Avui mentre plovia he fet memòrica d´aquells films on es veu una estància fantàstica,un tant ombrívola, endreçada, amb l´escalfor d´una xemeneia. Un home o una dona estan asseguts en un bon sofà. Llegeixen. Al seu costat n´hi ha un got i una tassa de cafè negre, del que surt un baf de cremor. De sobte s´aixeca i camina cap a la xemeneia. Posa un troç de soca i el foc ho agraeix, revifa. Torna les seves passes, però no seu. Va cap a la finestra de quarterons. A fora la pluja cau i xopa les branques dels arbres a la vora de casa. Els fils de la catifa de gespa que veu, s´espigan cercant unes gotes miraculoses que la faran més forta, més verda i més gran. L´individu acaricia la cortina amb els dits com si no la volgués molestar. Després d´uns segons en què els sentits s´omplen, deixar anar la mà -ballen en un moviment graciós les cortines a la seva posició- i gira sobre sí mateix enfilant el camí cap una butaca carmesí que s´emociona en saber-se empreada. Ha estat un instant de sentits en un moment del dia.
"Este sendero, ya nadie lo recorre, salvo el ocaso",
y"¿ Es un imperio, esa luz que se apaga, o una luciérnaga?"
Au siau
No hay comentarios:
Publicar un comentario