Com m´agrada Terry Gilliam!! Ens porta The Zero Theorem.

The zero theorem ha estat definida com una distopía, com un advertiment de coses que podrien passar en el futur. Però, en certa manera, ja estem en aquest món. En el film la publicitat persegueix literalment a l'individu; falta poc però ja veiem la força i agressivitat del món publicitari. El film deixa entreveure la preoucpació per la connectivitat a l´ordinador, enganxats. Terry es sincera: “Una pregunta que em faig des de fa temps és: com es pot desconnectar? La gent hauria de desconnectar més, passar més temps sola i descobrir qui és”. Què bona reflexió!. Sembla contradictori amb el que surt dels meus dits mentre pico aquestes paraules pel blog; però és veritat que el sistema cerca formes i maneres de no deixar pensar, de tenir el personal ben entretingut, mentre al món “real” continuen fent i desfent, sense possibilitat d´aturar el vendaval. M´encanta una reflexió del director que poso en majúscula, perquè és una reflexió majúscula: “NO CREC QUE LA GENT ESTIGUI REFLEXIONANT DE FORMA SERIOSA. ARA MATEIX, VIVIM MÉS PREOCUPATS PER RETRATAR ELS MOMENTS QUE PER VIURE'LS”. “LA GENT CREU QUE PER ESTAR CONNECTADA TÉ EL CONTROL, PERÒ NO ÉS AIXÍ. SIMPLEMENT ESTÀ CONNECTADA. AIXÒ ÉS TOT”.

Terry Gilliam és un director de minories, cofundador del mític Monty Python, amb bones pel.lícules a la motxilla: Brazil, El rei pescador o 12 micos. Ha estat per presentar al festival de Sitges la seva nova obra, The Zero Theorem: el protagonista és un hacker informàtic que tracta de resoldre una fórmula matemàtica que determinarà si la vida té sentit. La història serveix a Gilliam per reflexionar sobre els possibles mals d'estar connectat les 24 hores del dia. La tecnologia no és la solució a tot. Com acaba Terry: “La vida no té significat; som nosaltres els qui hem de donar-li-ho, sense esperar que un nou iPhone vagi a fer-ho”. Im-pressionant.

The Zero Theorem

La presentació d´un nou treball per part de l´actor, director de cinema i ex-membre de Monty Python, Terry Gilliam, sempre és un aconteixement. Ara el motiu ha estat la Mostra de Venècia on ha portat el seu nou film, The Zero Theorem, on torna a presentar-nos un futur incert i terrible. N´hi ha que pensen que darrera la seva feina només n´hi ha un boig o una ment amb una gran capacitat per la imaginació. Però darrera de les seves històries fantasioses, n´hi ha un món ple de realitats i històries de comunicació. No ens hem de pensar que els seus móns s´allunyen tan dels nostres. Molts crítics semblen cercar que a més de fer-nos pensar sobre la nostra realitat i el futur que ens estem llaurant, també ofereixi les respostes i les claus, com si no fos prou ja ser realista i crític en un sistema homogeni i tancat com aquest. Ja el mateix director ens va fer pensar a Dotze micos o Brazil. Al film, n´hi ha personatges estranys (a la vostra vida no?) en una vida solitària (factor que ens repeteixen els psicòlegs i psiquiatres sobre el món actual, o no?) i amb una absència total de relació amb els seus semblants (pensem en quan anem en metro, o en el veí que mai ens saluda o com ens ignorem pel carrer) en un futur dominat pel "Gran hermano", i no precisament el de la milà. Les seves reflexions van sobre la rapidesa en què la vida passa i la nostra connexió actual virtual en un món dur que aconsegueix aïllar-te en aquest sistema on tots anem a treballar sense fer-se preguntes sobre el que es fa.

"La vida es va consumint mentre romanem asseguts davant l'ordinador i com més connectats estem a aquest món més ho entenem. L'important és tenir control sobre la nostra vida ja sigui virtual, real o surrealista". Aquesta ha estat una gran reflexió de Gilliam i m´ha fet recordar un graffiti que vaig veure un dia passejant pels carrers a Osca que deia: "Cuanto más información tenemos, más tontos somos". Potser sí, potser sí...

Gilliam sempre en els seus films el que pretén és fer-nos pensar, impulsar la discussió sana o el debat per poder parlar, comunicar-nos, construir el pensament mitjançant la reflexió i no tractar de donar solucions com a dogmes. Bé per Gilliam. Independentment que agradi més o menys la seva estètica, un film i un treball per pensar: un luxe avui en dia. 

Au siau!

Un futur no tan llunyà

Un androide desenvolupat per millorar la salut física i mental d'una persona podria ser unaajuda per solucionar el problema de la cura a la tercera edat. Japó, on hi ha més vells investiga aquesta possibilitat des de fa anys. Robots o cases intel·ligents, molts científics nipons dediquen avui els seus coneixements a això. Jake Schreier es va documentar sobre aquests avanços en robòtica aplicada i ha escrit "Frank & Robot",  Premi del Públic al Festival de Sitges i Premi al festival de Sundance. El film reflexiona sobre l´atenció a la gent gran i a la forma en què ens relacionem amb la tecnologia. "Els robots estan entre nosaltres, formen part de la nostra realitat, gens d'això és ciència-ficció", ha dit el director. "Quan siguem vells ens cuidarà un robot, això no és ciència-ficció, és una possibilitat real. Christopher Ford (el guionista) i jo vam estar investigant sobre els avanços en aquest camp realitzats a Japó. I encara que no han arribat encara al punt de la pel·lícula, segueixen treballant en això".Ambientada en un futur proper, la pel·lícula explica la història de Frank, un vell solitari, que es relaciona gairebé exclusivament amb Jennifer, la bibliotecària del poble on viu. Ell està perdent la memòria i els seus fills viuen i treballen lluny, així que un d'ells decideix regalar-li un robot desenvolupat per cuidar a persones grans. El que sembla la pitjor idea del món es converteix en un cop de sort per a Frank, que troba en el robot a un col·lega a qui, a més, pot ensenyar les seves antigues habilitats com a lladre refinat. Frank i el robot són la versió de Quixot i Sancho Panza. A poc a poc, l'un i l'altre es van apropant i creant una relació: Frank està perdent la memòria i això és alguna cosa al que ell concedeix molta importància, mentre que el robot no es cansa de dir-li que la memòria per a ell no significa res. No cal tenir por al futur ni estar a la defensiva amb els avanços tecnològics, creu el director Jake Schreier. "La tecnologia millora moltíssimes coses del nostre dia a dia", assegura el director. Tal com anem efectivament el director té força raó: el futur és imposat i finalment la solitud ens porta a cercar formes diferents de comunicar-nos. La robòtica, que començarà com un intent de millorar la nostra existència, serà al futur quelcom més important del que ens pensem, impregnant la nostra forma de ser i d´entendre el món.

Au siau!

Arriba Prometheus

Arriba Ridley Scott!!. Els amants de les bones pel.lícules, estan de sort. Sobretot aquells que els agrada la ciència ficció i els films treballats, amb cura pels detalls. El misteri ha envoltat el desenvolupament de l´últim treball de Scott des del seu guió, la seva realització i fins i tot la seva presentació. Els actors que estan presentant el film ( Charlize Theron, Michael Fassbender i Noomi Rapace) han reconegut que tenen instruccions de no donar ni revelar coses importants de la peli. La productora Fox només ha presentat el film als periodistes, un dia abans de la seva estrena. ´Mentre es presenta en mig món, a l´estat espanyol no podrem veure-la fins al 10 d´agost. El film té la trama en un grup de científics i exploradors que emprenen un viatge a un planeta llunyà on els seus límits físics i mentals es posaran a prova. Allà trobaran la resposta a les preguntes més profundes i al més gran dels misteris: l´origen de la vida a la Terra. Visualment molt impactant i plena de misteris, diuen que només es poden comprendre si es visiona el film  diverses vegades.

Prometheus, promet. Recordem que el seu director és un dels més grans de la història del cinema amb films que són part viva de les pel.lícules més importants de tots els temps, com Alien, el 8º passatger, Blade Runner, Thelms i Louise, Gladiator, Un buen año, i d´altres.

Au siau.

James Cameron al fons del mar

Que James Cameron és un director polifacètic i transgessor ja ho ha demostrat al llarg de les seves pel.lícules (Terminator, Titanic, Avatar). El director ha fet una de les seves, i ha definit la Fosa de les Marianes on ha estat amb un submarí (és el punt més fons de l´oceà) com un món aliegínea, desèrtic, aïllat i en què ha sentit una sensació de total soledat. Hem pogut veure gràcies a Nationtal Geographic unes declaracions al video amb imatges captades en aquesta aventura. El dilluns, Cameron va aconseguir baixar al punt amb més fondària de la Terra, als 11.000 metres de profunditat, localitzat a l´Oceà Pacífic, a Guam. Va baixar amb un minisubmarí d´última tecnologia que li va servir també per recollir mostres de la biología marina, geología i geofísica y també per prendre imatges i fotografies de la fossa. Segons ha comentat els animals que hi viuen estan adaptats a l´enorme pressió que n´hi ha en aquestes profunditats i també a la foscor total, raó per la qual la majoria són blancs o sense pigmentació, i molts sense ulls.

Deu haver estat una experiència brutal.

Au siau