Els primers executius van incrementar els seus sous al 2014

Aquests dies ha estat notícia la publicació dels sous dels primers executius de les grans empreses espanyoles. Hem tornat a constatar que l'ètica ha desaparegut totalment dels valors d'aquesta societat. Mentre un dia sí, un altre també, apareixen noticies de com els agents econòmics (empresaris i sindicats) "negocien" -entrecomillat i subratllat-, els sous de tercers (nosaltres), en percentatges d'índexs vergonyosos dins d'una forqueta del 0,... a l'1, ..., els sous dels grans referents econòmics no paren de pujar i pujar. És realment una demostració del menyspreu més absolut a les persones i a la societat. Les publicacions s'han fet ressò per exemple que Jose Migueel García, conseller delegat de Jazztel, ha guanyat el 2014, 14,56 milions d'euros. Sí, està ben expressat: catorze milions. El d'Iberdrola, 9,13 milions d'euros, i així successivament el de Telefónica, els càrrecs bancaris, repsol, gas, acciona, endesa, asseguradores, etc. Això, sense parlar de les aportacions als plans de pensions.
Llavors, com és possible que ningú de tots els que protesten, i surten expressant que ells no són com els que estan instal.lats, parlin de l'increment dels salaris, mentre es condemna a la gent a somriure pel "gran avanç" que suposa incrementar el sou un 1 per cent, mentre els preus i la inflació segueixen avançant, per molt que els prócers diguin el contrari? Les desigualtats continuen creixent.
De moment, no hi ha batalla: Poder 1, Ètica, 0.
Au siau!

El perill de les armes 3D

El ser humà, com ja sabem, està en fase de destrucció com a ser racional. Són massa els casos que mostresn aquesta tendència. La violència està tan estesa que ens converteix en animals, uns a la defensiva i els altes ofensivament. Entre aquests últims casos ara destaca la confecció d´armes de plàstic però que disparen bales de debò. El que faltava!! Són armes sense nombre de sèrie i per tan més difícils per controlar pels controls de seguretat tradicionals, fàcils de fabricar a casa. Diuen els professionals, que si la tecnologia continua a aquest ritme, la propera proliferació massiva d'armes pot venir per aquesta via i pot fer por. Al 2013, un estudiant de Texas donava a conèixer la primera pistola impresa amb aquesta tecnologia capaç de disparar sis bales: l´arma es podia fer amb 15 peces de plàstic i un percutor metàl·lic. Pocs dies després de penjar en internet les instruccions per fabricar la pistola havia registrat més de 100.000 descàrregues. Encara que el Govern d'EUA va obligar a retirar els plànols quatre dies després ja havia arribat tard. Ara, imprimir un arma de foc en 3D té un cost alt, (compra d´una impressora 3D , materials, etc) Però si les properes impressores 3D treballen amb altres materials o un plàstic dur, la impressió 3D d'armes i municions, estem ben fotuts. Fa uns dies, el criminòleg Peter Squires, deia que "són molt rares, poc fiables, la seva tecnologia és massa cara i les bales són difícils d'aconseguir, però pot ser un problema en el futur". El perill s´ha comprovat: les pistoles impreses evadeixen controls com han demostrat dos periodistes anglesos que van viatjar de Londres a París a Eurostar amb un arma impresa sense ser descoberts. La policia es planteja rastrejar els equips d´impressores 3D perquè generin un historial i després poder ser confiscades i analitzades per provar que han imprès un arma. Des del meu punt de vista, podríem invertir més en educació, en comunicació, en informació, en facilitar els valors com el respecte per l´altre, en el sentiment de ser persona, en eliminar la violència com a forma general de comunicació, començant per treure-la de les nostres pantalles, de la nostra televisió, dels nostres infants, de la nostra societat. Com no pot ser d´una altre manera, dubto que aquest sigui el camí que els nostres tòtems agafin. Massa interessos i massa poc respecte per l´home.
Au siau!

La Filosofia a la corda fluixa

Professors i filòsofs responen a aquestes preguntes: a qui se li ocorre relegar el pensament en l'ensenyament? Quina repercursió té aquesta absència en l'aprenentatge de la vida?

Interessant article als mitjans sobre la desaparició de les llengues, les lletres i el pensament, de les matèries que els escolars, nens, joves i futurs adults han d´estudiar. La pregunta clau que es fan els filòsofs, pensadors i professors és "a qui serveix que el pensament es relegui entre les matèries que formen part de l'aprenentatge de la vida?" Xavier Serra, professor de Filosofia i Ètica i responsable de Filosofia en l'Institut Salvador Espriu de Girona deia aquests dies: "En realitat, cal dir que la Filosofia en si està en plena forma, que la gent —els ciutadans reflexius, sensibles als valors, conscients de la seva responsabilitat...— segueix pensant amb profunditat filosòfica. El que està molt malament és la classe política, que fica la seva urpa en la capacitat crítica i l'autonomia mental dels ciutadans permetent, sense immutar-se, la telebasura i la pobresa mental en l'àmbit públic”. Serra creu que “la filosofia s'ensenya almenys des de l'Acadèmia de Plató fa 2.500 anys, i una generació de personatges pendents solament dels vots, dels resultats PISA i de moure's per seguir surant, la pretenen aniquilar”.

El filòsof Ángel Gabilondo, que va ser ministre d'Educació i que segueix sent catedràtic de Metafísica a la Universitat Autònoma, diu: “La filosofia és determinant per impulsar el camí cap a un pensament crític, racional i raonable. És indispensable conèixer no solament la història de les idees, també la història del pensament, la generació de determinats conceptes, la visió que procuren, els seus efectes i el seu funcionament. Pensar no és una mera activitat mental, comporta tota una manera de fer i de procedir. I requereix coneixement”. 

Antonio Campillo, president de la Xarxa Espanyola de Filosofia, creu que la reducció dels estudis de Filosofia respon a raons ideològiques”. “Importa més el mercat de treball” es queixa professor Manuel Cruz. No hi ha una norma comuna en tota Europa. Hi ha països que inclouen la formació filosòfica fins i tot des de l'educació primària, com França o Finlàndia, perquè l'entenen com una manera d'aprendre a pensar des de la infància, i hi ha altres països que, per contra, prefereixen potenciar-la a la Universitat, incloent títols mixts d'Economia i Filosofia, o Dret i Filosofia, etcètera, com en el Regne Unit. No obstant això, hi ha una preocupant tendència a identificar la societat del coneixement amb la trinitat R+D+I, de manera que s'està imposant una concepció cada vegada més *tecnocrática i mercantilista del coneixement, amb la consegüent devaluació dels sabers artístics i humanístics...”.

Debat obert i real a l´acadèmia i a la societat. Porten les de guanyar qui té la paella. Molt d´esforç serà necessari perquè els nois sàpiguen el que era filosofar.

Au siau!

Augmenta la pobresa a l´estat

La situació general de la gent és típica del sistema. Al llarg d´aquests dies hem vist com els mitjans es feien ressó d´una eqüació que es pot fer fàcilment sense haver d´anar a la Universitat: conforme la crisi avança, les desigualtat augment i el forat entre pobres i rics es fa més gran. Càrites va advertir fa uns mesos que la pobresa a l'Estat espanyol és cada vegada més extensa, intensa. Segons l´últim informe les persones en situació de pobresa severa s'han duplicat des de 2008 i el seu nombre ascendeix ja a tres milions. Pels que no entenem gaire de determinats conceptes, la situació de pobresa severa consisteix a subsistir amb uns ingressos inferiors a 307 euros al mes i suposa que necessitats bàsiques com l'alimentació, habitatge, roba o calçat no estan cobertes. A més, l´informe manifesta que la desprotecció social dels ciutadans està agreujada en restringir-se les condicions d'accés a drets tals com la sanitat, l'educació, els serveis socials i la dependència.

El secretari general de Càrites Espanya, Sebastián Mora, va denunciar que la família, que ha exercit de xarxa de contenció i l'administració pública, de la qual depenen més persones, s'han anat afeblint al llarg d'aquests anys, i tots dos ens, estan desbordats. 

Al mateix temps que augmenta la pobresa s'accentua la seva cronicitat, tal com demostra el fet que una de cada tres persones ateses per Càrites porti més de tres anys demandant ajuda. 

Hem de recordar que Càrites és una organització de l´església catòlica, i per tant no susceptible d´interpretacions maniquees. El secretari general de Càrites Espanya va criticar que el model econòmic espanyol es caracteritzi per un comportament contracíclic de la desigualtat en la renda, que augmenta en etapes de recessió, però que no redueix les diferències quan es registra expansió econòmica. En concret, el 20% de la població més rica concentra 7,5 vegades més riquesa que el 20% més pobre. 

Es tracta d´un seriòs toc d´alerta a la situació que està vivint el país. No n´hi han de "brotes verdes" a moltes llars i pobles, sectors de producció ni a l´intel.lecte. Mentre el gruix de la gent no ho passa bé, s´ha de veure les declaracions del botín de torn o del narcís serra de torn, amb sous i justificacions carents de la tan necessària ètica. Més que un miracle, esperem i esperem. Mentre esperem, a veure si obrim una mica les nostres neurones i pensem; pensar, filosofar i saber, sempre ajuden a fer-nos millors persones i a madura. Aviam.

Au siau!

Humor i societat

M´ha fet gràcia, per saviesa, la resposta del còmic Berto Romero a una pregunta sobre l´humor a la nostra societat. Deia Berto: 

"Som Jekyll i Hyde. Al món se'ns coneix per ser molt alegres, però tenim una capacitat d'autocrítica propera a zero. I va a més: la societat s'està tornant cada vegada més "mojigata" i ultrasensible. Tot ofèn. Això és dolent per al món en general, però per als còmics és tristíssim. L'humor sempre ofèn (...) Però hem arribat a un punt en el què sembla que molesta més nomenar el fet que el fet en sí. Si fas un acudit sobre anorèxia, minories, immigració, discapacitats o malalties, temes més tabú que la política o la religió, de seguida se't tiren damunt, encara que no riguis del discapacitat, sinó que tractis de posar en evidència un altre tipus de situacions.

P: La correcció política llastra l'humor?

R: Et torna un imbècil, i als humoristes els deixa sense ànima". 

Són bones reflexions per aprendre. Efectivament ens estan fent d´una forma de ser on tot ens molesta. Cabrejats i amargats, sembla la nostra manera d´enfrentar-nos tant a la vida normal com a l´humor, que ja no en tenim. Ens agrada que es riguin dels altres, però no de nosaltres. Ens agrada que es fiquin amb els demés, però no amb nosaltres. Ens convertim en massa i deixem de ser persones. A la fi, tal com deia el gran filòsof Demòcrit d´Abdera, "La vida és un trànsit; el món és una sala d'espectacles; l'home entra en ella, mira i surt". Així és. I faríem bé en intentar seguir aquest camí.

Au siau!

Paraules d´Antonio López

No sóc en general molt amic de comentar les paraules dels demés. Estan a l´abast de tothom, així que tothom pot treure les seves pròpies reflexions. I aquest sí que és un fet que m´interessa, la reflexió. És important en un món com el nostre on l´alienació forma part de la forma en què la societat s´organitza i per tant la persona tendeix al 0, que fem servir el nostre intel.lecte per poder continuar fent-nos preguntes i reflexionar sobre tot allò que ens envolta i del què formem part. És veritat però, que de tant en tant porto algunes reflexions que m´han fet patxoca o que m´han sobtat. És el cas d´una entrevista que li han fet a Antonio López, pintor i escultor hiperrealista, un dels creadors imprescindibles del segle XX, nascuta a Tomelloso, Ciudad Real. És una persona admirada i també discutida. I això, ha de ser bó. Està bé que no totes les opinions i creacions siguin i passin pel sedàs de la maquinària oficialista o benestant. En aquest cas la filiació de Lopez a la figuració en temps d'abstracció, el porta a ser contestat des de determinats ambients. Amb motiu de ser part del jurat de la setena edició de Figuratives'13, un premi al que opten 2.270 artistes de tot el món, ha passat per Barcelona i ha deixat algunes bones "perles":
"La finalitat de l´art és expressar emocions, o bellesa, lletjor, dolor, terror, injustícia o indignació. L'art està per tot això, no per adornar parets, està per comunicar coses. Perquè l'artista digui el que sent, i hagi uns espectadors que treguin un ensenyament, i també un plaer. Quan veiem el bust de Nefertiti o una aquarel·la de Paul Klee veiem el misteri del món com ho veiem en el firmament, però a més sentim una espiral de plaer impressionant".
"Estem en el capitalisme. El que es paga pel fitxatge d'un futbolista em sembla potser més greu que el que es paga per l'art. Amb tot el respecte al futbolista, perquè és com tots nosaltres, una peça la voluntat del qual gairebé no compta. Estem sota el capitalisme més brutal que ha viscut mai la humanitat a plena llum i conscientment. I això ho està embrutant tot. Llavors, que paguin l'art més o menys a mi em sembla que no té cap importància al costat d'altres injustícies. Una altra cosa és que es pagui molt per alguna cosa que no ho mereix. Però, una pintura bona? Si és el que li queda a l'ésser humà!".
"Em fa mal la sensació que tinc d'un món en el qual no hi ha esperança. Franco parlava de deixar-ho tot lligat i ben lligat, i aquest és un món lligat i ben lligat. La societat capitalista ha creat unes formes de supervivència veritablement diabòliques. Mentre els que manegen els fils no siguin víctimes d'aquestes porcades i la merda no els arribi a la boca, no hi haurà solució".

Són innegablement, reflexions que ens han de fer pensar. Són d´un artista que ha fet món i té la gosadia de parlar en veu alta, sense deixar indeferent.

Au siau!

Espionatge cibernètic dels governs

Aquests dies ha estat notícia les manifestacions d´un empleat del servei d´intel.ligència americà, Edward Snowden. Segons aquest treballador, fugit fora de la jurisdicció americana, els centres d´intel.ligència americà i anglès han estat interceptant, emmagatzemant i espiant els correus, missatges i trucades que circulen a les xarxes. No són afirmacions, sinò informació segura, ja que diversos mitjans han accedit a documents secrets que així ho demostrarien. És el Gran germà d´Orwell. Les dades escrutes pertanyen a milions de ciutadans en servidors de Google, Facebook o Skype. L´espionatge als ciutadans inclou trucades, missatges, correus electrònics, entrades a Facebook, historials de navegació a Internet, etc. La hipocresia d´aquestes bèsties que entren a la intimitat de les persones -tots hauríem de recordar que també tenim drets, tots, -, és tan gran que s´atreveisen a manifestar que no n´hi ha problema, ja que ho fan dins lalegalitat. ¿Legalitat?. ¿Quina legalitat? ¿Com es pot parlar de legalitat, si un ciutadà normal és intimidat i espiat d´aquesta forma tan brutal? No. No tot val. El servei anglès, més europeu que el americà, no va tenir més remei que reconèixer que es va fer un espionatge sistemàtic, amb què es van interceptar els telèfons i ordinadors de polítics i funcionaris a les reunions del g-20 a Irlanda, per exemple. O sigui, que no es salva ningú. Ni califico el tema, perquè els fets es califiquen sols. Qui a partir d´aquí pensi que no n´hi ha per tant, o és legítim per salvaguardar no se què, millor ingressi a Sant Boi. És una autèntica bestiesa, deixant molt enradera a Huxley. Estan a sobre nostre. Qualsevol dia apareix el Gran Germà, i no serà Mercedes Milà.

Au siau!

Valors

Els mitjans aprofiten els caps de setmana per posar-nos davant de temes de debat que formen part del dia a dia de l´actualitat. M´ha semblat interessant un d´ells en què s´enfrontaven dues idees sobre la preeminença dels valors o si actualment som capaços de vendre´ns per un alguna cosa; en resum, si és veritat que tots tenim un preu. És un debat interessant en un moment en què la nostra classe dirigent, sigui en el món privat o en l´àmbit públic, està donant clars exemples de manca de principis i on la societat es fa ressó d´aquesta situació. Un ressó certament tacat per la idea que qualsevol faria el mateix que l´altre, és a dir, que tots portem a dins nostre la llavor del mal. Defenia una de les posicions que no es pas veritat que tothom es ven i que al marge de tenir accés a aquells béns que son desitjats i poden ser objecte il.lícit de benefici o desig, s´ha de tenir la voluntat d´actuar malament. Aquesta posició ens recorda que essent veritat que n´hi ha molts casos reprobables de persones que fan i actuen sense valors ni principis, n´hi ha de molta gent que en mateixes situacions actua molt bé, sense aprofitament personal i treballant pel bé de la societat o dels ciutadans amb qui es relacionen. N´hi ha però un altre punt de vista; aquell que ens recorda que els valors els anem adquirint tal com vivim, tal com ens anem relacionant amb el nostre entorn. I anem adaptant-nos en funció dels interessos propis i del grup de pertinença. Això fa que els valors siguin diversos en funció d´una sèrie de factors que formen el nostre corpus, de forma que allò que es perojatiu per uns igual no ho és pas per mi: vendre´s pot ser un concepte dolent si el punt de vista del nostre interlocutor és oposat al meu, i per tant jo puc valorar si el preu que he de pagar estic disposat a assumir-ho o no. És un debat interessant perquè lluny del que sembla no és un tema dels demés. És un tema de cada un de nosaltres, el assumir si en tenim de valors i quins són els nostres. Està molt bé recriminar als demés coses, fets o beneficis, però no m´agradaria que molta gent es trobés al costat de Jesucrist per veure quanta gent llençava la primera pedra.
En qualsevol cas és clar que és interessant que determinats valors i principis regeixin el nostre modus vivendi ja que som part d´un ens suprahumà que es diu societat i que requereix unes regles o normes de funcionament. També es interessant pensar que totes les persones, independentment del lloc social que ocupin, són exactament iguals, i per tant som iguals en quan a drets i sobre tot a deures envers els demés.
Au siau!

Gran Hermano, Orwell en passat

Cada cop la cosa es posa més fotuda,tu!. Sabem i coneixem les intencions de molts i moltes, de molts poders oficials i extraoficials per tenir el màxim de control sobre qui som, com pensem, què diem, amb qui ens relacionem, etc. Són posicions que tenen un punt de paranoia i molt d´imposar un penament únic. Així que alerta!. Ara ens arriben noves notícies que no fan més que confirmar-ho (o no, que diria aquell, però no me´n fio, no!). El programa Riot és un programa per rastrejar i anticipar les activitats i moviments dels ciutadans, mitjançant un anàlisi de la informació que faciliten els usuaris a a les xarxes socials i altres serveis d´Internet. El programa no està en venda -de moment-, però l´empresa Raytheon té entre els seus millors clients -no coneixem la resta, però podríem imaginar- el govern americà, amb qui han compartit els secrets del seu software. Al video de l´empresa, un investigador explica com han seguit l´activitat informàtica d´un treballador, mitjançant la seva presència a Facebook, Twiter i altres programes. Així, han dit: "Sabem on està Nick, com està Nick, i volem saber on podrem trobar a Nick". (quina por!).

No se quan ni com serà una realitat comercial -perquè una realitat ja ho és- . Però el que sí se, és que la llibertat i els drets estan un altre cop contra la paret. L´obsessió del poder per disposar del màxim control sobre les persones i la societat arriba a un nivell malaltís. Es pot entendre en règims totalitaris, però que a casa també ho patim com un principi del sistema, és realment demolidor. És una declaració d´intencions, i hem de ser conscients que si s´investiga aquesta matèria, és perquè n´hi ha un interès en que sigui real el control. Por. Molta por. ¿Quan és el proper coet a Mart? Perquè això, ja no soporta ni els espartans de l´antiga Grècia. Demos.

Au siau!

Nens, educació i el món en què vivim

Ja he comentat diverses voltes que a La Vanguardia, www.lavanguardia.com , tenen moltes virtuds. Entre elles està l´espai de La Contra, espai d´entrevistes portat pels periodistes Victor Amela, Ima Sanchís i Lluís Amiguet, i que és un pou de coneixement. M´ha sobtat força l´entrevista a Catherine L´Ecuyer, advocada, investigadora i divulgadora de temes relacionats amb l´educació. Ja sabeu que els temes d´educació i ensenyament són una part important de l´ideari en què crec, i per tant m´interessa les reflexions i estudis que es fan sobre la matèria. L´Ecuyer defensa que la societat hauria de tornar a educar i no a inculcar. Segons les tesi que defensa, estem creant infants amb una saturació d´estímuls que fa que a la vida real els torni impacients, que fa que tot els avorreixi. En créixer essent infants plens d´activitats i sobreestimulats, el nen es va convertint en un adolescent que ho ha vist tot i que ho té tot, fet que fa que es bloquegi el seu desig. Conclou que el consumisme que pateixen és la forma més directa per acabar amb el desig d´admirar i comprendre dels nens; nens saturats que no gaudeixen de les coses, que són carn de frustració. Només, segons la investigadora, educar en l´admiració, pot retornar el seu interès per la vida i el món que l´envolta. Són bones reflexions perquè en general crec que és una bona radiografia de la situació que visquem en general. Ens preguntem què passa amb els nostres joves, com és possible que vegin la vida des d´una perspectiva que creiem equivocada. Però no tenim present que prenem moltes decisions errades en el seu temps d´infant, i aquestes coses es paguen. Els fem partíceps de la vida còmode, gairebé hedonista, són el centre del món i totes les coses són per ells i fem esforços per fer de les seves habitacions un petit Cutre inglés. Els posem activitats a dojo, perquè sàpiguen de música, d´idiomes, d´esports, reforços, etc.. i molta tele, que no molestin. Efectivament després, no poden anar per la vida perquè és mantega sense fonament. Hem de procurar que es preguntin amb la seva innocència per aquest món, que perdin el temps en comprendre, que sàpiguen la cultura de l´esforç el que és, respectar el ritme i sentit de les coses.

Acabo amb una frase del mateix article que ja sabíem però que és real, actual i total: "Mai no havíem tingut tanta informació i mai no havíem après tan poc". Així és.

Au siau!

Esmorzars amb tertúlia

Fa uns díes vaig llegir la notícia que el prestigiós restaurant 7 Puertas de Barcelona ha decidit portar endavant una proposta diferent. Un diumenge de cada mes farà un esmorzar especial. Recuperant un costum antic, l´esmorzar de forquilla -és a dir, un àpat contundent-. El 7 Portes, hereu de la Fonda Europa de Granollers (per la família Perellada) recupera la tradició de l´àpat amb cuina de mercat. A més, l´esmorzar comptarà amb un personatge al voltant del qual tindrà una tèrtulia cultural o d´oci, amb un ponent que introduirà el tema i un bon torn de preguntes entorn d´un bon cigar. No trobo un costum, un fet tan bonic com aquest: entaular-se davant un bon menjar de mercat, parlar, escoltar, aprendre, riure, comentar, opinar amb sentit, aprendre dels grans, sentir els petits, tenir l´oportunitat d´opinar. Celebrem aquesta idea i esperem que altres bars i restaurants se sumin a aquesta iniciativa, i sobretot que siguem capaços d´aprofitar l´oportunitat.

Au siau