Avui hem de dir adéu a un poeta. No és cosa nímia aquesta. Estem sense referents. Així que quan un dels grans se´n va, sens dubte resta un buit. Avui, demà i algun dia més -no gaires, no sigui que es molesti algú-, ens matxacaran amb la seva mort. Gent famosa i de poder, d´aquells que llegeixen a la intimitat potser, ens recordaran quant l´estimaven i el llegien i quant li han plorat.... Molts dels que ni el seu nom saben. Molts d'aquells als quals la paraula cultura els produeix fàstic i angúnia. Molts d'aquells als quals el finat, amb la seva humilitat i senzillesa com a banderes, igual fins i tot molestava. Estarà bé d'altra banda, perquè molts el descobriran. I si més no, alguns dels seus versos i paraules, arribaran. No serà així tan trivial la seva marxa. Trista, sens dubte; però donarà llibertat al seu verb, callat per molts, i lliure ara. Destacat representant de la poesia, la narrativa i la divulgació cultural, José Emilio Pacheco va trencar les fronteres culturals en establir vincles del seu treball literari. Va escriure contes, novel·les, editorials, articles, adaptacions, guions cinematogràfics i teatrals, textos culturals i de recerca, que ho van convertir en un clàssic de la literatura contemporània. Però sobre totes les coses, va ser poeta, un creador:

“No importa que la flecha no alcance el blanco/

Mejor así/

No capturar ninguna presa/

No hacerle daño a nadie/

pues lo importante/

es el vuelo la trayectoria el impulso/

el tramo de aire recorrido en su ascenso/

la oscuridad que desaloja al clavarse/

vibrante/en la extensión de la nada”.

El trobarem a faltar. I qui vulgui el pot descobrir en la seva extensa i magnífica obra. Se´n va un dels nostres. 

Au siau!