Justícia universal

Dies difícils per les lleis i les normes. Canvis i més canvis d´aquells qui tenen la titularitat de marcar què és correcte i què no, què és legal i que no, què es pot fer i què no. Sempre s´espera del legislador, que tingui la més gran frescura i obertura de pensament, per fer i crear un cos normatiu que perduri, que s´allargui en el temps, perquè això voldrà dir que s´ha fet un esforç per intentar conjugar les diverses sensibilitats que en una societat es donen i que suposa cerca un equilibri entre opinions diverses. Mal temps doncs per aunar voluntats. Bé a compte del debat sobre la justícia universal. La reforma de la Llei Orgànica del Poder Judicial, té un objectiu: retallar per via d'urgència el principi de justícia universal. Aquest principi fa que es pugui obrir causa a partir de denúncia, sobre temes o matèries que han passat en temps i llocs diversos però que penalment tenen raó de ser obertes diligències. Òbviament no s´obre per casos menors, i són prou coneguts perquè moltes persones coneguin d´aquestes causes. Però, és que la justícia no és universal? Es pot realment desentendre quan les proves puguin demostrar els fets? És veritat que cada país té la seva justícia per atendre els casos. Però també som conscients de la realitat de molts països a on el terme democràcia és més un posat que no pas una realitat. Per tant, els ciutadans es mereixen l´oblit? Es mereixen la injustícia? Mentre es discuteix, es donarà punt i final a una dotzena de recerques obertes per jutges espanyols sobre casos tan diversos com la mort del càmera de Telecinco José Couso, els vols de la CIA o les tortures a la presó de Guantánamo, el genocidi a Guatemala, genocidi a Rwanda, l´assassinat de Carmelo Soria o del cardenal Ignacio Ellacuría a El Salvador, i uns quants casos més. 

Segons aquesta reforma els jutges espanyols solament seran competents per investigar delictes de genocidi, lesa humanitat o contra les lleis de la guerra quan “el procediment es dirigeixi contra un espanyol o contra un ciutadà estranger que resideixi habitualment a Espanya o que es trobés a Espanya i l'extradició del qual hagués estat denegada per les autoritats espanyoles”. Com a exemple, els responsables directes de la mort del periodista Jose Couso van ser els militars nord-americans que tripulaven el carro de combat que el 8 d'abril de 2003 va obrir foc contra l'hotel de Bagdad on s'allotjaven els periodistes. El Pentàgon ha fet cas omís dels requeriments del jutge Santiago Pedraz perquè, tant dits militars com els seus superiors, siguin detinguts i interrogats.

Mals temps per la justícia, sigui on sigui, vagi on vagi. 

Au siau!