Barcelona 92

Ahir es van complir 25 anys de l´elecció de la ville de Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics de 1992. Va ser una notícia d´impacte en el seu moment pels barcelonins i els catalans. Sempre la nostra ciutat ha estat cosmpolita i un referent que ha cercat la internacionalitat i la projecció. Però uns Jocs Olímpics era la grossa. Va suposar una injecció de calers i de posar a sobre de la taula de projectes molt cervell gris, moltes idees transformadores que van significar una autèntica transformació de la ciutat. Com tots els grans projectes estic segur que en trobarem coses que es van projectar i es van fer malament. Però també és cert que generar un cabdal d´il.lusió, d´orgull, de satisfacció i de bon rotllo que amb més o menys criteris va arribar a tothom. Va ser a més un exercici executat amb molta precisió i va deixar una petjada força admirada arreu. És ben cert però que Barcelona ha de recuperar aquesta màgia que, malgrat el nombre de turistes que visiten la ciutat i la fama que té, ha perdut. És necessari projectar idees, donar forma a conceptes i valors, de recrear la ciutat. És ben segur que n´hi ha de gent per aportar-les. I no ha de significar grans projectes enriquidors d´inversions. Fa falta engrescar i transformar.

Au siau

Viu la vida fins al final

El cirurgià Marc Antoni Broggi, feia avui bones reflexions en relació a la mort. Citant a Goethe ("no t´oblidis de viure") i a Gil de Biedma ("pero ha pasado el tiempo y la verdad desagradable asoma: envejecer, morir es el único argumento de la obra"), feia interessants asseveracions. Comentava que és bo reconcialiar-se amb  la vida, ja que la vida estava i existia abans de la nostra arribada i continuarà quan ens anem. Ens acostumem a viure i ens aferrem a la vida, però aquesta no ens necessita.Hem aportat el nostre gra de sorra i prou, hem deixat la nostra emprenta i prou. S´acomiada amb un bon consell:  "Mentre puguis, procura que quan moris et puguis xiuxiuejar "he viscut"".

Au siau

Debat absurd sobre la universitat

Als mitjans fa dies que continua el run-run sobre la universitat. S´estableix el debat la intenció de cobrar més als estudiants, de com finançar educació superior de qualitat. Segons les notícies, un universitari català paga entre 900 i 1400 € per la matrícula, que representa un 12 % del que val el curs. Com que els governants creuen que és poc, s´estudia incrementar la xifra. Però si pujem el preu, ¿la fem més classista? ¿Es pot permetre la joventut, les famílies pagar més?. ¿No seria necessari que si s´incrementa el preu, s´incrementés també el nivell de qualitat dels estudis i les oportunitats de treball?. Jo sóc un ferm defensor de l´educació. Ho he dit ja diverses vegades: el país que no aposta per l´educació de les generacions és un país que s´enfonsarà segur. No ens podem permetre en les nostres societats no apostar per augmentar el nivell educatiu, assegurar les oportunitats pels joves, per la investigació, i per fer créixer el I+D+i.  Preu d´una enginyeria a França: 580 €; a Alemanya només dos lander cobren els estudiants. I el cas més sorprenent:  a Suècia els estudiants no han de pagar cap matrícula per accedir a la universitat pública, es més, cobren un ajut d´uns 300 € al mes. Pobre del país que no aposta per l´educació. Així estem.

Au siau

Els mestres com autoritat pública

El mot autoritat prové del llatí autoritas, provinent del mot auctor, que té el seu origen a la rael augure, que significa augmentar, promoure, fer progressar. Es va aplicar aquesta paraula al prestigi, a la capacitat o superioritat d´una persona en relació a una determinada activitat o saber. En una cita del pensador K.  Jaspers, la noció d´autoritat correspon a la força que serveix per sostenir i incrementar, el que sosté una cosa i la desenvolupa.  En el seu origen representa com la peculiaritat entitativa d´unes persones envers les altres, la credibilitat que mereix aquell que la exerceix. Doncs bé, ara sembla que després de molts debats i unes quantes tortes que han rebut els professors es pensa en recuperar per l´ensenyament l´autoritat. Peró com és habitual ho fem malament. Ho fem per defensar no perquè creiem. Hem de defensar unes persones de la violència, de la incultura d´uns quants. I no és això. S´ha de recuperar l´autoritat però com era a l´origen, perquè en són mereixedors, perquè saben guanyar-la, perquè l´exigim. Es guanya el respecte no per la via punitiva, sinò pel reconeixement de la vàlua, de la detentació del poder vist aquest com l´expressió del saber i del prestigi. A veure com acaba. Però com sempre he dit, en la mesura que no li donem importància a l´educació en la seva totalitat, estem enterrant no el seu futur com individus tan sols, sinò llaurant l´enterrament de la societat o país.

Au siau

El món canvia...i ens canvia

És curiós la festa grossa que s´està montant arran dels problemes de blackberry. Clar aquest aparell tan bonic i tan útil, s´ha fet càrrec de les nostres vides. Ho se de primera mà. La meva filla no para de demanar-me una (jo m´he negat, hi ara!) i argumenta que totes les companyes de classe en tenen una (això sí és veritat). ¿Què fan amb ella?. Us ho dic fàcil: en una estada de cap de setmana a Sant Pol van pujar tres de les seves amigues amb les respectives armes (blackberrys). En 72 hores no he vist mai un animal tan enganxat a una eina. Foto i penjo, foto i penjo, comento, foto i penjo, comento, comento, penjo comentari, sms, foto i penjo. Això i sentir la música durant 72 hores. A més, n´hi han tots aquells que han fet pràcticament de la seva vida professional, l´extensió blackberryana. Dóna nom fins i tot a un corrent polític. Ha estat sembla ser un drama. Ja no estem acostumats a viure sense. No ens recordem que fa ben poc no existia res de tot això. I vivíem. No se si demà això mateix passarà amb altre giny, amb altre marca, amb altre tecnologia. Sí se que potser n´hauríem de reflexionar. Potser les coses més senzilles no ens fan tan esclaus. Potser les coses es gaudeixen d´una altra forma. No se.

Au siau

12 d´octubre

Coincidint amb el 12 de octubre, 519 anys després de l´arribada de Cristóbal Colón a Amèrica, els responsable de la mostra i de l´Arxiu Secret Vaticà han revelat al diari La vanguardia que entre els documents de l´exposició Lux in arcana figurarà la butlla Inter cetera de Alejandro VI,  en què va distribuir entre Expanya i Portugal els dominis del Nou món amb la condició que els indígenes fossin evangelitzats. A la foto que acompanyo es veu fins i tot el nom de Cristobal Colón que cita el papa com reconeixement al descobridor. Amb el vist-i-plau del papa es permetrà que cent importants documents vegin la llum en versió original. Per exemple n´hi hauran la carta de León X a Lutero per anuciar la seva excomunicació, les actes del procès a Galileo Galilei, les cartes de parlamentaris anglesos a Clemente VII sobre la causa matrimonial de Enrique VIII i també aquesta butlla d´Alejandro VI al 1493, dirigida als Reis  Catòlics repartint el nou món.

Llibertat

Com ja sabem els grans comunicadors parlen dels temes més sensibles i espinosos sempre que no els toqui amb ells o quan "toca", és a dir quan n´hi en joc una sèrie d´interessos econòmics, d´oportunitat, de favors, d´aliances,etc. Ja sabem que la cultura occidental té un conjunt de valors, alguns bons i d´altres no tant. Sabem també la grandesa de la cultura àrab. Però  la tebiesa dels governants occidentals davant les bestieses dels governants àrabs és força vergonyosa. Quan ens interessa recuperem el tema (sigui com mor la gent a la Banya d´Àfrica, com es maten a Somàlia o com és de dolent ara -igual demà no-el règim sirià. Però n´hi han coses per reflexionar. L´actriu iraniana Masieh Vafamehr serà condemnada a 90 fuetades per actuar en una pel.lícula sobre la censura al seu país i a més ha estat condemnada a un any de presó per explicar al film els límits dels artistes a l´Iran. Els països tenen dret a ser respectats els seus valors, les bases en què han estat construïts, les seves tradicions. Però tot té un límit. Són les persones les que fan les societats. Quan els homes i les dones són atacats amb càstigs i valors medievals que no tenen sentit ni cabuda en el segle XXI, tothom té un problema. Això sí, els nostres governants vigilaran molt les seves paraules. No sigui que algú s´enfadi perquè una dona, una més, sigui castigada a fuetades l´any 2011. Pena de gent!

Au siau