"Un escriptor està marcat indeleblement per la seva data de naixement i pel seu temps, encara que no hagi participat directament en l'acció política, encara que faci l'efecte de ser un solitari, replegat en el que es diu la seva torre d'Ivori. I si escriu poemes, aquests són un reflex de l'època en què viu", ha assenyalat Patrick Modiano, en el discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura 2014. Va evocar el novelista el París ocupat pels nazis, en el què aparentment la vida va continuar «com abans», amb cinemes, teatres i restaurants oberts, però que «no era el mateix». Modiano va al·ludir a la seva aversió a parlar en públic: "Pertanyo a una generació que no va deixar parlar als nens (...). No els escoltaven i sovint els tallaven la paraula. Això explica la dificultat d'expressió d'alguns de nosaltres (...). D'aquí, sens dubte, aquest desig d'escriure que va sorgir al final de la infància. Esperes que els adults et llegeixin. Estaran obligats a escoltar-te sense interrompre't i sabran d'una vegada el que tens en el cor".El Nobel va reflexionar sobre el fet d'escriure, «curiosa activitat solitària», en la qual es passen moments de «desànim» en iniciar una novel·la i en la qual cada dia «tens la impressió d'anar per un camí equivocat i asseguis la temptació de tornar enrere». I va parlar *Modiano de la relació amb els seus llibres. «Al moment d'acabar un llibre, et sembla que aquest comença a separar-se de tu i que respira ja l'aire de la llibertat (...). En els últims paràgrafs mostra certa hostilitat en la seva pressa per escapar de tu. I et deixa una vegada has traçat l'última paraula. Es va acabar, ell ja no et necessita, t'ha oblidat», es va lamentar, sentint el «gran buit» de l'abandó i la ruptura del vincle amb la seva obra que, a partir d'aquest moment, ja pertany als lectors. Aquests sentiments, va afegir, són els que li empenyen a escriure el següent llibre.
Au siau!
