"Cuando el Conde-Duque de Olivares se encontró al mismo tiempo con el alzamiento de los catalanes -que, por cierto, celebran las derrotas como sus fiestas llamadas nacionales- y los portugueses, se tomó una decisión: dejar a los portugueses y quedarnos con los catalanes.Siempre me pregunto medio en broma qué hubiera pasado si nos hubiéramos quedado con los portugueses y hubiésemos dejado a los catalanes. Quizá nos hubiera ido mejor (...) "hubiera habido un gran problema" que no es otro que "no se hubiese podido jugar el Madrid-Barça"(...) "No se cuántas veces hubo que bombardear Barcelona.(...) Creo que esta vez se resolverá sin necesidad de bombardear Barcelona".
El miserable peces barba que sembla ser es considera una autoritat, president per decret del parlament, pressumpte jurista i coautor de la constitució, ha pronunciat aquestes meravelloses paraules. A mi cada dia m´agrada més. Podria fer un exercidi de fonamentar i argumentar principis contra aquestes paraules. Però no val la pena. És més. Crec sincerament que surten de l´armari els autèntics sentiments d´una bona part de subjectes que intenten passar per demòcrates, defensors de les llibertats i no se quantes coses més. Dic que no està sol: quan en sentir aquestes paraules els advocats catalans que assistien en un congrès a Cadis es van aixecar indignats i es van anar, aquest subjecte els va etzibar: "que se dejara "salir a los que tienen que salir" provocando los aplausos del resto del auditorio".`
Hi ha qui no vol veure, però és ben clar. És clar, però, que no és pas veritat que ni els coneixements, ni l´enteniment, ni l´experiència són elements que donin sabiesa. Aquesta paraula pertany a un altre concepte, el del govern dels millors, dels més capaços, de conducta ètica, conceptes molt llunyans d´aquests subjectes, de los aplaudidores i de molts dels que des de posicions elevades intenten dir-nos qui som i com hem de pensar. Ferpectament miserable.
Au siau
