Arriba Prometheus

Arriba Ridley Scott!!. Els amants de les bones pel.lícules, estan de sort. Sobretot aquells que els agrada la ciència ficció i els films treballats, amb cura pels detalls. El misteri ha envoltat el desenvolupament de l´últim treball de Scott des del seu guió, la seva realització i fins i tot la seva presentació. Els actors que estan presentant el film ( Charlize Theron, Michael Fassbender i Noomi Rapace) han reconegut que tenen instruccions de no donar ni revelar coses importants de la peli. La productora Fox només ha presentat el film als periodistes, un dia abans de la seva estrena. ´Mentre es presenta en mig món, a l´estat espanyol no podrem veure-la fins al 10 d´agost. El film té la trama en un grup de científics i exploradors que emprenen un viatge a un planeta llunyà on els seus límits físics i mentals es posaran a prova. Allà trobaran la resposta a les preguntes més profundes i al més gran dels misteris: l´origen de la vida a la Terra. Visualment molt impactant i plena de misteris, diuen que només es poden comprendre si es visiona el film  diverses vegades.

Prometheus, promet. Recordem que el seu director és un dels més grans de la història del cinema amb films que són part viva de les pel.lícules més importants de tots els temps, com Alien, el 8º passatger, Blade Runner, Thelms i Louise, Gladiator, Un buen año, i d´altres.

Au siau.

Al límit

Em faig ressó d´una notícia que és antiga. Però malgrat que no sigui notícia avui o ahir, de vegades hem d´intentar no caure en el parany que la societat actual ens imposa i que comporta que el que avui no és notícia, ja no interessa (tipus la fam a la Banya d´Africa o la guerra a Ruanda o els morts a Mèxic o ....).

En aquest cas parlem d´una altre barbàrie de la societat actual, sempre enfilada en el millor i en el pitjor de sí mateixa. Estem d´acord que el sexe i la sexualitat són importants. No feia falta veure-ho, però Sigmund Freud ens obrí els ulls en tot cas. Però la societat d´avui ha convertit el sexe en negoci total i global, on la imatge de la dona i el seu atractiu natural i reconegut es veu atrapat en el món del negoci. La pornografia és la cara visual i de vegades més fosca d´aquesta situació.

L´actriu alemanya Sexy Cora, també participant al Gran Hermano alemany, va voler fa un any augmentar per sisena vegada els seus pits, i com a tota operació quirúrgica, el risc li va passar factura. Va morir víctima d´una aturada cardíaca mentre estava fent-se l´operació de cirurgía estètica. Després d´entrar en coma i ser hospitalitzada en un altre centre, no va poder salvar la vida. Tenia 23 anys. 23. No se que es pot esperar d´una societat que deixa que als 23 anys una vida es trenqui. Segur que plorarien tres. O dos. Segur que ha estat substituïda ràpidament per una altre víctima (això sí, impressionant). I és una pena que no mereixi més que una notícia petita i al final del diari, llevat dels periòdics sensacionalistes. La brutícia en la nostra societat, la posem a sota de la catifa..., del veí si podem.

Sexy Cora va guanyar el 2010 els premis Venus Award y Erotixxx Award per millor actriu porno amateur. El 2009 va ser hospitalitzada per haver intentat batre el record de fel.lacions en un dia; va tractar de fer 200, però "només" va fer 75. Això sí amb 21 bonics i preciosos anys.

Au siau

De vegades l´home fa coses que valen la pena

Per acclerar el progrés en la lluita contra el càncer, el Projecte del Genoma del Càncer Pediàtric de la Universitat de Washington, ha anunciat el llançament més gran de la història de dades complertes del genoma del càncer humà, perquè sigui d´accés lliure per la comunitat científica mundial. La quantitat d´informació que es posa a disposició duplica el les dades que fins ara es coneixien de tot el genoma humà en el seu conjunt. Posar la informació a l´abast dels investigadors de tot el món, no només és important i valuós pels investigadors del càncer, sinò també pels científics que estudien qualsevol malaltia.  

Les 520 seqüències del genoma que es coneixen, pertanyen a mostres de teixits normals i tumorals de 260 malalts pediàtricos de càncer, i s´estima que per a finals d´any la seqüència serà de 1.200 genomes.

El científic James Downing, que lidera el projecte al St.. Jude, explica que el projecte ha generat més descobertes que les creien possibles al començament de l´estudi i posa en disposició de tota la comunitat la part de la informació  perquè conjuntament es poguin explorar noves opcions de tractament pels nens malalts de càncer i també pels adults. 

És aquest el primer gran projecte de la seqüènciació del genoma humà financiat amb fons privats. El projecte del Genoma del Càncer Pediàtric, que va começar al 2010, és el més gran esforç del món, per compendre els orígens genètics dels càncers infantils. 

Davant notícies com aquesta (i malgrat que després sempre el sector més dur de les finances privades, porti a aquests projectes a la seva faceta economicista), ens veiem abocats a un reconeixement per l´esforç dels científics que en l´ombra treballen i treballen per conquerir l´espai del coneixement i de la salut, més quan toca al món de la infantesa. És molt més productiu, que sentir la banda habitual que surt a la tele, sigui en format telediari o en format ratomaquia.

Au siau i felicitats als investigadors!

Pan y circo

Manca molt poquet perquè comenci la final de la Copa del Rei 2012. Com és habitual en general l´esport no és ben bé el centre de la qüestió, potser l´excusa. El títol de l´entrada ja defineix per una banda el que vull dir i ja ha estat comentari en altres entrades: els romans i, segur, pobles anteriors, ja havíem considerat la necessitat de tenir al poble entretingut, que no pensin gaire no sigui..... I així es va considerar necessari oficialitzar un espectacle nacional que tingués ben distreta la massa. Dit això, a més a més els nostres aprenents de polítics, s´encarreguen de convertir en foc l´aigua, amb el seu estil habitual de manca absoluta de professionalitat i responsabilitat. Però són així. És penós però són així. Avui, malgrat tot, el poble es distraurà, viurà una festa. Entre d´altres coses perquè els clubs així ho volen i són dues aficions, la de l´Athletic i la del Barça, que volen convertir el que avui passarà al camp, en una festa. Altres qüestions, sempre són altres qüestions i tampoc es poden amagar, entre d´altres coses, perquè els sentiments i les emocions, formen part de la cultura de les persones i no pas en el raonament. Avui s´acomiada en Pep, i guanyi o perdi el Barça, la seva tasca haurà estat impressionant, digui el que digui l´entorn i la premsa. Un cavaller, amb principis i valors. Pocs n´hi han així que només podem dir-li: Gràcies Pep!. El Barça és un gran club; però l´Athletic també. És un regal i una passada el que fan des de Lezama. Veure jugar nens amb la política de cantera que tenen, en un món on tot es mou amb calers, és per treure´s el barret. Desitjo un bon partit i ja m´agradaria repartir el triomf final, malgrat espero que guanyin els meus. Visca el Barça!, Aupa Athletic!

Au siau

Shoji Kojima

Shoji Kojima, és un japonès que fa uns quants anys es va enamorar del flamenc i es va convertir en bailaor i  coreògraf. Al blog de la Frase del dia he posat dues de les seves frases perquè m´han semblat brutals. Aquest home, fill d´una cultura riquíssima i mil.lenària, es va sentir ofegat pel seu entorn familiar. I es va buscar la vida. Se´n va anar arreu del món i finalment va aparèixer a l´estat espanyol on es va enamorar de la música i el ball flamencs. Va sortir a la nostra tele pels volts del 1970 i va estar amb els grans com Farina o Antonio Gades. Va ballar per reis i té la Cruz de Oficial de la Reina Isabel i la Orden del Mérito Civil (al Japó li van concedir la Medalla de Púrpura. Ha patit una vida dura però alhora plena, doncs la seva filosofia vital és plena de l´esperitualitat oriental on amb molt respecte, es mira cap endavant. M´ha encantat un parell de comentaris que ha fet a preguntes d´un periodista i que vull compartir perquè de vegades n´hi han perles que és necessari conèixer:

-"¿Què és el més bonic que li han dit?Ella (la seva mare) em va dir que la vida és un riu i que havia de caminar per la riba sense molestar ningú.

Això no és bonic.
El respecte és la meva oració. Pots aixafar una persona amb el pes de la teva llengua."

Realment quan veus el pensament i les reflexions de gent sàvia, les bajanades i disbarats que surten de la boca dels polítics, fan pena.

Bona pensada a tots!

Au siau

Article de Sánchez-Salinero

La Maria m´ha passat aquest article que parla d´un sentiment que és molt comú entre molta gent. És una reflexió molt bona i he decidit reproduir-lo en la seva totalitat. Gaudiu i reflexionem del pensament de l´autor, sense dramatismes, però pensem, que per això està la paraula:

 “¿Quiénes son los pobres? Los nietos de los ricos”. Aforismo castellano.

Cuando  analizas  lo que ocurre en una empresa o una sociedad, debes buscar las  causas  que  provocan  su  situación, porque sólo trabajando sobre las causas,  puedes  cambiar los efectos. Y no tengo ninguna duda de que una de las  principales  causas  de la prosperidad que vivimos en los años pasados fue  la  actitud  de  la  generación  de  nuestros  padres,  y  una  de las principales causas de la crisis, es haber perdido esa actitud.
Recuerdo  que  hace  años,  un  empresario brillante que viajó a China para hacer negocios, me comentaba: “China va a ser imparable. Cuando llegas allí el  ambiente  te  recuerda  la  España de los años 70. Todo el mundo quiere trabajar mucho, ahorrar, comprarse su casa, su coche, que sus hijos vayan a la  universidad…  Cuando  una generación está así centrada, no hay quien la pare”  Este  pensamiento  me  hizo reflexionar entonces y me ha vuelto a la memoria al contemplar a las tres generaciones que convivimos.
Mis  padres  tienen  en  torno  a 70 años, y siempre han sido un ejemplo de trabajo,  honradez,  austeridad,  previsión y generosidad. Pertenecen a una generación  que,  como  dice  mi padre, les tocó el peor cambio: de jóvenes trabajaron para sus padres y de casados para sus hijos.
Son  una  generación  que compraba las cosas cuando podía y del nivel  que  se  podía  permitir, que no pedía prestado más que por estricta necesidad,  que  pagaban sus facturas con celo, y ahorraban un poco “por si pasaba  algo”, y  se  bañaban  en  ríos  cercanos,  disfrutando  de  tortillas de patata y embutidos, en domingos veraniegos de familia y amigos.
Sabían  que  el  esfuerzo  tenía recompensa y la honradez formaba parte del patrimonio  de  cada  familia.  Se podía ser pobre, pero nunca dejar de ser honrado.
La  democracia  significaba  libertad  y posibilidades y seguir viviendo en armonía y respeto. Y cometieron los dos peores errores :
1)  “Que  mis  hijos  no  trabajen  tanto como trabajé yo”. Nos cargamos la cultura del esfuerzo y del mérito de un plumazo, convirtiendo el trabajo en algo a evitar.
2)  “Como  tenemos  unos ahorrillos, hijo, tu gasta, que para eso están tus padres”.  Con  lo  que mi generación empezó a pensar que el dinero nacía en las  cuentas  corrientes  de  sus  padres,  que  daban  la impresión de ser inagotables.

Y  todos  nos  volvimos  ricos  (en  apariencia),  todos nos convertimos en gastro-horteras.  ¿Conocéis  a  alguien  que se atreva a comer un bocata de chorizo?  Le corren a gorrazos por paleto. Ahora hay que comer hamburguesas deconstruidas  al  aroma  de  los  almendros al atardecer. ¿Y qué decir del vino?  Pasamos  del  Don  Simón  con  Casera,  al  Vega Sicilia sin fase de descompresión.  El vino ya no está “bueno”, ahora tiene matices a fruta del bosque,  con  un  retrogusto  alcohólico,  que  adolece  de un cierto punto astringente,  con demasiada presencia de roble. Esto, por supuesto, a golpe
de  docenas  de euro, que para ser un “enterao” hay que pasar por taquilla. ¡Y es que pocas cosas cuestan tanto, como ocultar la ignorancia!

En  Alemania  no  daban  abasto  a  fabricar  Mercedes, Audis, BMW para los españoles. Irrumpió Europa en nuestras vidas y llegó en forma de mega infraestructuras que  producían  mega comisiones para todos los involucrados. Además llovían las subvenciones,  nos  daban  una  fortuna por plantar viñas y luego a los dos años  otra fortuna por arrancarlas. Que llegaba un momento que no sabías si tenías que plantar o arrancar. A propósito, ¿Qué toca este año?

En  mi  casa  siempre  he  tenido  un  ejemplo  vivo de cordura, honradez y esfuerzo.  Y  no  han  sido menos felices que nosotros. Los psiquiatras, de hecho,  dicen  que  al  revés,  que  han sido bastante más. Debe ser que la sencilla  tortilla,  el  melón  fresquito, comprar el sofá cuando se podía, poner  las  cortinas  cosidas  por  nuestra  madre, con ayuda de la abuela, trabajar  y  echarle  huevos  para emprender (aunque no lo llamaban así) no debía ser mala receta.

Desde  aquí quiero dar las gracias a mis padres y a toda esa generación que nos  regalaron un país cojonudo, que nos hemos encargado de arruinar (entre todos,  que  todos  hemos  aplaudido  la  locura),  y  que sólo con que nos descuidemos  un  poquito  más,  le  vamos  a  dejar  a  nuestros  hijos  un protectorado  chino,  donde  serán  unos esclavos endeudados y tendrán unas historias  legendarias  sobre  la  prosperidad  que  crearon  sus  abuelos, empeñaron sus padres y son incapaces de imaginar los nietos.
Fernando Sánchez Salinero en la Casa del Libro

Au siau

Serietat senyors!

En general no tinc en gaire estima, ho he de reconéixer, els tertulians i opinadors. No se li aquesta confessió em portarà a l´infern, però estaran amb mi que avui en dia, parla molta gent, de qualsevol mena i de qualsevol tema. Jo intento ensenyar als meus fills una màxima que em van ensenyar de petit i que és prou coneguda: només aprén aquell que escolta. És per aquesta distància amb els opinadors que normalment no els sento. Però avui, fent el sopar a la cuina "per abséncia del titular", he posat la ràdio i sentia a un d´aquests oradors que porta un programa diari en no se quina cadena. L´home ha fet una autèntica dissecció de la classe política, sense distincions i amb força educació (estranya avui en dia). No podies més que estar d´acord amb ell, ja que ha fet una repassada de la gent que influeix veient com ahir diuen una cosa, avui la contrària i demà tornen a l´anterior sense posar-se vermells. Ningú no s´avergonyeix, ni bancs trencats que ahir eren naos de l´estat, ni caps autonòmics en què afloren encara més forats, ni gent influent empresonada es posa nerviosa davant el jutge. Avui he vist també al president extremeny que ahir li deia al batlle de barcelona allò de "si tenc collons, dimelo a la cara" (sobre les declaracions del primer dient que no toca rascar-se més la butxaca a l´ave) i avui sortia a la ràdio dient a IU que si no n´hi ha acord, igual vindran de Madrid a intervenir. ¿No surt ningú a demanar explicacions? Perquè si n´hi havia pasta per l´ave, ¿ara n´hi han de problemes? I així tot, tu. Igual val la pena agafar-se una borda d´aquesta que hem vist a Andorra aïllat del "mundanal ruido" i veure si podem sobreviure a tanta bajanada. Per acabar el Duran diu a la tv, que "el gobierno me ha decepcionado". Millor no pregunti quanta gent està decepcionada...

Au siau