Regressió de drets laborals

"Les setmanes que més treball puc arribar a fer més de 70 hores, i les que menys, vuit o nou". Són les declaracions d´Aaron, un treballador cuidador social de 45 anys, en una empresa que depèn de l'Administració a Londres. És un contracte sense hores, en què l'empresari no estipula quantes hores setmanals treballa la seva plantilla, exigint-li disponibilitat en funció de la càrrega de treball, una modalitat de contractació similar a la qual la CEOE vol implantar al nostre país. No obstant això, aquestes propostes ja han rebut el rebuig frontal que temen que aquestes mesures únicament serveixin per augmentar la precarietat laboral, tal com ocorre a Regne Unit. 

Es creu que entre 300.000 i 1 milió de persones es troben en aquesta mateixa situació, El nivell de dependència i estès que suporten és gran- "Les setmanes que treballes 60 hores saps que podràs pagar les factures però no tens temps ni per menjar; mentre que en les quals treballes menys de deu hores, tens temps de sobres però gens que portar-te a la boca perquè no tens ni un penic". 

A més de la incertesa de quant es treballarà i es cobrarà al cap del mes, es troba la pèrdua de molts drets com assegurances, vacances, permissos per malaltia, pagues de beneficis o preavís. Directius britànics han demanat que no s´elimini aquest tipus de contracte, ja que segons el seu parer podria conduir a rigideses com a França o Espanya. Segons fonts dels laboristes, en molts casos, l'empleat guanya menys de la meitat del salari mitjà. Empreses com McDonald's, Sports Direct o Subway empren amb aquesta modalitat de contracte fins a a el 90% de la seva plantilla a Regne Unit. 

Ja he dit en diverses ocasions que tots aquests que proposen aquest tipus de contracte no surten als mitjans públics per dir-nos quan cobren, quins són els seus sous ni quines clàusules formen part dels seus contractes, encara que ens ho podem imaginar. Tampoc no sabem el que cobren en altres modalitats de cobrament. És molt i molt fàcil dir tot això des dels seus llocs a dalt de la piràmide i el despreci per les persones es veu clarament en aquest tipus de propostes. Em sorpèn la poca reacció -més enllà de la típica i tòpica- de les organitzacions i dels moviments en la defensa dels ciutadans i de la gent, perquè és un perill ben fort. 

"Treballo en el pou de Gawber. No és molt cansat, però treballo sense llum i passo por. Vaig a les quatre del matí, i surto a dos quarts de sis de la tarda. No em dormo mai. De vegades canto quan hi ha llum, però no en la foscor, llavors no m'atreveixo a cantar. No m'agrada estar en el pou. Vaig a escola els diumenges i aprenc a llegir. (...). Prefereixo, de lluny, anar a escola que estar a la mina". És el testimoni d´una noia de vuit anys, Sarah Gooder, que es va obternir a la Comissió Ashley l´any 1842. Sí. Heu llegit bé, 1842. De mica en mica ens anem apropant a les condicions del segle XIX.

Au siau!