Barbacid, despesa, serveis, calers i corrupció

Fa uns dies el gran i prestigiós investigador Mariano Barbacid va manifestar públicament que el preocupa veure com es malgasta els calers en donar suport a la banca (així mateix ho va dir) mentre a educació i investigació es continua retallant, el que ha provocat al seu parer una situació molt precària que afecta principalment els joves. Ho ha dit una persona molt assenyada i amb molt de prestigi internacional. No se si en tindrà molt de ressó, però és una frase que totes les persones amb una mica de seny i preocupació, signaríem. Quantes vegades ho hem dit!!. Estem realment cecs i impotents davant una situació que si bé és estructural perquè el sistema així ho imposa, no per això és reversible. Depen de la nostra determinació en no caure en el continuat parany diari i prendre diàriament determinacions en el camí correcte. I tenim molt a fer, perquè som els consumidors, els que paguem, els que podem influir més del que sembla en funció de les decisions que anem prenent. Un amic meu, em va dir fa temps que ja no creia en grans moviments sinò en les petites coses que cadascú podia fer. Em fa patxoca la seva coincidència d´opinió amb un home tan internacional com Barbacid que, lògicament, no coneix. Escric aquestes paraules i al cap encara tinc ben present el telenotícies d´Antena 3 d´ahir: al llarg de set minuts notícia rera notíca sortien els caos més actuals i públics de la corrupció del país: la família Pujol, el gallec Baltar, Carlos Fabra, el batlle de Torrevieja, i així al llarg de set llargs minuts. Com és possible que després es digui que no n´hi han de calers? N´hi han, i molts, però estan sempres voltant als mateixos, quan, si es fes una acurada gestió, podria beneficiar-se tota la societat. Qui guanya i qui perd és una cosa ben clara i no cal haver anat a la universitat. Cal una autèntica reflexió perquè fa temps que hem passat la ratlla vermella. No és normal el que passa, ni és normal que els nostres serveis i els nostres joves i els nostres avis, ho paguin. 

Au siau!

Pensar agobia els humans

Estar tot sol amb els nostres pensaments no és una cosa voluntària. Quan enviem els nens al racó de la paret o a l´habitació ho fem perquè reflexionin sobre el que han fet. Un estudi publicat a la revista científica Science, aquest costum podria ser un dels càstigs que més disgusta als humans. Pel que sembla tots preferim fer qualsevol cosa, abans que passar el temps pensant. El treball publicat mostra que el 67% dels homes i el 25% de les dones que van participar en els experiments preferien fins i tot autoadministrar-se una descàrrega elèctrica a romandre asseguts en una habitació buida sense fer cap altra cosa que pensar per un espai de temps curt entre 6 i 15 minuts. Onze experiments diferents han mostrat sistemàticament el mateix. Als participants no els resultava gens agradable passar el temps sense una altra distracció que els seus propis pensaments. Ni mòbils, ni llibres, ni música, ni tan sols quadres on posar la mirada. La immensa majoria van confessar que gaudien molt més fent activitats com escoltar música o usant el seu mòbil. "El que és sorprenent és que simplement estar tot sol amb els seus pensaments durant 15 minuts va provocar una gran aversió que va portar a molts participants a la lliure administració d'una descàrrega elèctrica, que prèviament havien dit que estarien disposats a pagar per evitar-la", han comunicat els investigadors. És molt instructiu veure com som capaços de deixar de ser. Hem de recordar que una de les coses que ens fa humans és precisament la capacitat de pensar i reflexionar. De fet el nostre cervell té una xarxa neuronal, que s'activa precisament quan no fem gens, quan la nostra ment està sense pensar i caminem abstrets, experimentant una barreja de records, plans de futur, pensaments i experiències personals. Crec que si els antics pensadors grecs tinguessin capacitat de saber la notícia es remourien a les seves sepultures. La història de la filosofia a la basura!!!!. Segles i segles de pensament i creació intel.lectual en entredit. És una notícia que ens ha de fer reflexionar sobre el món en què vivim i que entre tots construim. No és una notícia precisament per sentir-se a gust i sí per veure com el sistema guanya la seva partida en la creació d´humans idiotitzats, plenament dedicats al consum i a la producció, no al pensament. Males notícies. 

Au siau!

Explotació laboral

Fa uns dies va ser notícia la trobada de missatges escrits a les etiquetes de vestits de la cadena de tendes Primark, com un crit d´auxili i d´alerta davant les condicions laborals penoses de milions de treballadors del món. Primark va desmentir la notícia però no va poder frenar la imatge de dues dones amb sengles missatges en els quals es denunciava explotació laboral en les etiquetes de dos vestits. Els missatges parlaven clar: "Obligats a treballar hores esgotadores", es pot llegir en l'etiqueta del colorit vestit que va comprar per 

12 euros en una de les tendes de l´empresa a Gal·les. No és la primera vegada que aquest tema surt als mitjans. Aquesta mateixa setmana, Samsung anunciava que estava investigant una empresa de la Xina perquè havien arribat a l´empresa denúncies per l´ús de mà d´obra infantil. També tenim a la nostra retina la imatge de nens de la India o el Pakistan cosint pilotes de futbol de reconegudes marques d´esport. Com sempre negar l´evident és una bona tàctica; parlar del codis de conducta i les normes de qualitat també; parlar de les inspeccions o el "jo no sabia res", també. Compten amb un gran aliat: la covardia del consumidor mig, la nostra nefasta i nul.la resposta davant aquests fets. El consumidor prefereix, preferim, mirar cap a l´altre cantó i són ben pocs els que reaccionen davant uns fets enormement greus. Segur que si fossim més valents i decidits, moltes d´aquestes empreses es veurien obligades a actuar clarament, però a més col.laboren activament amb una sèrie de governs avergonynants que no escatimen res per continuar omplint-se les butxaques. Stop !!

Au siau!

Aguirre, una més d´una altra casta

Lamentable l'incident que la política esperança aguirre -en minúscula-ha protagonitzat. És una mostra més d'alguna cosa que ja sabem: hi ha una diferència entre el ciutadà normal i una classe o casta que s´arroga la possibilitat de fer, dir, opinar o actuar com li dóna la gana. No val després demanar perdó. Al ciutadà normal, no li deixen demanar perdó. Si un ciutadà normal hagués dut a terme el mateix fet, estaria en un jutjat preventiu com a mínim. Però no, en aquest cas, no. No és el primer cas d'aquest o altres colors on es demostra la diferència de casta. Això en altres països, més democràtics, no es pregunta: hi ha cessaments i dimissions i punt. Més patètic va ser les veus que a la mass media intentaven disculpar i trobar arguments de defensa de l'acció a la ràdio, tv i mitjans afins. Patètic i vergonyós. Una mostra més de la talla de totes les persones que d'un i un altre color intenten defensar l'indefensable i riure's del gènere humà amb el més gran menyspreu. Què ha de passar perquè totes les persones surtin a una sense més per condemnar tals pràctiques? Què ha d'ocórrer perquè els poders públics efectivament desautoritzin aquests fets que són molt comuns entre una sèrie de persones públiques i actuïn de la mateixa forma que ho fan amb els ciutadans del carrer? Llavors, i només llavors, el ciutadà podrà pensar que hi ha un besllum de normalitat en el funcionament del sistema. Menys paraules i més acció, senyors. Serietat, senyors, serietat.Senyors, país de pandereta una vegada més. Ni más ni menos, ni más ni menos; ja ho dien Los Chichos.

Au siau!

Ucraïna, un nou exemple del que s´ha convertit la nostra societat

Des de fa diverses jornades els esdeveniments d´Ucraïna centren el tauler internacional. Ja vaig fer esment dies enrere a aquesta crisi, confirmant alguna cosa ja coneguda: que Europa, amb la seva forma impassible de ser i fer, no aprèn mai la lliçó. És desesperant realment veure com encaixem amb enorme aplom, els tirs, els morts, la violència social o la forma d'aixafar a les persones. No hi ha manera d'aprendre la lliçó: ni els totalitarismes del segle XX, ni els camps d´extermini, ni el desastre de la Gran Guerra, ni Armènia, ni els hutus, per citar alguns dels casos més coneguts aturen la nostra extrema violència. Si feia falta una mica més, abans-d'ahir les agències distribuïen no tan sols les imatges impunes de soldats (què més dóna de quin color?) disparant i donant puntades a les persones com si fossin animals. A més es va poder veure com manifestants del sector prorus colpejaven sense pietat a persones, nens entre ells, que recolzaven al nou govern del país, agenollats, sagnant, amb autèntiques cares de por, del que està a punt de morir. És escruixidor com la humanitat i la societat és capaç de matar als seus propis individus. Ho veiem contínuament i en qualsevol continent. No coneix de races, de sexes, ni de drets. Matar i massacrar. Seguim tenint dins nostre una forta part de l'animal que som i que surt en el moment que sigui, sense importar la causa ni el motiu. Ara, no passa allà on els de pell de color, com dirien els racistes. Ara passa aquí al bell mig de la vella Europa. És un dia trist per a la humanitat i per la vella Europa, per als filòsofs i els racionalistes, per als humanistes i els que creuen en la raó. No ens importa la vida. Ni, per descomptat, a les superpotències que mouen els seus peons en la seva batalla estratègica i econòmica mundial pel control del món, ni a les persones, que seguim sense entendre, sense usar la raó i el sentit comú. No és d'estranyar que uns quants es vulguin anar a Mart en un viatge només d'anada! Això sí. Veurem imatges de mandataris i senyors de corbata molt seriosos que ens voldran fer creure que treballen per la pau. Quina Vergonya!

Au siau!

Continua el debat sobre la desigualtat

La bretxa salarial creix a l´estat. Els directius van veure com el 2013 augmentaven les seves retribucions un 6,9%, però els caps intermitjos van caure un 3,8% i les del gruix dels treballadors van caure un 0,4%. Les dades són de l'escola de negocis Eada i la consultora ICSA, i una constatació més de la dissolució de la classe mitjana. Ernest Poveda, director de l'informe ha manifestat que "estem davant una clara tendència a la polarització: la pujada dels directius xoca amb la caiguda de la resta, dos segments en els quals els sous s'igualen per la part baixa, on la tendència és a l'homogeneïtzació; mentre els que més guanyen, guanyen cada vegada més". L'estudi, basat en 80.000 enquestes, que no és gens despreciable, revela que el salari mitjà dels directius no ha parat de pujar malgrat la crisi: en 2007 era de 68.705 euros bruts anuals i ha escalat fins als 80.330. Empleats i comandaments van fer una pujada el 2008 i 2009 per tornar a baixar a partir de llavors. Així el salari dels comandaments se situava en 2013 en 36.522 i el de la resta d'empleats, en 21.307 euros. Els experts aposten per un canvi de model retributiu, on guanyi més qui més treballa. Jordi Costa, professor d´Eada i expert en salaris creu que la pujada incessant de la retribució a la part alta de la piràmide empresarial pot tenir dues explicacions. La lectura optimista és que si van ser els primers a baixar-li-ho, reduint la seva part variable i refugiant-se en el fix, ara són els primers a pujar-se el sou, la qual cosa podria indicar que comença la recuperació. La lectura pessimista és que les empreses estan focalitzant el seu esforç en les remuneracions de les persones que tenen major valor. Ara bé, els dos experts han criticat el fenomen de la polarització i han apostat per un canvi de model retributiu, en el qual es pagui més a qui millor treballi, sigui de l'escala que sigui. També s'han mostrat partidaris de fixar topalls als salaris més alts en funció dels més baixos. Recordem que fa molt poc Suïssa, va rebutjar en referèndum una mesura similar, o sia, que votem a favor de la desigualtat. Estudis i més estudis. Estadístiques i més estadístiques. Ara per sectors, ara per anys, per edat, per sexe i per aficions. Però la realitat, és la realitat. El model de classes és més vigent que mai i és un símptoma clar més de cap a on avança el sistema, li diguem com li diguem. Mentre el cap de la patronal continua escampant frases immillorables (com el treure temps i drets als treballadors fixes per donar als eventuals, per descomptat sense tocar el sou del cap de la patronal, és clar), o crític amb les instruccions del govern de fer tributar els sous en espècies, gran forat negre de l´empresariat. Anem debatent, que mentrestant.....cap a la butxaca, nois!!

Au siau!

Gran hermano!!

És realment indignant el nul respecte del poder per les persones, pel ser humà en general. No tot val. No es pot defensar tot amb els argumentaris de la por. L´agència nacional de seguretat americana ha col·locat programari en 100.000 ordinadors a tot el món que li permet realitzar la seva vigilància massiva i, d'aquesta forma aquest conjunt d'equips podria convertir-se en una autopista digital per realitzar ciberatacs. A més, ha emprat una tecnologia secreta, sembla ser antiga ja, que fins i tot li permet entrar en ordinadors que no estan connectats a Internet, segons experts informàtics. La tecnologia porta en ús des del 2008 i es basa en un canal encobert d'ones de radi transmeses des de minúsculs panells de circuits i targetes USB inserides en secret als ordinadors. A Alemanya, també s´han fet ressó de la notícia i el diari Der Spiegel ha avançat diversos documents del catàleg utilitzat pels agents per dur a terme l'espionatge electrònic fins i tot en equips que es troben desconnectats de les xarxes informàtiques . La tecnologia de radiofreqüència ha ajudat a resoldre un dels problemes de les agències d'intel·ligència americanes: entrar en computadores que adversaris, i alguns socis, han intentat fer impenetrables a l'espionatge o ciberatacs. El giny de radiofreqüència ha de ser inserit físicament per un espia, un fabricant o un usuari. El programa va aconseguir plantar programari en xarxes militars russes i xineses, mexicans i de càrtels del narcotràfic, institucions comercials de la Unió Europea i aliats com Aràbia Saudita Índia i Pakistan. Però si ens pensem això, som uns necis, uns babaus. El control de tot és total. El nul respecte per la privacitat i pels drets bàsics de les persones i el respecte a les comunicacions personals és escandalosament inexistent. Ningú hi veu un problema. La pèrdua de drets que es viu avui en dia és de tal magnitud que cal fer una autèntica reflexió. No n´hi ha dret al tracte total d´un sistema, que deixa molt darrera les prediccions orwellianes a 1984. Por. Molta por. 

Au siau!

La salut és el que importa....o no.

Portem ja força temps amb el debat sobre l´impacte de la crisi al nostre sistema de salut. No n´hi ha un període en què poguem veure les conseqüències que té sobre l´aparell públic de salut. Les retallades estan provocant que molts ciutadans es vegin avocats a sortir del sistema i a tenir moltes menys prestacions i drets que fins ara, fet que agreuja i incrementa les desigualtats entre les classes socials. Es viuen i veuen imatges impactants amb gent gran i no tan gran exclosa de fàrmacs, tractaments, visites mèdiques, prestacions o ajuts i la privatització de moltes sales i hospitals que obstaculitza l´atenció al ciutadà mitjà. No és una broma ni això és un país del Tercer món -amb tots els respectes-. És una barbàrie que sembla no tenir fi. Fa pocs dies ens van anunciar la propera: el copagament de medicines de malalties cròniques. És una quantitat de diners amb límit, però pagament. Tothom tenim gent propera amb malalties cròniques, així que no cal parlar garire més. A mi m´agrada la gestió. Considero que sigui en l´àmbit públic o el privat, la gestió ha de ser un dels principis rectors de l´activitat. I, per descomptat, quan parlem de gestió, no parlo de la realitat que ens envolta ni en la cosa pública actual ni en el món privat. Només cal llegir els mitjans per saber-ho. Però no tot val i no es pot argumentar la gestió per fer aquest buidat de drets que afecta a la societat. M´agradaria recordar que demà, ens tocarà a nosaltres, ja que tothom o ens farem grans o tindrem problemes: al loro!. Avui una notícia capta la atenció: segons denuncia la organització Metges del Món en la presentació de la seva campanya 'Ningú Rebutjat', cada dia 2.300 persones queden fora del Sistema Nacional de Salut per causa de les retallades en la reforma sanitària. Cada dia. 2.300 persones. Cada dia. A més, especialistes en salut, alerten de l´increment del 20 % en la incidència de malaltia mental a Espanya. Malalties abans en recessió, tornen a despuntar per no invertir prou o haver tret la infraestructura mínima que fins ara les soportava. De moment, colpeja els col.lectius sempre més vulnerables: immigrants, dependents, pensionistes i famílies amb baixos ingressos, però d´aquí a poc començarà ja la classe mitja a percebre-ho. Temps. 

Metges del Món ha llançat una campanya de divulgació per recaptar el suport de la societat, ja que al seu parer -i al de molts-,les reformes són injustes i han canviat la vida a pitjor a milers de persones. Metges del Món busca finançament, que pot fer-se enviant un missatge de text al 28014 amb l'enunciat 'NINGÚ REBUTJAT'. Sort. 

Au siau!

Pagant l´ambició amb la vida

Moritz Erhardt, un jove nascut a Alemanya de 21 anys, que treballava de becari al banc d'inversió Bank of America Merrill Lynch de Londres, ha estat trobat mort a la seva habitació després de -de moment suposadament- haver treballat sense descans durant 72 hores seguides, segons el diari britànic The Independent. El becari, que només li mancava una setmana per completar la seva beca, hauria sofert un atac epilèptic a la dutxa a la residència estudiantil a Londres, segons diferents mitjans. Un extreballador del sector de la banca d´inversió ha aprofitat per denunciar les dures condicions de treball dels becaris, on les seves jornades arriben fins i tot a les 14 hores diàries. Els becaris poden treballar fins a 100 o 110 hores setmanals. Els becaris de Bank of America Merrill Lynch perceben unes 2.700 lliures (3.215 €) mensuals. Aquestes notícies solen passar molt ràpidament pels mitjans. M´imagino que paguen prou bé, perquè deixin de ser notícia de forma ràpida i no s´investigui les condicions laborals de molts d´aquets principiants. No m´extranya que després siguin autèntics taurons als negocis i deixin l´ètica i la moral a dins de l´armari. No estaria malament que enlloc de passar de llarg, els mitjans amb els seus poderosos medis, poguessin fer una ullada i mostrar-nos les condicions i els beneficis que els bancs treuen d´aquesta praxis. Els grans homes segur que dirien que ells també han passat per aquesta situació i que tots els començaments són difícils. 72 hores seguides!! No està mal!!. Segur que l´OIT i les organitzacions en defensa dels treballadors o dels ciutadans tampoc tenen res a dir! "Qué siga la fiesta, manito"!!!

Au siau!

Pilar del Rio a l´atac

Fa uns dies vaig estar llegint una entrevista que li havien fet a Pilar del Río, escriptora, vídua, secretària i amiga de Jose Saramago, el Premi Nobel de literatura portuguès. Ara a més de continuar la seva tasca professional, estar al  capdavant de la Fundació que porta el nom de l'escriptor. Em va xocar el llenguatge directe i contundent, clar, de la situació actual al món i respecte les persones que sortia de la seva veu i dels pensaments i opinions del nobel. Vull reproduir sense tocar uns quants moments de l´entrevista, com a reflexió només, d´un dels grans de la literatura contemporània i de qui l´acompanyava: 

"-Saramago va denunciar que la crisi econòmica es devia a una profunda crisi moral. Pot parlar de la vigència de l'Assaig sobre la lucidesa?-L'Assaig sobre la lucidesa no es pot entendre si no s'ha llegit abans l'Assaig sobre la ceguesa. Si el món està així és perquè estem cecs. Però en compte, no estan cecs només els que manen. Aquí hi ha molta gent que inexorablement va decidir habitar en la caverna, és a dir, confondre, com en el mite, la realitat amb les sobres que ens projecten.
-…
-Ahir vaig llegir que tant a Madrid com a Barcelona han tancat una sèrie de cinemes per fer centres comercials. La gent prefereix els centres comercials perquè entre ciutadà i consumidor prefereix ser consumidor. Si oblidem els grans valors estem cecs. Vivim en un món on la majoria de la gent acabarà sent exclosa, el consum serà només per als privilegiats. La resposta que Saramago proposa davant aquesta situació és la lucidesa, que la ciutat es faci càrrec. O tu, ciutadà, et dónes comptes que ets protagonistes de la teva història o estàs perdut. Si penses “bastant tinc amb treballar i treure a la meva família avanci”, estàs perdut.

-Tornant als Estats. Què li sembla la situació econòmica que viu el sud d'Europa?-El terrible és que injectessin a la sang la necessitat de consumir, de comprar una casa que hipotecava per a tota la vida. En els 80, les idees per les quals havíem lluitat, van desaparèixer i va tornar la família com a gran troballa, la fidelitat, la posada de llarg, el vi de marca… i comprar cases i cremar-nos a pagar crèdits. I ara diem que són els polítics, però els polítics són votats per nosaltres.

-…
-Per saber llegir fa falta tenir cultura. És necessari no estar cec. Estan construint societats de consumidors cecs. Ens lleven els cinemes per posar-nos centres comercials. Volen consumidors cecs que ni llegeixin ni pensin. Aquest és el futur. S'està preparant el terreny per a una dictadura. Ja la hi ha, que és la dictadura dels diners.

“Algú no està complint el seu haver de. No ho estan complint els Governs, ja sigui perquè no saben, ja sigui perquè no poden, ja sigui perquè no volen. O perquè no l'hi permeten aquells que efectivament governen, les empreses multinacionals i pluricontinentals que el seu poder, absolutament no democràtic, ha reduït a una pela sense contingut el que encara quedava de l'ideal de la democràcia. Però tampoc estem complint amb el nostre deure els ciutadans que som. Ens va ser proposada una Declaració Universal de Drets Humans i amb això vam creure que ho teníem tot, sense adonar-nos que cap dret podrà substituir sense la simetria dels deures que li corresponen. El primer haver de serà exigir que aquests drets siguin no només reconeguts, sinó també respectats i satisfets. No és d'esperar que els Governs realitzin en els propers cinquanta anys el que no han fet en aquests que commemorem. Prenguem llavors, nosaltres, ciutadans comuns, la paraula i la iniciativa. Amb la mateixa vehemència i la mateixa força amb què reivindiquem els nostres drets, reivindiquem també el deure els nostres deures. Tal vegada així el món comenci a ser una mica millor.” (Tros del brindis que Saramago va pronunciar en el sopar commemoratiu del Premi Nobel en 1998).

Au siau!.

Explotació a Bangladesh

Ha estat notícia aquests dies l´enfonsament d´un edifici a BanglaDesh amb un resultat provisional de 600 morts, 400 desapareguts y uns 2000 ferits. Com sempre, els pobres paguen la cara trista de la moneda. Mentre uns treballen i viuen en unes condicions deplorables, de vegades costa dir-li vida amb totes les lletres, el món desenvolupat es fa el sord i fa com que sent la notícia, com que es queda trista. Ara uns quants titulars, sortiran dos desgraciats perquè siguin la cara de la culpa i els empresonin, un altre titular per dir que algun organisme prendrà mesures i au!, “a otra cosa mariposa”. Ens posaran un altre gran titular perquè Bangladesh surti dels titulars igual que va entrar, com sense voler-ho. Tornarem a parlar d´un altre xorrada, i allà al inframón, tornarà el dia a dia, amb la pobresa, l´explotació, la misèria, la por i la mort. La indústria requereix produir a baix cost i alimentar un consum massiu perquè a Europa i Estats Units puguem vestir a la moda per pocs diners. S´ha tornat a posar en evidència la creu del sistema, amb unes condicions laborals, econòmiques i de seguretat en les quals treballen els empleats de la indústria tèxtil que des dels països pobres proveeix a les cadenes internacionals de roba. Els equips que treballen en el desenrunament de la zona recuperen entre 30 i 40 cadàvers més cada dia. L'organització Setem Hego Haizea, que representa la Campanya Roba Neta a Euskadi, va informar que cinc marques havien confirmat que estaven produint en alguna de les fàbriques sinistrades: Bon Marxi, El Corte Inglés, Primark, Mànec i Joe *Fresh i també s´havien trobat etiquetes de Benetton, Cato Fashions, Children's Plau i Carrefour.
La situació de la indústria tèxtil de Bangladesh, en la qual treballen més de quatre milions de persones, no és una excepció dins d'un ampli grup de països que produeixen per a multinacionals, però destaca perquè ara mateix és un dels productors amb costos laborals més baixos i està captant una gran part de la producció deslocalitzada. Les empreses europees deslocalitzen la producció a Àsia -Sri Lanka, Índia, Xina, Cambodja o Indonèsia-, i el Nord d'Àfrica. No estaria de més que tots els que vivim al món desenvolupat ens fessin passar encara que fos una setmana amb les mateixes condicions. Segurament en prendríem una mica més de conciència del que parlem i de l´existència de l´inframón.
Au siau!

Homenatge a Aaron Swartz

A començaments d´aquest mes de gener es va suïcidar Aaron Swartz a Nueva York amb només 26 anys. Aaron Swartz era un geni de la informàtica que va començar a fer-se un lloc només amb 14 anys. Del seu cap i de les seves mans van sorgir idees tan genials i avui utilitzades per molta gent del món informàtic i Internet, com el codi que va donar lloc al RSS -eina que permet la suscripció a continguts on-line cad vegada que la web on estiguem apuntats afegeix informació- o també l´Infogami, que va acabar donant lloc a la xarxa Reddit.

La seva mort està envoltada de polèmica ja que en els últims anys s´havia convertit en un referent del món de l´activisme on-line. Va estar lluitant per la informació gratuïta i contra els diversos intents per privatitzar l´accés a Internet. Així va lluitar contra la SOPA, llei per prohibir l´accés a llocs webs. També va ser cofundador de Demand Progress amb què feia campanyes on-line sobre temes socials. L´any 2011 va ser arrestat i s´enfrontava a penes de presó i econòmiques.

El sistema actua. Amb silenci. La societat fa aquestes pràctiques d´autofàgia, on es menja a ella mateixa, en la mesura que destrueix o com a mínim no mima a genis que poden aportar molt a l´evolució i desenvolupament social. Primer els encumbra, però si surten de la línea marcada, cauen al negre pou creat per engolir els nens dolents.

Mercès Aaron, en el temps que has estat per aquí.

Au siau!

Apple tornarà a fer Mac´s a amèrica

Fa uns dies va sortir una notícia que, no essent la primera en relació a qüestions de tipus comercial i estratègic, sí comença a ser interessant per saber les tendències de futur. Apple, una de les organitzacions multinacionals més importants del món, començarà a prouir el proper any una línia d´ordinadors Mac a Nordamerica. El factotum d´Apple, Tim Cook, ha explicat que la companyia informàtica porta molt temps treballant per produir més i més al país. Ja ha comentat que tant el motor o el vidre de l´iPhone han estat produïts al país. El líder de l´organització vol significar així i respondres a les crítiques per ensamblar el gran volum dels seus productes fora del país. Això és diu proteccionisme, i diu la teoria, que no forma part del corpus del sistema actual de producció. ¿per què llavors tornem cap a aquestes passes? Es parla de la tasa d´atur, de les lògiques polítiques proteccionistes en temps de crisi. Però hem de recordar que no fa gaire altres empreses del sector automovilístic, que a Nordamerica són un autèntic lobby i canal d´opinió, també van tornar part de la producció cap al país. Potser, potser, estem assistint a un moment que barreja diversos factors, però al marge de tots aquells que tenen connexió amb la crisi, potser es deixa entreveure moviments que apropen un altre cop la manufactura i el teixit industrial als països, per evitar els costos de producció lluny dels seus estats. També ara que els costos de la mà d´obra han baixat ja que els sous i els costos de les empreses han baixat, són moments en què les empreses poden permetre´s tenir un exèrcit d´aturats i de persones amb pretensions molt baixes i alta qüalificació. No són coses aquestes que hagin de sorprendre però sí es simptomàtic d´una realitat: l´adaptació i acomodament del sistema a realitats difícils de portar amb aquest tipus de polítiques en què no prima ni la gestió ni l´interès comú.
Au siau