint i sobre l´actual ministre d´economia. Segons aquest home, l´expresident del Banc d´espanya té responsabilitat per obligar a fer una fusió bancària, l´exministra Elena Salgado per fer sortir a borsa l´entitat (que per altra banda ell mateix diu que pensava fer) i a l´actual ministre pels continus canvis de legislació i provisions (com si ell no ho hagués fet quan era ministre).

És impressionant. No puc entendre com som tan poc seriosos en aquest país i posem a més de quatre a la garjola. Pensar que ens poguem empassar que "Jo no en sabia res" o "Jo no tinc cap culpa", és brutal. No se ni com el jutge no l´imputa per tonto. Aquí no volíem saber si n´hi ha més responsables, que segur, sinò  quina era la responsabilitat seva, que indubitadament ha d´existir en tant que president de la companyia. Em recorda molt al Sr. Serra quan va anar a declarar per les caixes, i també com a president de Caixa de Catalunya resulta que tampoc no tenia cap responsabilitat, perquè no es podia preveure, perquè si el mercat, si tal cosa o tal altre. Em recorda als senyorets de la CAM, que deien que ells anaven però que no entenen. Deixaré de banda els adjectius que tots aquests em provoquen. Però no puc entendre que arribats a aquest punt en què un país sencer es veu abocat a una situació d´enorme fragilitat i amb un panorama econòmic que influeix de forma extraordinària sobre el nostre futur i el d´algunes de les generacions posteriors, no es prengui nota, NOTA en majúscules, per fer una regulació i una legislació que posi fil a l´agulla sobre qui, com i de quina manera les entitats financeres han d´actuar, responsabilitats, i pes de les decisions i determinacions dels governants d´un país. És ara l´oportunitat. No se si cal exigir-los que tornin calers o responsabilitat subsidiàries, però sí que no es pot engegar un país a una situació tan difícil i anar-se´n cap a casa amb un "Jo no he sido". Quanta mediocritat, per Déu!.

Au siau 

Continuant amb l´ensenyament

Aquests dies hem estat centrats vient la batalleta de la llei d´educació i el soroll que al voltant seu s´ha escampat. També ens hem fet ressó dels resultats de les proves de competència de l´OCDE que han deixat en molt mal lloc l´educació i ensenyament a l´estat espanyol i a tota la comunitat educativa. Vull recordar que l´educació i l´ensenyament en primer lloc no és matèria exclusiva d´un professor. No senyor. Tampoc d´un ministre. No senyor. Estem tots implicats, professors, directors, gestors, i també pares, mares, tiets i tietes i els grans i poderosos mitjans de comunicació. Així que en tot cas, recordem-nos, que el suspens és per tots. I que no pensi un que el més gran percentatge el té el del costat, perquè tots tenim la nostra part de culpa en aquest desastre nacional. Avui afegeixo un altre: els rectors de les universitats. Aquests han estat denunciant aquests dies el panorama que els vindrà a sobre tant als campus universitaris com al futur del país, producte d´una retallada del 18% del pressupost per l´educació superior i de la baixada del 80% (sí, heu llegit bé, 80%!!) en despeses no financeres en I+D+i. Declaren que deixa a les universitats en una situació d´ofegament i de tendència destructiva que es notarà a mig i llarg termini. Però ja n´hi han dos efectes col.laterals que són ben presents: per un costat, i ja n´hem parlat, la fugida de molts becaris i investigadors, que hauran de cercar el seu futur lluny del nostre país amb el que això suposa de pèrdua competitiva a tots els nivells. Però a més es denuncia la pèrdua de professorat, uns 3.000 segons la presidenta de la Conferència de Rectors d´Universitats d´Espanya i que comportaran (ja que entre els professors, n´hi han associats i investigadors) la pèrdua del tren del desenvolupament tecnològic.

Jo ja he dit prou vegades que el meu interès per apostar per l´educació i l´ensenyament no és cap qüestió personal. És un tema de país, de fer una clara aposta pel futur d´una societat  i de les persones que la conformen, perquè els nostres nens i joves puguin aconseguir un coneixement superior a les anteriors generacions, per la cultura i la formació social, que fa créixer sens dubte la capacitat dels nostres homes i dones en ser millors persones i millors professionals, en aconseguir un benestar social, econòmic i de desenvolupament a la alçada dels temps que vivim. Però n´hi ha un problema: no ho veiem. I ho pagarem. No cal haver anat a la universitat per adonar-se´n. Quanta ceguesa!

Au siau (amb u d´universitari).

Zarrapastroso

"Zarrapastroso". Aquest és el terme amb què el director de l´Institut Cervantes, Víctor García de la Copncha, va qualificar el castellà que avui en dia es parla. Recorda Victor García que al segle XIX es va posar de moda parlar malament i l´Institut LLiure d´Ensenyament es va posar a fer una campanya per parlar amb correcció. L´Institut Cervantes, ha presentat el llibre "El libro del español correcto" i recorda que una de les primeres mesures que s´ha de prendre és canviar el llenguatge. Afegeix una idea molt enriquidora: "Somos lengua, un Estado es lengua, de ahí que la cultura no sea un adorno, si no algo que nos constituye y nos hace". Interessant reflexió.

És clar que avui en dia hem perdut tot l´enriquidor llenguatge de les paraules. Ja no es tracta d´arribar als temps de Quededo y Góngora, però no estaria de més apropar-nos. Potser si preguntem al carrer ens diran que són nous jugadors del Betis. Només sentint la televisió, només veient com parlen els grans conversadors i discutidors mediàtics, ens adonem que serà una feina feixuga. Si a més veiem quina mena d´educació es fa des de l´escoles, més val que posin una espelma a qualsevol sant si volen tenir èxit en aquest objectiu. Però senyors: és el preu a pagar per desterrar la cultura!!. Seguiu, seguiu apostant per la ignorància! L´art i la cultura a la tv? A la 2 de tv espanyola a mitjanit! ¿Teatre o cultura? 21% d´IVA!!. Poesia? Pa que sirve! A l´escola? Premiem la redacció fàcil!. Biblioteques? Per pilotes! Llegir? No apostem, ja llegeixo revistes del cor! Ja ho deia el Fernán-Gómez: ¡A la mierda!

Au siau

Vaya semanita!

El divendres, quan vaig començar el cap de setmana, anava cap a Tarragona sense conéixer la gravetat de la tan populosa prima de risc ni la caiguda de l´Ibex. Que la situació és molt tensa i amb prou problemes de tresoreria no és cosa nova, però vaig intentar recuperar forces sense saber com d´alarmants estaven les notícies. El dissabte em vaig anar de caminada, com ja sabeu preparant la Matagalls-Montserrat, per tant una mica aliè a la matèria -malgrat la gravetat de la matèria cal agafar distància de tant en tant per no estar totalment aixafat, ofegat pels noticiaris i el mal rotllo-. Com sempre, avui diumenge he anat a comprar el diari i la notícia de frontera no ha pogut ser més autèntica: "Espanya té liquiditat només per tres mesos". He esmorzat ja amb un ai al cor, perquè realment amb un titular així, sembla que l´apocalipsi estigui més a prop.

Però no era el final, no: València intervinguda, Múrcia que nega el que unes hores abans havia dit el seu president, el nostre conseller dient que la intervenció és lluny (ai, ai, ai...), a Alemanya que comencen a manegar xifres de 700.000 milions, el conseller andalús que parla de que acollir-se al fons és una intervenció de facto, una notícia que diu que els paradissos fiscals amaguen més de 26 Milions d´euros (imagina´t el que es defrauda), valoracions en relació a la retallada dels regidors als ajuntaments, el cap de l´oposició parlant de la paràlisi del govern, el Govern que diu que les previsions del 2013 són d´una recessió suau, i bla, i bla, i bla.

Realment amb aquest panorama és menester i necessari demanar , fins i tot exigir, als nostres polítics allò que anomenen "altura de miras". No val a badar. Es juga molt aquest país i la resta de generacions que ve per darrera i estaria bé que per una vegada n´hi hagués sentit d´estat, sentit de servei a una nació que no té perquè passar-ho pitjor del que ja ho està passant. Tant de bó aquell seny tan nostre regui l´enteniment de tothom que es mogui.

Que així sigui.

Au siau

Serietat senyors!

En general no tinc en gaire estima, ho he de reconéixer, els tertulians i opinadors. No se li aquesta confessió em portarà a l´infern, però estaran amb mi que avui en dia, parla molta gent, de qualsevol mena i de qualsevol tema. Jo intento ensenyar als meus fills una màxima que em van ensenyar de petit i que és prou coneguda: només aprén aquell que escolta. És per aquesta distància amb els opinadors que normalment no els sento. Però avui, fent el sopar a la cuina "per abséncia del titular", he posat la ràdio i sentia a un d´aquests oradors que porta un programa diari en no se quina cadena. L´home ha fet una autèntica dissecció de la classe política, sense distincions i amb força educació (estranya avui en dia). No podies més que estar d´acord amb ell, ja que ha fet una repassada de la gent que influeix veient com ahir diuen una cosa, avui la contrària i demà tornen a l´anterior sense posar-se vermells. Ningú no s´avergonyeix, ni bancs trencats que ahir eren naos de l´estat, ni caps autonòmics en què afloren encara més forats, ni gent influent empresonada es posa nerviosa davant el jutge. Avui he vist també al president extremeny que ahir li deia al batlle de barcelona allò de "si tenc collons, dimelo a la cara" (sobre les declaracions del primer dient que no toca rascar-se més la butxaca a l´ave) i avui sortia a la ràdio dient a IU que si no n´hi ha acord, igual vindran de Madrid a intervenir. ¿No surt ningú a demanar explicacions? Perquè si n´hi havia pasta per l´ave, ¿ara n´hi han de problemes? I així tot, tu. Igual val la pena agafar-se una borda d´aquesta que hem vist a Andorra aïllat del "mundanal ruido" i veure si podem sobreviure a tanta bajanada. Per acabar el Duran diu a la tv, que "el gobierno me ha decepcionado". Millor no pregunti quanta gent està decepcionada...

Au siau

"Cómo está el servicio, señorito!"

No, no i no!. Mira que no m´agrada gens perdre el temps i la paraula, parlant de la situació de l´estat. Però és que de vegades no et queda més remei. Com sempre no foterem res, però no té cap adjectiu el diccionari per descriure l´engany més espantòs i permanent a que ens sotmeten. Ara, com si ho descobrissin ara, ens anuncien el tema de bankia. Ningú es preguntarà perquè ara i no fa temps. Ningú es preguntarà quan ens costarà prendre la decisió ara i no abans quan tota Europa ja ens ho deia. Ningú questionarà el sou de rato ni el de goioloquesea després de ficar-se a la butxaca 64 MI-LI-ONS d´€ al bbva. Per un altre lloc surt el paio aquest d´extremadura, que s´excita perquè algú amb seny diu el que tothom pensa: ¿com es pot plantejar seriosament fer l´ave a terres d´extremadura si acaben de tancar el de la manxa i han tret una estadística dient que ni tant sols el madrid-barcelona és rentable? Això sí: ningú li dirà res per la seva falta total d´educació quan es dirigeix a un altre polític: bon exemple, sí senyor!. Quan es parlen de peatges de Catalunya diu no se qui al congrés que si les vies de pagament de la gene son tants cèntims més cares que les de l´estat a catalunya. ¿i ningú pregunta perquè paguem aquí i no allà? No ho entenc. No és d´extranyar que finalment acabin prenent mal perquè a força de ser absurds i poc responsables passem del petit somriure a la riatlla, tornem al somriure i cara de pena, passem al "esperpento nacional" i comença l´emprenyada i si estiren començarem a ficar cara de bulldog i tensió. Què trist no poder ser objector de polítics!

Au siau