El Icecub, un altre giny del ser humà

Segur que molts no han sentit parlar mai de l´Ice Cub: jo confeso que fins ara tampoc. L´Ice Cub és un extrany telescopi fet amb 1 kilòmetre cúbic de gel de l´Antàrtida i a 800 metres de distància del Pol Sud. Dins seu, 86 línies d´un kilòmetre de llargada amb 60 sensors de llum cada línia. Tot ell té un únic i gran objectiu: detectar neutrins. Aquest giny ha estat la idea d´un físic teòric, Francis Halzen, i amb ell pots veure els estels en neutrins, en lloc de veure-les en llum. Segons diu el científic els astrònoms quan miren el cel en diferentes colors de llum veuen coses diverses i aquest telescopi de neutrins, pot captar imatges del cel que mai abans s´han  pres, i fa aquesta caçera de neutrins  còsmics, procedens de fonts llunyanes i desconegudes. Els neutrins no interactuen amb la matèria, però de tant en tant un d´ells xoca amb un àtom i provoca una mena d´explosió nuclear que produeix partícules carregades que viatjan pel gel transparent emetent llum blava, que és la que es veu amb els sensors. N´hi han fonts a l´univers que produeixen partícules molt energètiques, raigs còsmics que emeten neutrins, però ningú sap què els origina. Amb el telescopi, l´objectiu és aconseguir trobar les fonts d´aquests raigs còsmics mitjançant els neutrins, i només es capten dos o tres d´aquestes partícules l´any.

Això sí que és currar, i no el que ens envolta.

Molta sort. 

Au siau 

Ictus

Ahir va ser el el Día Mundial del Ictus i coincidint amb ell s´han fet diversos actes i accions. A l´estat espanyol es produeixen uns 130.000 casos d´ictus a l´any i es confirma com la primera causa de mort entre les dones i la segona entre els homes. Aprofitant aquest dia s´estrena un documental força interessant: "Invictus. La cicatriu a la mirada". El documental, portat a terme per la Fundació Ictus i dirigit per Javier Rada i Jordi Gallofré, recull el testimoniatge de tres persones de diverses edats que han patit un ictus i les seves històries personals, la seva lluita contra la malaltia per sortir invictes. Tal com diuen els directors, l´ictus és un terratrèmol emocional que s´emporta tot per davant i és admirable d´aquestes persones el seu coratge, energia, força i optimisme davant la seva situació, les ganes de sortir cap endavant. Una lliçó, que bé podria valer per d´altres malalties. Un dels protagonistes comenta com somniava tantes i tantes vegades que estava curat, i es movia i movia fins a arribar a ballar (Antonio, nom d´aquest protagonista porta tres ictus i es recupera mentre pinta). Esteve, professor universitari i que també va patir un ictus, es pregunta al documental de forma més emocionant com s´ho farà per pujar escales, per posar-se dempeus, per aixecar-se de la cadira. Per últim, la Isabel, que va patir un ictus només amb 24 anys és totalment explícita amb la seva situació: “Me quiero morir y por qué morir, morirse; ¿No creo en Dios pero por qué tenía que pasar esto?”.

El principal objectiu dels actes que es celebren és incidir en la necessitat de la prevenció per reconèixer les senyals que adverteixen d´un possible ictus i la forma d´actuar. També a la tv van sortir diversos casos de superació que realment impressionen. Haurem d´anar al cas d´una malaltia que ataca quan menys t´ho esperes i que et pot fer mal. De moment podem aprendre de tots aquests herois que lluiten dia a dia per superar-la.

Au siau

Una noia ven la seva virginitat

Una noia del Brasil que es diu Catarina, ha aconseguit ser el centre de les notícies aquests dies i no estic molt segur -és a dir, estic segur-, que sigui per una bona causa. Hem sabut que aquesta noia ha f,et un sorteig per veure qui apostava més en una puja per la seva virginitat, és a dir, per desvirgar la noia. El valor de la seva virginitat, després de la corresponent puja, ha estat de 780.000 dòlars, o sia uns 600.000 euros. Segons les informacions, el guanyador ha estat un japonès, sense identitat òbviament, conegut com a Natsu. La puja va començar amb 190.000 dòlars i va arribar a la xifra que he citat abans de 600 mil euros. 

La història s´inicia com a rodatge d´un documental i que parla de la venda de virginitats de noies i la venda i puja són part i promoció del documental. La brasileira diu ara que total si vens el teu cos un cop, no passa res, no és un acte de prostitució; total és com si fas una fotografia magnífica: no per això ets un gran fotògraf, remata. Interessants són també les condicions de la trobada: l´acte es farà en un avió volant d´Austràlia a usa, l´acte tindrà una durada d´una hora com a mínim, no n´hi haurà ni terceres persones ni jocs i tampoc es poden donar petons. Segur que ara aquests dies s´haurà produït un intens debat entre els partidaris i detractors de la notícia i de la noia. Uns parlant de la llibertat i els altres de la moral. Jo només vull resaltar aquí, sense cap bafarada de moralina, que si ens continuem rient o infravalorant notícies com aquestes no aconseguirem mai que les dones estiguin allà on es mereixen. Fa temps que les dones reclamen que se les tracti com a tals i no com a objectes sexuals. No ajuden ni les notícies com aquesta ni els comentaris que segur no li han donat la deguda importància. I això no té res a veure amb la importància que li hem de donar al sexe, a l´erotisme i a la sexualitat. al morbo i a un llar etcètera.

A veure si aprenem algun dia.

Au siau

Solidaritat

Aquest cap de setmana hem sabut un altre episodi de solidaritat que fa que de tant en tant la part humana que tenim surti a l´exterior i es converteixi en un autèntic plaer parlar de les persones. Uns quants voluntaris de tota edat es presenten a la sala de reunions de la consulta d´un metge al carrer Casanova i fan d´ella una cuina improvisada. Una de les presents, Judit Calaf, ha explicat que després de viure amb pisos de disseny i molts recursos, la crisi l´ha empeitat a haver d´estar en una habitació en un pis compartit amb una altra família i un senyor gran després d´haver estat més d´un any a casa dels pares. Alguns ho han perdut tot, o ho han de vendre tot, joies, electrodomèstics, etc, abans de demanar auxili. Així ho diu la terapeuta Lidia Blánquqz a la consulta. Aquí van preparant menjar per atendre a tota la gent que s´apropa per poder ajudar. Han posat rètols als carrers de l´Eixample on informen que qui tingui dificultats es pot apropar per rebre un plat de menjar. La terapeuta és la cara, però n´hi han més de 150 voluntaris de Confiança Solidària, que és com es diu la iniciativa per ajudar als veïns de sempre i que ara ho estan passant malament. És un moviment espontani i solidari. Però aquest moviment ja es va iniciar fa temps ajudant amb tallers d´autoestima, d´alimentació, etc. Van veure també la notícia d´altres moviments com De veí a veí, una idea al barri de Sant Antoni per ajudar a aquells que ho necessiten però no dien res. Amb una fortalesa important, truen temps de les seves obligacions per donar part de la seva vida per aquesta causa. Formen part d´una cosa important i en són conscients, encara que un dia sigui pelar patates, altres repartir informació o altres demanar menjar a les peixateries. Són temps molt difícils i molts ciutadans tenen la impressió que en qualsevol moment ho poden perdre tot. I de la por a la desconfiança, a l´angoixa, n´hi ha un pas. Un gran moment pels herois anònims, lluny de les càmares de les tv, de les grans declaracions buides de sentit i de veritats. Els autèntics herois.

Gràcies.

Au siau

El drama dels desnonaments

El nombre de desnonaments s´ha disparat a l´estat espanyol. Aquesta setmana ha estat realment sagnant. I no és un adjectiu fàcil: tres persones s´han intentat treure la vida, i dos d´elles ho han aconseguit, estant el tercer amb caràcter greu. Però no era un fenómen que no fos predecible. De fet ja al primer trimestre de l´any, les execucions hipotecàries, nom tècnic per dir-te que et treuen casa teva, va aconseguir una xifra rècord increïble: 517 desnonaments diaris!!. Sembla que afecta totes les classes socials ja que no només la gent amb menys recursos reben l´impacte d´aquesta figura judicial, malgrat que obviament té molta més repercussió sobre la classe baixa ja que no tenen cap recurs més per sortir d´una situació així. Les classes benestants encara que es quedin sense algun dels seus béns, mantenen d´altres o els seus salaris. Per contra les classes menys afavorides no tenen res en que agafar-se. Aquesta deshumanització total, està arrossegant als ciutadans a situacions dramàtiques que no saben afrontar, amb episodis lògics i humans d´ansietat, de nervis, de drames, de famílies trencades, etc. Ara bé, sembla que aquesta setmana acabem d´entrar en un episodi que o s´atura o pot ser realment històric: els suïcidis. S´han produït tres episodis brutals: un home de 53 anys es va llençar des d´un segon pis a Burjassot després de donar-li un petó al seu fill de 23 anys quan venien a comunicar-li el desnonament; un jove de 23 anys es va llançar des del Pont de Lomo Apolinario a Las Palmas de Gran Canària després de perdre la feina i l´avís seguit del banc de l´ordre de desnonament, amb resultat de mort, i un home de 52 anys es va penjar a la forca a casa seva a Granada el dia que anava a ser desnonat. Segons diverses fonts, amb aquestes 3 persones (el primer no és mort, però sí greu) n´hi ha 119 morts en el que va d´any. No se que fa falta perquè un país reaccioni. No es tracta de regalar res, però sí d´escoltar, de dialogar, de cercar solucions. Som plenament conscients que molta gent ha estirat més el braça que la màniga, però també que els bancs més que el braç, s´han menjat el món. I ningú els demana responsabilitats!. Així que amb dacions o sense, amb alternatives i comunicació, amb l´arbitratge i mediació, s´han de trobar solucions abans que haguem de sortir també a la premsa internacional per sentir-nos una mica més avergonyits socialment davant d´una deshumanització total del sistema.

Au siau

Dia trist, dia marró

Avui he tornat trist en plegar de la feina. Per molt que com a tantes ocasions m´he "calçat" el mp3, el meu cap no es podia sostreure de la cara d´un company. Avui ja no hi és amb nosaltres i agafa un altre camí. Ho feia trist i amb un sentiment barrejat d´amargor i certa ràbia. És una pena veure com gent amb una edat ha de passar uns tràngols que són realment difícils de pair. Li desitjo el millor. Una bona amiga estava afectada. No era dia avui per grans riatlles, sembla. El cel ja era grisòs, plomís. Abans de tornar a casa, uns quants avui han protestat al carrer i a la vegada sortia a les notícies el nou rècord d´atur: de mica en mica ens acostem cap als sis milions d´aturats. La xifra, esgarrifa. Avui, segons les dades -en què no hi crec- dónen que 1 de cada 4 persones en edat de treballar, està en atur. Fa por. La màquina s´atura. A saber cap on anirem. Per arrodonir el dia me n´entero que les papellones del país, cada vegada són menys i ni més ni menys que dos terços de les espècies estan reculant els últims 20 anys a Catalunya i per adobar-ho l´efecte papallona fa que els ocells insectívors pateixen el desacoblament temporal del período de cria amb la possibilitat o disponibilitat de cucs dels que donar aliment. Fins i tot el gran condotiere, el gran Berlusconi el codemnen a quatre anys; no se com no veuen que és bon xaval.

Sincerament, avui em prendré un gin.

Au siau

Confirmada la hipòtesi de l´àvia

La importància de la tecnologia i el soport matemàtic per les investigacions ja és més que conegut. Ara les simulacions portades a terme sobre ordinador ha portat a confirmar i reafirmar la hipòtesi de l´àvia, una famosa teoria segons la què els humans van aconseguir una més gran esperança de vida ja que les àvies van ajudar a l´alimentació dels néts. La seva autora Kristen Hawkes, que ha publicat l´estudi a Proceedings of the Royal Society, india que l´ajut de les àvies pot allargar l´esperança de vida en primats en menys de 60.000 anys. Segons la teoria de Hawkes, quan les àvies ajuden a alimentar els néts, després del deslleti, les seves filles poden engendrar més fills en intervals més curts. En permetre a les seves filles tenir més fills, unes poques femelles més velles, que van viure el temps suficient per ser àvies, van passar els seus gens de la longevitat als descendents. A mesura que els homínids van evolucionar a l´Àfrica al llarg dels últims 2 milions d´anys, l´entorn va canviar, fent-se més sec i van decaure els boscos. Així les mares tenien dues opcions: anar a cercar boscos amb aliments pels petits deslletats s´alimentessin sols o seguir alimentant als seus fills després que fossin deslletats. Això va afavorir que algunes dones al final de la seva vida reproductiva desenterressin tubercles i obrint fruïts secs de pela dura per ajudar a l´alimentació. Els primats que es van quedar prop de les fonts d´alimentació perquè les cries deslletades poguessin alimentar-se, són els grans simis. Els que van començar a explotar recursos que les cries petites no podien manipular, van evolucionar gràcies a l´ajut de les àvies, fins a convertir-se en sers humans.

Sembla doncs que allò que li faltava a aquesta teoria per poder ser confirmada, la simulació matemàtica, ha tingut èxit. Es parlarà molt doncs d´aquesta teoria, ja que sembla coherent.

Així que quan vegeu un primat vell o una àvia pel carrer, penseu que potser mercès a l´instint de la vellesa, van aconseguir que avui poguem tenir una vida amb més qualitat i al llarg de molts més anys.

Au siau