martes, 13 de marzo de 2012

Mor Teresa Pàmies

Dia de dol avui. L´escriptora i lluitadora Teresa Pàmies hamort a Granada. Pàmies, ha estat una dona molt coneguda en tot el món cultural, d´esquerres, de reivindicació de les dones, i d´història. Dona de Gregorio López Raiumundo, autora de novel.les i de reportatges, va abanderar la paraula amb la seva memòria i la història de la seva vida. Va ser dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Publicà el seu primer llibre als 52 anys amb el llibre Testament a Praga amb què va guanyar el premi Josep Pla. Va escriure força sempre al voltant de la generació que va perdre la guerra. Al 2001 va ser guardonada amb el Premi d´honor de les LLetres catalanes. Però el més important és que va ser una dona senzilla, respectada, humil, que va ensenyar les seves vivències i una lluitadora vital incansable. S´ha anat una persona, i això sempre és una pèrdua. 
Au siau

sábado, 10 de marzo de 2012

Ha mort Moebius

Avui és un dia trist per tots els amants del dibuix, del còmic, de l´art. Ha mort Jean Giraud, dibuixant francès, més conegut com a Moebius www.moebius.fr/ . Per la gent que no ha tingut l´oportunitat de gaudir del món dels còmics, es tracta d´un art menor, fins i tot d´una afició. Tothom que mínimament s´ha apropat al còmic, és coneixedor de que només una paraula pot definir aquest món: l´art. Però a més un art especial, ja que compagina la paraula amb el dibuix, la pintura amb la trama i l´acció, el verb amb el silenci visual. Segur que milions de persones i per tant d´hores s´han projectat en aquest fantàstic món. Doncs bé, dins dels grans noms del còmics (Stan Lee, Kirby, Eisner, Valentino, Carlos Gimenez, Richard Corben i tants d´altres), Moebius era un referent. El seu somni es va concretar amb El teniente Blueberry que des de 1964 va estar cavalcant pel món. També ens va deixar un món amb El Garaje Hermético, El Mayor Fatal, Incal, i tantes i tantes obres. Sens dubte el seu estil marcava una forma i manera d´entendre la vinyeta i el seu to entre irònic i trencador, imprimia el caràcter necessari per enamorar-se de les seves trames. El trobarem a faltar, però segur que la seva mà ajudarà a pintar amb elegància i delicadesa allà on ell estigui.
Au siau

martes, 6 de marzo de 2012

Grans veritats des de la senzillesa

Samuel Aranda, fotoperiodista de professió va guanyar amb la seva càmera el World Press Photo 2011 www.worldpressphoto.org/  Deia a una entrevista que li feien avui que malgrat ser veritat l´alegria que sent per haver rebut el premi, està commocionat per ser una de les seves fotos -just la que poso al costat-, la guanyadora com a millor foto de l´any, feta a Saná, Iemen. El fotògraf ha capturat fotos voltant pel món posant especial relleu als temes de la immigració. Aranda treballa des de fa molt pel magazine de La Vanguardia i porta molt de temps treballant a l´Orient Mitjà on ha estat testimoni privilegiat de l´anomenada primavera àrab. M´ha colpit la seva frase titular, per verídica, total i brutal alhora: "A veces es más fácil fotografiar conflictos que personas importantes en España". És una pena però segurament té tota la raó del món. Visiteu les fotos de´n Samuel, perquè són molt representatives del món actual.
Au siau

No habrá perdón para los privilegiados

Fa poc vaig fer menció d´un article d´opinió de Fernando Onega. Ell, amb la seva fina ironia i el seu intel.lecte treballat, feia una autèntica dissecció del que pensa avui -segons sembla-una part importat dels ciutadans i que té com a gran conclusió, una molt coneguda i dirigida a la classe benestant:  ja val de robar!.
Avui més articulistes i opinadors surten al terreny de joc. Avui ha estat Antoni Puigverd qui a la vanguardia feia un article que com a títol portava el títol d´aquesta entrada d´avui: "No habrá perdón para los privilegiados". Com podreu entendre el títol ja marca l´estil de ´l´argumentació final de l´article: uns quants des de la seva posició s´han farcit les butxaques i han escurat els calers de tothom portant a la situació d´avui. Jo particularment estic força d´acord amb moltes de les apreciacions que es van fent, entre d´altres coses perquè són d´una evidència que no fa falta estar establert en cap arc ideològic per tenir aquesta opinió. Ara bé. M´agradaria saber exactament on estaven aquestes opinions abans. Més que res perquè com sempre es diu ara és fàcil fer llenya de l´arbre caigut o apuntar-se a la fàcil opinió de "todos contra los de arriba". Però on estaven tots aquests que criden? Perquè era de domini públic. Tothom sabia que n´hi havia despeses que havien de sortir d´algun lloc, n´hi havia despeses que eren molt per sobre del que era normal, n´hi havia despeses de gent que no tenia prou capacitat de mantenir el ritme de vida, no de la seva vida, sinò de la nostra, ja que es feia i es fa amb diners de tothom. No crec que s´estiguin apuntalant bé els èxits de demà. No basta con apuntar quatre desgraciats. El canvi ha de ser real si volem ser alguna cosa demà. Però potser és utopia, potser vaig massa lluny: ni la desgràcia farà obrir els ulls de la banda!
Au siau

sábado, 3 de marzo de 2012

Fernando Onega veu la llum

No podríem acusar a Fernando Onega de ser persones d´esquerres. Dic això per endavant, per si de cas. Tothom que ha volgut, l´ha pogut sentir als programes de televisió i de ràdio com a comentarista polític, i per tant pot situar-lo a l´arc ideològic oportú. Sempre això sí ha parlat amb elegància i respecte envers els altres i a mi em sembla una persona força mesurada.
Aquesta setmana ha estat una de les seves cròniques d´opinió, la que ha batut rècord de visites. Vull reproduir-la sense tocar perquè crec que té molt valor tenint present la que està caient i venint de l´arc de qui ve. Volsaltres podreu jutjar l´encert o no de les seves paraules. Au siau.
"Si lo escribo, puedo ser un demagogo; pero si no lo escribo, reviento, y prefiero no reventar. Lo más deprimente del día de ayer no es que los estudiantes hayan cortado carreteras. Tampoco que Mariano Rajoy anuncie más sacrificios. Ni siquiera que hayan aparecido voces que, amparadas en las cuentas del desastre, empiezan a pedir la reforma del Estado de las autonomías, que suele ser el prólogo para pedir su desaparición. Lo más deprimente fue abrir los periódicos y descubrir este retrato del país: mientras el presidente de Cantabria decía la frase del año (no hay un euro), en otras páginas se veía correr el dinero del privilegio. Alguna cúpula bancaria se repartía cientos de millones de euros. Un banquero indultado percibió más de once millones en el mismo ejercicio. Y en empresas privadas, los incentivos situaban algún salario en una cantidad próxima al millón de euros mensuales. Esas dos caras de la vida española se publicaron ayer.
 La angustia económica de las autonomías ya sabemos a qué conduce: a la restricción del gasto social. Las cifras de los privilegiados caen sobre la piel de España pocos días después de conocer un estudio que alerta sobre la agonía de las clases medias, devoradas por la crisis; sobre los cientos de miles de hogares que se sostienen por la solidaridad familiar y la ayuda de los comedores de Cáritas, o sobre el aumento de las diferencias entre ricos y pobres que, naturalmente, se resuelve con esta sentencia: los ricos son cada vez más ricos, mientras el 22 por ciento de la población española vive con menos de 8.000 euros anuales, y a veces sin un solo euro. Uno comprende que a grandes ejecutivos corresponden grandes salarios. Uno comprende que en determinadas alturas de la gran gestión económica la competencia es durísima y resulta muy caro retener a los mejores. Uno comprende que la excelencia hay que pagarla. Y, puesto a comprender, uno comprende también que si se pagan grandes cantidades a los elegidos es porque son rentables para las entidades y compañías que muestran con ellos esa generosidad. Pero, aunque sea así, habría que recordar el consejo de aquel ministro de Gobernación a los gobernadores civiles: "Si no pueden ser castos, sean por lo menos cautos".
 A un país de once millones de ciudadanos en el umbral de la pobreza no se le pueden refregar por la cara once millones de salario de una sola persona. A un país que no encuentra un euro de crédito en la banca no se le puede decir que las cúpulas bancarias hacen un festín de cientos de millones. A un país que está mirando si le aplican el céntimo sanitario o el copago en las recetas, esas exhibiciones le parecen o inoportunas o indecentes. Y ante eso, sólo cabe una petición: señores del privilegio, si no quieren que se incendie la calle, no provoquen, por favor. No provoquen, que lo suyo es glorioso, pero el pueblo lo está pasando muy mal."
Bravo Onega, bravo!!

viernes, 2 de marzo de 2012

I ara...el mar

En la mesura en què anem coneixent més detalls de l´impacte de l´home sobre el nostre entorn ens espantem cada vegada més. Un estudi de l´Observatori Terrestre Lamont-Doherty de la Universitat de Colúmbia i la  de Bristol, està treballant els canvis climàtics al planeta i ha descobert que les taxes actuals de l´acidesa dels oceans no tenen comparança en cap altre període de la Terra. Segons es despren de l´estudi els oceans estan absorvint aproximadament una quarta part del CO2 de l´atmosfera, reduint el pH de la superficie.
En incrementar el CO2 també ho fa la velocitat a la que aquest es dissol a l´aigua del mar, baixant el pH de la superfície. Els experiments suggereixen que si el ph segueix baixant, podrem començar a veure els seus efectes sobre els organismes marins (pitjor creixement, menys cries, pèrdua de cos, reducció de l´activitat i finalment la possibilitat d´acabar amb la vida marina.
Com és habitual, a ningú li importa aquests estudis (val, potser a quatre), i per tant com ja sabíem acabarem amb 4.000 milions anys d´evolució amb una rapidesa mai vista. No és catastrofisme, és realisme. Ho hem dit amb els boscos de l´Amazònia i continuem la tala, ho hem dit amb l´efecte hivernacle i continuem expulsant gasos, ho vam dir amb els rinoceronts i aquest any hem acabat amb una altra espècie, i així successivament.
Visca la mort, doncs!
Au siau

jueves, 1 de marzo de 2012

L´humanitat del segle XXI

La marina americana està desenvolupanbt per a les seves naus de combat una superarma que dispara projectils a més de 160 kilòmetres de distància i a més de set vegades la velocitat del so. La nova arma funciona amb rails paral.lels i fa servir un camp magnètic i corrent elèctrica en lloc de components químics per generar l´energia que llança els projectils. D´aquí a cinc anys podrà llançar deu projectils per minut a 9.000 km/hora.
Mentre, la gent mor als carrers d´Homs, la gent mor de fam a la Banya d´Àfrica, milions de persones al món estan en situació de risc social o humanitari, acabem amb la natura, acabem amb les reserves naturals, la crisi colpeja a milions de persones, milions de nens no van a l´escola per treballar, milions de nenes han de prostituir-se, i ......
¿Com és que la gent no reacciona veient com alguns països continuen gastant en despesa militar mentre la gent mor? Són notícies que indiquen que l´home no està preparat, no és prou madur per avançar cap a un futur complert i ple. Ens quedarem pel camí.
Au siau