The zero theorem ha estat definida com una distopía, com un advertiment de coses que podrien passar en el futur. Però, en certa manera, ja estem en aquest món. En el film la publicitat persegueix literalment a l'individu; falta poc però ja veiem la força i agressivitat del món publicitari. El film deixa entreveure la preoucpació per la connectivitat a l´ordinador, enganxats. Terry es sincera: “Una pregunta que em faig des de fa temps és: com es pot desconnectar? La gent hauria de desconnectar més, passar més temps sola i descobrir qui és”. Què bona reflexió!. Sembla contradictori amb el que surt dels meus dits mentre pico aquestes paraules pel blog; però és veritat que el sistema cerca formes i maneres de no deixar pensar, de tenir el personal ben entretingut, mentre al món “real” continuen fent i desfent, sense possibilitat d´aturar el vendaval. M´encanta una reflexió del director que poso en majúscula, perquè és una reflexió majúscula: “NO CREC QUE LA GENT ESTIGUI REFLEXIONANT DE FORMA SERIOSA. ARA MATEIX, VIVIM MÉS PREOCUPATS PER RETRATAR ELS MOMENTS QUE PER VIURE'LS”. “LA GENT CREU QUE PER ESTAR CONNECTADA TÉ EL CONTROL, PERÒ NO ÉS AIXÍ. SIMPLEMENT ESTÀ CONNECTADA. AIXÒ ÉS TOT”.
Terry Gilliam és un director de minories, cofundador del mític Monty Python, amb bones pel.lícules a la motxilla: Brazil, El rei pescador o 12 micos. Ha estat per presentar al festival de Sitges la seva nova obra, The Zero Theorem: el protagonista és un hacker informàtic que tracta de resoldre una fórmula matemàtica que determinarà si la vida té sentit. La història serveix a Gilliam per reflexionar sobre els possibles mals d'estar connectat les 24 hores del dia. La tecnologia no és la solució a tot. Com acaba Terry: “La vida no té significat; som nosaltres els qui hem de donar-li-ho, sense esperar que un nou iPhone vagi a fer-ho”. Im-pressionant.
