Qui va portar la vida

Els científics ho tenen clar: fa uns 65 milions d'anys un asteroide de 10 qm de diàmetre es va precipitar des de l´espai contra la Terra. El fatal cataclisme va acabar amb moltes espècies que ja eren a la Terra, entre d´altres els dinosaures i va posar la vida a punt de l´extinció. Però es creu que va ser gràcies a aquest  impacte que l'home està al planeta, ja que d'aquesta forma els mamífers van tenir una oportunitat d'expandir-se pel món. La petjada de l'asteroide encara persisteix a la península del Yucatán, un cràter d'uns 300 km de diàmetre. L'explosió va ser tal, que una quantitat de roques foses van sortir fins i tot fora de l'atmosfera terrestre, i van tornar a caure per desenes de milers, incendiant gran part del planeta. El pitjor de tot van ser  les seves conseqüències. Una descomunal columna de fum, pols i cendres es va elevar a desenes de qm, envoltant el planeta. Durant anys el Sol es va fer invisible. El fred es va apoderar del planeta, les plantes no podien fer la fotosíntesi i van començar a morir, d'igual forma els herbívors i els carnívors. Essencialment els anomenats estels i asteroids les òrbites dels quals s'aproximen o es creuen perillosament amb la nostra.
Els asteroides Atón creuen l'òrbita de la Terra i s'internen en la de Venus i fins i tot en la de Mercuri. Un altre grup d'asteroides són els denominats Apol·lo, que creuen la nostra i el planeta Venus. Els asteroids Amor es localitzen a l'òrbita de Mart, però alguns d'ells poden aproximar-se a la Terra. La major part d'aquests asteroides són coneguts i les seves òrbites han estat calculades.

El que li va passar a la Terra fa 65 milions d'anys no va ser res comparat amb l´impacte sofert pel nostre planeta: quan la Terra es va formar fa uns 4.600 milions d'anys, rius de material incandescent encara circulaven per l'ardent superfície. L'esdeveniment és fins avui la major catàstrofe planetària registrada en el nostre Sistema Solar. quan un planeta de la grandària de Mart va xocar contra la Terra a una velocitat de 40.000 qm/h. L'impacte va fondre la Terra per complet i part d'aquell planeta es va unir amb la Terra per augmentar la grandària del nostre i fondre els seus nuclis. Però una ingent quantitat de material fos va saltar a l'espai, per tornar a unir-se i formar la Lluna. Els càlculs indiquen que no solament va haver-hi una trobada, sinó dues, fins a la total destrucció de *Theia. La Terra va inclinar el seu eix i la Lluna ho va estabilitzar, al mateix temps que ralentia els dies a mesura que passava el temps. Després de l'impacte, la durada del dia era de 5 hores i la nostra Lluna, solament estava a 20.000 qm.

La Terra es va refredar amb el temps i van aparèixer les estacions, una atmosfera, l'aigua i temperatures van possibilitar l'aparició de la vida, enigma encara sense resoldre. La teoria de la panspermia, la més utilitzada per determinar l'origen de la vida, diu que l'aquesta va venir d'altres llocs del Cosmos, d´estels i asteroides que van xocar contra la Terra i contenien, com se sap en l'actualitat, elements bàsics per a la formació de la vida. Uns 1.200 milions d'anys després d'aquell xoc, la vida va sorgir i es va estendre ràpidament sobre la Terra. La NASA ha estudiat el cas i realitzat proves, sotmetent a aminoàcids, aigua i altres elements que porten els estels a temperatures i pressions altíssimes simulant l'impacte. Per increïble que sembli, els aminoàcids no van quedar destruïts,i van començar a formar pèptids, la missió dels quals entre unes altres és unir als aminoàcids en proteïnes. Els estels estan formats essencialment d'aigua, gel sec, sodi, metà, magnesi, silicats, ferro i amoníac. Durant les primeres etapes de la formació del Sistema Solar, milions d'estels impactaven sobre els planetes. La majoria d'ells no presentaven condicions favorables per acollir la vida, però la Terra i Mart sí. Els estels no han de ser propietat exclusiva del Sistema Solar. Si la teoria de la panspermia és certa, podríem parlar de milions d'espermatozoides caient sobre grans òvuls que serien planetes les condicions dels quals són favorables per a la vida. Milers d'estels van caure sobre Mercuri i la Lluna, que contenen milions de cràters d'impacte, però tot sembla indicar que no va servir de res.
S'han trobat bacteris extremófils a 40 km d'altura, suportant condicions infernals com la radiació ultraviolada del Sol, però cap científic és capaç de saber si procedeixen del nostre planeta o han estat dipositades allí pel pas proper d'algun cometa. La vida no sorgeix per si mateixa enlloc de l'Univers, sinó que necessita d'unes condicions adequades existents a certs planetes i unes molècules bàsiques que contenen els estels, combinats en aquests ambients selectes de l'Univers com la Terra. 

Vida, una barreja que es coneix: Oxigen (60%), Carboni (18%), Hidrogen (10%), Nitrogen (3%), aquests quatre últims majoritàriament en forma d'aigua; Calci (1.5%), Fòsfor (1%), Potassi (0.25%), Sofre (0.25%), Sodi (0.15%), Clor (0.15%), Magnesi (0.05%), i Ferro (0.006%), i uns altres de proporcions ínfimes....i una espurna.

Au siau!