Economia amb Jeff Madrick

Jeff Madrick, periodista, divulgador, amb columna al New York Times, editor i col·laborador de la revista d'Harper i un freqüent escriptor sobre temes econòmics, va concedir fa dies una entrevista molt interessant sobre la predicció de la crisi actual. El titular de l´entrevista era demolidor: "Gairebé tots els economistes són culpables". Aquí queda. El motiu de la seva entrevista és la sortida al mercat del seu nou llibre "Seven bad ideas" on resumeix les mentides i creences equívoques dels economistes. Com Madrick assenyala clarament les equivocacions dels economistes de prestigi que primer ens parlaven de la necessitat de fer polítiques de contenció, de desregulació i de moderació de l´inflació, i ara els mateixos economistes parlen dels perjudicis provocats per aquestes mesures i carreguen contra les mesures típiques d´ortodòxia monetària i fiscal. Com diu Jeff Madrick, ningú està plantejant la responsabilitat de tots aquests gurús, que fan molt de mal, ja que formen part del cercle de poder, d´assessors i conssellers que són seguits pel poder polític, fruit del poder que poden arribar a exercir. 

Madrick sosté que els fracassos professionals des de 2008 no van sortir del no-res, i tenien les seves arrels en dècades de malversació intel·lectual. Al seu llibre conclou les set fal.làcies de l´economia: la mà invisible d´Adam Smith és incorrecta, la llei de Say és mentida -identifica estalvi i inversió-, les teories de Milton Fridman són mentida; l´objectiu de baixa inflació és absurd; la tesi dels mercats financers eficients és també mentida; la globalització del mercat i la ciència econòmica, les dues últimes fal.àcies. 

Seguiu algun dels comentaris d´aquest analista i economista. És interessant.

Au siau!

"Aquesta democràcia relativa crea subjectes banals i consumistes"

Interessants les declaracions de l'historiador Hugo Alvira en el marc de l´escola d'estiu de la secció catalana d´ATTAC (Associació per la Taxació de les Transaccions financeres i per l'Acció Ciutadana), sobre les condicions reals d'un règim democràtic. 

Considera Alvira que "capitalisme i democràcia -entesa com el sistema formalista actual- tenen una íntima relació (...) democràcia liberal ha estat construïda com un mite, fins al punt d'aconseguir que moltes persones creuen que és l'única forma de democràcia possible". Com bé pensava Max Weber, els règims democràtics representatius "van sorgir en societats en processos d'expansió material de tipus capitalista, primer mercantil, més tard industrial, i els seus abanderats van instrumentar totes les revoltes populars. 

El defecte bàsic d'aquest tipus de democràcia, segons Alvira, és el seu caràcter indirecte. "Els nostres representants han de convertir la voluntat de cadascun dels representats en la voluntat general", procés en el qual es perd la pluralitat dels desitjos, les expectatives i les necessitats. "El resultat d'aquest sistema d'organització resumeix Alvira- no és un altre que l'allunyament dels ciutadans dels processos de presa de decisions."

Sens dubte, el populisme és una opció que condueix a la mateixa alienació del ciutadà pel que fa a la presa de decisions polítiques, perquè és fidel, confia més en l'acció d'uns pocs que en les energies col·lectives. "Hem de rebel·lar-nos contra nosaltres mateixos, convertir-nos en subjectes protagonistes". El resultat social d'aquesta democràcia relativa "és un individu banal, vulgar i consumista; no hem d'oblidar que el sistema modela la consciència dels individus, sobretot a través del bombardeig publicitari dels seus valors i preteses veritats, a través dels mitjans de comunicació.

Alvira sembla renyir a l'auditori: "La labor estreba a construir noves propostes que demostrin que un altre món és possible, i s'inicia amb la rebel·lió contra nosaltres mateixos".

Au siau!

Paraula de Caballero Bonald

Intento sempre defugir de les paraules dels demés, dels opinadors, d´aquells que surten a l´escenari i a la ràdio per explicar-nos el seu pensament, que no ha de ser el meu ni vull que sigui, però ells insisteixen. Com els articulistes dels diaris, articule rera article: si sabessin els seus editors quin poc cas fa avui en dia la gent!. Però de tant en tant és interessant escoltar. I llegint, m´he trobat amb unes declaracions d´un gran escriptor, poeta espanyol nascut a Jeréz de la Frontera allà pel 1926, per tant amb molta experiència i molt saber. Vull només transcriure les seves paraules perquè de tant en tant, com tot en aquesta vida, és bo sentir a la gent que sap, interioritzar, aprendre. Aquí va:

"Com se li va quedar el cos quan va saber que abdicava el Rei?
-Ara tendeixo al sotsobre més de l'habitual. L'anunci de Rajoy em va semblar un símptoma d'una mica més greu. Vaig pensar tan bon punt l'abdicació era una fi de trajecte. D'entrada em va semblar oportú el debat públic i el referèndum Monarquia-República. Després vaig meditar: anem a esperar a veure què diu Felipe
Què ha de fer-se?
-Caldrà veure per on va aquest noi, em sembla un professional discret, un home proper i conreat. Anem a veure per on surt, com comença a funcionar.
Què li sembla greu del moment?
-La incertesa generalitzada i després està la còlera que es pot deslligar. Hi ha gent que ho passa molt malament. Aquí estan els excessos polítics i financers. Aquí estan els desnonaments, els atropellaments, la degradació moral, la rampinya de banquers i cures. És un estat general molt pervertit. El de la regeneració del país és per descomptat inajornable.
I ho pot fer la Monarquia?
-No per descomptat aquesta Monarquia, que és una figura més aviat franquista. Don Juan Carlos no inspira cap confiança, i em sembla inconcebible l'al·luvió de lloances que s'han publicat per aquí… Espero que el fill no sigui com el pare. Que s'imposi l'obligació de saber el que li ocorre a la gent, la qual cosa passa al carrer.

Entre aquests assumptes, Catalunya. Com ho veu?
-A la meva edat cada vegada creo en menys coses, em torno més escèptic. I a mi el de Catalunya, un país magnífic, m'agafa una mica fora de l'abast. Comprenc que pot ser una frivolitat. Catalunya posseeix una personalitat innegable, una història extraordinària… Si es declara independent (que no ho crec) a mi no em semblaria ni bé ni malament. Això de la unitat d'Espanya són coses de la Falange
Li sembla que ara anem a començar de nou?
-Alguna cosa està acabant. L'abdicació està d'acord amb aquesta fi de trajecte. El que s'aveïna ha de ser diferent, renovador. Que arribi gent jove, amb altres referències. Que ens oblidem una mica d'aquests polítics de *tentetieso... Que s'airegi la casa". (entrevista a El Pais, 09-06-2014).
Aquí queda.
Au siau!

The Zero Theorem

La presentació d´un nou treball per part de l´actor, director de cinema i ex-membre de Monty Python, Terry Gilliam, sempre és un aconteixement. Ara el motiu ha estat la Mostra de Venècia on ha portat el seu nou film, The Zero Theorem, on torna a presentar-nos un futur incert i terrible. N´hi ha que pensen que darrera la seva feina només n´hi ha un boig o una ment amb una gran capacitat per la imaginació. Però darrera de les seves històries fantasioses, n´hi ha un món ple de realitats i històries de comunicació. No ens hem de pensar que els seus móns s´allunyen tan dels nostres. Molts crítics semblen cercar que a més de fer-nos pensar sobre la nostra realitat i el futur que ens estem llaurant, també ofereixi les respostes i les claus, com si no fos prou ja ser realista i crític en un sistema homogeni i tancat com aquest. Ja el mateix director ens va fer pensar a Dotze micos o Brazil. Al film, n´hi ha personatges estranys (a la vostra vida no?) en una vida solitària (factor que ens repeteixen els psicòlegs i psiquiatres sobre el món actual, o no?) i amb una absència total de relació amb els seus semblants (pensem en quan anem en metro, o en el veí que mai ens saluda o com ens ignorem pel carrer) en un futur dominat pel "Gran hermano", i no precisament el de la milà. Les seves reflexions van sobre la rapidesa en què la vida passa i la nostra connexió actual virtual en un món dur que aconsegueix aïllar-te en aquest sistema on tots anem a treballar sense fer-se preguntes sobre el que es fa.

"La vida es va consumint mentre romanem asseguts davant l'ordinador i com més connectats estem a aquest món més ho entenem. L'important és tenir control sobre la nostra vida ja sigui virtual, real o surrealista". Aquesta ha estat una gran reflexió de Gilliam i m´ha fet recordar un graffiti que vaig veure un dia passejant pels carrers a Osca que deia: "Cuanto más información tenemos, más tontos somos". Potser sí, potser sí...

Gilliam sempre en els seus films el que pretén és fer-nos pensar, impulsar la discussió sana o el debat per poder parlar, comunicar-nos, construir el pensament mitjançant la reflexió i no tractar de donar solucions com a dogmes. Bé per Gilliam. Independentment que agradi més o menys la seva estètica, un film i un treball per pensar: un luxe avui en dia. 

Au siau!

Mancances de l´intel.lecte

Aquests dies els mitjans audiovisuals han seguit la campiona de perxa russa Elena Isinbayeva. És un plaer veure-la saltar i concentar-se i està clar que és una campiona sense embuts: els seus rècords i medalles en totes les competicions així ho confirmen. Una altra cosa és quan les persones creiem que només per aconseguir una determinada fita, sigui esportiva o d´altre matèria a la vida, considerem que tenim dret a parlar i opinar de tot. I en certa forma, només faltaria, la llibertat d´expressió ha de ser omnipresent, perquè tothom pugui participar i dir la seva. També és veritat, però, que és necessari tenir una certa cultura o com a mínim certs coneixements d´allò que es pensa parlar o d´allò que un vol opinar. A no ser, que siguis una bèstia, fet que ja patrocina que facis o diguis el que vulguis, encara que amb total seguretat no disposarà del reconeixement de la resta. Per recolzar el Govern rus en la polèmica llei que prohibeix les mostres públiques d'afecte entre homosexuals va fer unes declaracions força lamentables: “Si permetéssim i féssim totes aquestes coses als carrers, temeríem per la nostra nació (...) els russos ens considerem gent normal, estàndard; simplement vivim els nois amb noies i les noies amb nois". Són força desafortunades. Està reconegut el dret a la llibertat sexual i és important que els drets i les llibertats de les persones i dels ciutadans del món, siguin respectats. Un pot estar d´acord o no, però en qualsevol cas el respecte envers els altres tant a nivell individual com a grupal és necessari respectar-ho. Suposo que ningú que es digui persona pot donar suport a les imatges de violacions dels drets dels ciutadans, assassinats o actes contra els homosexuals que hem vist aquests dies. Esperem que algun dia tots aquests "opinadors" deixin de parlar sense coneixement de causa i deixin en tot cas pas a aquells que tenen argumentaris (en favor o en contra) sobretot amb respecte pels altres. Respecte.

Au siau!

Les noies de waterpolo femení, un exemple a seguir

"Treball, esforç, humilitat, companyonia, compromís. Ingredients que a Miki Oca (seleccionador) li vénen a la bovca quan li demanen per la fòrmula d´èxit 

d´aquest grup (...)". Així començava un dels paràgrafs de la crònica del periodista que comentava la notícia esportiva del dia d´ahir, la victòria de la Medalla d´or de les noies del waterpolo femení als Campionats del Món de Natació BCN2013. Poques vegades fai esment a notícies esportives al blog. Però aquestes paraules als mitjans m´han portat aquí. Ahir vaig tenir l´oportunitat de veure el partit i en dono fe de la feina de les noies a l´aigua. Van treballar i es van ajudar unes a les altres com ningú. Van fer gala d´una concentració al llarg de tot el partit bestial. Es notava que s´ho creien. Creien en elles mateixes i en les directrius i instruccions que el seu entrenador i l´staff tècnic comunicava al llarg del partit. Quan va acabar el partit, era lògic l´esclat d´alegria i joia que tenia tot el grup. Havien guanyat a tots els equips que es posaven davant i a sobre a la final amb un partidàs. Treball, esforç, humilitat, compromís. Aquestes són les paraules que al cronista li han servit per definir-les. Són paraules plenes de contingut. No són fàcils de portar a la pràctica d´entrada, perquè requereixen saber portar a un grup humà i convèncer als seus integrants que aquesta és la fòrmula. Potser, seria una fòrmula que podria valer per sortir de la crisi. Potser, si en lloc de mirar sense sentit de país, alguns en prenessin nota i tinguessin la valentia d´encapçalar l´acció basada en aquests valors i principis, potser llavors tindríem alguna oportunitat. Estem orfes de gestors amb sentit general. És lògic també. El nostre model social encoratja 

l´individualisme ferotge i el jo abans que el nosaltres, l´enrequiment individual i no el social. Així que com ens creiem això, així ens va. Sempre ens quedarà el record d´unes noies i un grup que va saber trobar la fòrmula sense tanta necessitat d´estudis a Harvard ni algoritmes neperians: treball, esforç, humilitat, companyonia, compromís. Fàcil. Ah! I sobre tot sense suport, perquè no crec que molta gent vagi a veure els partits de la lliga de waterpolo femení ¿eh que no?, ni els grans homes de negre de la federació reparteixin inversions per elles ¿eh que no?. Un exemple a seguir. Felicitats al grup!

Au siau!

Dones a l´atac

S´ha parlat aquests dies als mitjans de l´organització Femen Espanya amb motiu de les reunions que aquest grup ha tingut aquesta setmana. Es tracta d´un moviment feminista internacional que mitjançant el mètode de la protesta en accions o actes al carrer nues de cintura cap amunt (segur que heu vist algunes imatges a la tv), duu a terme una lluita per reivindicar els drets humans i de la dona. Aquesta setmana ha fet diversos actes per donar la benvinguda a noves joves que se sumen a aquest moviment.Han fet també un video que ha estat difós i que reflecteix part d'aquest entrenament per les joves.  A les imatges es repeteixen els slogans tipus d´aquesta formació com "Fuck your morals", o "Fuck fascism" o "Not an object". Han deixat clar en les seves manifestacions als periodistes que no es tracta de cridar l´atenció o actitudes de posi, sinó el formar i desenvolupar actes de resistència física i de protesta davant molts dels esteorotips que encara avui en dia formen part de la nostra societat. Lara Alcázar, una de les integrants, ha explicat els tres punts base contra els que protesta aquest moviment: les dictadures, la indústria del sexe i les religions. Com sempre aquests petits moviments són vistos per la oficialitat de moment amb un cert somriure displaent carregat amb el morbo que suposa veure una dona amb el tors nu o nua completament. És bó però que treballin i lluitin les dones. Tenen  molt per caminar encara, ja que efectivament la nostra societat continua tenint molts i molts greuges amb elles. És sa i és bó ja que la llibertat comporta poder sentir i escoltar allò que no forma part dels valors i principis de la societat i que com a mínim s´ha de replantejar si creu en les persones i en els seus drets. Al marge dels típics "macho-man", crec que poques persones estarien en contra de moltes de les coses per les que lluiten aquestes dones. Força i sort.

Au siau!

Paraules d´Antonio López

No sóc en general molt amic de comentar les paraules dels demés. Estan a l´abast de tothom, així que tothom pot treure les seves pròpies reflexions. I aquest sí que és un fet que m´interessa, la reflexió. És important en un món com el nostre on l´alienació forma part de la forma en què la societat s´organitza i per tant la persona tendeix al 0, que fem servir el nostre intel.lecte per poder continuar fent-nos preguntes i reflexionar sobre tot allò que ens envolta i del què formem part. És veritat però, que de tant en tant porto algunes reflexions que m´han fet patxoca o que m´han sobtat. És el cas d´una entrevista que li han fet a Antonio López, pintor i escultor hiperrealista, un dels creadors imprescindibles del segle XX, nascuta a Tomelloso, Ciudad Real. És una persona admirada i també discutida. I això, ha de ser bó. Està bé que no totes les opinions i creacions siguin i passin pel sedàs de la maquinària oficialista o benestant. En aquest cas la filiació de Lopez a la figuració en temps d'abstracció, el porta a ser contestat des de determinats ambients. Amb motiu de ser part del jurat de la setena edició de Figuratives'13, un premi al que opten 2.270 artistes de tot el món, ha passat per Barcelona i ha deixat algunes bones "perles":
"La finalitat de l´art és expressar emocions, o bellesa, lletjor, dolor, terror, injustícia o indignació. L'art està per tot això, no per adornar parets, està per comunicar coses. Perquè l'artista digui el que sent, i hagi uns espectadors que treguin un ensenyament, i també un plaer. Quan veiem el bust de Nefertiti o una aquarel·la de Paul Klee veiem el misteri del món com ho veiem en el firmament, però a més sentim una espiral de plaer impressionant".
"Estem en el capitalisme. El que es paga pel fitxatge d'un futbolista em sembla potser més greu que el que es paga per l'art. Amb tot el respecte al futbolista, perquè és com tots nosaltres, una peça la voluntat del qual gairebé no compta. Estem sota el capitalisme més brutal que ha viscut mai la humanitat a plena llum i conscientment. I això ho està embrutant tot. Llavors, que paguin l'art més o menys a mi em sembla que no té cap importància al costat d'altres injustícies. Una altra cosa és que es pagui molt per alguna cosa que no ho mereix. Però, una pintura bona? Si és el que li queda a l'ésser humà!".
"Em fa mal la sensació que tinc d'un món en el qual no hi ha esperança. Franco parlava de deixar-ho tot lligat i ben lligat, i aquest és un món lligat i ben lligat. La societat capitalista ha creat unes formes de supervivència veritablement diabòliques. Mentre els que manegen els fils no siguin víctimes d'aquestes porcades i la merda no els arribi a la boca, no hi haurà solució".

Són innegablement, reflexions que ens han de fer pensar. Són d´un artista que ha fet món i té la gosadia de parlar en veu alta, sense deixar indeferent.

Au siau!

Models nòrdics

Interessant article sobre el model escandinau, i en concret sobre Noruega. Aquest país nòrdic, gràcies als seus recursos naturals i a un concret model de gestió té assegurat el futur del seu estat social. Noruega,  és propietària d'un multimilionari fons de pensions estatal de 685.000 milions de dòlars, (més de dues vegades el PIB de Grècia). Sembla que en el seu model de gestió i inversió, no entra el sector del tabac, de les armes o l´explotació nuclear, realitzant una inversió socialment responsable.  Va passar una època difícil als 80, en trobar-se amb els beneficis dels recursos petrolífers, molts calers al carrer i poca competitivitat, crèdits fàcils. Abans de caure en el mateix parany que la resta de països que s´han trobat en situacions similars en diversos moments de les seves històries nacionals, Noruega va decidir administrar amb seny i crear un model d'autosuficiència pressupostària per garantir la jubilació del poble i, a la vegada, intentar diversificar per no haver de dependre exlusivament del petroli. Va crear un fons que es nodreix dels beneficis de Statoil, la petroliera del govern, i dels impostos que paguen les altres petrolieres que exploten els recursos del subsòl noruec. A més, el govern treballa en una cartera d'inversions amb el qual es complementa el pressupost que necessita l'Estat i la resta torna per ser invertit. 

El model nòrdic també els va bé a Suècia, Dinamarca o Finlàndia, que han aconseguit implantar un model lluny de les rigideses del sistema de capital i de la  desigualtat i pressió de sistemes més ortodoxes com l´americà. Així, Suècia és el major inversor en R+D de la UE, i és el segon país per nombre de patents registrades per habitant. Destaca també entre els principals inversors en educació del món.

No és aquesta la tribuna per fer un cant de sirenes a models socials i polítics. Però sí és veritat que val la pena mirar a aquells indrets i països que fan bé la seva feina per aprendre. Tenim sempre un rebuig existencial a allò que no és nostre intrínsecament. Omplim la nostra boca de grans frases i paraules per parlar de models diferents o la influència de la tradició o la història. Més val que poguéssim aprendre senzillament dels beneficis de la gestió, de la responsabilitat, de ser honestos i importar allò que la resta sap fer, ja que porta molts anys d´aventatge.

Au siau!

Arriben les rebaixes!

Arriben com cada any les rebaixes d'estiu. Arriben i estan marcades per la situació general de crisi de vendes i consum. La previsió dels comerciants és que fem una despesa mínima d´entre 60-70 euros. Sembla que s´obrirà una mica la situació depressiva que fins ara ha anat arrossegant el sector del consum particular. Segons fons del sector, serà el calçat i complements els productes amb un major repunt de vendes. El petit comerç està amb moltes ganes ja que porta 35 mesos de caiguda consecutiva a les seves vendes.
Després d'una mala campanya de primavera per la climatologia i l'actual situació econòmica, el sector empresarial confia en un repunt a les vendes durant la campanya de rebaixes, campanya que també estarà marcada per la nova legislació (amplia els articles que poden rebaixar-se). Jo he de dir que m´agraden les rebaixes. No ho puc negar. Potser perquè des de petit la meva mare em feia acompanyar-la al Corte Inglés. Estava aquest centre comercial a prop de la seva feina, i els dies que l´acompanyava sempre acabàvem fent una ullada. Recordo aquesta imatge d´estar sempre a prop seu i mentre fèiem la passejada pel centre, recordo com em deia:  "Això val aquest preu. Però esperarem a les rebaixes, que ja veuràs que sortirà més econòmic".  I així era. Dit això faríem bé en recordar els continus consells de les organitzacions de consumidors, que ens prevenen davant les enganyifes, les males pràctiques, el percentatge de reducció mínim o el canvi per roba de pitjor qualitat. Se les saben totes, aquests. Per altra banda, faríem bé en recordar que les nostes cases semblen un autèntic arsenal. Aquesta excusa d´estar a la última o és que necessitava..., No. No ho necessitaves. Som un tant idiotes i any rera any allà estem caient a la trampa. No fem el ruc, que ja veiem com està el nostre poder adquisitiu!...i bones compres amb seny!

Au siau!

El debat de les pensions

És encantador veure com aquells que ahir bramaven per les classes socials, la defensa dels drets, la justícia, el benestar social i no se quantes coses més, són demà autèntics venedrors de tot el contrari. Hauríem de tenir ja una mica de maduresa per escoltar, prendre bona nota i posar una X majúscula perquè no ens preguin tant el pèl, que ja ens prenen prou, joe!. El vicepresident de la Comissió Europea, Joaquín Almunia, ha fet unes manifestacions on diu que els polítics no tenen dret a mirar per a un altre costat en la reforma de les pensions i ha animat tractar "el problema". Ha dit el noi, que la reforma ha de ser precedida pel consens, però en cas que sigui impossible, això no ha de paralitzar l'acció. L'indicador de sostenibilitat és un senyal d'alerta de com està l'equilibri del sistema de pensions que és molt important. El comissari europeu de Competència no ha concretat què reforma de les pensions hauria de fer-se. M´agradaria saber quants calers cobra aquest individu, quins són els seus béns -segurament adquirits amb gran transparència-, quants calers té al banc en funció de la seva nòmina, quants plans de pensió té i quina serà la pensió que li quedarà amb ell. I proposo que la mitja de les pensions sigui com la seva. Llavors sí, Sr. Almunia. Llavors ens apuntem. És molt fàcil parlar de la vida i de la mort dels demés quan es té la seva vida i pensió. Però no és tan fàcil si guanyés la pensió normal. Segur que tornaria a intentar enganyar a la resta amb les seves parauletes de progre. Ja m´agrada ja que neu sortint de l´armari!. Anirem parlant del tema.

Au siau!

Cercant la satisfacció

En moments com els actuals la insatisfacció s´estèn en totes les persones i móns que envoltant a l´individu: el món familar, laboral, o d´organitzacions on estem enclavats. La insatisfacció té el poder d´ajudar o de perjudicar-nos en funció del seu grau  i de com la somatitzem. En funció de les condicions personals la intensitat de la insatisfacció pot portar a situacions de vegades molt complexes i de difícil retorn. En d´altres, la insatisfacció és un estímul que porta a més de a qüestions crítiques, també a cercar propostes, alternatives i moviment. Aquesta buidor interior que de vegades es sent pot portar doncs al tedi o a una font d´energia que empenyi cap endavant, sense mirar cap enrera desplegant el potencial que un té. Les persones amb inquietuts, amb sensibilitat, amb inconformisme solen ser víctimes de la insatisfacció i en funció del seu tarannà i la seva tranquil.la reflexió poden bascular al costat fosc o blanc de la persona. És bó mirar la nostra actitud per valorar més el que tenim nosaltres i al nostre entorn: són tantes i tantes les vegades que es mira més enllà de les nostres possibilitats!..., que no apreciem el més proper. La reflexió, la meditació  i cercar-nos a nosaltres mateixos són bones pràctiques que ajuden a portar-nos cap a la satisfacció, a conciliar-nos amb la nostra realitat i a modificar els nostres enfocaments, a cercar camins i alternatives.

No ho despreciem.

Au siau!

Pilar del Rio a l´atac

Fa uns dies vaig estar llegint una entrevista que li havien fet a Pilar del Río, escriptora, vídua, secretària i amiga de Jose Saramago, el Premi Nobel de literatura portuguès. Ara a més de continuar la seva tasca professional, estar al  capdavant de la Fundació que porta el nom de l'escriptor. Em va xocar el llenguatge directe i contundent, clar, de la situació actual al món i respecte les persones que sortia de la seva veu i dels pensaments i opinions del nobel. Vull reproduir sense tocar uns quants moments de l´entrevista, com a reflexió només, d´un dels grans de la literatura contemporània i de qui l´acompanyava: 

"-Saramago va denunciar que la crisi econòmica es devia a una profunda crisi moral. Pot parlar de la vigència de l'Assaig sobre la lucidesa?-L'Assaig sobre la lucidesa no es pot entendre si no s'ha llegit abans l'Assaig sobre la ceguesa. Si el món està així és perquè estem cecs. Però en compte, no estan cecs només els que manen. Aquí hi ha molta gent que inexorablement va decidir habitar en la caverna, és a dir, confondre, com en el mite, la realitat amb les sobres que ens projecten.
-…
-Ahir vaig llegir que tant a Madrid com a Barcelona han tancat una sèrie de cinemes per fer centres comercials. La gent prefereix els centres comercials perquè entre ciutadà i consumidor prefereix ser consumidor. Si oblidem els grans valors estem cecs. Vivim en un món on la majoria de la gent acabarà sent exclosa, el consum serà només per als privilegiats. La resposta que Saramago proposa davant aquesta situació és la lucidesa, que la ciutat es faci càrrec. O tu, ciutadà, et dónes comptes que ets protagonistes de la teva història o estàs perdut. Si penses “bastant tinc amb treballar i treure a la meva família avanci”, estàs perdut.

-Tornant als Estats. Què li sembla la situació econòmica que viu el sud d'Europa?-El terrible és que injectessin a la sang la necessitat de consumir, de comprar una casa que hipotecava per a tota la vida. En els 80, les idees per les quals havíem lluitat, van desaparèixer i va tornar la família com a gran troballa, la fidelitat, la posada de llarg, el vi de marca… i comprar cases i cremar-nos a pagar crèdits. I ara diem que són els polítics, però els polítics són votats per nosaltres.

-…
-Per saber llegir fa falta tenir cultura. És necessari no estar cec. Estan construint societats de consumidors cecs. Ens lleven els cinemes per posar-nos centres comercials. Volen consumidors cecs que ni llegeixin ni pensin. Aquest és el futur. S'està preparant el terreny per a una dictadura. Ja la hi ha, que és la dictadura dels diners.

“Algú no està complint el seu haver de. No ho estan complint els Governs, ja sigui perquè no saben, ja sigui perquè no poden, ja sigui perquè no volen. O perquè no l'hi permeten aquells que efectivament governen, les empreses multinacionals i pluricontinentals que el seu poder, absolutament no democràtic, ha reduït a una pela sense contingut el que encara quedava de l'ideal de la democràcia. Però tampoc estem complint amb el nostre deure els ciutadans que som. Ens va ser proposada una Declaració Universal de Drets Humans i amb això vam creure que ho teníem tot, sense adonar-nos que cap dret podrà substituir sense la simetria dels deures que li corresponen. El primer haver de serà exigir que aquests drets siguin no només reconeguts, sinó també respectats i satisfets. No és d'esperar que els Governs realitzin en els propers cinquanta anys el que no han fet en aquests que commemorem. Prenguem llavors, nosaltres, ciutadans comuns, la paraula i la iniciativa. Amb la mateixa vehemència i la mateixa força amb què reivindiquem els nostres drets, reivindiquem també el deure els nostres deures. Tal vegada així el món comenci a ser una mica millor.” (Tros del brindis que Saramago va pronunciar en el sopar commemoratiu del Premi Nobel en 1998).

Au siau!.

Els espanyols són els que més objectes es porten dels hotels d´Europa

El 35% dels hostes que visiten hotels admeten que es porten objectes com tovalloles, sabó o barnussos dels que disposen a la seva habitació a casa. Segons una enquesta que ha dut a terme Hoteles.com les coses favorites dels clients per portar-se a casa solen ser llibres, revistes, roba de llit o les tovalloles de bany.
Aquests objectes, són productes dels quals disposen els clients perquè la seva estada sigui més plaent i amena, però alguns es queden amb ganes de més. L´estudi ha demostrat que els turistes danesos són els més honests quant al seu comportament durant les vacances. En canvi, els espanyols es troben entre els què més coses i complements es porten de les habitacions. Un 88% dels viatgers danesos assegura que mai ha sostret cap objecte de la seva habitació. D'altra banda, un 64% dels turistes espanyols afirma no haver-se portat mai cap objecte. ¿Educació? ¿Jo no he sigut? Com sou!!
Au siau!

Treballar i treballar

L'edat legal de jubilació podria situar-se per sobre dels 67 anys en el futur si tiren endavant les propostes per aplicar el denominat factor de sostenibilitat al sistema de pensions. Aprofitant que passasva per aquí es parla també de treure el sistema de revalorització de les pensions que a funcionat fins avui en dia, la pujada de les pensions conforme l'índex de preus al consum (IPC). Aquestes i altres propostes seran analitzades i posades a punt per un grup d´experts i posar fil a l´agulla en relació a un tema que sabem és complex . Ningú nega que les dades apunten a la necessitat de revisar el model actual, donat dos factors que estan incidint clarament en la seva formulació final: per una banda la clara baixada de les cotitzacions: si n´hi ha menys treballadors aportant calers al sistema fruit d´un atur desbocat, no arriben ingressos pel pagament de les pensions d´aquells que ja van aportar la seva força de treball i les seves aportacions. El segon factor és l´esperança de vida que, lògic i en línia amb la resta del món desenvolupat, puja cap amunt i fa que s´allargui el període en què un pensionista disfruta dels seus anys de vida, més que merescuts, abans de passar a l´altre vida.
El que es preten posar sobre la taula amb el factor de sostenibilitat, és una clàusula que implica que les condicions de les pensions (edat de jubilació, quantia, períodes de còmput) podran ser revisades cada cinc anys en funció que com evolucioni l'esperança de vida dels espanyols i altres paràmetres a partir de 2027. El canvi que fins ara s´havia produït era el de pujar l´edat de jubilació dels 65 als 67 anys en funció del nombre d´anys cotitzats: podrien seguir jubilant-se amb 65 anys els treballadors amb cotitzatcions d´almenys 38,5 anys i la resta haurà de seguir pencant fins a arribar als 67 en 2027. Amb la nova proposta, l'edat de jubilació pot encara incrementar-se més. Per adobar-ho, la proposta pot contemplar un enduriment també per accedir al 100% de la base reguladora, de manera que fossin necessaris més anys de cotització (l´última reforma incrementa fins als 37 anys en 2027). Per últim en plantejar canviar la revalorització de les pensions en funció de l´IPC per acompassar-ho als salaris o al PIB fa que en una conjuntura adversa com l'actual seria minvar els recursos dels jubilats.
Aquesta és la situació. Jo només vull aportar dos idees. Primer que estem d´acord que s´ha de parlar i consencuar un sistema que funcioni i garanteixi el cobrament de les pensions i si això suposa revisar què i com i qui cobra el què, doncs està bé fer-ho. Tot es pot millorar i sens dubte es produiran situacions que cal corregir. Ara bé, segona idea: en general, les persones que tenen una edat han aportat la seva vida laboral o familiar a la societat. No pot ser que l´únic recurs de la societat sigui fer treballar a la gent fins a edats impossibles o fer-los perdre capacitat adquisitiva. La gent gran no està per ser amoïnada, han de viure (a veure com hauran arribat!) abans de passar a millor vida. Segur que han d´haver fòrmules que siguin més humanes amb la nostra gent gran, gent que demà serem nosaltres mateixos. Potser podríem començar per veure com es jubilen en el sector bancari, per exemple, i prendre nota. Per iguarlar-nos vull dir, no?

Au siau!

Motivació, separar-se de la realitat i tornar als clàssics: fòrmula màgica

Llegia l´altre dia que la motivació, el separar-se un tant de la realitat que ens envolta per prendre distància i tornar als savis clàssics, formaven part d´una bona tríada per conquerir certa felicitat, certa sensació d´oxígen en un món amb l´aire força viciat. La cerca d'una felicitat permanent és una de les errades més comunes de l´home i finalment, en veure la realitat, acaba essent un factor clau d´inestabilitat i d´infelicitat. Walter Riso, psicòleg i divulgador, proposava fa uns dies el distanciar-se com a fòrmula per canviar la nostra infelicitat: és la forma de conquerir un petit bocí de llibertat. Diu Riso que acceptar que tot canvia i que és millor preferir que necessitar són dos punts que queden molt marcats en la seva obra. L´autor francès Laurent Gounelle afirma que és feliç i que creu que és possible ser feliç. Ressalta a la seva última novel·la que "la riquesa espiritual i interna és la clau, i no aquest món sofisticat en el qual creiem que tot és possible". "No necessitem tot el que ens diuen que necessitem" insisteix Laurent, " la qual cosa necessitem una societat més basada en l'home que en l'economia, una societat en la qual l'economia estigui al servei de l'home. Alejandro Suárez, altre escriptor que ha tret "Si, pots", comenta que el primer pas és despreocupar-se del que no controlem. He conegut gent molt feliç en una vida que altres persones considerarien miserable. I remata: "La felicitat es troba estant tranquil amb un mateix. Aspirar al súmmum és irreal, acaba provocant el que no volem: frustració". Com a última referència Arthur Rowshan, acaba de publicar L'home que va cavalcar el tigre de la felicitat, una proposta per mirar a Orient i a la saviesa clàssica: "No hi ha gens nou sota el sol. En el coneixement dels clàssics està tot el necessari per ser feliç. En el coneixement dels clàssics està tot el necessari per ser feliç; però la cerca de la felicitat constant i eterna és un error. Perquè la felicitat és el resultat d'un viatge de desenvolupament personal".
Siguem feliços! Sí, pots!
Au siau!

Valors

Els mitjans aprofiten els caps de setmana per posar-nos davant de temes de debat que formen part del dia a dia de l´actualitat. M´ha semblat interessant un d´ells en què s´enfrontaven dues idees sobre la preeminença dels valors o si actualment som capaços de vendre´ns per un alguna cosa; en resum, si és veritat que tots tenim un preu. És un debat interessant en un moment en què la nostra classe dirigent, sigui en el món privat o en l´àmbit públic, està donant clars exemples de manca de principis i on la societat es fa ressó d´aquesta situació. Un ressó certament tacat per la idea que qualsevol faria el mateix que l´altre, és a dir, que tots portem a dins nostre la llavor del mal. Defenia una de les posicions que no es pas veritat que tothom es ven i que al marge de tenir accés a aquells béns que son desitjats i poden ser objecte il.lícit de benefici o desig, s´ha de tenir la voluntat d´actuar malament. Aquesta posició ens recorda que essent veritat que n´hi ha molts casos reprobables de persones que fan i actuen sense valors ni principis, n´hi ha de molta gent que en mateixes situacions actua molt bé, sense aprofitament personal i treballant pel bé de la societat o dels ciutadans amb qui es relacionen. N´hi ha però un altre punt de vista; aquell que ens recorda que els valors els anem adquirint tal com vivim, tal com ens anem relacionant amb el nostre entorn. I anem adaptant-nos en funció dels interessos propis i del grup de pertinença. Això fa que els valors siguin diversos en funció d´una sèrie de factors que formen el nostre corpus, de forma que allò que es perojatiu per uns igual no ho és pas per mi: vendre´s pot ser un concepte dolent si el punt de vista del nostre interlocutor és oposat al meu, i per tant jo puc valorar si el preu que he de pagar estic disposat a assumir-ho o no. És un debat interessant perquè lluny del que sembla no és un tema dels demés. És un tema de cada un de nosaltres, el assumir si en tenim de valors i quins són els nostres. Està molt bé recriminar als demés coses, fets o beneficis, però no m´agradaria que molta gent es trobés al costat de Jesucrist per veure quanta gent llençava la primera pedra.
En qualsevol cas és clar que és interessant que determinats valors i principis regeixin el nostre modus vivendi ja que som part d´un ens suprahumà que es diu societat i que requereix unes regles o normes de funcionament. També es interessant pensar que totes les persones, independentment del lloc social que ocupin, són exactament iguals, i per tant som iguals en quan a drets i sobre tot a deures envers els demés.
Au siau!

El valor dels diners

Ha sortit al mercat un llibre que de ben segur serà llibre de referència en el futur. Es tracta de l´última obra de Michael J. Sandel "Lo que el dinero no puede comprar". El filòsof de Harvard, Michael Sandel es mou dins les teories comunitaristes. Sandel agafa com a punt de sortida la idea, publicitada per una marca financera, que n´hi han coses que no es poden comprar. Amb aquesta idea com a titular, Sandel la qüestiona: només fent una breu repassada pel nostre entorn més proper, qualsevol pot concloure ràpidament que avui en dia absolutament tot es pot comprar: la vida, un nen, llocs de treball, matar animals, ingressar en un col.legi o associació de prestigi, o una taula en un restaurant de moda.... Com diu Sandel no tan sols el problema ha estat una cobdícia desbocada que, promoguda pel sistema, s´ha instal.lat al nostre corpus de pensament, sinò que a més tal com l´autor manifesta el gran problema és que la filosofia del mercat, el mercantilisme i el capitalisme en les seves formes més pures de teoria econòmica, s´han expandit, han inundat la societat: s´ha passat d´una economia de mercat a una societat de mercat. Tot es compra i es ven. I arribats a aquest punt, comença la cacera, on els gossos cobdícia, desigualtat i corrupció, ataquen de forma directa i constant tot allò que es troba pel camí. Finalment el consumisme s´instal.la de forma tal que com més doses es poden comprar, més importància té l´abundància. De mica en mica els valors mercantils van desplaçant els valors ètics i humans, fins ser els preponderants.

És una interessant reflexió d´allò que està succeïnt a les nostres vides i que ens ha de portar a pensar el tipus de vida que volem viure; si realment val la pena pagar aquest preu tan alt per coses que realment aporten ben poc al nostre creixement personal i social. Pensem-ho.
Au siau!

Cap a on caminem

He de reconèixer que en Fernando Ónega està fi. És un periodista que no es mossega alhora de tractar la situació del país. Tampoc s´ha tirat enrera quan es tractava de donar les seves opinions i això fa que se´l respecti força en el món periodístic i polític. No li falta raó a les seves queixes, perquè n´hi ha força contradiccions entre el diktat actual i la realitat i ell no fa més que ser notari, que comentar-ho, sense que rebi una argumentació convincent. Comenta al seu espai a La Vanguardia http://www.lavanguardia.com/  que les dades econòmiques en relació bàsicament als sous i la nostra capacitat adquisitiva són demolidores: a l´ultim trimestre del 2012 els sous van baixar un 4% , a sumar a les baixades anteriors de l´any. O per exemple que ja el 10% dels treballadors cobren el salari mínim. Que la CEOE ha demanat als seus socis que baixin sous o els congelin. Però alhora ens dóna més informació. Com per exemple que els directius de les empreses de l´Ibex 35 guanyen un 23% més que abans de la crisi. O per exemple que el benefici dels bancs no baixi d´uns nivells immorals (comenta que un sol banc, ha repartit ara, ARA, 30 milions d´euros)Per tant tal com diu ell, i la dita popular (ben antiga, per cert), la crisi la paguen els de sempre, la gent d´abaix. És tan evident que així ho comenta el pripi Ónega: 

 "Com voleu que no s´ampliïn les diferències socials? Si a una classe selecta li creixen els ingressos amb tota la barra i la classe més desprotegida els perd, es crea un abisme, s´enriqueix la casta dels privilegiats i s´estén la base dels exclosos. És tan pervers que sembla que algú hagi planificat la sembra del malestar".

De pur evident, fa mal. ¿On queden els principis de igualtat i protecció de les persones? ¿On queden els discursos d´una societat més justa? Que s´ho facin mirar, tu. Aquí, ja ho hem vist. Ja sabem el que ens espera. Cal pensar. Com diu el meu pare, no portem el cap només per portar cabell.

Au siau!

Article de Sánchez-Salinero

La Maria m´ha passat aquest article que parla d´un sentiment que és molt comú entre molta gent. És una reflexió molt bona i he decidit reproduir-lo en la seva totalitat. Gaudiu i reflexionem del pensament de l´autor, sense dramatismes, però pensem, que per això està la paraula:

 “¿Quiénes son los pobres? Los nietos de los ricos”. Aforismo castellano.

Cuando  analizas  lo que ocurre en una empresa o una sociedad, debes buscar las  causas  que  provocan  su  situación, porque sólo trabajando sobre las causas,  puedes  cambiar los efectos. Y no tengo ninguna duda de que una de las  principales  causas  de la prosperidad que vivimos en los años pasados fue  la  actitud  de  la  generación  de  nuestros  padres,  y  una  de las principales causas de la crisis, es haber perdido esa actitud.
Recuerdo  que  hace  años,  un  empresario brillante que viajó a China para hacer negocios, me comentaba: “China va a ser imparable. Cuando llegas allí el  ambiente  te  recuerda  la  España de los años 70. Todo el mundo quiere trabajar mucho, ahorrar, comprarse su casa, su coche, que sus hijos vayan a la  universidad…  Cuando  una generación está así centrada, no hay quien la pare”  Este  pensamiento  me  hizo reflexionar entonces y me ha vuelto a la memoria al contemplar a las tres generaciones que convivimos.
Mis  padres  tienen  en  torno  a 70 años, y siempre han sido un ejemplo de trabajo,  honradez,  austeridad,  previsión y generosidad. Pertenecen a una generación  que,  como  dice  mi padre, les tocó el peor cambio: de jóvenes trabajaron para sus padres y de casados para sus hijos.
Son  una  generación  que compraba las cosas cuando podía y del nivel  que  se  podía  permitir, que no pedía prestado más que por estricta necesidad,  que  pagaban sus facturas con celo, y ahorraban un poco “por si pasaba  algo”, y  se  bañaban  en  ríos  cercanos,  disfrutando  de  tortillas de patata y embutidos, en domingos veraniegos de familia y amigos.
Sabían  que  el  esfuerzo  tenía recompensa y la honradez formaba parte del patrimonio  de  cada  familia.  Se podía ser pobre, pero nunca dejar de ser honrado.
La  democracia  significaba  libertad  y posibilidades y seguir viviendo en armonía y respeto. Y cometieron los dos peores errores :
1)  “Que  mis  hijos  no  trabajen  tanto como trabajé yo”. Nos cargamos la cultura del esfuerzo y del mérito de un plumazo, convirtiendo el trabajo en algo a evitar.
2)  “Como  tenemos  unos ahorrillos, hijo, tu gasta, que para eso están tus padres”.  Con  lo  que mi generación empezó a pensar que el dinero nacía en las  cuentas  corrientes  de  sus  padres,  que  daban  la impresión de ser inagotables.

Y  todos  nos  volvimos  ricos  (en  apariencia),  todos nos convertimos en gastro-horteras.  ¿Conocéis  a  alguien  que se atreva a comer un bocata de chorizo?  Le corren a gorrazos por paleto. Ahora hay que comer hamburguesas deconstruidas  al  aroma  de  los  almendros al atardecer. ¿Y qué decir del vino?  Pasamos  del  Don  Simón  con  Casera,  al  Vega Sicilia sin fase de descompresión.  El vino ya no está “bueno”, ahora tiene matices a fruta del bosque,  con  un  retrogusto  alcohólico,  que  adolece  de un cierto punto astringente,  con demasiada presencia de roble. Esto, por supuesto, a golpe
de  docenas  de euro, que para ser un “enterao” hay que pasar por taquilla. ¡Y es que pocas cosas cuestan tanto, como ocultar la ignorancia!

En  Alemania  no  daban  abasto  a  fabricar  Mercedes, Audis, BMW para los españoles. Irrumpió Europa en nuestras vidas y llegó en forma de mega infraestructuras que  producían  mega comisiones para todos los involucrados. Además llovían las subvenciones,  nos  daban  una  fortuna por plantar viñas y luego a los dos años  otra fortuna por arrancarlas. Que llegaba un momento que no sabías si tenías que plantar o arrancar. A propósito, ¿Qué toca este año?

En  mi  casa  siempre  he  tenido  un  ejemplo  vivo de cordura, honradez y esfuerzo.  Y  no  han  sido menos felices que nosotros. Los psiquiatras, de hecho,  dicen  que  al  revés,  que  han sido bastante más. Debe ser que la sencilla  tortilla,  el  melón  fresquito, comprar el sofá cuando se podía, poner  las  cortinas  cosidas  por  nuestra  madre, con ayuda de la abuela, trabajar  y  echarle  huevos  para emprender (aunque no lo llamaban así) no debía ser mala receta.

Desde  aquí quiero dar las gracias a mis padres y a toda esa generación que nos  regalaron un país cojonudo, que nos hemos encargado de arruinar (entre todos,  que  todos  hemos  aplaudido  la  locura),  y  que sólo con que nos descuidemos  un  poquito  más,  le  vamos  a  dejar  a  nuestros  hijos  un protectorado  chino,  donde  serán  unos esclavos endeudados y tendrán unas historias  legendarias  sobre  la  prosperidad  que  crearon  sus  abuelos, empeñaron sus padres y son incapaces de imaginar los nietos.
Fernando Sánchez Salinero en la Casa del Libro

Au siau