Bé, hi ha gent que no li agrada fer anys. No és el meu cas. Jo en sóc plenament conscient que estem de pas i que per tant més val que ho encaris bé. Potser els faraons d´Egipte encara ho feien millor, però clar teníen molt de renom aquests.
En van 47. Són aquelles edats definidament indefinides, de intermig. No ets jove per fer bretolades ni estàs a les acaballes. Són edats que ben portades tenen el seu què, les de "la flor de la vida" que diuen. Pots gaudir de coses de la vida amb el plaer que et dona el seny dels anys i alhora el punt d´irreflexió dels anys que et falten.
Com és tradició a casa meva ho vaig celebrar amb la meva família més íntima (no van ser la meva família d´Osca per raons òbvies). Ahir berenar-sopar regat amb bon vi, unes riatlles, un pastís, els nens fent el brètol i uns gin-tònics. Avui Pol i Anna no podíen restar quiets: dues hores de bicicleta per la carretera de les Aigües donen fe.
Al meu cap ballen moltes coses. Ja és habitual en mi. Obro molts fronts de pensament i d´acció, i això suposa de vegades un ritme accelerat -no estic acabant un tema que estic encetant el següent-.. La vida, al final, s´ha de mossegar, s´ha de sentir, de gaudir, s´ha de pintar de colors; algú ja s´encarregarà de cercar colors foscos i ombres: tu has de pintar la vida de colors vius, de Miró, de Van Gogh, de vida, de sensacions.
A l´aparell de música toca un artista, un poeta, un monstre: Bob Dylan m´acaricia la tarda. El sento mentre escric, al costat d´un gin-tonic en una copa ben preparada. Són plaers que omplen l´estòmac i la ment.
Au siau
No hay comentarios:
Publicar un comentario