Ja dono per fet que d´aquí a poc hauré de demanar perdó per escriure el meu blog en la meva llengua. Potser fins i tot arribarà el dia en què hagi de demanar perdó fins i tot per ser haver nascut a Catalunya. Ben bé arriba un moment que ja no puc distingir si ho fan de broma, de debó o és que no tenen altres temes per aconseguir notorietat. La qüestió és que començo a donar la raó a un bon amic nascut a Miranda, molt orgullós de ser-ho, resident a Barcelona amb més antiguetat que molts nascuts aquí i que sol repetir-me que alguna cosa no debem fer els catalans i sí els vascos, ja que no sembla que en aquell territori determinades qüestions formin part del debat identitari. No crec sincerament que hagi dret a sentir aquestes ximpleries de arraconament del castellà. Al carrer, llevat dels típics anormals, no existeix aquest debat; a les escoles tots surten aprenent ambdues llengues; els diaris són majoritàriament en castellà, igual que els canals de tv; a la ràdio hi ha percentatge brutal d´emissores en castellà; al nostre Parlament qui ho vol s´expressa en castellà. Jo, a la meva vida diària, m´expresso majoritàriament en castellà ja que així ho son els meus interlocutors familiars, laborals o d´amistat. ¿On és el problema?. Si tothom defensa allò que creu seu, ¿no és normal que es defensi també el dret a existir del català?. No ho entenc. Ho analitzaré amb el coixí...Ens esperen unes esgotadores setmanes de sentir autèntiques barbaritats. ¡Qué no nos pase na´!
Au siau
No hay comentarios:
Publicar un comentario