Camí de Montserrat

Avui sortiré a fer la Caminata a Montserrat. Aquesta és la Xª edició de la Caminata a Montserrat organitzada pels salesians de Rocafort. Montserrat és un destí normal dins la comunitat excursionista i de grups de senderisme i també religiosos. També és un destí clàssic, fet que es comprova fàcilment pel nombre de persones d´edat que han fet aquesta caminata (mon pare l´ha fet segons diu en quatre o cinc ocasions). Sortim avui a les 17.30 hores i seguint una ruta travessant Collserola, Sant Cugat i Terrassa, arribem al mont sant sobre quarts de deu del matí. Per tant ens passarem aquests bonics 55 kilòmetres caminant de nit (això és nou per mi). Crec que serà una bona experiència per conèixer el camí i és una agradable excusa per retrobar-se amb la natura, el camí i la conversa. Demà us ho contaré encara que tinc un dia també atapeït.

Au siau...i buen camino!

Fira de Sant Miquel

Des d´avui fins el 2 d´octubre es celebra a Lleida la 57ª Fira Agrària de Sant Miquel www.firalleida.com/ . Aquesta important fira agrícola és un referent d´aquest sector per la cura també amb que la capital del Segrià ha tractat tot el relacionat amb la pagesia i la ramaderia. Amb un ple extraordinari d´expositors i un ampli ventall d´activitats (75, 38 d´elles dedicades a qüestions tècniques i altres 28 relacionades amb el Congrès Lleida Qualitat) es confirma com un punt de referència al panorama econòmic i de debat d´aquest sector. Al marge de les paraules sempre manides, s´ha de dir que no pot ajornar tampoc gaire més temps el debat de la pagesia. Avui mateix a la tv, sortien representants dels pagesos explicant que ens els últims anys, més de 18.000 pagesos han abandonat la seva ocupació al camp per culpa de la penositat i exigència d´una feina poc reconeguda i que té més entrebancs i obstacles que mai. Hem de recordar que per molt que el món es globalitzi i surtin més barats productes d´altres contrades, hem de potenciar-lo, no només pel que dóna, sinò pel que representa per un territori: presència, cura dels boscos, revitalitzar la terra, cura dels pobles, etc. S´ha de trobar la fòrmula per ajudar. Fets.

Gaudiu de la festa.

Au siau

Les coses del destí

Feien una entrevista a Julia Gomez Cora -Directora General de Stage Entertainment España-, sembla ser que en part responsable de la moda dels musicals a l´estat espanyol. Comenta la seva vida i el seu punt de partida és que la van fer fora del banc en què treballava i li va sorgir una oferta per anar a Mèxic que no va desaprofitar treballant en els negocis del teatre i dels musicals. El seu èxit la va fer tornar a espanya i que la gent hagi distrutat de musicals com Mamma Mia, Cabaret, La bella i la bèstia, etc. Al marge de la seva història, m´han agradat les seves últimes paraules en què manifesta que davant una casualitat pots passar de llarg o aprofitar-la per la qual cosa val la pena estar alerta amb el que ens passa i el que passa al voltant. Reprodueixo la seva fòrmula de l´èxit:  "Ser autèntic, estar obert i atent, connectar amb les teves emocions. Aprendre dels errors, escoltar el que més en sap, treballar de valent, envoltar-se d´un bon equip i sentit comú".  Positivisme. Val la pena encarar la vida així; bastant més que la negativitat permanent que ens envolta i en què nosaltres també participem.

El victimisme catañol

Com ja anunciava la pròpia polèmica generada, l´assumpte dels braus ens haurà de passar la ja esperada factura. La caverna ens va tractar a les ones de la ràdio de "chusma" i "basura nacionalista". Sembla que molesta ser diferent, no pensar igual que ells. La crispació no s´aturarà. Aquests dies enrera ja s´han fet ressó de la mala maror al sector sanitari català (efectivament les mesures anunciades són difícils de digerir malgrat la necessitat; segurament fa falta més entesa, més diàleg). Sembla que a d´altres zones no els fa falta res de tot això. Deuen anar bé caixa. Braus, immersió lingüística, sanitat: ¿alguna cosa més?. Sí. Ara arriba el cinema parlat en català. Els posa tristos que s´hagi arribat a un acord amb el sector (la caverna diu que es que posem diners a sobre la taula i clar per això no, home!), ja que es podrà veure pel.lícules doblades...en la nostra llengua! Inaudito!!!! Veure a Catalunya pel.lícules en català, qui ho havia de dir!.

Jo crec que tot esforç per fer sentir la veu, està bé. També crec que no podrem aconseguir convèncer a qui no vol veure. Com sempre la via del temps i la raó fan la seva feina. Mentre, ja basta de victimisme, de parlar de sentir-se atacat. Continuem treballant amb el sentiment, l´orgull i la responsabilitat que ens caracteritza.

Au siau

S´acaben els toros

Com era de preveure la notícia del dia ha estat (i estarà, tal com la caverna promocionarà, ja ho veureu), l´última corrida de braus a La Monumental de Barcelona. Ja se sentia soroll (al cartell Jose Tomás, rètol de Miquel Barceló, presència de la caverna mediàtica, etc.). Ha estat notícia als telediaris (es veu que ha de ser més notícia que la crisi, l´atur, els desnonaments, la pèrdua de l´estat del benestar,etc). Tothom sembla d´acord que a la Monumental al marge de quatre nostàlgics, la poca gent que anava eren tots turistes portats per les agències (ja sabem que tot el que ensuma a estat espanyol s´acaba convertint en un pack de barret mexicà, paella, sangria,castañuelas, jamón ibérico i....braus!). Ho puc assegurar perquè entro a Barcelona per la Gran Via, just davant de la plaça de braus i veig el nombre d´autocars i turistes fent cua. Sembla que aquí és igual si el començament va ser amb una recollida de signatures de milers de persones, si forma part d´una llei aprovada pel Parlament, si a la plaça no hi va ni déu. La qüestió és que com surt a Catalunya, s´ha d´estar en contra i formar part del debat identitari (sic). Jo penso que podríem deixar pel carrer els braus. Ja que sembla que a uns quants els molesta la decisió de tancar aquest macabre espectacle, podríem deixar anar els braus pels carrers. Com un Sanfermín permanent. Jo aposto pel toro Ratón, aquest que porta dos o tres morts corrent per la Gran Via. A la Diagonal podríem fer això que fan a Valladolid (maten un brau amb llances perseguint-lo pels carrers i després de clavar-li unes quantes). Tots aquests que els agrada tant, que es calcin unes bambes, i a córrer davant d´un. És molt bonic.

Festes de la Mercè

Són les festes de la Mercè a Barcelona. És veritat que l´organització d´actes festius a una ciutat com Barcelona no serà una feina fàcil, ja que ha d´intentar compatibilitzar l´activitat dels ciutadans i comercial amb les activitats lúdiques. És veritat també que la programació entre concerts, activitats pels petits a Ciutadella i Montjuic, i els castells, gegants, cercaviles,etc és interessant. Però des de fa temps em fa la impressió que el gran repte és engrescar la ciutat. O bé s´intenta fer una programació que arribi a la gent, o s´intenta habilitar els espais emblemàtics de la ciutat perquè gaudeixi la ciutat en un entorn o accions més participatives, més engrescadores. És ben cert que semblen més festa les del barri de Gràcia o de Sants que la pròpia festa de la ciutat. Igual que en l´àmbit social i polític, crec que ens falta gent en posicions de responsabilitat i decisió que tinguin noves idees, que siguin capaços d´il.lusionar més a la gent i moure una ciutat com Barcelona que té empenta en l´art, la cultura, la festa,etc. A veure.

Au siau

Baralles de nens dins de gàbies

Mira que intento anar comentant notícies positives. Però el món ens ho posa difícil. I el món, som nosaltres que consti (per si algú volia mirar cap un altre lloc). Resulta que a Youtube n´hi ha penjat un vídeo de fa dues setmanes, que mostra imatges a un club laborista de la ciutat anglesa de Preston, on es veu dos nens de vuit i nou anus lluitant dins d´una gàbia. Al seu voltant uns 250 adults criden, aclamen, els encoratjan a lluitar i de pas aposten diners. La notícia en sí ja és prou esgarrifosa; però, com deia Bugs bunny: "no se vayan todavía; aún hay más!". La policia diu que no hi ha cap motiu per intervenir ja que és una activitat regulada i que els pares donen el consentiment; la mànager del club diu que no és per tant i, atenció, un dels pares diu textualment "no va estar en perill -el fill- en cap moment, i les seves llàgrimes eren de tipus nerviós i emocional perquè encara no havia perdut mai".

Davant de tanta barbàrie, un es queda sense paraules. Estem al segle XXI, estem a Europa, estem a la Gran Anglaterra, estem parlant d´autoritats públiques i privades i de nens engabiats donant-se estomacades per gaudiment d´adults. ¿Crisi? ¿what crisi? deia el títol de Supertramp. Realment el que hi ha és una humanitat que deixa de ser-ho a enorme velocitat i uns infants que haurien de ser el pròsper futur i cada vegada més al món son només carn.

Fastigós.

Au siau

Finalització d´un curs polític

Avui s´ha dut a terme l´última sessió política al Congrès de diputats d´aquesta legislatura. Demà el president del govern farà l´úiltim Consell de Ministres on sortirà el decret de convocatòria de noves eleccions. El que passi el 20 de novembre només ho sabrem el mateix dia 20 en el sentit de canvi de govern. De moment l´únic que tinc a la meva boca és un sentiment força agre. No trobo que la nostra classe política estigui a l´alçada del moment. L´estat espanyol, independentment d´altres batusses, crec que té una riquesa tant de persones com d´emprenedors, de diversitat de terres i sentiments suficient perquè fos un estat sense haver de passar les penúries ni el panorama actual. Massa bocamolls, massa interessos personals i individuals, molt poc sentit d´estat, de responsabilitat i de gestió tant a l´esfera pública com la privada. No crec que sigui tant complicat establir una línea de treball, unes prioritats, establir uns esforços i caminar en el trajecte correcte. Es tracta de no enganyar més. De dir les coses tal com són. Deixar pas també a nous referents i noves persones que siguin capaces i amb capacitat tant de treball com d´il.lusionar. Jo intento creure en les persones (malgrat que tantes i tantes vegades sigui un exercici difícil de realitzar): no crec que l´estat no tingui gent disposada. Segur que n´hi ha.  

Visions d´Argullol

Per finalitzar les interessants reflexions que feia l´Argullol, vull només deixar dos comentaris més que va fer a l´entrevista que li van fer. La primera és que ens coneixem a nosaltres mateixos mitjançant els altres. Segons el seu criteri es podria segmentar la societat en dos tipus de persones, les que estan pendents que el m´ñon els pregunti com estan i les persones que pregunten al món còm està (molt bona reflexió). La segona, com ahir, la posaré textualment i respon a les coses que ha après i comprès a la vida:  "(...) La importància del silenci, de l´hospitalitat, de la conversa, de mantenir un estat d´alerta de l´esperit, ser més felí -lent, lent per ser el més veloç-. (...). Un, ha d´actuar no segons la moral dels altres, sinó segons el criteri propi".

Com veieu ha estat una sèrie de reflexions molt interessants. Haurem de seguir aquest novel.lista i filòsof.

De tant en tant, filosofia

He llegit fa poc una entrevista interessant que feien a Rafael Argullol rafaelargullol.com/. No el conec gaire aquest home, però es presentava com filòsof, novel.lista i poeta.  Al marge de l´entrevista en sí, em van agradar dues afirmacions realitzades per l´autor. La primera, en relació a la vida, era que el naufrafi és la situació normal de l´ésser humà. Aspirem a ser un ordre, un cosmos, però vivim en el caos. Per enfrontar-se a a aquests naufragis, l´home intel.ligent construeix la seva pàtria no tant en el lloc on ha nascut, sinò a partir del que un construeix al llarg de la vida i que va rescatant després dels successius naufragis. Em sembla una idea força brillant.

La segona idea era una resposta en relació a quin sentit té doncs la vida. La reprodueixo textualment perquè també em sembla força brillant: "El sentit de la vida és viure de manera que el dempa tingui enveja de l´avui. Ens anem construint i cal restituir a la vida el que t´ha donat multiplicat."

Què us sembla? Déu-n´hi do.

Au siau

Bola de Drac torna a casa!

Una bona sorpresa per tots els amants de Goku. A la nova programació del canal català juvenil d´entreteniment 3xl, han recuperat per l´inici de la tardor la reposició de Bola de Drac Z Kai, en complir-se 20 anys de l´inici de la sèrie. Haguès estat memorable que haguèssin tornat a començar els capítols des del seu inici. Malgrat que a molta gent li costi trobar-los, és una sèrie d´animació plena de bons valors i pràctiques. Lògicament té un guió marcat per l´anime japonès, però tota l´etapa inicial de Goku és un leimotiv permanent d´escala de valors barrejat amb les esborrajades aventures dels seus protagonistes rera la recerca de les boles de drac. Qui no sàpiga de què va que s´ho faci mirar abans (és a dir, que intenti fer una mica d´història de la sèrie o gokucultureta) per no perdre´s o pre-jutjar. Visca Goku!. De dilluns a divendres de 21.30 a 21.50 !!!

El que importen les persones

Són realment impactants les paraules pronunciades per l´economista YanisStournaras, assessor econòmic de l´exgovern socialista grec i que dirigeix (?) avui una fundació independent. He llegit les seves paraules a les pàgines d´economia del diari i m´han provocat més que indignació, rebuig, fàstic, potser ganes d´entendre còm podem estar tant de cecs amb la gent que està al capdavant de les decisions que afecten a les nostres societats, als ciutadans, a les persones; ens continuem enganyant a nosaltres mateixos quan treiem trascendència a les paraules, quan ens deixem enganyar quan diuen que es deu a un error d´interpretació o quan diuen que s´han tret del context on s´havien manifestat. Deia el següent aquest economista, ( assessor de governs progressistes): "Això és com una guerra: sempre hi haurà víctimes. Oblidem-nos de la gent, ara l´imperatiu és salvar el país". 

Qui cregui que no són paraules clares, directes i fruit d´una filosofia de pensament, qui cregui que la gent que detenta el poder d´aquesta forma no menysprea la gent fins a aquests punts tant diàfans, tant bestials, és que està totalment alienat, com dirien els d´aquella famosa sèrie d´extrarrestres "abducidos".

És bo que reflexionem seriosament quan sentim aquestes coses perquè no són broma. El ciutadà no importa ja: "al loro", com diria el laporta.

Au siau

Selecció espanyola de bàsquet campiona d´Europa!!

Després d´un gran torneig, avui la selecció espanyola de bàsquet s´ha proclamat novament Campiona d´Europa. A nivell esportiu per la gent que li agrada l´esport, és un orgull i un plaer veurel´s jugar i guanyar. Però m´agradaria destacar que com passa al Barça i a la selecció de futbol, la base del triomf a més del treball i de l´esforç -lògicament- està novament en un exemple de grup. Qui segueix aquest grup des de fa temps pot veure un grup humà, de persones, s´ajuden, es donen suport entre ells, s´aprecien, gaudeixen i pateixen junts. És un plaer veure el conjunt i segur que una part més important del que la gent es pensa per arribar a l´èxit és el grup. Podríem aprendre en aquesta vida d´aquests exemples esportius per poder exportar-los a la nostra vida i poder gaudir d´ella. Felicitats a tots! A veure si aprenem!

Fi de l´estada a Madrid

Avui s´ha acabat el curs a Madrid. Ara mateix torno en AVE cap a Barcelona amb la rigorosa puntualitat amb què treballa aquest tren. M´he acomiadat del meu anyorat centre madrileny amb Montera i Gran Via al capdavant. Una impagable escena al matí mentre treia calerons del caixer automàtic amb un bon nombre de noies del carrer Montera a les 8,20 del matí. Reitero la transformació de la capital en el capitol serveis amb un bon nombre de funcionaris al carrer (escombriaires, gent netejant amb canyons d´aigua, guàrdies locals...). El metro linia 1 també en bon estat i àgil fins Atocha on era la meva primera parada del dia per finalitzar el curs. Ha estat una jornada densa ja que eren poques hores per una matèria molt extensa i amb molts debats i opinions diverses. Però he de dir que un bon curs. Aprecio sincerament el treball de la ponent doncs ha estat força treballat tant el temari com el desenvolupament de la seva ponència. Per primer cop he estat amb un curs sense llibres, doncs per decisio de la ponent no els ha donat fins a la partida. Molt bona decisió. Després dels comiats, dinar al centre (5,40 euros el dinar -quina sort econòmica que té la gent a la capital-), cafetò ràpid i cap a l´estació. Passem ja de Guadalajara (terra d´interior i amb poc marge per la floritura) camí de Saragossa a un ritme de 285 hm/h. Fins la nit, companys. Ha estat un plaer retrobar-me amb la capital.

Au siau.

Estada a Madrd II

Continua la meva estada a Madrid  arran de l´estada per la meva participació al curs de lideratge. Avui he anat a dinar amb un company al Bar de tapa La Dolores a prop del carrer Huertas. És aquest un carrer molt reconegut pel seu ambient en la restuaració i els bars i locals. Un gran carrer. Heu d´anar al bar La Dolores on tiren segurament de les millors canyes de la capital i tenen uns pintxos molt apetitosos. Després de sortir de classe de la tarda he anat fins a Goya on he fet un tomb pels carrers centrals de Goya, Velazquez, Serrano, Plaça de Colón, Recoletos, Alcalá i Gran Via: un bon passeig per estimular els peus. Demà serà el meu últim dia a Madrid.

Estada a Madrid

Bona nit des de Madrid. Porto des d´ahir a la capital iniciant un curs de formació a l´INAP. L´arribada en AVE va ser com és habitual molt correcte (per cert que li he de fer unes fotos al tren pel Pol, ja que és un pesat i vol que li faci), puntual, silenciós i un bon servei. Bon tren, sí senyor. Com feia molt que no venia a Madrid m´he adonat dels canvis de la ciutat. I la veritat és que ha millorat molt. L´estació d´Atocha està molt bé igual que la nova estació de Plaça del Sol que quan jo vaig estar no estava feta. Sempre m´ha agradat perquè té molts racons impressionants tant en bellesa com en història. Com és habitual en mi quan vinc i puc, el primer va ser anar al Museu del Prado. És una bomba d´oxigenació per qualsevol que estimi la cultura, l´art, la civilització, un recorregut meravellòs per la història del món.

Mentre continuo el meu curs de lideratge i motivació. Una bona professora i bons companys de mols diverses administracions locals i estatals. Sempre és bona la formació i més si està ben desenvolupada. Un plaer està aquí. Demà us explico quelcom més

Au siau

Viatge a Osca

Fa uns dies que no he escrit al blog. He complert un ell somni dels meus pares i els he acompanyat a retrobar-se amb la nostra família a Osca.a una típica casa de poble de montanya a La Valle, zona propera a la població de Boltaña al Pirineu aragonès, Hem estat allotjats a Ainsa, població que sempre ha tingut un especial contacte comercial tant a la zona com al costat fronterer amb els francesos, He de dir que ha estat un plaer haver anat, ja que és una família meravellosa. Com tota la gent de montanya, s´ha hgut de fer a sí mateixa i per tant tenen un alt sentit del treball i de l´esforç. Saben el que costen les coses. Afegim a aquests principis la generositat i l´estimació als seus i tindrem un quadre concret del tipus d´humans que jo intento sempre anomenar persones, per diferenciar-les de la gent, En parlaré altres dies d´aquesta estada, però no vull acomidiar-me sense fer referència al Tio Antón. És el pater familiar i acaba de fer recentment 100 anys. Es conserva lúcid i amb una memòria envejable, malgrat haver perdut visió i mobilitat. Aquest home va ser la persona que potser va influir en mi més després dels meus pares i la meva àvia Elvira. La seva vida i els seus valors han estat marcats pel treball, la generositat, l´ajut, la responsabilitat, l´austeritat i el respecte. Un gran home.

Dies de pare, dies d´estrès

Aquests dies fins el començament del curs escolar estic fent una mica més de pare. En estar de vacances, comparteixo el dia amb els meus fills "de cabo a rabo". És segur temps preciós ja que et dona més hores per compartir amb ells i veure cóm van avançant dia rera dia. També és temps de nervis ja que com bona parella de germans, aquests també es busquen i intenten fer-se la punyeta tot allò que poden. Amb 14 i 10 anys respectivament són autèntiques bombes d´energia i per tant és igual el que preparis o programis: mai n´hi ha prou ni és suficient. Jo aguanto, i amb això ja em conformo. Em consideren en certa forma com un ós quan em poso a cridar-los. I és que certament de vegades m´enrecordo del paper interpretat per Michael Douglas a Un dia de furia -pel.lícula de culte, per cert- www.filmaffinity.com/es/film177410.html on va brodar el paper de ciutadà indignat i cabrejat. Tornant als nens, alguna cosa no fem del tot bé quan ni les seves habitacions molt semblants a un petit Cutreinglés els serveix d´esbarjo. Demà compartiré tot un dia només amb un ja que l´altre se´n va de festa. Ja us ho contaré.

Tornem- hi amb el català

Ja dono per fet que d´aquí a poc hauré de demanar perdó per escriure el meu blog en la meva llengua. Potser fins i tot arribarà el dia en què hagi de demanar perdó fins i tot per ser haver nascut a Catalunya. Ben bé arriba un moment que ja no puc distingir si ho fan de broma, de debó o és que no tenen altres temes per aconseguir notorietat. La qüestió és que començo a donar la raó a un bon amic nascut a Miranda, molt orgullós de ser-ho, resident a Barcelona amb més antiguetat que molts nascuts aquí i que sol repetir-me que alguna cosa no debem fer els catalans i sí els vascos, ja que no sembla que en aquell territori determinades qüestions formin part del debat identitari. No crec sincerament que hagi dret a sentir aquestes ximpleries de arraconament del castellà. Al carrer, llevat dels típics anormals, no existeix aquest debat; a les escoles tots surten aprenent ambdues llengues; els diaris són majoritàriament en castellà, igual que els canals de tv; a la ràdio hi ha percentatge brutal d´emissores en castellà; al nostre Parlament qui ho vol s´expressa en castellà. Jo, a la meva vida diària, m´expresso majoritàriament en castellà ja que així ho son els meus interlocutors familiars, laborals o d´amistat. ¿On és el problema?. Si tothom defensa allò que creu seu, ¿no és normal que es defensi també el dret a existir del català?. No ho entenc. Ho analitzaré amb el coixí...Ens esperen unes esgotadores setmanes de sentir autèntiques barbaritats. ¡Qué no nos pase na´!

Au siau

Santornem-hi

És interessant la imatge que oferien avui pràcticament tots els diaris del país. Es veia a Duran i Lleida (CiU) envoltat per quasi una desena de parlamentaris i bàsicament populars i socialistes intentant trobar una fòrmula perquè els diputats del grup català poguessin com a mínim ja ni votar a favor, sinò abstenir-se. Suposo que els tripijocs d´aritmètica parlamentària i tot allò que es troba pot justificar una imatge que sembla poc consistent. Si un creu de forma ferma en les seves posicions i en allò que exposa, no s´enten aquests exercicis tant poc edificants. Per altra banda, poc educatiu és per un pais que creu en sí mateix que només dues de totes les formacions i grups representatius d´un país puguin fer un canvi a una Constitució que, bona o no, millor o pitjor, va ser el resultat d´un consens entre la pràctica totalitat dels grups polítics i que va permetre passar d´una etapa de dictadura a una democràcia. No se calibrar aquell treball, però sí sembla que va ser fruit d´un autèntic treball col.lectiu d´esforç i de suma i construcció per portar endavant un projecte social. No es va fer allò perquè en una setmana es toqui i sense que una majoria d´identitats no estiguin pas d´acord. Són les coses dels còmics.

Au siau 

Celebració a Tarragona

Avui em trobo a Platja Llarga a Tarragona en el meu primer dia de vacances. Just avui, 2 de setembre, és l´anniversari del meu pare polític. Fa 82 anys. I es troba molt bé, ple a nivell mental i també a nivell físic. És admirable aquesta generació de la gent que fa 80. Sembla que allò que han patit en un període tan difícil com va ser l´Espanya de postguerra i la dels anys 50 als 70, els hagi donat un plus d´energia que és envejable. Feiem la celebració al Mirall d´estiu  http://miralldestiu.com/ . És un lloc fantàstic molt ben portat pels germans Muster i un exèrcit de persones molt professionals. Destaca perquè són tots molt servicials i agradables, sempre amb cura de la gent que vol compartir una estona al seu restaurant. Per fer un símil actual, em recorda al Barça: ben dirigit, amb una cura especial pels clients, un equip humà difícil de repetir i molt bon rotllo entre ells. Bona gent, bon ambient, una platja als vostres peus i uns servei de primera. Proveu i tornareu.
Per acabar un record especial pel meu pare. Ha passat un bon dia i mereix que així sigui. Per molts anys i que els anys vinents ho poguem repetir.