Interessants han estat les paraules del bisbe de Lleida, Joan Piris, que ha manifestat que una bona possibilitat en aqusts temps fos que la mateixa diòcesi pugui despendre´s d´algunes instal.lacions que no tinguin un ús justificat per destinar-les a a accions caritatives i d´assistència social. Segons el bisbe, les actuals retallades poden generar encara més situacions de marginació en molts col.lectius de la societat. A més ha reconegut que l´acció caritativa y social de l´església no pot ser només econòmica.
És un debat aquest que es fa des de fa massa temps. Aquesta institució es va convertir des de la seva formació en un poder immens, fet que l´ha portat en molts períodes de la seva història a situacions on es força qüestionable el seu pressumpte paper de guia de la fe dels seus fidels, convertint-se en un autèntic poder terrenal llaurant uns principis força allunyats de les ensenyances del seu fundador. És també evident, i si no pecaríem de mentiders, que dins l´església n´hi han hagut sempre moviments col.lectius i individuals de corrents que sempre han estat partidaris de compartir la riquesa acumulada, intentant així tornar als seus orígens. Tots també som conscients que no és el mateix la cúria i els prelats, que els mossén de poble petit o els missioners, més enganxats a la realitat del dia a dia i del món actual.
Malgrat tot, és un bon debat aquest, perquè ja fa temps es senten veus, reclamant que els mateixos impostos que l´estat fa pagar al ciutadà de peu, amb més motiu l´hauria de pagar una institució de les més riques del país i del planeta. No té sentit que no sigui així. Ara, disposar pel bé comú dels seus béns, ens fa venir a la memòria els temps de la desamortització: recuperar per la societat, allò que era seu. No tinc intenció de polemitzar, però sí és bona idea que en uns temps com aquests, els més poderosos ajudin amb quelcom més que intencions. Potser així, els fidels poden veure alguna cosa real. És temps de conclaves a Roma, i no crec que per allà passin gaire necessitat.
Au siau!
