El perill de les armes 3D

El ser humà, com ja sabem, està en fase de destrucció com a ser racional. Són massa els casos que mostresn aquesta tendència. La violència està tan estesa que ens converteix en animals, uns a la defensiva i els altes ofensivament. Entre aquests últims casos ara destaca la confecció d´armes de plàstic però que disparen bales de debò. El que faltava!! Són armes sense nombre de sèrie i per tan més difícils per controlar pels controls de seguretat tradicionals, fàcils de fabricar a casa. Diuen els professionals, que si la tecnologia continua a aquest ritme, la propera proliferació massiva d'armes pot venir per aquesta via i pot fer por. Al 2013, un estudiant de Texas donava a conèixer la primera pistola impresa amb aquesta tecnologia capaç de disparar sis bales: l´arma es podia fer amb 15 peces de plàstic i un percutor metàl·lic. Pocs dies després de penjar en internet les instruccions per fabricar la pistola havia registrat més de 100.000 descàrregues. Encara que el Govern d'EUA va obligar a retirar els plànols quatre dies després ja havia arribat tard. Ara, imprimir un arma de foc en 3D té un cost alt, (compra d´una impressora 3D , materials, etc) Però si les properes impressores 3D treballen amb altres materials o un plàstic dur, la impressió 3D d'armes i municions, estem ben fotuts. Fa uns dies, el criminòleg Peter Squires, deia que "són molt rares, poc fiables, la seva tecnologia és massa cara i les bales són difícils d'aconseguir, però pot ser un problema en el futur". El perill s´ha comprovat: les pistoles impreses evadeixen controls com han demostrat dos periodistes anglesos que van viatjar de Londres a París a Eurostar amb un arma impresa sense ser descoberts. La policia es planteja rastrejar els equips d´impressores 3D perquè generin un historial i després poder ser confiscades i analitzades per provar que han imprès un arma. Des del meu punt de vista, podríem invertir més en educació, en comunicació, en informació, en facilitar els valors com el respecte per l´altre, en el sentiment de ser persona, en eliminar la violència com a forma general de comunicació, començant per treure-la de les nostres pantalles, de la nostra televisió, dels nostres infants, de la nostra societat. Com no pot ser d´una altre manera, dubto que aquest sigui el camí que els nostres tòtems agafin. Massa interessos i massa poc respecte per l´home.
Au siau!

Revolució en el món de la investigació energètica

Gran notícia avui el descobriment d´uns científics americans que converteix en realitat un somni de tots aquells investigadors que estan intentant treure rèdits de la inesgotable energia solar. Així és: un grup d´investigadors de la Universitat d'Harvard han creat un complexe sistema que utilitza un bacteri modificat genèticament per convertir l'energia solar en un combustible líquid. Aquest descobriment ajudarà a afrontar per un cantó el problema energètic i per altre serà una bona notícia per intentar lluitar contra el canvi climàtic. Els investigadors, encapçalats pel químic Daniel Nocera, han utilitzat l'energia del Sol per obtenir hidrogen de l'aigua. Amb aquest hidrogen, el bacteri modificat, de l'espècie Ralstonia eutropha, és capaç de convertir CO2, el principal gas responsable de l'escalfament global, en un alcohol combustible, el isopropanol. En ser líquid, podria ser transportat mitjançant les infraestructures actuals, subratllen els autors. Es tracta realment d´una revolució energètica planetària.
“Les cèl·lules fotovoltaiques tenen un gran potencial per satisfer les futures necessitats d'energia renovable, però es necessiten mètodes eficients per emmagatzemar l'electricitat intermitent que produeixen i poder implantar l'energia solar a gran escala”, expliquen els autors. L'equip de Nocera empra com a catalitzadors metalls abundants a la Terra, com el cobalt, aconseguint un rendiment que multiplica el dels millors combustibles bioelectroquímics. Cap empresa s'ha interessat encara pel nou sistema. Fa dos anys, científics de la Universitat d´Exeter i de la petroliera Shell van modificar els gens d'un altre bacteri, l´Escherichia coli, perquè fabriqués diésel a partir d'àcids grassos.Com sempre, científics i intel.lectuals ens donen esperança de que l´home serveixi per alguna cosa més que per l´autodestrucció. Realment aquesta investigació mereix un reconeixement i ple suport, ja que en cas d´éxit, suposarà una autèntica revolució en la societat actual i efectivament hauria de suposar una millora real de les condicions ambientals de l´home i del planeta. A veure si les multinacionals li deixen! Estarem al cas. 

Au siau!

La conga

"No tenia ni idea". És una frase esmentada a la comissió d´investigació sobre el cas Pujol. No importa el cas, no importa el protagonista, no importa l'intervinent: mai ningú té ni idea. És quelcom curiós. Persones que abans eren íntimes, que compartien taula uns, parentiu altres, bufets altres, responsabilitats a la mateixa empresa o administració, ara no tenen ni idea. No importa el color, la geografia, el nom, mai ningú té ni idea. Crec sincerament que algú hauria de ja advertir-los que a aquesta altura de la pel·lícula, no cola. Pretendre que tots som ximples, o que ens podem creure que tot el que va ocórrer, ocorre i ocorrerà a l'esfera de les corrupteles és un expedient X, és tot menys de sentit comú. Provoca per contra sensacions de rebot, de ràbia i de vergonya aliena que uns nois tan macos, patriotes alguns sembla, neguin la major. Mentre, el ciutadà, l'home gris del carrer, segueix intentant sobreviure. Entre mentides, entre estretor, entre incapacitat d'influir sobre una vida cada vegada més dura on s'imposa la fredor, la mentida, la falta d'escrúpols, la falta d'humanitat i de respecte, la violència gratuïta. És l'home gris que sap que en arribar a casa, la televisió ens ensenyarà una nova notícia de comptes a l'estranger, de comptes milionaris, de diners impossibles de justificar, d'evasió i frau fiscal, de famosos plens i d'homes de gris buits.
Que segueixi la festa, que total, ningú sap gens.

Au siau!

L´home en estat animal

L'ésser humà està en un punt de no retorn. Cada dia sorgeixen notícies de la barbàrie de l'home. Però recentment hem fet un pas més. Un pas cap a l'abisme. Ha estat notícia el denominat exèrcit islàmic, que ha mostrat un pilot jordà que tenia capturat i davant de les càmeres, l´ha cremat viu dins una gàbia. Com si fos una rata. Pitjor. Aquest fet és un acte menyspreable, horrorós, fruit de la part més fosca que està en el nostre ser. No hi ha paraula ni adjectiu que pugui narrar semblant atrocitat. No hi ha cap argument. Cap, que pugui justificar gens semblant. Es tracta d'una nova oportunitat de veure com aquelles normes, aquell corpus que els homes van acordar en el dret internacional per salvaguardar les vides d'homes i dones, és novament calcigat i picat, sense que ningú faci gens per castigar aquests fets. No és un fet local geogràficament parlant. Hem vist el mateix menyspreu per la vida i per l'home a Mèxic, assassinant i fent desaparèixer els cossos de joves estudiants, a Nigèria segrestant i violant a nenes i dones i arrasant pobles sencers, a Xina, Hondures, Salvador, Ucraïna i d´altres països. Si l'home segueix per aquest camí, donarà salts endavant cap a un futur d'autodestrucció més ràpid del que semblava. Si a nivell pràctic i material fa por, pitjor és la sensació de pèrdua absoluta d'intel·lecte i la degradació de l'home com ser racional i lògic és cada vegada més palès. Mals símptomes. Mals auguris. Tant de bo alguna cosa canviï la tendència. Sort.

Au siau!

L´home viurà algun dia 1.000 anys

El repte de la ciència mèdica és que visquem més i millor. En un recent article, un gerentòleg de la Universitat de Cambridge, Aubrey de Grey ha manifestat que el ser humà podrà viure fins a un mil·lenni vista l´evolució de la tecnologia i la salut. Les empreses Google i Apple han assumit aquesta declaració com un repte i s'han associat per engegar Calico, que se centrarà en els reptes al voltant de la vellesa i de les malalties associades amb l'edat, segons ha dit Larry Page, cofundador de Google. Els projectes abasten des de les restriccions en la mobilitat fins a la recerca del càncer. La portada de la revista Estafi es preguntava en informar de la iniciativa si Google resoldrà el problema de la mort. No està a les seves mans, però sí pot aconseguir un objectiu assolible: millorar la qualitat de vida i prevenir algunes malalties. 

Aquest tipus de notícia, he de reconéixer-ho, em fa tremolar. És veritat que gràcies a les iniciatives de moltes empreses, organitzacions i fundacions, s´avança en molts aspectes de la vida tant a nivell individual com a nivell social. Ara bé, avancem en el camí correcte?. No és cap novetat que el camí que la societat ha empés, va a un rimte d´una acceleració atòmica. Si comparem l´evolució de l´home al llarg de la seva història amb l´evolució a l´últim segle, estarem d´acord que s´han fet passes de gegant que han millorat la nostra qualitat de vida, com a mínim de la part del món que podríem dir estem al primer món. Ara bé, el ritme quan a la informació i canvis és de tal magnitud, que no tinc cap problema en afirmar que avui en dia l´home és una autèntica titella del sistema. Controlat el seu ritme de vida fins a l´exstenuació -sabem on ets, sabem què fas, sabem què menges, sabem a quina hora ho fas,etc.-, la seva vida té sentit en la mesura que ho té pel sistema. Mireu si no quan comprem, què comprem, a on comprem, què fem, quan ho fem, etc.seguint els diktats marcats per uns poders que guien les nostres vides. Potser llavors, val la pena saber si encara que poguem viure 1000 anys, val la pena realment viurel´s en determinades circumstàncies. O potser val la pena sentir el xiuxiueig del sentit de la vida, que ens va dient com el nostre organisme natural viu i com comença a devallar per dir en un moment donat adéu-siau. Gaudir de la vida és també saber saber que hem vingut per marxar algun dia. Millor fer-ho quan ens toqui que no quan ens ho diguin. 

Au siau!

Patrik Modiano, Nobel de Literatura 2014

"Un escriptor està marcat indeleblement per la seva data de naixement i pel seu temps, encara que no hagi participat directament en l'acció política, encara que faci l'efecte de ser un solitari, replegat en el que es diu la seva torre d'Ivori. I si escriu poemes, aquests són un reflex de l'època en què viu", ha assenyalat Patrick Modiano, en el discurs d'acceptació del Premi Nobel de Literatura 2014. Va evocar el novelista el París ocupat pels nazis, en el què aparentment la vida va continuar «com abans», amb cinemes, teatres i restaurants oberts, però que «no era el mateix». Modiano va al·ludir a la seva aversió a parlar en públic: "Pertanyo a una generació que no va deixar parlar als nens (...). No els escoltaven i sovint els tallaven la paraula. Això explica la dificultat d'expressió d'alguns de nosaltres (...). D'aquí, sens dubte, aquest desig d'escriure que va sorgir al final de la infància. Esperes que els adults et llegeixin. Estaran obligats a escoltar-te sense interrompre't i sabran d'una vegada el que tens en el cor".El Nobel va reflexionar sobre el fet d'escriure, «curiosa activitat solitària», en la qual es passen moments de «desànim» en iniciar una novel·la i en la qual cada dia «tens la impressió d'anar per un camí equivocat i asseguis la temptació de tornar enrere». I va parlar *Modiano de la relació amb els seus llibres. «Al moment d'acabar un llibre, et sembla que aquest comença a separar-se de tu i que respira ja l'aire de la llibertat (...). En els últims paràgrafs mostra certa hostilitat en la seva pressa per escapar de tu. I et deixa una vegada has traçat l'última paraula. Es va acabar, ell ja no et necessita, t'ha oblidat», es va lamentar, sentint el «gran buit» de l'abandó i la ruptura del vincle amb la seva obra que, a partir d'aquest moment, ja pertany als lectors. Aquests sentiments, va afegir, són els que li empenyen a escriure el següent llibre. 

Au siau!

Mor el poeta Mark Strand

El poeta, escriptor i traductor Mark Strand ha mort a Brooklyn aquest dissabte passat, als 80 anys d´edat. La mort és quelcom impossible d´aturar, però és més sentida en aquells que han incorporat el seu intel.lecte per desenvolupar el nostre creixement individual i social. És el paper dels poetes: fer treballar el llenguatge, la comunicació, el pensament, la reflexió, l´emoció, l´inconscient, el subconscient. Per això és com la mort de la flor més elegant del jardí. Ha estat una mort sentida. En plena ona de fred, sembla com si el clima hagués volgut sumar-se en un moment tràgic i retre un cert homenatge a la seva poesia.

“En un camp/ jo sóc l'absència / de camp. / 

Això és / sempre així. / On sigui que estigui / jo sóc el que manca. / 

Quan camí /parteixo l'aire / i sempre / l'aire ingressa / a omplir els espais / on ha estat el meu cos./ Tots tenim / raons / per moure'ns. / Jo em moc / per deixar les coses intactes”, 

(del seu primer poemari, Dormint amb un ull obert (1964).

Strand va passar els últims anys a Madrid amb la marxant d'art Maricruz Bilbao. En emmalaltir va tornar a Nova York a la recerca d'aquests paisatges urbans típics del seu admirat Edward Hopper, pintor al que va dedicar un dels seus principals assajos. “Els quadres de Hooper són els d´un viatger que passa per aquí i mira a els qui estan dins. Els seus quadres t'enfronten amb fragments aïllats d'una narrativa”, va declarar. Strand escrivia com pintava i pintava com escrivia. Chus Visor, el seu editor a Espanya, parla de la seva minuciositat, de la seva cerca del “càlcul exacte de la paraula”.  Strand va néixer a Prince Island, a Canadà, al 1934; va ser un viatger impenitent, encoratjat des de nen per continus trasllats deguts a la condició de directiu de Pepsi Cola del seu pare. Sent adolescent, va estar a Colòmbia, Mèxic i Perú, on va aprendre un espanyol per llegir a Rafael Alberti i Octavio Paz, poetes tots dos als quals va traduir. Ja d'adult va passar llargues temporades a Brasil, Itàlia i Espanya, on alternava la seva afició pels toros amb el seu gust pel menjar i llargues converses en les tavernes.

Adéu a un altre poeta. 

Au siau!