Mor un poeta

Malgrat que al meu blog d´art ja n´he parlat, és just que li fem un petit homenatge a algú que, essent considerat un "maldito", segurament ha donat més en aquesta vida que molts d´aquells que es consideren sants i persones "normals". Es tracta de Leopoldo María Panero. Ara tothom en sabrà d´ell (com sempre). Tothom dirà que ha llegit un dels seus poemes (com sempre). Però el ben cert és que Panero, un poeta, un reputat poeta per la gent de la seva generació, ha mort en un psiquiàtric a Las Palmas. Segurament ens servirà també l´argument que ell es va voler recloure dins d´aquesta institució de forma voluntària. Però ningú es preguntarà per què. Tampoc ningú es preguntarà per què tantes vegades la cultura (sí, cultura) està tan enganxada a problemes d´ordre personal, a la marginació social, a l´oblit. Leopoldo María Panero va néixer a Madrid el 1948. Fill i germà de poetes. El 1976 Jaime Chavarri va iniciar el rodatge del que havia de ser un reportatge sobre el pare: Leopoldo Panero, i finalment va ser el film "El desencanto" que va acabar sent un símbol de la família i de l´època. Va estudiar Filosofia i Lletres a la Complutense i Filologia Francesa a la Central de Barcelona. Va exercir una militància antifranquista que ho va portar a passar la seva primera estada a la presó. Va viure els excessos d´una època dominada per l´alliberament de la societat. Als anys 70 va ser ingressat per primera vegada en un psiquiàtric. Les repetides reclusions no li van impedir desenvolupar una producció no només com a poeta, sinó també com a traductor, assagista i fins i tot narrador. A la dècada dels 80, quan la seva obra va aconseguir l'aplaudiment de la crítica, va decidir ingressar-se permanentment en el psiquiàtric de Mondragón. Gairebé deu anys després es va establir, per pròpia voluntat, a la Unitat Psiquiàtrica de Las Palmas de Gran Canària, on ha mort el 5 de març. La seva obra té profunditat lírica, punyent, explosiva i un dels millors poetes de la seva generació.Aquí deixem el seu poema "Dedicatòria" tal com el va escriure:

Más allá de donde

aún se esconde la vida, queda

un reino, queda cultivar

como un rey su agonía,

hacer florecer como un reino

la sucia flor de la agonía:

yo que todo lo prostituí, aún puedo

prostituir mi muerte y hacer

de mi cadáver el último poema.

Au siau!