Dia d´avui a Barcelona

Imatge de la Gran Via de Barcelona fa una hora i escaig 

La gent pren els carrers de Barcelona

Ahir es va viure a Barcelona una manifestació molt nombrosa de ciutadans tant de Barcelona com vinguts d´arreu per la celebració de la Diada. Començar ara un ball de xifres per veure qui té la raó, crec sincerament que és un absurd: n´hi havia prou de gent. Parlen alguns de més d´un milió i mig i d´altres d´uns centenars de milers. Si algú vol pensar que n´hi havia més o si n´hi havia menys no crec que sigui allò important. En tot cas sí el fet que n´hi hagués prou per fer posar els ulls sobre el que estava esdevenint, la qual cosa ja dona fe del fet en sí mateix. És innegable que, per molt que ara n´hi haurà moltíssima gent parlant de tots colors a favor i en contra -n´hi ha tanta gent que sap!-, un acte tant vital (de vida) com el d´ahir, requereix posar una distància, és a dir: fa falta deixar passar un temps per reflexionar sobre el sentit de les persones, els seus anhels, segregar el gra de la palla, tenir seny, fixar els motius i les conclusions en el marc actual, no treure conclusions lluny del context i fer estralls una necessària i bona reflexió. Sigui quina sigui, és clar que ahir es va posar de manifest un sentit, manifestat per molta gent, i que es difícil deixar sense contestar o sense dir la teva com si no hagués passat res. Tampoc es tracta de prendre determinacions a correcuita. Però la gent, en tots els àmbits però més quan el volum po grandària així ho exigeix, es mereix tenir-la present. Avui n´hi haurà gent molt contenta, i molt gent molt emprenyada. N´hi haurà gent que entén i gent que no entendria mai. I el que cal és seny. Molt de seny. La gestió d´aquestes qüestions que tenen repercusions tan grans sobre les persones i la societat, cal prendre-la amb molt de respecte i amb moltísima responsabilitat. Tant de bó tinguin sort qui ho hagin de gestionar!

Sort, bona sort.

Au siau  

Diada Nacional de Catalunya

Avui és l´11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya. És un dia prou especial dins el nostre calendari en ser la Festa nacional de Catalunya que commemora anualment la darrera defensa de Barcelona, l´11 de setembre de 1714. Malgrat el tarannà reinvindicatiu del dia, si tenim una mica de perspectiva, hem de recordar que, al marge de les històriques celebracions de l´any 1976 i del 1977, la vindicació d´aquesta diada ha estat en general marcada pel polític de torn que ha anat configurant aquest dia en funció dels seus interessos, passant de vegades de puntetes o marcant només un caràcter únicament festiu per treur denmig altres qüestions. Alguna vegada fins i tot, sen´s ha pràcticament convidat a anar a la platja. Ara, sembla que toquen "a rebato", i tothom ha estat cridat per incorporar-se a un moment que es titlla d´històric. Naturalment avui, com a totes les Diades o com a tots els dies laborables fins i tot, és un dia perquè tots aquells que tenen com a propi un sentiment respecte Catalunya, manifestin de forma pacífica, positiva i constructiva, una afirmació de ser. Naturalment també, n´hi haurà altres persones que no sentin com a seves unes aspiracions determinades, i això haurà de respectar-se. És necessari sempre i amb majúscula, el respecte envers els altres i altres opinions, ja que la democràcia requereix un exercici de llibertat en el respecte i de respecte a la llibertat: no n´hi ha ni fóra bó cap pensament únic. No enriqueix ni a les persones ni a les societats. Moltes vegades també, veient determinats pronunciaments en relació a la celebració i a la afirmació d´un dia nacional, es corre el perill de caure en aquells espantosos programes dirigits on el folklorisme i provincianisme substitueixen l´autèntic esperit que ha de presidir aquestes efemèrides: no són necessaris cops al pit, ni cridòries tipus "A mi la legión", ni grans festivals de los "coros y danzas"; fan molt poc a favor de la espontaneïtat i la responsabilitat que els anys, l´experiència i la modernitat ens han de guiar.

És necessari saber que els camins solen ser llargs. Fa falta molta paciència, molta humanitat, molta voluntat i molt de respecte i molt de seny, per no caure en els paranys de la gent que va a fer mal. Aprendre a madurar com a persones és també necessari per madurar com a societats. Recordem que qualsevol repte i objectiu ha de posar al centre de les seves aspiracions, les persones.

Bona Diada.

Au siau