Continua el debat sobre la desigualtat

La bretxa salarial creix a l´estat. Els directius van veure com el 2013 augmentaven les seves retribucions un 6,9%, però els caps intermitjos van caure un 3,8% i les del gruix dels treballadors van caure un 0,4%. Les dades són de l'escola de negocis Eada i la consultora ICSA, i una constatació més de la dissolució de la classe mitjana. Ernest Poveda, director de l'informe ha manifestat que "estem davant una clara tendència a la polarització: la pujada dels directius xoca amb la caiguda de la resta, dos segments en els quals els sous s'igualen per la part baixa, on la tendència és a l'homogeneïtzació; mentre els que més guanyen, guanyen cada vegada més". L'estudi, basat en 80.000 enquestes, que no és gens despreciable, revela que el salari mitjà dels directius no ha parat de pujar malgrat la crisi: en 2007 era de 68.705 euros bruts anuals i ha escalat fins als 80.330. Empleats i comandaments van fer una pujada el 2008 i 2009 per tornar a baixar a partir de llavors. Així el salari dels comandaments se situava en 2013 en 36.522 i el de la resta d'empleats, en 21.307 euros. Els experts aposten per un canvi de model retributiu, on guanyi més qui més treballa. Jordi Costa, professor d´Eada i expert en salaris creu que la pujada incessant de la retribució a la part alta de la piràmide empresarial pot tenir dues explicacions. La lectura optimista és que si van ser els primers a baixar-li-ho, reduint la seva part variable i refugiant-se en el fix, ara són els primers a pujar-se el sou, la qual cosa podria indicar que comença la recuperació. La lectura pessimista és que les empreses estan focalitzant el seu esforç en les remuneracions de les persones que tenen major valor. Ara bé, els dos experts han criticat el fenomen de la polarització i han apostat per un canvi de model retributiu, en el qual es pagui més a qui millor treballi, sigui de l'escala que sigui. També s'han mostrat partidaris de fixar topalls als salaris més alts en funció dels més baixos. Recordem que fa molt poc Suïssa, va rebutjar en referèndum una mesura similar, o sia, que votem a favor de la desigualtat. Estudis i més estudis. Estadístiques i més estadístiques. Ara per sectors, ara per anys, per edat, per sexe i per aficions. Però la realitat, és la realitat. El model de classes és més vigent que mai i és un símptoma clar més de cap a on avança el sistema, li diguem com li diguem. Mentre el cap de la patronal continua escampant frases immillorables (com el treure temps i drets als treballadors fixes per donar als eventuals, per descomptat sense tocar el sou del cap de la patronal, és clar), o crític amb les instruccions del govern de fer tributar els sous en espècies, gran forat negre de l´empresariat. Anem debatent, que mentrestant.....cap a la butxaca, nois!!

Au siau!

Rics més rics, en temps de crisi

La crisi no afecta a tots per igual. N´hi ha butxaques que no han notat els seus efectes, sinó que aconsegueixen sumar en l'actual situació econòmica i guanyar més diners. Els noms que figuren en aquesta llista són rics que han aconseguit incrementar les seves fortunes en aquest any. El guanyador és Warren Buffett, que ha vist créixer la seva riquesa en 37 milions de dòlars diaris al llarg de 2013, guanyant uns 12.700 milions de dòlars. Li segueix en el rànquing Bill Gates, que ha afegit 11.500 milions de dòlars a la seva fortuna. El tercer lloc és per Sheldon Adelson, el magnat dels casinos, que ja ha anunciat s'ha embutxacat aquest any 11.400 milions de dòlars. Completen el top cinc dos gurús tecnològics, Jeff Bezos i Marck Zuckerberg, que han afegit a les seves fortunes personals 11.300 i 10.500 milions de dòlars, respectivament. En conjunt, els deu milionaris que més diners van pastar aquest any van guanyar en conjunt 101.800 milions de dòlars, la qual cosa equivaldria a uns 10.200 milions de dòlars per cap. La suma de tots els seus patrimonis ascendeix a 347.000 milions de dòlars, la qual cosa suposa un increment del 41,6% pel que fa als diners que atresoraven al gener de 2013. Als cinc superics els segueixen Masayoshi Són, fundador i CEO de Softbank; Sergey Brin i Larry Page, creadors de Google; Lui Chee Woo, amo del grup empresarial xinès K. *Wah *Group; i l'inversor Carl Icahn, etc. A l´altre banda, la resta, un bon grapat de persones que es creuen alguna cosa i van passant la vida, sense adonar-se de l´autèntica realitat del món. Tot continuarà igual i les classes continuen marcant el territori cap a l´any vinent. 

Alegria, molta alegria. 

Au siau!

Economia

Un de cada tres espanyols afirma no tenir diners després de pagar les factures. Mentre al nostre país el percentatge de ciutadans que declara quedar-se sense liquiditat després d'afrontar els seus deutes és del 33%. L'Informe de Pagaments de Consumidors 2013, que es realitza entre 10.000 europeus de 21 països, també conclou que el 25% dels ciutadans nacionals considera no tenir diners suficients per a una vida digna. Quant a la raó principal que provoca aquesta falta de liquiditat els espanyols assenyalen a la desocupació. Així mateix, la majoria no demanen préstecs per abonar les seves despeses fixes mensuals sinó que administren els seus ingressos per fer-ho. Des del 2007, el nombre d'aturats no ha parat de créixer fins a arribar al màxim històric aconseguit en el primer trimestre de 2013, quan es va superar el llistó dels 6 milions de persones sense treball. Si a això li unim les retallades salarials a partir de l'aprovació de la reforma laboral. 

Dels 507 espanyols, un de cada tres llars reconeix que després de fer front al pagament de les factures, no disposa de diners per viure. L'estudi no ofereix dades comparables amb altres països veïns, però sí ho fa a partir d'una altra pregunta en la qual planteja a les 10.000 famílies enquestades si disposa d'una renda suficient per portar una vida digna. La bretxa entre nord i sud és evident. Solament el 14% dels danesos considera que no disposa d'una quantitat suficient de diners. El percentatge creix lleument fins al 17% a Noruega, el 18% a Àustria, el 19% a Alemanya o el 20% a Holanda. En l'altre costat se situen Espanya, en el qual la xifra de persones amb dificultats s'eleva al 25%, o Portugal o Itàlia, amb un 29%. 

En el cas d'Espanya, les dades més rellevants de l'estudi se centren en com han afrontat les llars espanyoles la disminució de la renda disponible com a conseqüència de la pujada d'impostos, de l'alça de la desocupació o de les retallades salarials. Enfront de la tendència de les administracions públiques de demorar els pagaments als seus creditors o de les empreses privades de finançar-se a costa de no abonar els deutes als seus proveïdors, les famílies espanyoles han optat majoritàriament per reduir el seu consum per tractar de quadrar els pressupostos familiars. Les llars han optat per deixar de consumir com a única alternativa a la menor renda disponible. “El que més li sorprèn als països del Nord d'Europa és el fet que a Espanya, amb una taxa de desocupació del 25%, no hi hagi un gran nombre de persones en el llindar de la pobresa”, van sostenir fonts de l´estudi. En la seva opinió, aquesta situació encara no s'ha produït a Espanya i en altres països del sud d'Europea, com Itàlia o Portugal, per la generalització de la solidaritat entre generacions, que ha permès que el matalàs familiar serveixi per esmorteir problemes sobrevinguts.

Au siau!

Augmenta la pobresa a l´estat

La situació general de la gent és típica del sistema. Al llarg d´aquests dies hem vist com els mitjans es feien ressó d´una eqüació que es pot fer fàcilment sense haver d´anar a la Universitat: conforme la crisi avança, les desigualtat augment i el forat entre pobres i rics es fa més gran. Càrites va advertir fa uns mesos que la pobresa a l'Estat espanyol és cada vegada més extensa, intensa. Segons l´últim informe les persones en situació de pobresa severa s'han duplicat des de 2008 i el seu nombre ascendeix ja a tres milions. Pels que no entenem gaire de determinats conceptes, la situació de pobresa severa consisteix a subsistir amb uns ingressos inferiors a 307 euros al mes i suposa que necessitats bàsiques com l'alimentació, habitatge, roba o calçat no estan cobertes. A més, l´informe manifesta que la desprotecció social dels ciutadans està agreujada en restringir-se les condicions d'accés a drets tals com la sanitat, l'educació, els serveis socials i la dependència.

El secretari general de Càrites Espanya, Sebastián Mora, va denunciar que la família, que ha exercit de xarxa de contenció i l'administració pública, de la qual depenen més persones, s'han anat afeblint al llarg d'aquests anys, i tots dos ens, estan desbordats. 

Al mateix temps que augmenta la pobresa s'accentua la seva cronicitat, tal com demostra el fet que una de cada tres persones ateses per Càrites porti més de tres anys demandant ajuda. 

Hem de recordar que Càrites és una organització de l´església catòlica, i per tant no susceptible d´interpretacions maniquees. El secretari general de Càrites Espanya va criticar que el model econòmic espanyol es caracteritzi per un comportament contracíclic de la desigualtat en la renda, que augmenta en etapes de recessió, però que no redueix les diferències quan es registra expansió econòmica. En concret, el 20% de la població més rica concentra 7,5 vegades més riquesa que el 20% més pobre. 

Es tracta d´un seriòs toc d´alerta a la situació que està vivint el país. No n´hi han de "brotes verdes" a moltes llars i pobles, sectors de producció ni a l´intel.lecte. Mentre el gruix de la gent no ho passa bé, s´ha de veure les declaracions del botín de torn o del narcís serra de torn, amb sous i justificacions carents de la tan necessària ètica. Més que un miracle, esperem i esperem. Mentre esperem, a veure si obrim una mica les nostres neurones i pensem; pensar, filosofar i saber, sempre ajuden a fer-nos millors persones i a madura. Aviam.

Au siau!

Viure millor amb menys, d´Ana García

Vaig llegir aquesta setmana un cas interessant. Es tracta de la història d´una noia, Ana, que va tenir un treball envejable en una agència de serveis interactius, sou estimable, jornades de 12 hores diàries... Li van oferir un gran lloc, i davant sorpresa de tots va dir no. Familiars i amics no acabaven d'entendre com va poder deixar aquesta oportunitat i la seva relació personal es va ressentir. Al principi va sentir un buit, però amb el temps li va treure suc i amb els diners de la indemnització es va comprar un piset de 29 metres quadrats a la Barceloneta. Amb els seus 41 anys, va saltar a una vida més senzilla, feliç i tranquil·la. La noia ha escollit baixar-se del tren en marxa. 

Aquesta noia, Ana García Novoa, ha plasmat la seva experiència en un llibre que és com un manual, "Viure millor amb menys". Des del mateix pròleg ("un dia sense somriure és un dia perdut"), el llibre trenca esquemes amb proclames com: estalvia o mai, treballa menys i rendeix més, compartit sap millor, la revolució dels petits gestos... El llibre l'hi dedica als avis, que van ensenyar el valor de l'austeritat i que van gaudir de la vida amb poc. El llibre reivindica una austeritat positiva que passa per eliminar despeses supèrflues, intercanviar serveis, compartir recursos i reciclar tot el possible.

Ana ens convida a pensar més enllà dels diners, a abonar-nos a un banc de temps o descobrir les xarxes com Freecycle (ara Ana fa classes d'espanyol a canvi de sessions de reflexoterapia). També ens incita a connectar amb els veïns, amb el barri, a crear xarxes de suport on tothom contribueix amb el que pot i rep si més no ho espera: "Jo mateixa regalo roba, menjar, llibres, petits electrodomèstics, coses que em regalen i que no necessito".

Ana arremet contra el gemec col·lectiu que s'ha instal·lat al país amb la crisi: "Vivim en un to de queixa generalitzat, com una lletania que s'escolta arreu, i això resulta ja una mica pesat. Som una societat conformista, i l'acció de debò no l'hem vist fins que hem arribat a situacions límit com les famílies afectades pels desnonaments". "Comença regalant totes aquestes coses que tens a casa, que mai uses i que tal vegada algú pugui necessitar. Després, a l'hora de comprar, fes-te sempre les dues preguntes: Realment ho necessito? Hi ha una altra opció més senzilla o barata? I finalment fes una llista de tot el que et fa feliç. Veuràs com en el més alt, estan les coses que no tenen a veure amb els diners". 

Bones propostes i bon llibre. 

Au siau!

Per una renda mínima

És francament curiós que mentre aquí estem discutint la impossibilitat de fer una altra cosa que congelar pensions o plantejar pujades de 0,25% l´any una pensió, a una país avançat i europeu com Suïssa es planteja organitzar una votació per fixar una renda bàsica per a tots els adults de 2.500 francs suïssos mensuals (2.030 euros) que pagaria l'Estat, després de la creixent mobilització social per acabar amb les desigualtats salarials des que va començar la crisi. Els que volen negar tota la realitat i l´expressió de la gent, començaran a dir allò tan típic de si aquest país és especial o tipismes semblants. Però allò que importa és el plantejar una vida raonable, senzilla per les persones normals de carrer. Potser no ens fa falta el que cobra la classe benestant amb sous impossibles de traduir i que mereixen tots els pitjors qualificatius possibles (perquè molt criticar als banquers, però aquí n´hi ha molta de gent endollada!!). El comitè popular que promou la proposta per proporcionar una renda a tota la població ha aconseguit més de les 100.000 signatures per convocar el referend amb el qual els suïssos decidiran si s'aprova o no la mesura. La proposta estableix que cada ciutadà cobri una renda de 2.500 francs suïssos al mes de forma incondicional. Potser es pot discutir si els que no treballen també ho han de cobrar (que ha estat la proposta). Però allò important, insisteixo, és la voluntat que sigui la societat sencera qui, gestionant i d´una forma conscient, procuri certa comoditat al ser humà. Ho és, perquè de vegades sembla que no siguem humans. Els organitzadors van deixar davant el Parlament suís un camió amb vuit milions de monedes de cinc cèntims, un per cada ciutadà del país.

Segons la legislació suïssa, els ciutadans poden organitzar iniciatives populars, la qual cosa permet canalitzar la indignació pública a través d'accions directes. Quina enveja!!

Esperem que se´n surtin i donin una demostració pràctica als demés del que significa realment democràcia.

Au siau!

Aire fresc des de la joventut i la realitat

De tant en tant és interessant veure que la joventut envia missatges de realitat des de posicions vitals. I aquests missatges es fan en llenguatge planer, de carrer, inteligible totalment per tots els que volen sentir la realitat. Aquest ha estat el cas amb el ressò que ha tingut un twit d´un jove espanyol emigrat a Londres i que resa així: "Me llamó Benjamín Serra Bosch, tengo dos carreras y un máster y limpio WC's". Aquest xicot ha fet furor i va obtenir el premi extarordinari de final de carrera en dues titulacions i un màster i fa cinc mesos que després d´un petit període, no li ha quedat més remei que treballar en una famosa cadena de cafeteries de Londres netejant excusats. En un sol dia, el seu twitt, que portava un document adjunt en el qual detallava la seva situació, va ser reexpedit per 5.000 persones, moltes de les quals li donen ànims. El jove, llicenciat en Periodisme i en Publicitat i Relacions Públiques i màster de Comunity Management, assegura que no s'avergonyeix de netejar wcs en un país que no és el seu. "Netejar-escriu- és un treball digne. El que m'avergonyeix és haver de fer-ho perquè ningú m'ha donat una oportunitat a Espanya. Com jo hi ha molts espanyols, sobretot a Londres". 

El jove acaba la carta manifestant amb pena que creia que després de l´esforç a la universitat mereixia una mica millor, però tem haver-se equivocat. La veritat és una pena molt gran el que està passant i malgrat tots els exemples permanents d´una realitat injusta i absurda on no som capaços d´establir unes bases potents, coherents i de desenvolupament dels estudis i de la formació superior, la realitat s´entesta en mostrar-nos la creu del sistema d´ensenyament. Ja diem fa temps que no n´hi ha país que suporti aquesta situació i això ho paguen generacions i generacions de forma absurda, enlloc que la societat, les famílies i els cicles productius del teixit econòmic i social rebin el fruit de la inversió feta. Per molt aire que de vegades suposin aquests missatges, sembla segur que restarà Benjamín al calaix de les anècdotes més que es prengui nota per lluitar i cercar solucions reals. Llàstima.

Au siau!

El sector bancari "viento en popa a toda vela"

Ens aixequem amb la notícia que el BBVA va obtenir un benefici net de 2.882 milions d'euros els sis primers mesos d´aquest 2013, NOMÉS un 90,8% més que el mateix període del 2012 segons informa la Comissió Nacional del Mercat de Valors. Per intentar apaivagar la notícia, es detalla que malgrat tot el el marge brut d'explotació del banc -ingressos més comissions- es va reduir el 1% i bla, bla, bla, bla....Quedem-nos amb el titular:  un benefici d´un 90.8% respecte el 2012 i en plena crisi...¿o no?. Ahir va ser el torn del Banc de Santander ja que, també en plena crisi ¿o no?, botín va dir que es preparen per "una nova etapa de creixement", i els noticiaris econòmics apuntaven que el banc càntabre havia obtingut els primers sis mesos de l´any un benefici de 2.255 milions d´€, un 29,6% més que el 2012. 

Per remtar el festival el conegut FROB, el fons de rescat espanyol de la banca, creu que podrà recuperar part dels diners injectats a les entitats gràcies a Bankia, la fèrtil i fantàstica Bankia tan ben gestionada, l'eventual venda de les quals en un futur donaria no només per retornar les ajudes (Ja, ja,ja!) sinó per compensar part dels fons que es puguin perdre amb altres entitats, amb el conseqüent embutxacament de comissions.

Jo no se quina és la catadura moral de tots aquests actors, però sí se com i de quina manera ens prenen el pèl. I arriba un moment que potser fins i tot em pot semblar bé. Perquè no es pot entendre que amb totes aquestes notícies on veiem com es segueixen inflant a calers els de sempre, mentre n´hi ha una tasa d´atur fora de control, unes més que díficils expectatives de redreçament econòmic i uns científics a punt d´anar a l´atur (CSIC), ens quedem igual davant els beneficis aconseguits a costa de les persones. Som el que volem ser i n´hi ha el que n´hi ha, ¿no?

Au siau!

Somniant amb els ulls oberts

El tancament de la Radiotelevisió Grega ha convertit momentàniament al país en l'únic de la Unió Europea sense televisió pública. El Govern va comunicar oficialment el tancament immediat de l'organisme i va deixar d'emetre, i el plà era mantenir tancada tres mesos l'empresa mentre s'escomet un pla de reestructuració i fot al carrer a no se quants treballadors. Els futurs acomiadats són part de la quota de la troica a Atenes: el pacte amb els creditors internacionals implica acomiadar a 2.000 funcionaris o empleats públics fins a finals de juliol; un total de 15.000 fins a finals de l'any proper. Jo quan vaig llegir la notícia, a més de flipar, vaig recordar que abans d´estar asseguts davant la caixa tonta, no n´hi havia tele. Recordava aquelles paraules de la gent gran que, o bé no feia més que xerrar i comunicar-se, o bé sentien la ràdio com a únic mitjà per sentir coses del món o la típica radionovel.la. Fins i tot em vaig atrevir a somniar - lògicament deixant a banda els factors de repercussió social dels acomiadaments i les famílies que n´hi han darrera o com i qui i des de on es prenen les decisions que afecten als demés-, com de guay seria un món sense televisió. Que em perdonin els professionals i periodistes que viuen de la tv, però ¿a què seria maco? Perquè no ens enganyem: n´hi ha molts pocs programes que valguin la pena. I si comparem les hores dels programes que valen la pena, amb les hores emeses i el cost econòmic i social de famílies i famílies alienades mirant xorrades, seria més que maco que tanquessin totes les tv públiques, privades, europees, americanes i marcianes. Que les tanquin, ja. TODOS A LA CAMA, HOMBRE!!

Au siau!  

Enfonsant el futur

La falta de places per a investigadors a l´estat espanyol que té molt a veure amb la ceguesa total del país des de fa segles respecte als joves, als investigadors, i a la gestió del nostre coneixement i del nostre potencial és un fet cada vegada més punyent. L´altre dia en parlàvem del cas del gallec Diego Martínez Santos, físic premiat a nivell internacional però que se li denega la beca al pais. Ara ha sortit l´informe Innovacef, que diu literalment que el 20 % dels joves científics a l'estranger no es planteja tornar al país.  L´estudi, realitzat per la Universitat a Distància de Madrid i el Centre d'Estudis Financers, diu que el percentatge d'investigadors a l´estranger que poden tornar en dos anys o en finalitzar la seva actual relació laboral s'ha reduït 10 punts des del 2012. L´autor de l´informe, Pedro Aceituno, diu que l´estat s´enfronta a un greu problema estratègic. JA!. ARA!. S'està perdent un capital humà que hauria de poder col.laborar a la tasca de país. Encara i tot, s´és tan poc responsable que el mateix autor de l´informe diu que pot haver esperança ja que als països on són ara el nostre jovent i potencial, poden crear organitzacions de científics espanyols que amb el temps podria ajudar a mantenir els vincles amb Espanya. Sincerament, quina poca alçada de mires, tu! Quina solució! Per a la gent que s´en va els principals factors per escollir continuar en altres països són, el salari, el finançament, el reconeixement social, l'estabilitat laboral i la carrera investigadora, per aquest ordre. Una dada clau té a veure amb la satisfacció amb la carrera investigadora que se'ls ofereix: el 80 % dels científics espanyols a l'estranger mostren expectatives favorables, per solament un 34 % dels quals treballen a l´estat. Som realment patètcis i cecs. És el nostre potencial i els que poden ajudar a fer créixer el teixit productiu, a fer creació d´empreses, d´ocupació i d´innovació. Però clar, se´ls ha de deixar créixer i apostar per ells. Potser serà massa tard quan els bla-bla-bla actuïn. O ja ho és.

Au siau!

Ser quelcom en aquest país

Magnífiques notícies pels emprenedors i pels científics espanyols!. Són

d´aquelles notícies que fan veure les ganes que tenim de donar suport al nostre jovent, a la gent que sobresurt, d´oferir possibilitats a tots aquells que tenen molt que aportar pel creixement d´una societat. Doncs bé, la comissió que avalua als candidats a beques del programa Ramón y Cajal, que pretén propiciar la repatriació a Espanya d'investigadors d'alt nivell, comissió que pertany a algun òrgan administratiu de poder, va denegar la seva sol·licitud a Diego Martínez Santos al·legant com a gran indicador "la seva falta de lideratge internacional” (comparable al nostre potser??). Després d´una argumentació tan peregrina, al mateix temps la Societat Europea de Física atorgava a aquest científic gallec de 30 anys el premi..... al millor físic del continent!!!!!, ni més, ni menys. Aquest jove, de Foz (Lugo), ha estat 3  anys al Laboratori Europeu de Física de Partícules (CERN), a Ginebra, on ha realitzat tasques de reconeixement dels físics. Ara està contractat per l'Institut de Física de Partícules d'Holanda.

Martínez Santos va estudiar en la Facultat de Físiques de la Universitat de Santiago, on també es va doctorar. La seva trajectòria li va servir per aconseguir un contracte de tres anys en la institució amb seu en Ginebra, on els seus treballs en el Gran Colisionador d'Hadrons sobre una partícula coneguda com a Fonda B li han servit ara per aconseguir el reconeixement de la Societat Europea de Física. El mateix dia que li comunicaven el rebuig a la seva sol·licitud a Espanya s'assabentés també que li reconeixien com el millor físic jove d'Europa. D´impressió, amics, d´imprssió! Ole, ole, ole. Encara algú justificarà el fet.

Au siau!!

Compartint

Interessant iniciativa l´anunciada per la filial espanyola de Philips. Interessant si no sabéssim que en general darrera de moltes de les idees de participació i col.laboració s´amaguen interessos mercantilistes. Malgrat tot mereix comentari, ja que Philips va presentar a Madrid una plataforma digital qu es diu “Comparteix innovació” que segons es comenta neix amb l´objectiu de crear un lloc on els professionals, organismes i el sector pugui compartir experiències i coneixement. Es diu més concretament que “La innovació no pot partir d'una sola empresa; cal promoure la innovació col·laborativa”. La directora de Relacions Externes de Philips ha manifestat que es tracta de generar debat, de proposar solucions tecnològiques en quatre àmbits: innovació urbana, innovació sanitària, innovació per al benestar personal i la innovació sostenible. S´ha dissenyat amb la intenció de que sigui fàcil compartir continguts i contribuir al projecte, amb aprenentatge i com a plataforma de sortida i creació de projectes.
També es vol que les empreses intentin aprendre dels seus clients, habilitant els mitjans per parlar amb ells. aprenent i innovant a partir del que fa molta gent. L'empresa va anunciar que el 10 de juny llançarà a la plataforma el projecte Geolocalització de la innovació, que permet als usuaris situar geogràficament iniciatives, projectes o idees per tot el territori.
Com veim la idea està bé. Experiències anteriors ens han demostrat que aquestes idees acaben finalment en el marc del benefici per la pròpia empresa, deixant molt de banda o de forma testimonial el benefici social que el títol “compartir innovació” semblaria recomanar. ¿Que és millor això que res? Sí. ¿És bó que n´hi hagi iniciatives d´aquest estil? També. Però potser estaria millor que es patrocinés des del poder social, polític i econòmic, un autèntic i real sistema per procurar fer portar a la superfície les capacitats de tothom. Hem vist notícies molt properes de com es tracta realment el camp de la innovació, del i+D, o les aventures d´alguns emprenedors, que finalment han d´exportar les seves idees o projectes per manca de suport al país. D´això es tracta. De potenciar i creure en els nostres emprenedors, com plataforma de sortir cap endavant. I això no es fa amb paraules, sinò amb fets, fent una aposta valenta per tots aquells que aporten riquesa d´idees per millorar el nostre sistema, el nostre benestar o la nostra competitivitat.

Au siau!

Pensions i pensadors

No vull fer un gran comentari sobre el tema de les pensions de jubilació perquè suposo que serà terreny de grans i futurs combats de totes les parts interessades. De tant en tant però van sortint notícies que mai saps si valorar com el típic globus sonda o són l´avançament d´una preparació mental pel desastre. I això és perillòs, perquè juga amb la vida de gent que ha estat treballant al llarg de la seva vida i no es mereix un final trist i difícil. Una d´aquestes notícies que ha estat també comentada aquests dies en diversos mitjans a partir de la fórmula que ara s´han inventat anomenada “factor de sostenibilitat”, diu que la quantia de les futures pensions haurà de reduir-se fins a en un 45% si es vol garantir la supervivència del sistema públic de protecció social. La frase i conclusió no és una invenció periodística, sinò que forma part d´un informe de l'Institut d'Estudis Fiscals.
Segons les primeres conclusions de l'informe les mesures que ja s´han posat en marxa, com l´increment de l'edat de jubilació o l´ampliació del període de cotització no seran prou per garantir el futur de les pensions públiques i que només serviran per retardar uns anys la fallida del sistema. La conclusió principal de l´estudi és que si es vol mantenir el sistema públic de pensions tal com ho coneixem avui l'aplicació del factor de sostenibilitat haurà de retallar la quantia de les pensions de forma molt significativa, ajust que afectaria a les pensions dels espanyols que aconseguiran l'edat de jubilació en el futur. Si el factor de sostenibilitat triat té en compte l'esperança de vida dels ciutadans, l'ajust exigiria una reducció de la pensió mitjana del 22%, respecte a la qual es percebria sota les condicions actuals. Si el factor té present el nombre de cotitzadors a la Seguretat Social (ingressos) i nombre de pensionistes (abonaments), l'ajust en la prestació seria del 45%.  Diu el mateix estudi, més que res perquè és impossible d´amagar, que malgrat que s´aconseguís una relativa sostenibilitat financera del sistema, seria a costa de generar importants borses de pobresa entre la població pensionista.
Sincerament no se què cal perquè els estudiosos incorporin tots els elements a sobre la taula. El primer hauria de ser el respecte per la nostra gent gran, entenent que el fet que s´allargui la vida de la gent és producte d´una societat millor. Els podem matar també, però crec que estem parlant seriosament. Si és així, no entenc que es plantegi que la gent gran pugui viure amb una reducció de les pensions qüasi d´un 50%!!! en una societat on la vida puja cada any ¿Quin tipus de vida els espera, ens espera?. La lluita entre ser persona o ser economicista està servida. La lluita entre els respecte als nostres grans que han deixat més de mitja vida treballant i el mercantilisme ferotge està servida. Potser també els pensionistes els tocarà emigrar i així ho tindrem tot: els joves a Alemanya o Canadà, els iaios a Tanzània o Gabón i el Saez amb una pensió de 88 milions d´euros a casa seva. Sí senyor. Bona pensada!

Au siau!

Meditant

Segons un estudi de ressonància magnètica cerebral les persones que practiquen meditació tenen millor salut. S´ha comparat a l´estudi deu persones d'un monestir budista amb altres deu sanes. L'estudi ha estat realitzat per Nicolás Fayed cap de servei de diagnòstic per imatge d'Hospital Quirón de Zaragoza, Yolanda López de l'Hoyo, del departament de sociologia i psicologia de la Universitat de Saragossa i Javier García-Campayo de psiquiatria de l'Hospital Miguel Servet. Amb la meditació tenen lloc canvis, com l´augment de la plasticitat cerebral, que poden millorar la coordinació entre les connexions dels circuits cerebrals, i químics com la disminució de l'activitat metabòlica neuronal i augment de la immunitat. La conclusió doncs és que la meditació millora la coordinació entre les neurones i altera els circuits cerebrals, la qual cosa pot induir a canvis permanents i positius, influint de manera positiva en la salut i el benestar, essent de gran ajuda en aquelles malalties que produeixen alteració en l'atenció, depressió, ansietat, conducta o estrès.
Tal com mostren aquest i altres estudis de recerca, hi ha una clara relació entre les nostres neurones i les emocions ha assenyalat Fayed, qui ha dit que altres treballs en pacients amb estrès han demostrat canvis cerebrals en tan sols vuit setmanes després de començar la meditació. Tal com estan els temps, pot ser un bon remei abans de sentir les notícies, quan sentim les notícies i just després de sentir les notícies. Ens donaran igual, però això sí, estarem amb una salut de ferro.
Au siau!

Estamos guapos II

Més del 45 % de la població de l´estat serà depenent l'any 2032, afectant principalment a aquells que en l'actualitat tinguin entre 30 i 35 anys, segons les dades recollides en un informe de l'Institut Internacional d'Estudis sobre la Família, la qualitat de vida en la Tercera Edat i l'envelliment actiu. El document, presentat a Madrid amb motiu del Dia Europeu de Solidaritat entre Generacions, proposa pràctiques que afavoreixen un bon envelliment a nivell físic. Mantenir-se actiu i ser optimista davant l'envelliment és un factor determinant per viure més. Segons els entesos, l'única cosa clara és que anem a envellir. Per tant, l´unic que podem fer és modificar la forma en què envellim i intervenir sobre la nostra vellesa.
És bàsic que una persona se senti útil i aquí el paper de la família és vital. És important treballar des de la integració de les persones majors. El director general de The Family Watch, Ignacio Socías, ha recordat que a Espanya l'índex d'envelliment --el percentatge de població més gran de 64 anys respecte els menors de 16 ha passat del 36 % l'any 1975, al 82 % el 1995 fins aconseguir un 108 % el 2012. "L'envelliment de la població és una dada preocupant, atès que en l'actualitat, a Espanya, els majors de 65 anys és el grup d'edat que més està augmentant. Per això la importància de la prevenció ja que seria la part més barata en els tractaments: prevenir sempre és molt més barat que curar. No intervenir sobre aquesta prevenció fa que es compliqui la vida a llarg termini.

Estamos guapos!

El nombre d'aturats ha aconseguit arribar als 6.202.700, segons dades de INE, situant la taxa d´atur al 27,16%. Els tres primers mesos del 2013 es van destruir un total de 322.300 ocupacions. La destrucció d'ocupació va afectar al sector privat amb 251.000 treballadors i al públic amb la reducció de 71.400. El nombre de llars amb tots els seus membres en atur se situa en 1.906.100. Més brutal és la dada de l´atur juvenil entre els joves on la taxa d'atur s'ha situat en el 57,22%, taxa que és una de les més altes d´Europa al costat de Grècia (58,4%). I a pesar que els efectes de la crisi econòmica incideix menys en el col·lectiu dels discapacitats, el 62% dels joves discapacitats estan en atur.
Una altra dada especialment feridora és que el 56% dels enquestats són aturats de llarga durada i el 60% creu que trigarà més d'un any a trobar una ocupació, el que dóna una idea de la manca d´esperança en el mercat laboral. En totes les comunitats es va produir un augment de l'atur, excepte a La Rioja (-0,31%). Els majors increments de l'atur van tenir lloc a Andalusia, Comunitat Valenciana i Illes Balears. El País Basc té la taxa d'atur més baixa de l´estat (16,28%) i en l'extrem oposat, Andalusia té el més alt, amb un 36,87%.
Malgrat aquestes dades, que són realment esgarrifosses, encara hi ha qui creu que les podem valorar, ja que el ritme de destrucció s´ha desaccelerat. Jo no se què vol dir això, si veiem aquest 36,87 a Andalusia o el 57,22 de l´atur juvenil. No entenc gaire, però no fa falta tenir màsters per veure això de forma dramàtica. Com sempre he defensat el país pot sortir endavant si posa arrels, això és, teixit productiu, indústria, aposta. No és temps de pensar en el benefici individual, malgrat que alguns continuen fent el seu agost particular. Algú amb cert poder hauria de fer veure que primer està el país. I el país no pot sortir sinò es genera ocupació. I per crea ocupació es requereix teixit. I per crea teixit, calers. I per posar calers, apostar. I per apostar, creure. Jo hi crec. Però no crec a tothom. Això vol dir que el que surti a dir que s´ha de creure, ha de plantar-se i plantar les mesures adients perquè s´aposti pel país, per la creació. I no en el totxo, joe!, que ja n´hi ha prou de vivendes. El teixit és el de la indústria, el de la manufactura, el de la creació i la innovació. Si no fem que els calers rodin ¿com volen alguns seguir guanyant més? Són preguntes força bàsiques. Esperem que algú se les faci i pasi a l´acció, perquè sinò igual serà ja massa tard. A ls manuals d´història n´hi ha prou exemples de poder sortir-se´n.

Au siau!

Treballar i treballar

L'edat legal de jubilació podria situar-se per sobre dels 67 anys en el futur si tiren endavant les propostes per aplicar el denominat factor de sostenibilitat al sistema de pensions. Aprofitant que passasva per aquí es parla també de treure el sistema de revalorització de les pensions que a funcionat fins avui en dia, la pujada de les pensions conforme l'índex de preus al consum (IPC). Aquestes i altres propostes seran analitzades i posades a punt per un grup d´experts i posar fil a l´agulla en relació a un tema que sabem és complex . Ningú nega que les dades apunten a la necessitat de revisar el model actual, donat dos factors que estan incidint clarament en la seva formulació final: per una banda la clara baixada de les cotitzacions: si n´hi ha menys treballadors aportant calers al sistema fruit d´un atur desbocat, no arriben ingressos pel pagament de les pensions d´aquells que ja van aportar la seva força de treball i les seves aportacions. El segon factor és l´esperança de vida que, lògic i en línia amb la resta del món desenvolupat, puja cap amunt i fa que s´allargui el període en què un pensionista disfruta dels seus anys de vida, més que merescuts, abans de passar a l´altre vida.
El que es preten posar sobre la taula amb el factor de sostenibilitat, és una clàusula que implica que les condicions de les pensions (edat de jubilació, quantia, períodes de còmput) podran ser revisades cada cinc anys en funció que com evolucioni l'esperança de vida dels espanyols i altres paràmetres a partir de 2027. El canvi que fins ara s´havia produït era el de pujar l´edat de jubilació dels 65 als 67 anys en funció del nombre d´anys cotitzats: podrien seguir jubilant-se amb 65 anys els treballadors amb cotitzatcions d´almenys 38,5 anys i la resta haurà de seguir pencant fins a arribar als 67 en 2027. Amb la nova proposta, l'edat de jubilació pot encara incrementar-se més. Per adobar-ho, la proposta pot contemplar un enduriment també per accedir al 100% de la base reguladora, de manera que fossin necessaris més anys de cotització (l´última reforma incrementa fins als 37 anys en 2027). Per últim en plantejar canviar la revalorització de les pensions en funció de l´IPC per acompassar-ho als salaris o al PIB fa que en una conjuntura adversa com l'actual seria minvar els recursos dels jubilats.
Aquesta és la situació. Jo només vull aportar dos idees. Primer que estem d´acord que s´ha de parlar i consencuar un sistema que funcioni i garanteixi el cobrament de les pensions i si això suposa revisar què i com i qui cobra el què, doncs està bé fer-ho. Tot es pot millorar i sens dubte es produiran situacions que cal corregir. Ara bé, segona idea: en general, les persones que tenen una edat han aportat la seva vida laboral o familiar a la societat. No pot ser que l´únic recurs de la societat sigui fer treballar a la gent fins a edats impossibles o fer-los perdre capacitat adquisitiva. La gent gran no està per ser amoïnada, han de viure (a veure com hauran arribat!) abans de passar a millor vida. Segur que han d´haver fòrmules que siguin més humanes amb la nostra gent gran, gent que demà serem nosaltres mateixos. Potser podríem començar per veure com es jubilen en el sector bancari, per exemple, i prendre nota. Per iguarlar-nos vull dir, no?

Au siau!

La reforma local

Els consistoris estan nerviosos. El Projecte de reforma local que s´esta preparant comporta molts nervis als Ajuntaments. Està coent-se i per tant encara s´han de pronunciar molts ens, com el Consell d´Estat i veure les al.legacions presentades pels principals afectats. Els redactors les han sentit de tots colors per part dels consistoris, ja que alguns dels punts sobre tot de caire econòmic i control, han aixecat polsaguera dins els ens locals. Òbviament tothom vol dir la seva i ningú vol sortir perdent quotes de poder. En un primer moment es declara que és necessari que la reforma es “debe ser abordada con mayor sosiego” (sic). Es critica entre d´altres el control sobre els interventors, figures clau en allò que suposa control sobre les finances locals i el fet que l´Administració central pugui exercir una tutela sobre els consistoris que deixaria en paper mullat la seva autonomia històrica. És aquest un tema interessant. Però com tants i tants aspectes de la vida política i social, el que és evident és que determinades matèries requereixen un canvi en la seva gestió i en el control d´una economia que afecta molt directament als ciutadans. No es tracta de ser demagog, però són prou contundents els exemples d´Ajuntaments que han fet del seu territori un autèntic paradís del descontrol i un parc d´atraccions per grans figures de la tragicomèdia actual, básicament constructors, especuladors i buscavides. El resultat és ja conegut: ajuntaments en fallida, personal municipal que no cobra, serveis que no es presten, bàndols d´alcaldes que demanen als ciutadans que ajudin a la neteja dels carrers, col.legis que tanquen, infraestructures que no es fan servir, increments de sous fora de qualsevol raonament, càrrecs imputats en un vertígen d´escàndols judicials, recalificacions imposibles,etc…No està el pati per fer moltes reclamacions. Pel bé dels ciutadans s´ha de tenir un punt de maduresa i no pensar tant en el bé personal com en el bé comú. Més que res perquè al final ho paguem tots. Gestió, professionalitat, imaginació, innovació, participació i més gestió. I una mica responsabilitat, que ja està bé de bestieses. Segurament el text es podrà millorar, com tot en aquesta vida. Però estaria bé recordar el camp com l´hem deixat.

Pobresa i educació a l´estat

Un estudi dut a terme per Unicef posa un altre cop contra les cordes les nostres ratios de benestar i la situació del país en dos dels temes més sensibles per una societat: l´estat de la seva infantesa i el tema de l´educació. En aquests moments la taxa de pobresa infantil de la societat espanyola es situa a un nivell altíssim, taxa que en aquests moments només és superada per Letònia, Rumania i USA (per evaluar aquest factor es té en compte el benestar material, la salut, la seguretat,, l´educació, els riscos, la vivenda o el medi ambient). Conjuntament amb aquesta informació l´educació surt ben malparada ja que la taxa de fracàs escolar fa que aparegui a l´últim lloc. Amb aquests dos índexs, el país ha passat a ocupar el lloc 19 d´entre les 29 economies més avançades. Una dada prou contundente de la repercusió de la situació econòmica i social sobre l´ensenyament és que la taxa de joves entre 15 i 19 anys que ni estudia ni treballa ha passat només des del 2007, del 7 al 13%. També la taxa de pobresa infantil s´ha situat en un 20% (mesurada a partir de famílies que viuen amb ingressos inferiors a la meïtat de la mitja estatal). Com indicaven els propis investigadors, els països han pogut canviar aquests indicadors. Gabirel González, d´UNICEF, ha deixat clar que és necessari que des de l´Administració es faci compliment a politiquees de lluita contra la pobresa infantil i es treballi per millorar els serveis a les escoles protegint aquells que estan en risc d´exclusió. Titulars en què Unicef insta a garantir que els infants puguin tenir un menjar complert són prou eloqüents per dibuixar un panorama terrorífic. Recordem que tantes i tantes vegades s´ha escoltat dir que el nostre país ocupa els primers llocs dels països desenvolupats i de benestar, que quan ens porten a la realitat no ens ho creiem. Però la realitat hi és. I es pot veure a poc que ens fixem una mica, només a la sortida de les escoles. Del fracàs escolar i la poca importància que aquest país li dóna a l´educació, ja n´hem parlat moltes vegades. Però ara comencem a parlar de pobresa infantil i de dificultats en molts casos per assegurar un menjar diari complert i de qualitat. Veiem doncs les conseqüències de la gestió en la nostra societat. Crua. Molt crua. Estem al cas, no sigui que quan ens n´adonem la comparança ja no sigui amb Rumania sinò amb algun dels països del Tercer Món (nosaltres tranquils, però eh?, que hem d´anar de vacances a Nueva York i anar a sopar a la costa marbellí)
Au siau! 

Portugao en crisi

Les últimes informacions que han arribat des del nostre país veí confirmen un panorama molt complex que pot derivar a un greu problema per la UE. Les últimes decisions del Tribunal Constitucional en què qüestiona i rebutja algunes de les mesures impulsades pel govern portuguès, posa contra les cordes part de la política econòmica i social del govern. Davant la situació el premier portuguès no ha tingut més remei que convocar una roda de premsa urgent per tranquilitzar la possible sensació que els mercats podrien tenir a partir de la decisió del constitucional. En declarar il.legals algunes mesures, el govern ha de prendre altres mesures complementàries per tal que els compromissos financers que ha acordat amb la UE equilibrin els comptes públics. Com no podia ser d´una altra manera el govern ha determinat reduir les despeses en educació, sanitat i Seguretat social i en empreses públiques entre les que es situen les de transports. Això comportarà un aprimament del sector públic i reestructurar l´estat amb tal d´evitar un altre rescat que posaria en risc de fallida al país.
Recordem que part de les mesures que s´han posat en qüestionament són la supressió de la paga extra de pensionistes i funcionaris i altres retallades socials. En un moment en què el debat de les politiques d´austeritat està a sobre de la taula, es veritablement difícil d´explicar que aquestes siguin les úniques mesures que els equips econòmics i socials tinguin com a horitzó perquè un país surti cap endavant. Sembla que la sentència del tribunal Constitucional suposa a la pràctica un capítol financer d´uns mil milions d´euros sobre un dèficit que parla en centenes de milers d´euros. Malgrat que es pugui entendre la necessitat de provocar ajustos per cercar l´equilibri dels comptes entre ingressos i despeses, s´espera dels econòmics i governants valentia, fermesa i seny. S´han d´atacar les causes del passat i s´ha de cercar un compromís de país que no passa exclusivament perquè només uns paguin la factura. Compromís comporta ajudar, col.laborar, aportar, construir. Recordem també que és necessari entendre la situació tal com és: avui en dia, en aquest món global, el que passa a una economia, sector o estat, repercuteix sens dubte en el que passa en les economies properes i finalment a l´economia global. Tenim Grècia, tenim Xipre, tenim Portugal…, no se que més fa falta abans que obrin una mica els ulls aquells que tenen capacitat de decisió per tal de corregir la nostra mirada envers el problema i les solucions a prendre. És veritat que en funció de la forma d´aproximació al problema (on estàs a l´escala social o a l´escala de poder) pot portar a análisi diferents. Però la realitat s´entesta en anunciar una cosa tan simple com aquesta: el que és bó per mi, és bó per tu; el que no és bó per mi, et passarà factura més tard o més d´hora. Menys cobdícia, menys ambició.
Au siau!