La Filosofia a la corda fluixa

Professors i filòsofs responen a aquestes preguntes: a qui se li ocorre relegar el pensament en l'ensenyament? Quina repercursió té aquesta absència en l'aprenentatge de la vida?

Interessant article als mitjans sobre la desaparició de les llengues, les lletres i el pensament, de les matèries que els escolars, nens, joves i futurs adults han d´estudiar. La pregunta clau que es fan els filòsofs, pensadors i professors és "a qui serveix que el pensament es relegui entre les matèries que formen part de l'aprenentatge de la vida?" Xavier Serra, professor de Filosofia i Ètica i responsable de Filosofia en l'Institut Salvador Espriu de Girona deia aquests dies: "En realitat, cal dir que la Filosofia en si està en plena forma, que la gent —els ciutadans reflexius, sensibles als valors, conscients de la seva responsabilitat...— segueix pensant amb profunditat filosòfica. El que està molt malament és la classe política, que fica la seva urpa en la capacitat crítica i l'autonomia mental dels ciutadans permetent, sense immutar-se, la telebasura i la pobresa mental en l'àmbit públic”. Serra creu que “la filosofia s'ensenya almenys des de l'Acadèmia de Plató fa 2.500 anys, i una generació de personatges pendents solament dels vots, dels resultats PISA i de moure's per seguir surant, la pretenen aniquilar”.

El filòsof Ángel Gabilondo, que va ser ministre d'Educació i que segueix sent catedràtic de Metafísica a la Universitat Autònoma, diu: “La filosofia és determinant per impulsar el camí cap a un pensament crític, racional i raonable. És indispensable conèixer no solament la història de les idees, també la història del pensament, la generació de determinats conceptes, la visió que procuren, els seus efectes i el seu funcionament. Pensar no és una mera activitat mental, comporta tota una manera de fer i de procedir. I requereix coneixement”. 

Antonio Campillo, president de la Xarxa Espanyola de Filosofia, creu que la reducció dels estudis de Filosofia respon a raons ideològiques”. “Importa més el mercat de treball” es queixa professor Manuel Cruz. No hi ha una norma comuna en tota Europa. Hi ha països que inclouen la formació filosòfica fins i tot des de l'educació primària, com França o Finlàndia, perquè l'entenen com una manera d'aprendre a pensar des de la infància, i hi ha altres països que, per contra, prefereixen potenciar-la a la Universitat, incloent títols mixts d'Economia i Filosofia, o Dret i Filosofia, etcètera, com en el Regne Unit. No obstant això, hi ha una preocupant tendència a identificar la societat del coneixement amb la trinitat R+D+I, de manera que s'està imposant una concepció cada vegada més *tecnocrática i mercantilista del coneixement, amb la consegüent devaluació dels sabers artístics i humanístics...”.

Debat obert i real a l´acadèmia i a la societat. Porten les de guanyar qui té la paella. Molt d´esforç serà necessari perquè els nois sàpiguen el que era filosofar.

Au siau!

La cultura fa un pas endavant

El món de la cultura fa un pas endavant per la seva defensa. Segons ha manifestat el pintor Angel Aragonés “concerneix a tots i suposa la dignitat d'un país”. Un grup d'artistes i persones de l'àmbit cultural s'han donat cita al Teatre Fernan Gómez per presentar la Plataforma en Defensa de la Cultura. Ja en el moment de la seva creació, s'han unit 43 associacions, col·lectius i agrupacions de diferents sectors del món cultural. La plataforma pretén crear una veu única a l´estat que conjumini a representants de les diverses seccions i parts culturals per avançar en una sèrie de fites que, al seu parer, estan matant la cultura: la lluita contra el 21% d'IVA cultural, l'exigència d'una cultura accessible i de qualitat per a tots i el seu reconeixement com a interlocutors en normes i lleis que són d´enorme importància per salvaguardar la cultura,com són l'elaboració de la Llei de Propietat Intel·lectual, la Llei de Mecenatge i la de Patrimoni Històric. A la sala de Columnes del Cercle de Belles art, unes 300 oltant de 300 persones s'han reunit en assemblea constituent, per a la presentació de l'esborrany del manifest,successives esmenes i votació. N´hi havia cares conegudes com les dels actors Pilar i el seu fill Carlos Bardem, Tina Sanz o Aitana Sánchez-Gijón. “Els successius Governs no han desenvolupat una política cultural, sinó que han seguit amb l'estat d'inèrcia actual. Han apadrinat el divorci entre societat i cultura”, han llegit Ángel Aragonés i Alicia Torija, vicepresidenta de Madrid Ciutadania i Patrimoni. 

Rubén Gutiérrez, en representació de la SGAE, ha recordat les xifres *demoledoras de l'últim Anuari de les arts escèniques, musicals i audiovisuals confeccionat presentat per la societat, amb algunes de mostra: la pèrdua d'un terç d'espectadors en les arts escèniques en cinc anys; en un 20% quan es parla del públic. Els portaveus de la plataforma han projectat una manifestació en suport de la cultura pel 14 de desembre. 

La cultura és prioritària. La cultura som nosaltres. L´home és cultura. El nostre món és cultura. Pel bé de nosaltres i del nostre món, no n´hi ha més que està amb la cultura. Ara i sempe. 

Au siau!

Les noies de waterpolo femení, un exemple a seguir

"Treball, esforç, humilitat, companyonia, compromís. Ingredients que a Miki Oca (seleccionador) li vénen a la bovca quan li demanen per la fòrmula d´èxit 

d´aquest grup (...)". Així començava un dels paràgrafs de la crònica del periodista que comentava la notícia esportiva del dia d´ahir, la victòria de la Medalla d´or de les noies del waterpolo femení als Campionats del Món de Natació BCN2013. Poques vegades fai esment a notícies esportives al blog. Però aquestes paraules als mitjans m´han portat aquí. Ahir vaig tenir l´oportunitat de veure el partit i en dono fe de la feina de les noies a l´aigua. Van treballar i es van ajudar unes a les altres com ningú. Van fer gala d´una concentració al llarg de tot el partit bestial. Es notava que s´ho creien. Creien en elles mateixes i en les directrius i instruccions que el seu entrenador i l´staff tècnic comunicava al llarg del partit. Quan va acabar el partit, era lògic l´esclat d´alegria i joia que tenia tot el grup. Havien guanyat a tots els equips que es posaven davant i a sobre a la final amb un partidàs. Treball, esforç, humilitat, compromís. Aquestes són les paraules que al cronista li han servit per definir-les. Són paraules plenes de contingut. No són fàcils de portar a la pràctica d´entrada, perquè requereixen saber portar a un grup humà i convèncer als seus integrants que aquesta és la fòrmula. Potser, seria una fòrmula que podria valer per sortir de la crisi. Potser, si en lloc de mirar sense sentit de país, alguns en prenessin nota i tinguessin la valentia d´encapçalar l´acció basada en aquests valors i principis, potser llavors tindríem alguna oportunitat. Estem orfes de gestors amb sentit general. És lògic també. El nostre model social encoratja 

l´individualisme ferotge i el jo abans que el nosaltres, l´enrequiment individual i no el social. Així que com ens creiem això, així ens va. Sempre ens quedarà el record d´unes noies i un grup que va saber trobar la fòrmula sense tanta necessitat d´estudis a Harvard ni algoritmes neperians: treball, esforç, humilitat, companyonia, compromís. Fàcil. Ah! I sobre tot sense suport, perquè no crec que molta gent vagi a veure els partits de la lliga de waterpolo femení ¿eh que no?, ni els grans homes de negre de la federació reparteixin inversions per elles ¿eh que no?. Un exemple a seguir. Felicitats al grup!

Au siau!

Motivació, separar-se de la realitat i tornar als clàssics: fòrmula màgica

Llegia l´altre dia que la motivació, el separar-se un tant de la realitat que ens envolta per prendre distància i tornar als savis clàssics, formaven part d´una bona tríada per conquerir certa felicitat, certa sensació d´oxígen en un món amb l´aire força viciat. La cerca d'una felicitat permanent és una de les errades més comunes de l´home i finalment, en veure la realitat, acaba essent un factor clau d´inestabilitat i d´infelicitat. Walter Riso, psicòleg i divulgador, proposava fa uns dies el distanciar-se com a fòrmula per canviar la nostra infelicitat: és la forma de conquerir un petit bocí de llibertat. Diu Riso que acceptar que tot canvia i que és millor preferir que necessitar són dos punts que queden molt marcats en la seva obra. L´autor francès Laurent Gounelle afirma que és feliç i que creu que és possible ser feliç. Ressalta a la seva última novel·la que "la riquesa espiritual i interna és la clau, i no aquest món sofisticat en el qual creiem que tot és possible". "No necessitem tot el que ens diuen que necessitem" insisteix Laurent, " la qual cosa necessitem una societat més basada en l'home que en l'economia, una societat en la qual l'economia estigui al servei de l'home. Alejandro Suárez, altre escriptor que ha tret "Si, pots", comenta que el primer pas és despreocupar-se del que no controlem. He conegut gent molt feliç en una vida que altres persones considerarien miserable. I remata: "La felicitat es troba estant tranquil amb un mateix. Aspirar al súmmum és irreal, acaba provocant el que no volem: frustració". Com a última referència Arthur Rowshan, acaba de publicar L'home que va cavalcar el tigre de la felicitat, una proposta per mirar a Orient i a la saviesa clàssica: "No hi ha gens nou sota el sol. En el coneixement dels clàssics està tot el necessari per ser feliç. En el coneixement dels clàssics està tot el necessari per ser feliç; però la cerca de la felicitat constant i eterna és un error. Perquè la felicitat és el resultat d'un viatge de desenvolupament personal".
Siguem feliços! Sí, pots!
Au siau!

Aprèn a valorar les petites coses i ensenyaràs al teu fill a ser feliç

Interessant entrevista a Geli Santa Maria, orientadora familiar que ha comentat el camí que han de seguir les pesones perquè els infants creixin amb una actitud positiva. Geli modera cursos digitals a pares i famílies que cerquen àmbits de guia educativa cara als seus fills. Geli primer defineix la felicitat com “l´estat de benestar que envaeix la persona que se sent ben amb si mateixa, amb els altres i amb el món que li envolta”. Geli es fa ressó de la quantitat de nens infeliços que es veu, infelicitat que es palpa, es veu, es nota en les expressions, en les seves paraules, en la manera de respondre davant alguns estímuls. Tal com comenta cada vegada n´hi han més nens infeliços, perquè no els deixem ser feliços. M´ha agradat molt una frase seva sobre com arribar a aquest sentiment de felicitat: “Per ser feliç cal aprendre a gaudir de les petites coses de cada dia. I això s'està perdent”. És força interessant aquesta reflexió; prou coneguda però molt poc empreada per la gent. Finalment continuem entenent la felicitat com un valor assimilat a les coses opulentes, cares i de marca, grans coses, grans viatges, cotxes cars, cases brutals i molta cosa, quantes més possessions millor. És així. Ningú no té present en què efectivament en les petites coses, en els petits moments, en el gaudir amb res, n´hi ha una bona part del triomf. Tal com diu Geli un dels problemes de rael és que els adults, pressumptes “professors” de la vida, tampoc saben expressar els seus sentiments i per tan no poden encomarnar aquest aprenentatge que és tan senzill com intentar fer-los valorar tot allò que els envolta: el germà, l´avi, el plat de menjar, les coses que tenen, el sol que entra per la finestra, un petit conte. Certament l´entorn no ho posa gens fàcil; no és aquest un model de societat encarat a cercar la vida tranquil.la, més aviat el contrari. Per tant per molt que ho diguem de paraula, no és gens fàcil pels adults “reduir marxes”, passar de l´estrès, i intentar provocar i ensenyar als nens des d´un ambient relaxat i sense pressió. Això sí, crec que hem de fer-los gaudir de les coses sense caure en el mercantilisme fàcil, fer-los participar del valor de les coses, del que costa conquerir les matèries i recordar que no és més feliç aquell qui té més. Tenir actituds positives, posar límits i ser realistes, també forma part d´aquest aprenentatge, necessari perquè no caiguin en el parany d´un món sense problemes.
Fomentar valors és important en un món sense valors. Geli ens diu els valors que defineixen un nen feliç: “La generositat, la solidaritat, el pensar en l'altre, l'optimisme, el bon humor. Saber riure's d'un mateix, implica humilitat, una altra virtut que ajuda en la formació del caràcter”.

Au siau!

Valors

Els mitjans aprofiten els caps de setmana per posar-nos davant de temes de debat que formen part del dia a dia de l´actualitat. M´ha semblat interessant un d´ells en què s´enfrontaven dues idees sobre la preeminença dels valors o si actualment som capaços de vendre´ns per un alguna cosa; en resum, si és veritat que tots tenim un preu. És un debat interessant en un moment en què la nostra classe dirigent, sigui en el món privat o en l´àmbit públic, està donant clars exemples de manca de principis i on la societat es fa ressó d´aquesta situació. Un ressó certament tacat per la idea que qualsevol faria el mateix que l´altre, és a dir, que tots portem a dins nostre la llavor del mal. Defenia una de les posicions que no es pas veritat que tothom es ven i que al marge de tenir accés a aquells béns que son desitjats i poden ser objecte il.lícit de benefici o desig, s´ha de tenir la voluntat d´actuar malament. Aquesta posició ens recorda que essent veritat que n´hi ha molts casos reprobables de persones que fan i actuen sense valors ni principis, n´hi ha de molta gent que en mateixes situacions actua molt bé, sense aprofitament personal i treballant pel bé de la societat o dels ciutadans amb qui es relacionen. N´hi ha però un altre punt de vista; aquell que ens recorda que els valors els anem adquirint tal com vivim, tal com ens anem relacionant amb el nostre entorn. I anem adaptant-nos en funció dels interessos propis i del grup de pertinença. Això fa que els valors siguin diversos en funció d´una sèrie de factors que formen el nostre corpus, de forma que allò que es perojatiu per uns igual no ho és pas per mi: vendre´s pot ser un concepte dolent si el punt de vista del nostre interlocutor és oposat al meu, i per tant jo puc valorar si el preu que he de pagar estic disposat a assumir-ho o no. És un debat interessant perquè lluny del que sembla no és un tema dels demés. És un tema de cada un de nosaltres, el assumir si en tenim de valors i quins són els nostres. Està molt bé recriminar als demés coses, fets o beneficis, però no m´agradaria que molta gent es trobés al costat de Jesucrist per veure quanta gent llençava la primera pedra.
En qualsevol cas és clar que és interessant que determinats valors i principis regeixin el nostre modus vivendi ja que som part d´un ens suprahumà que es diu societat i que requereix unes regles o normes de funcionament. També es interessant pensar que totes les persones, independentment del lloc social que ocupin, són exactament iguals, i per tant som iguals en quan a drets i sobre tot a deures envers els demés.
Au siau!

Valors i principis

Aquests són part dels titulars de notícies de la secció de Política d´un sol mitjà de comunicació avui, 31 de gener del 2012, Segle XXI:

"Rajoy convoca un comité ejecutivo para este sábado"

"Rubalcaba también convoca para este viernes una reunión extraordinaria de la comisión permanente de su Ejecutiva para analizar la situación".

"Camacho asegura que todas las retribuciones del PP son "legales y tributadas"

"El Ayuntamiento de Palma solicitará a la Casa Real que Urdangarin deje de usar su título"

"La Fiscalia pide a Hacienda un informe sobre las cuentas del hijo de Puyol".

"El juez del caso Palau cita a declarar al diputado de CiU Jaume Camps".

"Libertad con cargos para el teniente de alcalde de Lloret de Mar".

N´hi havien més. Però no es podia aguantar. Què s´ha de dir amb tot això?

DIGNITAT, HONOR, DECÈNCIA, HONRADESA, RECTITUD, ÈTICA, MORAL, INTEGRITAT,

SERVEI ALS DEMÈS, TRANSPARÈNCIA, ENTERESA, PROBITUD, VIRTUT, CONTINÈNCIA, NETEDAT, CLAREDAT, LLEIALTAT, ESCRUPOLÓS, INCORRUPTIBLE, DECORÓS, RESPONSABILITAT, SERIETAT, DEDICACIÓ, ESFORÇ, TREBALL PELS DEMÉS, RESPECTE, COMPROMÍS, AUTORITAT, HONORABILITAT, QUALITATS, TENIR PARAULA, MÈRITS, COMPLIR,

"L´honor prohibeix coses que la llei tolera", deia el gran filòsof Sèneca. Millor que estigui allà on és, que no vegi què n´hi ha a la societat actual. Quina pena!

Au siau!

El Barça

De vegades, des d´aquesta tribuna he fet algunes paraules en relació al Barça. Lògicament qualsevol que prengui nota de les meves idees, ja podria veure que sóc culé, concretament peri-culé. Malgrat tot, la gent que em coneix millor ja sap que m´agrada l´esport, m´agrada el Barça, vull que guanyi, però no sóc el descerebrat de torn. Intento no donar molt la pallissa des del blog, però n´hi han coses que mereixen un comentari.

Portem un temps en què el Barça ha girat la truita respecte els èxits esportius. Fins ara era un patir i costava molt tenir un títol; l´arribada d´en Guardiola ha tombat l´estadística i està convertint aquesta època en un període històric. El Barça és reconegut, els valors i principis que representa i amb els què viu, són viscuts amb complaença i suport des de molts àmbits i s´ha convertit en referència de molta gent, d´empreses, de model de gestió i de model de principis. Malgrat tot, sembla que haguem de demostrar quelcom a algú. No sembla que tinguem prou. Sembla que encara tinguem una mena de complexe que ens fa trontollar de tant en tant. Que no ens deixa anar amb el suficient orgull de ser representants d´uns valors. Veiem constantment com l´equip blanc, ple de ràbia incontinguda, de mala voluntat, lluny de qualsevol essència esportiva i de valors, encara s´atreveix a intentar tenir el cap més alt que el nostre i deixar anar tota una sèrie de mentides, de fal.làcies, de deixar anar merda que alguna cosa quedarà constantment que cala en la gent com si fos una pluja permanent. I nosaltres, sembla que ens acovardim. Veiem les patades als nostres, i no diem basta; veiem a animals amb comportaments poc esportius al terreny de joc i no diem basta; veiem les insinuacions d´un entrenador amb rancúnia i no diem basta; veiem com espera als àrbitres al nostre estadi, i no diem basta. I avui, encara haurem de demanar perdó. Agafen al Xavi en una entrevista dir off the record que els del Madrid no saben perdre...I ENCARA DEMANAREM PERDO!!. ¿És que no és veritat? I tant! No tan sols no saben perdre; és que no saben jugar de forma esportiva. Ja basta home!. El Xavi té tota la raó, i això que ho diu amb la boca petita, i ho ha de dir amb la gran. Hem de defensar justament els nostres valors i la nostra manera d´entendre el joc i els principis, bé, amb humilitat, amb senzillesa, però amb orgull, home, amb orgull. Ja val de donar-nos marge. ¡Visca el Barça i els valors imperants avui en la seva manera de ser actual!

Au siau

Justícia

Per qüestions accidentals m´han assignat l´encàrrec de portar a terme una investigació sobre uns determinats fets per esbrinar la seva veracitat i a partir del resultat de les diverses investigacions i esbrinaments decidir si una o determinades persones en tenen culpa. És en certa manera una forma d´impartir justícia. No són situacions en què un es troba "a gustito" que diria l´ortega cano. És certament un tant incòmode ja que a les persones no ens agrada gens que ens mirin, que ens diguin el que hem fet bé o el que hem fet malament, no ens agrada estar al punt de mira dels altres. I llavors normalment la nostra reacció és defensiva, no reconéixer les nostres accions, justificar allò que no es justifica. Per altra banda el jutge, o sia jo, dubtes i et trobes en un espai que no és el teu generalment, rar, investit d´una autoritas especial. Has de mantenir distància i fredor, ja que el cor et porta a un lloc i el cap igual també, però has de mesurar amb "mesura" els temps i les decisions. Potser valdria la pena que tothom representés a la vida alguna o vàries vegades aquests papers, perquè segur tothom tindria més clar els conceptes i principis de convivència i podrien també valorar d´altra forma els principis i valors que han de regir la vida.

Rugby: els All Blacks guanyen la Copa del Món

Els mítics All Blacks www.allblacks.com/  han guanyat avui la Copa del Món de Rugby en una gran final que s´ha disputat a  Auckland i en què l´altre finalista, França, va fer un gran partit amb una grandefensa y un joc sense complexos. Un assaig de Woodcock i un cop de càstig de Donald van posar el 8-0 però els francesos amb un assaig de Dusautoir va deixar el marcador amb el 8-7 final en un partit de gran intensitat.

La tradició de l´equip dels All Blacks es remonta al 1905 quan una selecció nacional de jugadors neozelandesos va fer una gira a Anglaterra, França i EEUU enfrontant-se amb el milor dels clubs de rugby fent  33 partits, dels què van guanyar 31, empatant 1 y perdent 1 contra Gal.les. El nom d´All Blacks no vé de la seva indumentària negre, sinò a la forma d´entendre el rugby en la què tots semnblen defensors disposats a jugar a mà, fent que siguin un referent del rugby. Al país, que no coneixia el viatge que havien fet els jugadors els arribaven notícies de les seves victòries i resultats molt engruixats fent arribar un sentiment d´orgull a Nova Zelanda pels jugadors i per aquest esport. Només 5 seleccions l´han guanyat: Anglaterra, França, Sudàfrica, Austràlia i Gal.les. Els All Blacks són coneguts per la seva dança ritual a l´inici dels partits, el haka  http://www.haka.co.nz/   per reivindicar la seva cultura i per intimidar els adversaris.  

Felicitats. Lluny del que pensin molt aquest és un gran esport, ple de valors i principis.

Au siau

Els mestres com autoritat pública

El mot autoritat prové del llatí autoritas, provinent del mot auctor, que té el seu origen a la rael augure, que significa augmentar, promoure, fer progressar. Es va aplicar aquesta paraula al prestigi, a la capacitat o superioritat d´una persona en relació a una determinada activitat o saber. En una cita del pensador K.  Jaspers, la noció d´autoritat correspon a la força que serveix per sostenir i incrementar, el que sosté una cosa i la desenvolupa.  En el seu origen representa com la peculiaritat entitativa d´unes persones envers les altres, la credibilitat que mereix aquell que la exerceix. Doncs bé, ara sembla que després de molts debats i unes quantes tortes que han rebut els professors es pensa en recuperar per l´ensenyament l´autoritat. Peró com és habitual ho fem malament. Ho fem per defensar no perquè creiem. Hem de defensar unes persones de la violència, de la incultura d´uns quants. I no és això. S´ha de recuperar l´autoritat però com era a l´origen, perquè en són mereixedors, perquè saben guanyar-la, perquè l´exigim. Es guanya el respecte no per la via punitiva, sinò pel reconeixement de la vàlua, de la detentació del poder vist aquest com l´expressió del saber i del prestigi. A veure com acaba. Però com sempre he dit, en la mesura que no li donem importància a l´educació en la seva totalitat, estem enterrant no el seu futur com individus tan sols, sinò llaurant l´enterrament de la societat o país.

Au siau

Valors

En general intento parlar poc de futbol. Crec que ja en parlem prou al llarg de les nostres vides (cosa que no treu que segueixi tant el Barça com l´Espanyol la temporada). A més que sigui notícia la nova i recent victòria del Barça sobre el madrid en guanyar la Supercopa d´espanya, volia fer referència per l´últim partit viscut. No és que sigui nou; de fet sincerament el madrid sempre ha estat un equip agressiu, "de casta" que diuen. Davant tanta barbàrie merengue (patada de marcelo a Leo, de pepe a Piqué, de pepe a Albes, d´Alonso, de ramos,etc, puntada de peu de pepe aValdès, trepìtjada de l´entrenador rival a cesc al terra i final de festa amb el dit a l´ull del Tito) algú en calent, no recordo si va ser un dels jugadors o un entrevistat, va tenir el suficient seny per preguntar-se en veu alta si realment l´espectacle que havia donat el rival és realment allò que volem ensenyar als nens que estaven veient el partit o que els ensenyaran les imatges els dies següents. No ens enganyem. Ja sabem que un barça-madrid sol ser quelcom més que un partit de futbol. Però fa que pensar que no es recrimini amb molta més duresa de tots els fets. ¿Què nassos estem ensenyant a la infantesa? ¿Quin esperit és el que volem transmetre? No tot val. La rivalitat és normal, la competitivitat és sana quan és bona. Quan els individus ja no es comporten amb els valors humans que s´espera d´ells, no ensenyen cap valor per un nen. No estaria de més lluitar contra això.

Au siau