L´home viurà algun dia 1.000 anys

El repte de la ciència mèdica és que visquem més i millor. En un recent article, un gerentòleg de la Universitat de Cambridge, Aubrey de Grey ha manifestat que el ser humà podrà viure fins a un mil·lenni vista l´evolució de la tecnologia i la salut. Les empreses Google i Apple han assumit aquesta declaració com un repte i s'han associat per engegar Calico, que se centrarà en els reptes al voltant de la vellesa i de les malalties associades amb l'edat, segons ha dit Larry Page, cofundador de Google. Els projectes abasten des de les restriccions en la mobilitat fins a la recerca del càncer. La portada de la revista Estafi es preguntava en informar de la iniciativa si Google resoldrà el problema de la mort. No està a les seves mans, però sí pot aconseguir un objectiu assolible: millorar la qualitat de vida i prevenir algunes malalties. 

Aquest tipus de notícia, he de reconéixer-ho, em fa tremolar. És veritat que gràcies a les iniciatives de moltes empreses, organitzacions i fundacions, s´avança en molts aspectes de la vida tant a nivell individual com a nivell social. Ara bé, avancem en el camí correcte?. No és cap novetat que el camí que la societat ha empés, va a un rimte d´una acceleració atòmica. Si comparem l´evolució de l´home al llarg de la seva història amb l´evolució a l´últim segle, estarem d´acord que s´han fet passes de gegant que han millorat la nostra qualitat de vida, com a mínim de la part del món que podríem dir estem al primer món. Ara bé, el ritme quan a la informació i canvis és de tal magnitud, que no tinc cap problema en afirmar que avui en dia l´home és una autèntica titella del sistema. Controlat el seu ritme de vida fins a l´exstenuació -sabem on ets, sabem què fas, sabem què menges, sabem a quina hora ho fas,etc.-, la seva vida té sentit en la mesura que ho té pel sistema. Mireu si no quan comprem, què comprem, a on comprem, què fem, quan ho fem, etc.seguint els diktats marcats per uns poders que guien les nostres vides. Potser llavors, val la pena saber si encara que poguem viure 1000 anys, val la pena realment viurel´s en determinades circumstàncies. O potser val la pena sentir el xiuxiueig del sentit de la vida, que ens va dient com el nostre organisme natural viu i com comença a devallar per dir en un moment donat adéu-siau. Gaudir de la vida és també saber saber que hem vingut per marxar algun dia. Millor fer-ho quan ens toqui que no quan ens ho diguin. 

Au siau!

Patrik Modiano, Nobel de Literatura 2014

"Un escriptor està marcat indeleblement per la seva data de naixement i pel seu temps, encara que no hagi participat directament en l'acció política, encara que faci l'efecte de ser un solitari, replegat en el que es diu la seva torre d'Ivori. I si escriu poemes, aquests són un reflex de l'època en què viu", ha assenyalat Patrick Modiano, en el discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura 2014. Va evocar el novelista el París ocupat pels nazis, en el què aparentment la vida va continuar «com abans», amb cinemes, teatres i restaurants oberts, però que «no era el mateix». Modiano va al·ludir a la seva aversió a parlar en públic: "Pertanyo a una generació que no va deixar parlar als nens (...). No els escoltaven i sovint els tallaven la paraula. Això explica la dificultat d'expressió d'alguns de nosaltres (...). D'aquí, sens dubte, aquest desig d'escriure que va sorgir al final de la infància. Esperes que els adults et llegeixin. Estaran obligats a escoltar-te sense interrompre't i sabran d'una vegada el que tens en el cor".El Nobel va reflexionar sobre el fet d'escriure, «curiosa activitat solitària», en la qual es passen moments de «desànim» en iniciar una novel·la i en la qual cada dia «tens la impressió d'anar per un camí equivocat i asseguis la temptació de tornar enrere». I va parlar *Modiano de la relació amb els seus llibres. «Al moment d'acabar un llibre, et sembla que aquest comença a separar-se de tu i que respira ja l'aire de la llibertat (...). En els últims paràgrafs mostra certa hostilitat en la seva pressa per escapar de tu. I et deixa una vegada has traçat l'última paraula. Es va acabar, ell ja no et necessita, t'ha oblidat», es va lamentar, sentint el «gran buit» de l'abandó i la ruptura del vincle amb la seva obra que, a partir d'aquest moment, ja pertany als lectors. Aquests sentiments, va afegir, són els que li empenyen a escriure el següent llibre. 

Au siau!

Mor el poeta Mark Strand

El poeta, escriptor i traductor Mark Strand ha mort a Brooklyn aquest dissabte passat, als 80 anys d´edat. La mort és quelcom impossible d´aturar, però és més sentida en aquells que han incorporat el seu intel.lecte per desenvolupar el nostre creixement individual i social. És el paper dels poetes: fer treballar el llenguatge, la comunicació, el pensament, la reflexió, l´emoció, l´inconscient, el subconscient. Per això és com la mort de la flor més elegant del jardí. Ha estat una mort sentida. En plena ona de fred, sembla com si el clima hagués volgut sumar-se en un moment tràgic i retre un cert homenatge a la seva poesia.

“En un camp/ jo sóc l'absència / de camp. / 

Això és / sempre així. / On sigui que estigui / jo sóc el que manca. / 

Quan camí /parteixo l'aire / i sempre / l'aire ingressa / a omplir els espais / on ha estat el meu cos./ Tots tenim / raons / per moure'ns. / Jo em moc / per deixar les coses intactes”, 

(del seu primer poemari, Dormint amb un ull obert (1964).

Strand va passar els últims anys a Madrid amb la marxant d'art Maricruz Bilbao. En emmalaltir va tornar a Nova York a la recerca d'aquests paisatges urbans típics del seu admirat Edward Hopper, pintor al que va dedicar un dels seus principals assajos. “Els quadres de Hooper són els d´un viatger que passa per aquí i mira a els qui estan dins. Els seus quadres t'enfronten amb fragments aïllats d'una narrativa”, va declarar. Strand escrivia com pintava i pintava com escrivia. Chus Visor, el seu editor a Espanya, parla de la seva minuciositat, de la seva cerca del “càlcul exacte de la paraula”.  Strand va néixer a Prince Island, a Canadà, al 1934; va ser un viatger impenitent, encoratjat des de nen per continus trasllats deguts a la condició de directiu de Pepsi Cola del seu pare. Sent adolescent, va estar a Colòmbia, Mèxic i Perú, on va aprendre un espanyol per llegir a Rafael Alberti i Octavio Paz, poetes tots dos als quals va traduir. Ja d'adult va passar llargues temporades a Brasil, Itàlia i Espanya, on alternava la seva afició pels toros amb el seu gust pel menjar i llargues converses en les tavernes.

Adéu a un altre poeta. 

Au siau!