Un home sense cor

El txec Jakub Halik, és el primer home del món que sobreviu des de fa quatre mesos sense cor, després que el seu li fos extirpat per culpa d´un tumor. La substitució va ser realitzada amb dos bombes sense vàlvules cardíaques i que no es produeixen pulsacions sensibles al tacte.  El pacient, un bomber de 37 anys tenia un tumor maligne al cor i l´única alternativa que li oferien en lloc d´un transplantament immediat era la  implantació de les bombes, una que lliura sang a l´aorta i l´altre als pulmons. El doctor Jan Pirk ha estat el cardiòleg que ha portat a terme la intervenció.

Halik van ser operat el passat 3 de març, en una intervenció que va ser de més de set hores. Abans que ells, aquesta tècnica només s´havia practicat a un home a Texas que va morir temps després.  L´equip mèdic considera molt exitosa l´operació si el tumor no va a més i si el pacient sobreviu fins que li facin un transplantament de cor, segons va declarar Pirk. Segons ha comentat, el pacient no té pols sensible. Es creia que sense polsacions no es podia viure i s´ha demostrat que sí es pot viure sense pols. Segons ha afirmat l´equip mèdic el més difícil va ser fixar la pressió de bombament de cadascú dels dispositius, doncs la snag que va als pulmons ha de tenir menys pressió perquè aquests no es malmetin.

Destrossant el planeta

Les Illes Maldivas http://www.visitmaldives.com/es/ són una de les destinacions turístiques més luxoses del nostre planeta. És un lloc amb platges de sorra blanca i aigues turquesa, un dels llocs luxosos on van tots aquells que volen dir que han estat a un dels millors indrets del món, els amants del bussejar en un entorn paradisíac. A una de les seves illes paradisíaques, la illa Thilafushi, que està a pocs kilòmetres a l´oest de Malé, la capital maldiva. Dons aquí a la foto la teniu: allò que va ser en el seu dia un lloc infinit, ara és un abocador del luxòs destí turístic.

Centenars de tones d´escombraries i materials tòxics de Malé i dels hotels de luxe a les illes properes es descarreguen a Thilafushi tots els dies, un nombre que creix a mesura que la quantitat de visitants a les illes, que tenen un ritme d´uns 10.000 visitants setmanals. És tan brutal la quantitat de deixalles que el 2009 es calculava que aquesta illa creixia a un ritme d´un metre quadrat diari. Com és de suposar aquesta illa, aquesta imatge no surt a les guies ni a les fotografies del àlbums ni dels ulls dels visitants, i ningú va al lloc per veure-ho ni corregir-ho més enllà dels immigrants de Bangladesh que treballen a l´abocador gegant en mig d´un dels fons marins més rics del planeta.

Així és la humanitat.

Au siau

Dol per la mort de George, l´última tortuga de Galàpagos

Avui ha de ser dia de dol al món. Hem tornat a fer desaparèixer una altra espècie. I van.... En aquest cas es tracta de George, tal com anomenaven a l´últim exemplar de la subespècie chelonoidis abingdoni de les tortugeues gegants que donen nom a les illes Galàpagos a l´Equador. George va ser trobat mort segons la Direcció del Parc Nacional Galápagos (DPNG). George tenia aproximadament uns 100 anys i era de la illa Pinta, la més al nord de las Galápagos, i va ser portat per un grup de caçadors al 1972, que es dedicaven a acabar amb les cabres que van destruir l´hàbitat i portà les tortugues a la vora de l´extinció. 

Es va intentar al llarg de molt temps, que la seva espècie es pogués reproduir, per la qual cosa es va portar a la illa femelles (no sabem fer un altre cosa). Les illes Galàpagos deuen el seu nom a les gran tortugues que l´habiten i les seves reserves terrestre i marina tenen una gran biodiversitat, considerada un laboratori natural i que va permetre al científic Charles Darwin desenvolupar la teoria de la selecció natural i de les espècies. 

Podeu veure.li la cara per última vegada. Descansi en pau, un altre espècie més.

 Nosaltres, "a lo nuestro", que no passa res. Faltaria.

Au siau

Cimera de Rio o el fracàs dels dirgents

Els líders mundials (¿?) han posat punt i final a la Cimera de les Nacions Unides sobre desenvolupament sostenible (Río+20) amb cap avenç, llevat d´un acord de paraules en què els assistents se´n van convençuts que només les persones poden salvar el planeta, ja que les empreses i els governs no sembla que estiguin interessats. Al voltant d´uns 100 caps d´estat i de govern s´han reunit, ben bé m´imagino per fer veure que fan alguna cosa i fonamentalment per guanyar altres interessos per sota de la catifa. Està en joc el nostre món, el nostre hàbitat, vés a saber quantes espècies, el mar, la biosfera i la salut de les persones. Però crec que amb ells no els importa gens. Oficialment això vol dir que "han desenvolupat esforços amb l´objectiu d´establir reptes de desenvolupament sostenibe i d´inclusió social. S´ha intentat la recerca d´un consens i de reptes específics i tangibles". ¿Ho veieu? ¿Enteneu el cas? Bla, bla, bla, fotos i posturetes, i finalment al món, a les persones i a les espècies que els bombin. És tan descarat el nul interès de les classes dirigents per les persones i el món, que molts ecologistes i activistes han arribat a la conclusió que el progrès en els temes medioambientals s´ha de fer a nivell local i amb el sector privat, sense l´ajut dels governs ni dels organismes internacionals. Per això serveixen tots!

Au siau

Bon dia al Turó de L´Home

Continuem fent cames per intentar aquest repte que ens hem posat al cap, de fer la Caminada Matagalls-Montserrat http://www.matagallsmontserrat.cat/Mm/ . Per poder arribar en forma ens toca anant provant la nostra capacitat física i mental, doncs serà un repte per ambdues forces. Aprofitant que he pujat als pares a Sant Pol, m´he agafat al meu fill Pol (11 anys) i m´he anat a pujar el Turó de l´Home. Podeu veure la part més tècnica de la sortida a   http://fedeviajecitos.blogspot.com.es/. Ens hem anat molt d´hora per intentar evitar l´escalfor del sol. A quarts de nou, ja estàvem a peus de Sant Marçal i hem començat Pol i jo a pujar, tiki-taka, tiki-taka fins arribar a les estribacions de Les Agudes. Puja que pujarem, a les 11 estàvem fent l´entrepà a 100 metres de la creu que simbolitza el cim de Les Agudes (1.706 m). Un quart d´hora més tard iniciàvem el camí al Turó de L´Home, cim emblemàtic del Montseny i de Catalunya. Pol ja estava en fase terminal, però el pitjor ha estat baixar. No ha volgut baixar pel mateix camí, i per tant hem agafat un camí cap a Sant Marçal (una mica més i fem mig parc natural!!). Així que hem trigat més d´allò que havia projectat. Al final 17,8 km i gairabé 5,40 hores. Impressionants vistes. Impresssionant Parc del Montseny. Natura i pau en estat pur. Impressionant Pol.

És realment una riquesa al nostre abast, lliure, de contacte amb la natura i cercant certa tranquil.litat vital en un marc difícilment possible d´imitar.

Au siau

Troben l´origen de l´amor

Els investigadors continuen la seva tasca d´intentar conéixer més de nosaltres, investigant el cervell. Sabem on es situen els records, on es controla la ira i la por, on raonem per resoldre problemes. Però encara no se sabia on es troba una de les emocions més poderoses i complexes: l´amor. Investigadors de les Universitats  de Concordia (Canadà), Sycaruse i Virginia Occidental (usa) y l¨Hospital Universitari de Ginebra a Suïssa, han descobert el lloc exacte del cervell en què s´originen els sentiments que s´experimenten quan alguna persona està enamorada. En concret s´ha descobert que l´amor està a la mateixa zona del cervell on se situa l´adicció a les drogues i està vinculat al lloc on s´origina el desig sexual. El sentiment de l´amor és més complexe i abstracte. Estudis del cervell previs ja havien demostrat que les emocions humanes s´originen en el sistema límbic, un conjunt d´estructures importants que inclouen l´hipotàlam entre d´altres. En aquesta regió es controlen les emocions, la conducta, l´atenció, l´estat d´ànim, la memòria, el plaer o l´adicció.

A veure si ja que l´han trobat, generen algun element o medicament que sigui obligatori i potencïi l´amor a les classes que manen, fonamentalment banquers i classe política en general. Fem l´amor, home!

Au siau

Els elefants africans sí estan en crisi

 Com ja sabem, l´home és l´espècie que acabarà amb tota la biofera i la seva riquesa. Per si ja no tenien prous problemes, ara hem sabut que els elefants africans, castigats al llarg de dècades per l´home blanc i des de la segona meïtat de segle per la caça furtiva, s´enfronten a una crisi sense precedents per l´increment de la caça pel comerç il.legal dels seus ullals d´ivori. La màxima cota la va tenir el 2011, quan desenes de milers van ser assassinats per fer-se amb els seus ullals. Tot ens ho comuniquen els mateixos països on succeeixen els assassinats, per la qual cosa dubto que no tinguin la seva responsabilitat en les matances. El 2011 van poder decomissar-se tants ullals com el 1989, amb un total de 24,3 tones. Darrera sens dubte, està el crim organitzat donat la quantitat de calers que significa i trafica, en especial als països asiàtics com la Xina o Tailàndia; mostra d´això és que els anys amb màximes incautacions han estat els 2009, 2010 y 2011.

Ho destrossem tot. No deixem res. Ni l´eterna i famosa memòria d´un animal tan noble. Requiescat in pace.

Au siau

L´escriptor Emili Teixidor ens deixa

L´escriptor Emili Teixidor (Roda de Ter, Osona, 1933-2012), pedagog, periodista i gran conversador ha mort als 78 anys. Ha escrit principalment narrativa infantil i juvenil, amb una trentena de llibres publicats i també novel.les per adults.

Inicia la seva producció amb diversos títols que van esdevenir clàssics juvenils com Les rates malaltes (1967), Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (1969) i L'ocell de foc (1969). Per al públic adult escriu la recopilació de narrativa Sic trànsit Glòria Swanson (1979), premi Crítica Serra d'Or, i les novel.les Retrat d'un assassí d'ocells (1988), El llibre de les mosques (2000), premi Sant Jordi de novel.la, i la més aclamada de totes, Pa negre (2003), guanyadora dels premis Joan Crexells, Lletra d'Or, Premi Nacional de Cultura de Literatura i Maria Àngels Anglada. Desprès continuà amb la publicació de les novel.les Laura Sants (2006) i Els convidats (2010).
També va escriure guions per a la ràdio i la tv, articles periodístics i recopilacions de les seves intervencions radiofòniques com En veu alta: escrits per a la ràdio (1998).
La capella ardent de l´escriptor català s´ha instal.lat a l´Escola Betània-Patmos de Barcelona, escola que va ser cofundada per Teixidor.

Ens deixa la cultura.

Au siau

Pensar ràpid o pensar a poc a poc

"La nostra errada més habitual és la capacitat que tenim per ignorar la nostra ignorància. ¿Per què ho fem? Perquè som incapaços de desembolicar la complexitat del món, així que ens expliquem un conte simplificador per a poder decidir i reduir l´ansietat que ens crea el fet que sigui incomprensible i imprevisible". Aquesta magnífica reflexió és de Daniel Kahneman, psicolèg i economista nascut a Tel Aviv i premi Nobel d´Economia. En una gran entrevista en què comenta la sortida al mercat del seu últim llibre 'Pensar rápido; pensar despacio', comenta que hem evolucionat fins arribar a pensar mercès a dos sistemes: el sistema 1 pensa ràpid, és intuitiu i no reclama esforç, decideix ràpid. En canvi si et pregunten quan és 86x57, necessites fer servir el sistema 2, que pensa a poc a poc, és racional i exigeix esforç, delibera i considera, analitza i raona. Diu Kahneman, que encara que creiem que els dos sistemes decideixen, el sistema 1 fa suggeriments que el sistema 2, més racional, accepta, per això moltes vegades la resposta a una pregunta està condicionada pel seu plantejament.

Au siau

Repressió al Tibet

Com tants drames en el nostre planeta, un d´ells, fosc, lleig, dolorós i sagnant, passa desapercebut per tothom, en el nostre habitual i diari "Pan y circo". Aquests dies es parla de la història de la petita Phuntsok Nyidron, exmonja tibetana que va patir tortures i humiliacions al llarg de 15 anys. Va conéixer la duresa de les presons xineses per participar amb 19 anys en una manifestació pacífica pro independència del Tibet. Amb una gran dosi d´amargor comenta que li van robar la joventut. Avui aquesta dona viu lluny de la seva terra, doncs va haver d´aprofitar la primera ocasió per exiliar-se, abans que acabés com milers dels seus compatriotes, morts en mans del poder xinés.  Ha estat a Barcelona per explicar la seva experiència a la  Casa del Tíbet  a la ciutat i traslladar la seva fe i esperança en poder algun dia tenir l´oportunitat de conéixer el seu país independent. Serà difícil perquè la Xina no respecta els drets humans, imposa un règim de terror sense llibertat ni respecte per la seva llengua i tradicions, control sobre els monjos i lliurant masses de població perquè cada dia n´hi hagin més xinesos al país.

Sort necessitarà aquest país. No valentia, ja que la seva gent en té i molt. Però com tant d´altres llocs del món, no importen gens als senyors que manen, doncs no tenen calers que robar.

Estarem a la güai.

Au siau

Grècia o "Aquesta i una altra faran dues"

Avui, sembla ser, tothom està al cas de Grècia i de les seves eleccions. Ἑλλάς , que és com es diu Grècia en grec, és un petit país amb uns 132.000 km2 i uns 11 milions d´habitants. No pinta res a l´esfera internacional i desconec quin lloc ocupa en aquestes classificacions estadístiques que tant agraden al món anglosaxó. Aquest món és tan hipòcrita, que s´ha proposat fer-nos creure que el món civilitzat i desenvolupat (?) pot caure al precipici en funció del resultat de les eleccions que es celebren al país. ¿Us imagineu? Tot el món amb amèrica, la Pérfida Albión, le grandeur de la France, el gran Orient...Tot, només pels vots d´un bon grapat de persones que aniran a la votació per intentar decidir quina força política els representa davant un món que crida.

Sembla que els grecs tenen problemes i que els seus problemes són els nostres problemes. Sembla, només ho sembla, que nosaltres no tenim cap de problema. O que els nostres problemes son menors. O que els nostres problemes no tenen res a veure amb ells i es poden resoldre fàcilment. ¡En compte! ¡Si Grècia cau, cau l´euro! Però home, ho fotem!! Algú es creu que amb tots els interessos creats i llaços d´especulació i robatoris nacionals i internacionals, els senyors deixaran caure le grande bouffe en què estan ficats?

Mai havia vist tanta gent, opinadors i persones cegues (de cap) parlant tant d´unes eleccions a un altre país. Ni de les americanes i els seus caucus, n´havia sentit a parlar tant! La gran empresa (llegir FMI) ja ha decidit fa temps: hem de continuar retallant, hem de continuar tancant serveis, hem de continuar recaudant més, hem de continuar amb més impostos, hem de fer els sous més baixos, hem d´obrir més l´escletxa entre c

lasses.

Sortirà a Grècia, qui hagi de sortir. Sortirà qui, suposadament, els grecs vulguin. Jo mentre, em quedarè amb la Grècia que va donar origen a la civilització occidental, la que va crear i donar naixement a la demos, a la democràcia, a la filosofia, a la literatura, a l´estudi de la història, a l´inici de la política (del grec πολιτικος: politikós, «ciutadà», «civil», «relatiu a l´ordenament de la ciutat), als imporants avenços en les matemàtiques i en les ciències. 

Bona jornada electoral!

Au siau 

El Barça, campió de lliga de bàsquet

El Barça de bàsquet, ha guanyat la lliga!!!!! Avui era l´últim partit de la sèrie a cinc, després d´haver igualat el Madrid a 2 els partits anteriors. En general no faig a aquest espai, gaires comentaris esportius, entre d´altres coses per la meva opínió ja manifestada que de forma descarada aquest sistema ha superat amb escreix l´estratègia romana de "Pà i circ". Tota manera crec que es mereix el Barça de bàsquet avui un petit homenatge. Primer per ser un esport que ha de competir amb l´esport rei, sense tenir les mateixes condicions. Segon, perquè els amants de l´esport poden gaudir d´un esport magnific i una lliga molt competitiva aquí, essent considerada una de les millors lligues europees, i això vol dir, una de les millors lligues del món. Avui, com en  tota la sèrie hem vist un espectacle enorme, i això em porta al tercer punt. El Madrid ha estat un digne adversari. Ha fet una sèrie magnífica i ha posat contra les cordes al Barça amb Llull, Carroll, Rodríguez i Velickovic molt posats. Quart punt: gran espectacle: avui s´enfrontava la millor defensa de la lliga (Barça) amb el millor atac (Madrid), amb el que suposa pels espectadors. Cinquè punt, avui també hem vist destacar a aquells jugadors que sempre estan a l´ombra dels millors, com Fran Vazquez, Lorbek o Singler. Sisè, el Barça amb aquesta victòria (73-69), obté el 14 títol, ni més ni menys, però ho ha fet jugant amb cap i amb cor, amb molt d´esforç i mentalitat guanyadora, que queda reflectit en el fet que a falta de 7 segons, el Madrid estava a dos punts 70-68.

El Barça ho ha tornat a fer, però vull fer un reconeixement a Xavi Pascual com entrenador, ja que és molt dificil el que està fent, és el Pep Guardiola del bàsquet, humil, senzill, professional, esforçat, amb valors i mai una paraula fora de lloc. Reconeixment també a Lorbek, sempre en seu lloc, sempre ho dóna tot, sempre té bones paraules, mai un retret ni mal gest, un bon home. I especial per  Fran Vàzquez, que ha passat moments complicats, i sempre emportant-se el títol de tonto; porta molts partits demostren les seves virtuts i avui s´ha quedat a un punt de ser el màxim anotador. Quin partidàs Fran!. També a Sada, sempre força i coratge, a  Huertas per posar aquell triple miraculòs, a Navarro per estar sempre, sempre, a Mickeal que no s´ hauria d´anar mai, a Ingles i Wallace i a N'Dong per ser tan, tan bona persona. Felicitats a madrid per intentar-ho, i moltes, moltes felicitats al Barça!!!

Au siau 

La raó...en dubte.

Giorgio Nardone www.giorgionardone.it/  està considerat un dels grans de la psicologia. Creador de la Terapia Breve Estratègica,  rep al seu centre de Arezzo a Itàlia, centre que va obrir conjuntament amb el seu mestre, Paul Watzlawick. Acaba de treure el seu últim llibre (porta més de trenta) que es diu Pienso, luego sufro . Defensa que el dubte i el raonament són complementaris: si un cerca una resposta racional a una pregunta que no té solució, entrarà en una trampa de la que no pot sortir. Comenta que la raó no ho solventa tot; la percepció de que tot ho pot solventar la raó és una perversió de la intel.ligència. Per tant per conviure amb la lògica de la possibilitat del dubte cal no només intel.ligència, sinó també una flexibilitat mental i una capacitat de veure les coses des de diverses perspectives.

La psicología aspira a trobar l´estat de tranquil.litat total, però no existeix. Pot una persona ser millor en el control de les ecomions, fent bloqueig sobre les respostes per bloquejar els dubtes, però quan més intel.ligent, més problemes per intentar resoldre-les. Una resposta, porta a un dubte i així fins a l´infinit. Com diu l´autor: "Estem condemnats a bregar amb nosaltres mateixos fins el final dels nostres dies".

Conferència de Jose Antonio Marina

El filòsof Jose Antonio Marina, http://jose-antonio-marina.blogspot.com.es/ va fer no fa gaire una conferència en relació a les equivocacions del ser humà, bàsicament del fracàs de la intel.ligència col.lectiva que segons ell, paguem tots. Marina va començar afirmant que la cultura és la millor solució que ha trobat la intel.ligència per solventar els problemes que tenim, bé sigui en forma d´art, de ciència o de política (expressar-nos, conèixer-nos o governar-nos, respectivament). Com el nostre cervell es va crear fa molts milers d´anys, és l´educació la que configura el nostre cervell modern ajudant a recordar tot l´après al llarg d´aquest temps, regulant la nostra conducta o a conviure en grups grans. Van ser molt curioses les seves afirmacions sobre el nostre fracàs en

relació a la nostra intel.ligència individual.

Primer fracàs, el cognitiu, en forma de supersticions, prejudicis i dogmes

Segon fracàs, l´afectiu, en forma d´incapacitat de reconèixer el sentiment, confondre gelosia i amor

Tercer fracàs, en la comunicació, parlant-nos a nosaltres mateixos i explicant malament el que ens passa.

Per últim i quart fracàs, el de la voluntat.

Bones reflexions per un món on malgrat la nostra superior capacitat davant la resta de les espècies, no l´empreem més que per acabar amb el nostre planeta, acabar amb la humanitat i la natura i no aconseguir que el nostre saber cognitiu s´imposi. 

Au siau 

Capital a l´atac

L´empresari Carlos Slim, que és un xaval molt preocupat i ho passa molt malament en aquests temps de crisi pensant en nosaltres (pobres mortals), ha fet una proposta que sens dubte ajudarà i molt a que les persones normals poguem sortir enfortits, amb més ànim i optimisme de la situació actual. La seva proposta passa per augmentar l´edat de jubilació....FINS ALS 70 ANYS!!. Sembla que no treballem prou i que cal la nostra participació en moments tan delicats. A més proposa aquest gran mecenes, que tinguem la resta del món (ell no que té altres ocupacions), una setmana laboral de TRES DIES amb la finalitat d´incentivar l´ocupació. En la mateixa conferència va dir que aquests dies laborals no serien de 7 o 8 hores, SINÒ DE ONZE HORES!! i després tindríem lliures quatre per dedicar-los a la famíli,  A INNOVAR, A CULTIVAR-SE O CREAR!. Proposa els 70 anys per jubilació, perquè textualment "ya que el actual límite se estableció cuando el trabajo era más físico y la gente se moría a los sesenta o poco más, pero ahora vivimos hasta los 85 o los 90”. (?). L´empresari i home més ric del món, va expressar el desig també que tot el planeta i els homes que l´habiten, estiguin "connectats" a internet pemanentment.

Puc jurar que aquesta notícia és real. Malgrat que he hagut de llegir la notícia tres cops seguits, encara no puc donar crèdit de com i cap a on va aquest món. És realment més que decebedor, indignant, que persones que hauríen d´estar segurament a la garjola, que han aconseguit tenir una fortuna d´una forma amb total seguretat discutible i penosa, ens donin lliçons a la resta del món i a sobre siguin els que marquen el que s´ha de pensar, les línies per on hem de caminar i influir a les decisions que sobre milions de vida, es prendran. Ho deixo aquí, perquè si continuo escrivint és possible que digui coses poc elegants. Malgrat les ganes de vomitar que em dóna aquest tipus de gentussa, acabo molt bé, amb un haiku japonès que ens recorda només el qué és important, on és l´important:

"No tiene nada

mi choza en primavera.

Lo tiene todo".

Au siau

(de Sodo)

Rafael al Prado

El último Rafael es una de les exposicions més importants que es poden veure, dedicades a l´artista i al seu taller  http://www.museodelprado.es/exposiciones/info/en-el-museo/el-ultimo-rafael/rafael-en-roma/ . Parlar de Rafael és com parlar d´un déu de l´art, d´algú per sobre dels mortals. La seva mà va donar lloc a moltes de les millors peces de tots els temps i és per això que avui en parlo del mestre. És una exposició centrada a la seva última etapa, on es va convertir en el pintor més influent de l´art occidental. La mostra té 74 quadres que abans no s´havien mostrat mai a l´estat, i tenen un recorregut des del 1513 (pontificat del papa León X) fins el 1520 (any de la mort del mestre).

També mostra detalls de l´obra dels seus principals ajudants, Giulio Romano (1499 – 1546) i Gianfrancesco Penni (1496 – 1528).L´exposició s´inicia el 1513, quan Rafael ja treballava a Roma al Vaticà en lluita artística amb l´altre mostre de l´art, Miguel Angel (que traballava a la Capilla Sixtina). L´exposició fa un recorregut cronològic i en els àmbits de les diverses matèries que va tocar i compara la seva evolució amb la dels seus deixebles.

Bon sopar amb bons amics

El dissabte 9 de juny hem anat a celebrar un sopar especial. Tots els que vàrem fer el Camí de Santiago 2012 (Jesus, Montse, Chuqui, Jose Mª i jo) ens vàrem ajuntar a casa d´en Jesus per fer un sopar de germanor a casa seva i fer un bon retrobament. Ens ho vàrem passar molt bé. Jesus que, per aquells que no heu seguit el nostre blog http://camidesantiago2012.blogspot.com.es/ , és un reputat i fí cuiner, ens va preparar una bona paella. Viu a Badalona, a un carrer prop del Passeig Marítim en una casa molt maca. Dissenyada per un arquitecte és un producte fi, amb espais oberts, grans, de sostres alts i amb un bon parell de terrasses que encara el dóna més espai de llibertat. Ens va acompanyar la seva companya Montse, molt bona conversadora i fidel amiga d´en Jesus. Amb bon vi a taula i bona conversa d´uns quants viatges, van sortir a taula el pastís que havíem portat i un pastís artesanal preparat per Montse, la nostra companya de viatge, que va ser espectacular: bescuit amb melmelada recobert per xocolata. Una nit de records amb molt bones persones i un bon àpat. Quan les bones vibracions són per davant, tot té un sentit humà, especial, que et fa tornar a trobar sentit a una vida marcada per un sistema que la deshumanitza. Són bonics aquests moments.

Que siguin moltes les matinades en què els amics i companys tinguin refugi en la bona conversa en bona taula amb bones persones!

Au siau

Arriba la fi del món...però ja ho sabíem.

Un grup de científics ha portat a terme una investigació que ha publicat a la revista Nature  en què detallen els cinc canvis climàtics que han trasvalssat la Terra i intenten explicar un pla d´emergència abans del proper. Aquest pla requereix la implicació de tots, amb mesures com la reducció de la taxa de creixement de la població i baixar el consum dels recursos. Porten l´estudi fins l´anàlisi de la possibilitat d´anar a un punt sense retorn per l´impacte humà. A més de la població i els recursos, els investigadors creuen necessari substituir la despesa energètica per fonts renovables, incrementar l´eficiència en la producció d´aliments i millorar la gestió de les zones del planeta que encara no han estat explotades per l´espècie humana.

L´últim gran canvi va succeïr fa uns 14.000 anys, quan el 30 % de la superfície terrestre va perdre la capa de gel que la va cobrir l´últim període glacial. L´edat de gel va tenir una durada de 100.000 anys i el període de transició va ser d´uns 3.300 anys. Des de llavors, el planeta ha tingut unes característiques més o menys estables fins l´aparició de la humanitat. Si la població creix al ritme actual, les conseqüències es veuran el  2025, i els recursos entraran en un moment crític el 2045. El que passarà llavors es encara incert, però hauria, segons el científics de preocupar-nos.

El monstre està en nosaltres

Sempre intento veure optimisme en la nostra espècie. Considero que l´humanitat és el règim animal que ha aconseguit la més alta distinció per mèrits propis, després d´una evolució llarga i complexe. També considero que si fos capaç de ser humana la nostra conducta i el nostre pensament, podríem arribar lluny. Però ens ho posem nosaltres mateixos massa difícil. La història està plena de barbàries i l´actualitat no convida gaire a que estem en disposició de saber redreçar el nostre camí. Quan un creu que la monstruositat ja ha arribat al límit, sempre surt un altre que deixa petit moltes de les coses que la humanitat ha hagut de viure. I llavors torno a dubtar.

Ara ens assebentem que el règim nord-coreà del monstre aquell, ha arribat ja a nivells de paranoia col.lectiva difícil d´imaginar en el ser humà. Resulta que s´han inventat un sistema de classificació de les persones ja abans que neixin, amb la qual cosa neixen ja amb el seu destí ja marcat. La classificació està en funció de la fidelitat dels pares o avis al règim i al seu líder. És el Songbun, un sistema de castes amb què classifiquen als 23 milions de persones. Així es divideix als ciutadans en tres grans castes hereditàries en funció de la seva lleialtat al règim. Pyongyang ordena a tots entre "lleials", "vacil.lants" i "hostils", subdividint-los en 51 categories que marquen la seva vida.

Així uns tenen dret i prioritat als programes de benestar, treball o aliments, i d´altres no. Uns treballaran en feines no feixuges i els altres sí. Uns tindran millor aliments i els altes no. I els vacil.lants, que estan al mig, no són rebuts ni de la casta alta, no seran els pitjors, però sí sospitosos i per tant permanentment vigilats.

És tan brutal, tant ciència ficció, que he hagut de llegir-ho diverses vegades. Em fa venir ganes de vomitar.

L´home realment no té límit en la seva malícia.

Au siau

Universitats i jovent en perill, igual a país en perill

Ja són moltes les vegades que parlo dels estudis i la cultura. I he dit, i repeteixo, que un país que no aposta perquè el seu jovent pugui tenir accés a la cultura, als estudis, a la investigació i tenir un exèrcit de joves preparats, estar abocat al fracàs. La crisi és real. Però la gent que mana no ho creu així, sembla ser. Ni abans ni ara. Quan sents parlar de determinats estudiants i diuen que són de tal o qual estrangera, llavors tothom diem ¡oh!. Però nosaltres sembla que decidim que això no és cosa nostra. No ens sembla importar que la gent jove o bé no estar preparada per enfrontar-se al mercat, o bé se n´han d´anar a l´estranger a buscar-se la vida. Ara i avui sabem encara més coses. Ara sabem que els estudiants de l´estat espanyol paguen més per la universitat del que els nostres governs diuen, segons un estudi  de l´Observatori del Sistema Universitari calculant que els universitaris aporten el 20% dels estudis. Sembla que com els universitaris ja paguen el 20% i per tant les taxes no poden incrementar-se fins el 66%, como diu la  Generalitat i el govern central. Humanitats passarà a paga

r de (humanitas i ciències socials) dels 900 euros actuals per curs complert fins als 1.500 euros, les enginyeries de 1.300 euros a 2.100, i salut de 1.400 euros a 2.300. Els màsters que fan accés a professions regulades (enginyeria, advocacia, etc) augmenten des dels 1.990 euros als 2.500 o 3.000 euros.

Des de diverses administracions s´ha afirmat que els estudiants espanyols són els que menys paguen d´Europa, però l´estat és el sisè país més car de l´Europa dels 21 quan al preu de la matrícula.  L´increment de taxes pel curs vinent està posant en peu de guerra a la comunitat universitària.

Jo continuo dient el mateix. Necessitem apostar per la nostra terra. I això es fa apostant per la formació, per la cultura, per fer una munió amb la societat i el mercat perquè quan arribin a ser professionals no siguin flams, sense experiència, donar suport a la investigació i fer-los treballar en empreses, laboratoris, màsters que siguin quelcom més que un paper. I preus perquè no tornin les classes socials. No potser només per fills de papa. ¿Tant costa veure què fan els millors, coi?

Au siau

Entrenaments per la Matagalls-Montserrat

Bé. Els íntims ja ho saben: el Fer, l´Aure, jo i el Jose Mª, hem decidit posar-nos "cachondos" fent la Matagalls-Montserrat www.matagallsmontserrat.cat/. Reconec que és una decisió un tant emocional, més que pensada. Però és tan xulo!. Aquí l´únic que té experiència és l´Aure, que ja l´ha completat amb el seu germà. Nosaltres ni idea. Però el fet d´haver complert diversos trams del Camí de Santiago, ens ha donat aquell punt entre goig, bogeria i repte, que ens convida a fer-la. L´Aure es va emocionar només proposar-ho. El Fer ha agafat una trempera des que va dir que sí, que va per Iron-man. El Jose diu que té temps i que ja s´ho anirà preparant. I jo tiro com puc amb el desig posat en el repte que suposa plantejar-t´ho i fer-la. Aquest diumenge 3 de juny ens hem anat a fer cames a l´Oriental. Chuqui ens acompanya malgrat que ell ha decidit no fer la Matagalls. Així que amb un amic de Fer, l´Esteve, un tio molt maco, molt trempat i amb el cap pen plantat, vàrem anar a pujar el Suï i al Pla de la Calma. Vàrem anar cap a Cànoves i a les portes del Parc Natural per l´entrada de Vallforners, vàrem deixar el cotxe, i vàrem iniciar la marxa i pujada primer cap al Castanyer del Cuc al voltant d´un quart de deu. Dia fantàstic, bon clima per caminar i un paisatge espectacular. Sobre les 12 vam fer cim al Suï, amb 1318 metres. Vistes de tot el Montseny, Matagalls, Turó de l´Home, Tagamanent, Maresme, etc. Im-pressionant. Podeu trobar unes bones fotos del camí a  . Després d´un breu descans, ataquem el descens, sempre molt més fotut; l´Esteve ho passa malament, però té un coratge i pundonor de cal Déu. Es fa un tant llarg el descens, perquè baixem per una ruta més llarga però més suau. A les 2,30 hores arribem al cotxe. Ha estat una caminada espectacular, i les meves cames en donen fe. Hauré de treballar més, però ha estat fantàstic! 

Compte: predicador, a l´atac!

El president de Mercadona, el pobre i humil Juan Roig que, per suposat ha fet el seu imperi des de zero i molt avall (JA!), s´atreveix a sortir a la premsa per donar no la seva opinió, sinò una sentència de savi, de predicador, de científic: "España será intervenida si los españoles no se "ponen las pilas" y se trabaja "más".

Aquest ¿senyor? també ens comenta que l´actual situació que viu l´estat és responsabilitat i culpa de tots.

"Nos hemos pasado como país treinta pueblos, incluidos los sindicatos, los empresarios, los bancos, los políticos, todo el país", assenyalant que tothom s´ha de posar a pencar més des de ja.

Jo només vull dir-li a aquest fill de papa (els papis ja tenien l´imperi), que faci el favor de callar, no sigui que algú comenci a treure els draps bruts que esquitxen a tots els que tenen poder, però sobretot que intenti no parlar ni en nom de tots ni de tots. No señorito, no. No tots hem robat. No tots vivim per sobre de les nostres possibilitats. No tots gastem calers que no tenim. No tots tenim comptes a Suïssa. No tots li comprem als nens allò que ni es té. No tots ens toquem el nas a la feina. Mai m´han agradat les sentències maximalistes on es parla de tots com si fossim un ramat. En aquest país n´hi ha molta gent molt bona, molt professional, molt humil i orgullosa també. Gent que si penca (sense papis), que treballa (més del que li paguen i més hores que molta gent amb galons), molts treballadors i treballadores, amb responsabilitat o sense, que intenta fer el millor possible la seva feina i que no llença calers perquè no en té. És molt fàcil dir que tots ens hem passat. Però qui no té, no es pot passar. Qui no té poder, no pot influir ni en el que és bó ni en el que és dolent. Potser els que com el señorito sí influeixen, sí tenen calers i els maneguen amunt i avall, sí tenen una responsabilitat. Potser igual és força més gran la seva responsabilitat. Potser m´ho repenso el comprar en mercadona. Que s´ho faci mirar, animal!

Au siau

Iaioflautes a l´atac!

És realment sana i envejable l´actitud i comportament d´aquest col.lectiu dels iaioflautes. Tenen ja una edat, molts són vells i jubilats que podrien estar a casa seva jugant a les cartes o veient la tele còmodament al sofà. Però han decidit prendre una altre actitud: la de, d´una forma pacífica, reivindicar. Reivindicar coses i fets en què es molt, molt estrany que no estem d´acord en reivindicar (si ets persona). Però clar, algú s´ha de moure. I ells ho han fet. És igual si els fa mal la runyonada o estan refredats; allà estan amb els seus xiulets i les seves pancartes artesanals. Com sempre algú acaba dient, que són utòpics o que no serveix per res. Doncs no. Les coses només es canvien amb acció i no només amb queixes. I és molt bonic protestar i queixar-se, però que alhora de moure´s, que ho faci un altre.

Doncs en aquesta línia, diversos membrtes del col.lectiu de 'iaioflautas' van ocupar ahir diverses sucursals de Bankia a Barcelona, Madrid, Palma, València o Sevilla, en protesta pel que titllen  d´expoli. La protesta ha tingut una durada d´entre 15 i 20 minuts. Alhora han exigit que es jutgi al director de Bankia. L´acció de Barcelona s´ha repetit a altres ciutats de l´estat per demostrar que les persones grans són útils per a la societat. Com deia el Follonero, són gent que no té diners a paradissos fiscals, no ha obert fons d´inversió, no ha comprat pisos per vendre´ls al triple

S´ha de ser crític, i bona persona.

Au siau

La Guerra de les galàxies, serà.

Científics i investigadors han descobert que la gran Galàxia d´Andròmeda està navegant cap a la seva col.lisió amb la Vía Làctea, on es troba el Sol, després de les observacions realitzades al llarg de cinc anys amb el telescopi espaial Hubble. Del xoc que es produirà neixerà una nova galàxia que serà la suma de les masses de la Vía Làctea i Adndròmeda. Els estudis confirmen que la major part dels estels sobreviuran a l´impacte, però restran en òrbites diverses respecte al centre de la galàxia. El Sol, sortirà del centre de la Vía Làctea on es troba ara i restarà a la perifèria de la nova galàxia, segons ha anunciat els científics en una roda de premsa a la seu de la NASA. Encara que Andròmeda i la Vía Làctea s´estan apropant a uns  400.000 kilòmetres per hora, estan encara molt lluny que ja que el xoc es produirà d´aquí a 4.000 milions d´anys, i tal com han dit els científics serà en un moment en què encara els planetes actuals estaran a la seva òrbita però amb l´escalfor que emetrà, ja no quedarà cap resta de vida a la Terra. Després del primer impacte encara hauran de passar uns 2.000 milions d´anys abans que es completi la fusió entre les dues galàxies. A més de la fusió naixerà aquesta galàxia gegant amb un únic forat negre supermassiu al centre que governarà l´arc gravitatori dels estels.

Dit tot això, que és totalment real, per què continuem pensant en realitats màgiques, religioses o ens continuem barallant, matant i deprimint per autèntiques barbaritats, quan la vida és preciosa i tan curta?

A veure si prenem nota, coi!

Au siau