El drama dels desnonaments

El nombre de desnonaments s´ha disparat a l´estat espanyol. Aquesta setmana ha estat realment sagnant. I no és un adjectiu fàcil: tres persones s´han intentat treure la vida, i dos d´elles ho han aconseguit, estant el tercer amb caràcter greu. Però no era un fenómen que no fos predecible. De fet ja al primer trimestre de l´any, les execucions hipotecàries, nom tècnic per dir-te que et treuen casa teva, va aconseguir una xifra rècord increïble: 517 desnonaments diaris!!. Sembla que afecta totes les classes socials ja que no només la gent amb menys recursos reben l´impacte d´aquesta figura judicial, malgrat que obviament té molta més repercussió sobre la classe baixa ja que no tenen cap recurs més per sortir d´una situació així. Les classes benestants encara que es quedin sense algun dels seus béns, mantenen d´altres o els seus salaris. Per contra les classes menys afavorides no tenen res en que agafar-se. Aquesta deshumanització total, està arrossegant als ciutadans a situacions dramàtiques que no saben afrontar, amb episodis lògics i humans d´ansietat, de nervis, de drames, de famílies trencades, etc. Ara bé, sembla que aquesta setmana acabem d´entrar en un episodi que o s´atura o pot ser realment històric: els suïcidis. S´han produït tres episodis brutals: un home de 53 anys es va llençar des d´un segon pis a Burjassot després de donar-li un petó al seu fill de 23 anys quan venien a comunicar-li el desnonament; un jove de 23 anys es va llançar des del Pont de Lomo Apolinario a Las Palmas de Gran Canària després de perdre la feina i l´avís seguit del banc de l´ordre de desnonament, amb resultat de mort, i un home de 52 anys es va penjar a la forca a casa seva a Granada el dia que anava a ser desnonat. Segons diverses fonts, amb aquestes 3 persones (el primer no és mort, però sí greu) n´hi ha 119 morts en el que va d´any. No se que fa falta perquè un país reaccioni. No es tracta de regalar res, però sí d´escoltar, de dialogar, de cercar solucions. Som plenament conscients que molta gent ha estirat més el braça que la màniga, però també que els bancs més que el braç, s´han menjat el món. I ningú els demana responsabilitats!. Així que amb dacions o sense, amb alternatives i comunicació, amb l´arbitratge i mediació, s´han de trobar solucions abans que haguem de sortir també a la premsa internacional per sentir-nos una mica més avergonyits socialment davant d´una deshumanització total del sistema.

Au siau