M´ha captat l´atenció un article de La Vanguardia en relació a les conseqüències de la crisi en les persones, en les institucions i en la nostra realitat sociològica. Amb el títol La fi d´una jubilació tranquil.la, ens porten al cas d´una parella real de jubilats, en Maxi i l´Alejandro de 63 i 60 anys respectivament que, acabats de jubilar, s´han de veure en una situació crítica. Confiats en la possibilitat de gaudir dels seus últims anys amb les respectives jubilacions després de dues vides forjades en l´esforç i el treball -en aquest cas a l´hosteleria- i després de pujar a tres fills-, es troben de sobte amb una filla que es separa, que es queda sense feina, que torna a casa amb dues criatures, i de cop i volta han de fer front a 5 boques amb un sou escàs. Com deia l´àvia i protagonista, Maxi, cap persona deixarà al seu fill al carrer. Així, de cop i volta, 5 persones a casa, 5 boques que han de menjar, i molta angoixa. Una angoixa, que els porta a prendre una decisió: tornar a treballar per poder tenir uns ingressos extres amb què afrontar aquesta situació. És a dir: no només una part del sou de la jubilació es destinada a ajudar als fills, sinò que es veu incapaç de poder fer-ho amb la remuneració de la pensió, i no queda més remei que tornar a entrar al mercat laboral. Com deia l´Alejandro, era la millor solució, ja que entre l´angoixa d´una filla en atur, unes despeses que afrontar, no arribar a final de mes, etc, la situació era insostenible i plena de tensió. Així que després d´una vida treballant, comença un altre cop el rosari d´aixecar-te al matí, passar jornades brutals al bar, i aguantar el que suposa això amb més de 60 anys. ¿Quan descansaran?
Les dades econòmiques són per se força reveladores: el 20 % presta ajut econòmic als fills, el 10 % presta menjar i un 6,5 % acull als fills a casa seva; 7 de cada 10 jubilats han vist disminuir la seva capacitat per fer front als ajuts als fills; un 70 % viu amb angoixa la situació pels seus fills; la pensió mitjana de jubilació és de 950 euros; segons l´OCDE, les futures generacions percebran un 25 % menys.
Al marge de l´economia, ens hauria de fer pensar quina mena de societat construim, que no deixem que la nostra gent gran pugui acabar els seus dies amb una certa sensació vital després d´haver deixar-se la pell en molts casos. Han forjat un país, han aixecat famílies, han aportat la seva suor i els seus valors; però no els deixem ni viure els últims anys de la seva vida.
Mal assumpte quan en una societat s´instal.la aquesta realitat. És funció no només dels polítics com a primers responsables, sinò també de les institucions i organitzacions que vertebren el país, intentar revertir aquesta realitat, no només amb dogmatisme, i victimisme, sinó amb estratègies socials de base que donin o puguin vertebrar seguretat per ells (per ells, que som tots). S´ho mereixen. Ens ho mereixem. Aquí i a Tombuctu. Així sia.
Au siau
No hay comentarios:
Publicar un comentario