Locura

Avui he estat llegint la contraportada de La Vanguardia. El periodista feia una ressenya de Cristina, més coneguda com la Princesa Inca. Amb 31 anys es reconeix com a poeta i jardinera diagnosticada amb bipolaritat i esquizofrènia i ingressada unes quantes vegades al psiquiàtric. És interessant. Diu que un grup d´amics la van conduir a l´hospital ja que la veien parlant amb Janis Japlin i amb Camarón. Qüestiona la ciència mèdica i es pregunta "¿qui posa la línia entre cordura i bogeria? ¿per on la traça?¿I per què?". I continua: "No estic boja per sentir que un so, olora; que un color sona, etc." I continua: "Hi ha molta gent que està com una puta cabra...sense diagnosticar. I dirigeixen diaris, teles, bancs, clubs, països,etc".
És ben curiosa la lucidesa d´aquesta poetessa. Crec que n´hi ha molta gent que pensa igual, però no s´atreveix a dir-ho o si es diu, tothom riu com si fos una bajanada. Però ¿diu mentides? ¿On són les nostres sensacions? ¿No és veritat que no sentim la vida? ¿No és veritat que sentint la tele i els diaris veiem una barbaritat rera l´altra dels dirigents i líders?
Ja. Sí. És millor desconnectar. Així anem desapareixent. La humanitat, vull dir.
Haiku del dia pel poble del Japó:

"la muerte invade
de vez en cuando el sueño
y hace sus cálculos".

Au siau