Sempre ens toca rebre els mateixos

El conseller de Benestar Social i Família de la Generalitat s'ha reunit avui amb representants del sector social dels serveis socials per confirmar que la Generalitat no podrà pagar els concerts el mes de juliol. Segons el conseller ha garantit que els els pagarà a l'agost. L´impagament de les subvencions a residències d'ancians, centres de discapacitats i altres entitats que presten serveis socials fa perillar la continuïtat d'alguns d'aquests gestors de serveis i deixarà milers de treballadors sense cobrar la nòmina de juliol. Ha explicat que ha fet tot perquè no s'arribés a aquesta situació, però el problema de liquiditat no s'ha pogut resoldre.

Difícil d´explcar quan tots sabem com molts calers són literalment dilapidats en altres despeses sense cap tipus de problema. No crec que el ciutadà, que les persones es mereixin això, sobretot quan està en joc la seva posició a la societat, i més quan es tracta de persones depenents d´unes altres per poder viure amb fort riscos d´exclusió social. Més idees, més rigor, menys despeses, més innovació i més responsabilitat.

I que no rebin sempre els mateixos,

Au siau

Reobre l´Alhambra

L´Alhambra de Granada  http://www.alhambra-patronato.es/, una de les joies mundials en arquitectura, recupera després de més de 10 anys, un dels racons més bonics i més visitats del món: el Pati dels Lleons. Aquest pati va ser creat per Mohammed V al segle XIV en un moment de màxim esplendor del sultanat nazarí. Mostra el seu caràcter palatí amb marbre blanc. Hem de recordar que l´Alhambra juntament amb el Generalife i el barri d´Albaicín és Patrimoni cultural de la Humanitat. El Patio de los Leones se reabre al público mostrando un carácter señorial y palaciego que antes no tenía y que le otorga el mármol blanco con el que se ha pavimentado su suelo, en sustitución de la gravilla que lo recubría antes.Té planta rectangular i està envoltat per una galeria tipus claustre i al bell mig la font amb els 12 lleons que dóna nom al pati. y rodeado por una galería a modo de claustro  cristiano, lejos del estilo del típico patio musulmán andaluz, el Patio de Los Leones es uno de los rincones más destacados de los Palacios Nazaríes.

A la font resa el poema de Ibn Zamrak: "¿No veus com l´aigua vessa a la tassa, però les seves canelles l´amaguen de seguida? És un amant les parpelles del qual desborden llàgrimes..."

Economia i política

Només un breu comentari per un acurat esforç per fer entendre una mica millor el món en què vivim. El diari La Vanguardia en la seva edició digital, fa dies que, aprofitant que les notícies econòmiques són les preponderants malauradament avui, ha encetat un espai digital on el professor i economista Xavier Sala Martín intenta explicar de forma pedagògica qüestions que tenen a veure amb el complex món econòmic d´aquesta societat. Avui m´ha sobtat el títol amb què encapçalava el seu espai, no només per obvi per molts, sinò per sorprenent avui en dia en què qüasi diria que s´estila un determinat tipus de pensament més aviat de caire decimonònic. El títol era "La economia está muy relacionada con aspectos de ideologia y ética". És veritat. Per una part important de les tendències historiogràfiques és aquesta frase una obvietat, per altres, un axioma de revolucionaris. Finalment però el que no es pot negar és que l´economia política és una ciència que tracta del desenvolupament de les relacions socials de producció, estudia les lleis econòmiques que regeixen la producció, el canvi dels models, i el consum dels béns materials de la societat humana. I com a ciència històrica, cerca i estudia les cuases i origen, l´evolució i canvi de les formes socials de producció i d´organització de la societat. És bo saber i reflexionar sobre el tema.

Benvinguts a la cultura del pensament.

Au siau

Dol al món de les persones: a mort Paco Morán

Paco Morán ha mort. Sens dubte qualsevol mort és un fet trist. Però de vegades és veritat que algunes morts són simbòlicament quelcom més que una persona que ens deixa. Paco Morán, nascut a Almodóvar del Río (Còrdova), va ser una persona molt estimada tant per la gent del teatre, de la cultura i també pels espectadors. Va tenir algun reconeixement oficial, com la Creu de Sant Jordi, però estic segur que ell estaria més orgullòs de l´estimació de la gent del carrer, del seu públic, dels seus amics com Paquito Pàmies o Joan Pera. Molts el recordarant com un home fent paper de marieta; però s´equivoquen. Quan va aterrar aquí ja havia fet grans obres a Estudio Uno de Televisió Espanyola, on va aconseguir èxits molt reconeguts.

Es va enamorar de Barcelona i va estar dalt dels escenaris com un rei del Paral.lel i de la ciutat, a teatres com  Martínez Soria, Condal o el Barcelona. El seu gran primer gran èxit va ser amb La hora de la fantasia on l´acompanyava Irene Gutiérrez Caba. Després vindria el gran clàssic de Violines y trompetas, amb Fernando Guillén i a l´etapa final amb Joan Pera i La extraña pareja.

A la seva història n´hi ha de tot: cofundador del Teatre espanyol universitari; ingrès al convervatori de música, locutor de ràdio a Ràdio Còrdova, entrada al quadre d´actors de Radio Nacional i Televisió Espanyola, moltes obres clàssiques representades a Estudio 1, més de 2.500!! programes a televisió. Destaquen "Cada oveja con su pareja", "Punto y coma", "La jaula de las locas", o "La extráña pareja".

Es va tancar a partir de la seva malaltia però tot el món de la cultura i el públic el reconeix i segur el recordarà ara i sempre.

Gràcies Paco per ser un gran actor. Gràcies més, per ser una gran persona.

Au siau

Vaya semanita!

El divendres, quan vaig començar el cap de setmana, anava cap a Tarragona sense conéixer la gravetat de la tan populosa prima de risc ni la caiguda de l´Ibex. Que la situació és molt tensa i amb prou problemes de tresoreria no és cosa nova, però vaig intentar recuperar forces sense saber com d´alarmants estaven les notícies. El dissabte em vaig anar de caminada, com ja sabeu preparant la Matagalls-Montserrat, per tant una mica aliè a la matèria -malgrat la gravetat de la matèria cal agafar distància de tant en tant per no estar totalment aixafat, ofegat pels noticiaris i el mal rotllo-. Com sempre, avui diumenge he anat a comprar el diari i la notícia de frontera no ha pogut ser més autèntica: "Espanya té liquiditat només per tres mesos". He esmorzat ja amb un ai al cor, perquè realment amb un titular així, sembla que l´apocalipsi estigui més a prop.

Però no era el final, no: València intervinguda, Múrcia que nega el que unes hores abans havia dit el seu president, el nostre conseller dient que la intervenció és lluny (ai, ai, ai...), a Alemanya que comencen a manegar xifres de 700.000 milions, el conseller andalús que parla de que acollir-se al fons és una intervenció de facto, una notícia que diu que els paradissos fiscals amaguen més de 26 Milions d´euros (imagina´t el que es defrauda), valoracions en relació a la retallada dels regidors als ajuntaments, el cap de l´oposició parlant de la paràlisi del govern, el Govern que diu que les previsions del 2013 són d´una recessió suau, i bla, i bla, i bla.

Realment amb aquest panorama és menester i necessari demanar , fins i tot exigir, als nostres polítics allò que anomenen "altura de miras". No val a badar. Es juga molt aquest país i la resta de generacions que ve per darrera i estaria bé que per una vegada n´hi hagués sentit d´estat, sentit de servei a una nació que no té perquè passar-ho pitjor del que ja ho està passant. Tant de bó aquell seny tan nostre regui l´enteniment de tothom que es mogui.

Que així sigui.

Au siau

Agafant fons per la Matagalls

Avui he fet una mica d´entrenament per la Matagalls de setembre. Cap a quarts de set de la matinada l´alarma del despertador ha dit Hola!, i m´he caigut del llit, malgrat ser dissabte. A les 7 del matí començava a empendre la marxa des de la Platja Llarga de Tarragona cap a El Catllar. Ha estat tota la marxa per carretera, i per tant els peus pateixen més per sobre de l´asfalt. A aquestes hores matineres és un plaer caminar, ja que l´ambient és agradable, el sol no està alt, i poca gent i cotxes et fan nosa. En arribar a El Catllar he fet una volta pel poble. Em porta bons records d´una festa major en què vaig viure una diada castellera a la plaça del poble, molt petita, i per tant, molt propers als castellers. He fet també una volta pel castell de la vila, qué és del segle XIII. Després he agafat la carretera cap als Pallaresos i en arribar a la carretera, tombant cap a la dreta per anar cap a La Secuita. Aquí és necessari una petita aturada al forn del poble, famós per les coques de recapte i també a la cooperativa on es pot comprar vi.. He continuat caminant fins a l´Estació del Camp de Tarragona i creuant cap a l´ultim poble del recorregut, Peraforta on n´hi han unes tombes romanes. En un banc, ha estat l´únic descans de la caminada, mentre feia un mos a l´entrepà i a la coca que havia comprat a La Secuita. Camí de retorn a quarts d´onze pel mateix camí i ja en la part final amb un sol ja aixecat i un parell de bullofes que m´han sortit fruit d´uns mitjons, que avui han quedat sentenciats. A la fi tornada a la una, per tant 6 hores de caminada i 30 km.  als peus.

Ha estat bé.

Au siau

Damasc en perill

En general no intento parlar mai dels conflictes armats al món.Són tan humiliants per l´espècie humana i tan oblidats per tothom, que l´únic que em sol produir és fàstic. Fàstic per la nostra facilitat per fer la guerra i no per parlar, per comunicar-nos, per dialogar. Fàstic per la nostra apatia davant les morts inútils i gratuïtes de tanta gent. Fàstic per la rapidesa amb què oblidem el que passa. Que Síria ja estava a punt de la guerra civil no és una nova notícia; que porta més que mal camí, tampoc. Que la fam de poder dels dictadors no enten d´humanitat ni de drets humans, tampoc. Hem vist els horrors arreu del món, i ens immunitzem davant les noves imatges de mort, d´horror, de cossos humans destrossats i de sang. És una més. La barbàrie del tirà Asad no té ja fi, fent caure bombes i soldats a sang i fetge sobre la seva pròpia població, a punt de fer servir armes químiques: tot val pel poder. Als polítics del món, no els importa ni la mort ni els morts del país ni el mal que suposa per les generacions futures, per les dones, pels nens. Cadascú vigila els seus interessos geoestratètics, com si la seva absurda partida d´escacs fos més important que la vida de tans innocents. La guerra després de setmanes en altres poblacions, ja ha arribat a Damasc. Per quedar-se. 

Damasc,ciutat del món, Patrimoni de la Humanitat. Ciutat antiga, coneguda des de l´any 2500 a.C., la ciutat més antiga habitada ininterrompudament (en àrab دمشق; Dimashq), amb tanta i tanta història: el sepulcre de Saladino, les vuit portes de la ciutat, seu dels cinc patriarcats, la tomba de Juan Bautista, restes de Bizanci, passat dels Omeies, van passar per ella els mongols, els malmelucs  i els turcs. Cruïlla de cultures i civilitzacions, des d´avui veurem la seva fi, veurem la seva destrucció, impassibles, inoperants davant el terror humà. Un altre més.

Au siau