En general no intento parlar mai dels conflictes armats al món.Són tan humiliants per l´espècie humana i tan oblidats per tothom, que l´únic que em sol produir és fàstic. Fàstic per la nostra facilitat per fer la guerra i no per parlar, per comunicar-nos, per dialogar. Fàstic per la nostra apatia davant les morts inútils i gratuïtes de tanta gent. Fàstic per la rapidesa amb què oblidem el que passa. Que Síria ja estava a punt de la guerra civil no és una nova notícia; que porta més que mal camí, tampoc. Que la fam de poder dels dictadors no enten d´humanitat ni de drets humans, tampoc. Hem vist els horrors arreu del món, i ens immunitzem davant les noves imatges de mort, d´horror, de cossos humans destrossats i de sang. És una més. La barbàrie del tirà Asad no té ja fi, fent caure bombes i soldats a sang i fetge sobre la seva pròpia població, a punt de fer servir armes químiques: tot val pel poder. Als polítics del món, no els importa ni la mort ni els morts del país ni el mal que suposa per les generacions futures, per les dones, pels nens. Cadascú vigila els seus interessos geoestratètics, com si la seva absurda partida d´escacs fos més important que la vida de tans innocents. La guerra després de setmanes en altres poblacions, ja ha arribat a Damasc. Per quedar-se.
Damasc,ciutat del món, Patrimoni de la Humanitat. Ciutat antiga, coneguda des de l´any 2500 a.C., la ciutat més antiga habitada ininterrompudament (en àrab دمشق; Dimashq), amb tanta i tanta història: el sepulcre de Saladino, les vuit portes de la ciutat, seu dels cinc patriarcats, la tomba de Juan Bautista, restes de Bizanci, passat dels Omeies, van passar per ella els mongols, els malmelucs i els turcs. Cruïlla de cultures i civilitzacions, des d´avui veurem la seva fi, veurem la seva destrucció, impassibles, inoperants davant el terror humà. Un altre més.
Au siau
No hay comentarios:
Publicar un comentario