Parèntesi de peregrí

Bé, avui definitivament he de dir-vos fins la setmana vinent. D´aquí a unes hores estaré camí de Pamplona. Sortim a la matinada per arribar a migdia a Pamplona, poder dinar tranquil.lament i a primera hora de la tarda emprendre camí a Saint Jean Pied de Port on començarà la nostra aventura. Ja sabeu on hem podreu trobar al llarg d´aquests dies http://camidesantiago2012.blogspot.com.es/ .

Allà cada dia comentarem com ha anat la nostra jornada peregrina.

Bona Setmana Santa a tothom sigui qui sigui, vagi on vagi, treballi o descansi.

Au siau

Protestes

Ahir es va celebrar dia de vaga general. Com és habitual en aquests casos, les valoracions sempre són molt diverses. Seria molt educatiu que tothom aprengués ja a no tractar a la gent com si fos de P3, perquè determinades valoracions són, per dir-ho suau, força patètiques. El fet és analitzar amb certa objectivitat les causes que provoquen una protesta general i veure si s´han donat totes les passes per evitar-la, així com valorar amb el cap fred després els resultats de la jornada. Molt em temo que en relació al primer punt, el personal sempre tenim les de perdre, perquè no podem saber la realitat concreta de les converses i les negociacions que porten a posar a sobre de la taula moltes decisions. En relació al segon punt és millor que la valoració sigui ponderada per cadascú, perquè a partir de la jornada ens tocar soportar al llarg de no se ben bé quanst dies sentir una sèrie de manifestacions verbals de periodistes, professors, polítics, opinadors, personal poc il.lustrat, etc. Jo només vull dir aquí que hem de ser capaços d´entrar en el terreny del seny i el respecte sempre. La vaga és un dret i per tant s´ha de respectar. El dret a treballar es un dret i per tant s´ha de respectar. Ni una sola paraula pels violents.

Dit això, el temps dels polítics i dels agents económics passa per analitzar la participació, els resultats, les propostes, el sentir de la gent. De vegades no és tasca fàcil però a més d´entendre que s´ha de tenir sentit de país i per tant fer allò que calgui perquè el país tiri cap endavant, també és veritat que tots els polítics -de vegades no és fàcil de recordar- són servidors públics. I és necessari sentir i ponderar el sentir de la societat. Tots som persones finalment els que conformem la societat. Ponderar, valorar, encertar.

Au siau

Camí de Sant Jaume

Bé amics. Al llarg dels propers dies estaré una mica absent. El motiu és que a partir del dissabte 31 començo com ja us vaig dir un trocet més del Camí de Sant Jaume. En aquest cas serà el primer tram, les primeres etapes; en concret, comencem a Saint Jean Pied de Port a França i arribem a Roncesvalles, de Roncesvalles a Zubiri, de Zubiri a Pamplona, de Pamplona a Puente la Reina, de Puente la Reina a Estella, d´Estella a , Torres del Río i de Torres del Río a La Rioja. És un tram que sembla a priori d´una bellesa geogràfica tremenda. Les etapes de Navarra i La Rioja estan plenes de verd al nostre voltant, de boscos i valls magnífics i de tremenda cultura. El caminant cerca en el contacte amb la natura, l´apropament al món real que ja no veiem però que està a tocar de tots i alhora cerca una prospecció interior, difícil de definir però molt rica interiorment. A http://caminodesantiagovamos.blogspot.com.es/ , podreu seguir la meva aventura; un cop a aquest, clickeu a sobre de Cami 2012 i em veureu amb els companys de fatigues, de suor, de terra, d´esforç i d´amistat. Sereu benvinguts a casa vostra.

Cada dia escriurem les nostres sensacions i comentaris al final de cada jornada, penjarem les fotos o videos de la jornada i per tant allà estarem al llarg d´aquests dies.

Au siau

James Cameron al fons del mar

Que James Cameron és un director polifacètic i transgessor ja ho ha demostrat al llarg de les seves pel.lícules (Terminator, Titanic, Avatar). El director ha fet una de les seves, i ha definit la Fosa de les Marianes on ha estat amb un submarí (és el punt més fons de l´oceà) com un món aliegínea, desèrtic, aïllat i en què ha sentit una sensació de total soledat. Hem pogut veure gràcies a Nationtal Geographic unes declaracions al video amb imatges captades en aquesta aventura. El dilluns, Cameron va aconseguir baixar al punt amb més fondària de la Terra, als 11.000 metres de profunditat, localitzat a l´Oceà Pacífic, a Guam. Va baixar amb un minisubmarí d´última tecnologia que li va servir també per recollir mostres de la biología marina, geología i geofísica y també per prendre imatges i fotografies de la fossa. Segons ha comentat els animals que hi viuen estan adaptats a l´enorme pressió que n´hi ha en aquestes profunditats i també a la foscor total, raó per la qual la majoria són blancs o sense pigmentació, i molts sense ulls.

Deu haver estat una experiència brutal.

Au siau

La nostra vida és un viatge. Passa a una gran velocitat, perquè al llarg d´ella són diversos els moments, els sentiments, les intencions, les nostres preocupacions. És important està bé amb un mateix en aquesta aventura que es diu vida. És important seguir també els valors i els principis que ens van portar a ser animals racionals, amb pensament, amb sentiments, amb coneixemtents; en ser persona. El problema és la poca capacitat de l´individu avui en dia per actuar davant la injustícia i davant certs valors que el sistema ha promocionat fins a convertir-los en senyal d´identitat d´aquest món i davant els què només et queda que indignar-te. Aquesta setmana hem conegut el nom de Greg Smith, l´home de la foto que acompanya aquesta entrada, i que fins ara era un desconegut. ¿per què el coneixem, ara? Doncs perquè aquest home ha tingut un moment d´humanitat, de ser persona. Fins ara treballardor de la tan desgraciada com coneguda entitat  financiera americana de Goldman Sachs, factotum del capital, va deixar la setmana passada l´empresa i va publicar un article al diari The New York Times on ha acusat directament a l´empresa de deixar de ser fidel als seus valors i intentar treure el màxim de benefici dels seus clients. Segons diu s´ha passat d´una cultura d´intentar aconseguir per ells el millor producte i rendiment, a intentar treure dels clients el màxim benefici pel banc. No l´importa res més fins convertir el benefici en una obsessió.  Això ho podíem pensar, però aquest tipus de declaracions constaten fins a quin punt és veritat que no som més que unes víctimes passives d´un sistema que es basa en tenir a una gran part de la societat totalment subjugada. Com ha comentat Greg Smith, els últims cinc directors generals de l´entitat es refererien als clients com a "muppets" (titelles).

Ala, pel que vulgui escoltar!.

Au siau

Lladres

Aquests dies estem com.  sempre veient passar nous actors a la gran obra de teatre d´allò púiblic. S´ha deixat una mica de banda el cas Noos. No se si és per deixar-ho de banda, però és d´una vergonya i d´un grau de caradura de tal magnitud, que es fa difícil de pair. No és justificable ni tolerable des de cap angle de visió el robatori de la cosa pública per lucrar-se i a sobre anar per la vida de superguai. D´aquí ràpidament passem al Matas, abans exemple a seguir, i avui expulsat; ningú el coneix, era abans bó, ara no, ¿qui serà?. Ahir President d´una Comunitat i veu influent; ara l´han condemnat en el primer de les 26 causes que té obertes. Però també apareix el xofer d´un senyoret a Andalusia que ens confirma el que ja sabíem: que amb els nostres impostos es fan coses, però també es roba i se´l queden per festes, drogues i r&r. Ningú ho reconeix, tot era mentida. Deia avui el periodista Fernando Onega, que és una bona veu periodística i d´opinió, que no és temps de pactes contrafraus, que és precís extremar controls dels calers públics i que no es mogui un euro sense que se sàpiga per què. Finalitzava el seu article d´una manera molt maca: " Y lamento el populismo, pero hay que decirlo: esta sociedad se quedará mucho más tranquila el día que vea que alguien es obligado a devolver lo que robó". Que bé!. Alguns comencen a veure el camí. Queda molt, però.

Au siau

Continuem perduts a l´ensenyament

Al Saló d´Expodidàctica s´han presentat una sèrie d´elements que intenten explicar-nos com seran les aules del futur. D´entrada tenim per exemple un inhibidor de mòbils per evitar que els nens puguin fer servir els aparells. També tenim un aparell per identificar la marca dactilar i saber on està el nen, si ha anat o no, qui és qui. O l´armari on es pot guardar el portatil i carregar-se mentre estigui a dins, amb un pany especial. Sí també sembla que han fet algun avenç en les pissarres interactives. Si seguim així d´aquí a no tant començarem a parlar dels professors robots, dels apunts vius, de la implantació de xips de control o de xips que al llarg de la nit vagin fent el repàs a la nostra memòria,etc,etc,etc. ¿Però home, quan parlarem de l´énsenyament? Perquè clar, suposadament portem als nostres nens, per formar-los. Perquè vagin adquirint al llarg del seu període d´aprenentatge una sèrie de valors, de coneixements que els portin a ser persones formades. El primer, persones; el segon, formades; i que amb aquestes dues premises comencin a aprendre a defensar-se en una vida que no els donarà res fàcil (bé, a alguns sí, com sempre). És important que els nostres polítics entenguin el valor i la importància de l´ensenyament. Del que significa per la societat apostar o no per intentar generar un bon ensenyament. I ja que ells no ho veuen, que ho vegin els col.legis, que apostin per una bona educació. En sortirem tots guanyant, però "mucho me temo...."

Deixem de fer ginys de control, i invertiem més en millorar el nostre nivell educatiu, que falta ens fa, renoi!

Au siau

Camí de Sant Jaume

Estic amb unes ganes de que arribi el 31!!!. Si déu vol, el 31 de març comencem novament a posar els nostres peus en marxa. Estic content perquè quan fa dos anys vàrem fer una aposta (d´aquelles de matxomens) de fer un trocet del Camí de Sant Jaume, mai no diria que hagués ocupat una part tan gran del meu temps i a més amb tant de gust. La veritat és que enganxa. És una aventura humana, un bocí de formació, de portar a terme una fita experimental que cadascú s´emporta a la seva motxilla vital i que l´ha d´ajudar a entendre una mica millor aquesta vida i entendre´s a un mateix. Podreu seguir-nos tal com vàrem fer el 2011 mitjançant un blog http://camidesantiago2012.blogspot.com.es/ on penjarem les nostres cròniques i aventures. Ho passareu bé i nosaltres també. ¡Quines ganes que tinc! En continuarem parlant. Tenim els nostres albergs reservats, el transport també, una organització ja rodada, ganes d´emprendre´l, bons cors humans i amistat. Prendrem un bon gin-tonic de sortida i d´arribada, amb la companyia de Sant Jaume.

Au siau

VISCA GAL.LES!!!!

Em confeso emocionat. És un gran dia. La sel.lecció de rugby de Gal.les ha guanyat el 6 Nacions. Pels amants del rugby él 6 Nacions és un torneig molt especial. Jo ja el seguia de petit a la tele. ¿Què va aconseguir convertir aquest esport en una cosa especial? Suposo que un conjunt d´elements. El primer és el joc; no és un conjunt de bèsties corrents darrere una pilota. Té les seves estratègies i el què en cada acció. És un esport de conjunt, de fer pinya (les temudes melés) on cadascú té una feina i una posició al camp, un deure que complir, però on tots s´ajuden davant l´adversari. Em va agradar també això: el que tens davant no és l´enemic, és l´adversari. I per tant, quan ha acabat el partit, tots se´n van junts a fer unes pintes plegats. Ja em direu quan esports fan això!. Un antiga dita anglesa diu que el futbol és un joc de cavallers jugat per vilans i el rugby és un joc de vilans jugat per cavallers. La següent cosa que em va sobtar va ser el respecte: tothom acata la decisió dels àrbitres, tant els jugadors com el públic. Aquest és molt respectuós i es dedica a animar al seu equip, no a increpar als altres.

Ja heu vist el què. Ara, ¿per què el meu equip és Gal,les? Perquè són els pobres. Jo sempre tinc un punt que em surt de justícia i de reivindicació dels oprimits. I aquí està Gal.les, la maltractada, la de terra de miners, la que tothom creu que són els que no han pogut anar a la anglesa, la mà d´obra barata que alimenta les fortunes. Doncs aquí hi són, ben orgullosos d´ells mateixos. La selecció galesa de rugby proclamada vencedora del Sis Nacions, el torneig més prestigiós del món, guanyant a la gran França per un ajustat 16-9 en la cinquena i última jornada. A més ha aconseguit el Grand Slam, trofeig per qui gunya tots els partits del Sis Nacions. Ahí es nada! Visca Gal.les!! Rwyt ti fawr!!

Au siau

Alzheimer

El grup Grífols ha anunciat que posa en marxa el primer assaig clínic en humans que permetrà veure la toxicitat d´una vacuna contra la malaltia d´Alzheimer. És una supernotícia, ja que suposa un gran avenç en la lluita contra una malaltia que té una gran incidència dins la societat en ser present en moltes famílies i l´impacte que genera el patiment pel malalt i el seu entorn. Les proves es duen a terme, ja que s´ha detectat la seva viabilitat en animals,cosa que és absolutament impressionant. L´empresa podrà posar-se en marxa per conquerir un remei per la malaltia, malaltia que afecta a gairabé 350.000 persones a l´estat. Tant de bó tinguin sort i puguin arribar a bon port. És una malaltia d´enorme duresa per qui la pateix i més pel seu entorn que veu com una persona va deixant de ser-ho de forma progressiva i imparable.

Sort.

Au siau

Mor Teresa Pàmies

Dia de dol avui. L´escriptora i lluitadora Teresa Pàmies hamort a Granada. Pàmies, ha estat una dona molt coneguda en tot el món cultural, d´esquerres, de reivindicació de les dones, i d´història. Dona de Gregorio López Raiumundo, autora de novel.les i de reportatges, va abanderar la paraula amb la seva memòria i la història de la seva vida. Va ser dirigent de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya. Publicà el seu primer llibre als 52 anys amb el llibre Testament a Praga amb què va guanyar el premi Josep Pla. Va escriure força sempre al voltant de la generació que va perdre la guerra. Al 2001 va ser guardonada amb el Premi d´honor de les LLetres catalanes. Però el més important és que va ser una dona senzilla, respectada, humil, que va ensenyar les seves vivències i una lluitadora vital incansable. S´ha anat una persona, i això sempre és una pèrdua. 

Au siau

Ha mort Moebius

Avui és un dia trist per tots els amants del dibuix, del còmic, de l´art. Ha mort Jean Giraud, dibuixant francès, més conegut com a Moebius www.moebius.fr/ . Per la gent que no ha tingut l´oportunitat de gaudir del món dels còmics, es tracta d´un art menor, fins i tot d´una afició. Tothom que mínimament s´ha apropat al còmic, és coneixedor de que només una paraula pot definir aquest món: l´art. Però a més un art especial, ja que compagina la paraula amb el dibuix, la pintura amb la trama i l´acció, el verb amb el silenci visual. Segur que milions de persones i per tant d´hores s´han projectat en aquest fantàstic món. Doncs bé, dins dels grans noms del còmics (Stan Lee, Kirby, Eisner, Valentino, Carlos Gimenez, Richard Corben i tants d´altres), Moebius era un referent. El seu somni es va concretar amb El teniente Blueberry que des de 1964 va estar cavalcant pel món. També ens va deixar un món amb El Garaje Hermético, El Mayor Fatal, Incal, i tantes i tantes obres. Sens dubte el seu estil marcava una forma i manera d´entendre la vinyeta i el seu to entre irònic i trencador, imprimia el caràcter necessari per enamorar-se de les seves trames. El trobarem a faltar, però segur que la seva mà ajudarà a pintar amb elegància i delicadesa allà on ell estigui.

Au siau

Grans veritats des de la senzillesa

Samuel Aranda, fotoperiodista de professió va guanyar amb la seva càmera el World Press Photo 2011 www.worldpressphoto.org/  Deia a una entrevista que li feien avui que malgrat ser veritat l´alegria que sent per haver rebut el premi, està commocionat per ser una de les seves fotos -just la que poso al costat-, la guanyadora com a millor foto de l´any, feta a Saná, Iemen. El fotògraf ha capturat fotos voltant pel món posant especial relleu als temes de la immigració. Aranda treballa des de fa molt pel magazine de La Vanguardia i porta molt de temps treballant a l´Orient Mitjà on ha estat testimoni privilegiat de l´anomenada primavera àrab. M´ha colpit la seva frase titular, per verídica, total i brutal alhora: "A veces es más fácil fotografiar conflictos que personas importantes en España". És una pena però segurament té tota la raó del món. Visiteu les fotos de´n Samuel, perquè són molt representatives del món actual.

Au siau

No habrá perdón para los privilegiados

Fa poc vaig fer menció d´un article d´opinió de Fernando Onega. Ell, amb la seva fina ironia i el seu intel.lecte treballat, feia una autèntica dissecció del que pensa avui -segons sembla-una part importat dels ciutadans i que té com a gran conclusió, una molt coneguda i dirigida a la classe benestant:  ja val de robar!.

Avui més articulistes i opinadors surten al terreny de joc. Avui ha estat Antoni Puigverd qui a la vanguardia feia un article que com a títol portava el títol d´aquesta entrada d´avui: "No habrá perdón para los privilegiados". Com podreu entendre el títol ja marca l´estil de ´l´argumentació final de l´article: uns quants des de la seva posició s´han farcit les butxaques i han escurat els calers de tothom portant a la situació d´avui. Jo particularment estic força d´acord amb moltes de les apreciacions que es van fent, entre d´altres coses perquè són d´una evidència que no fa falta estar establert en cap arc ideològic per tenir aquesta opinió. Ara bé. M´agradaria saber exactament on estaven aquestes opinions abans. Més que res perquè com sempre es diu ara és fàcil fer llenya de l´arbre caigut o apuntar-se a la fàcil opinió de "todos contra los de arriba". Però on estaven tots aquests que criden? Perquè era de domini públic. Tothom sabia que n´hi havia despeses que havien de sortir d´algun lloc, n´hi havia despeses que eren molt per sobre del que era normal, n´hi havia despeses de gent que no tenia prou capacitat de mantenir el ritme de vida, no de la seva vida, sinò de la nostra, ja que es feia i es fa amb diners de tothom. No crec que s´estiguin apuntalant bé els èxits de demà. No basta con apuntar quatre desgraciats. El canvi ha de ser real si volem ser alguna cosa demà. Però potser és utopia, potser vaig massa lluny: ni la desgràcia farà obrir els ulls de la banda!

Au siau

Fernando Onega veu la llum

No podríem acusar a Fernando Onega de ser persones d´esquerres. Dic això per endavant, per si de cas. Tothom que ha volgut, l´ha pogut sentir als programes de televisió i de ràdio com a comentarista polític, i per tant pot situar-lo a l´arc ideològic oportú. Sempre això sí ha parlat amb elegància i respecte envers els altres i a mi em sembla una persona força mesurada.

Aquesta setmana ha estat una de les seves cròniques d´opinió, la que ha batut rècord de visites. Vull reproduir-la sense tocar perquè crec que té molt valor tenint present la que està caient i venint de l´arc de qui ve. Volsaltres podreu jutjar l´encert o no de les seves paraules. Au siau.

"Si lo escribo, puedo ser un demagogo; pero si no lo escribo, reviento, y prefiero no reventar. Lo más deprimente del día de ayer no es que los estudiantes hayan cortado carreteras. Tampoco que Mariano Rajoy anuncie más sacrificios. Ni siquiera que hayan aparecido voces que, amparadas en las cuentas del desastre, empiezan a pedir la reforma del Estado de las autonomías, que suele ser el prólogo para pedir su desaparición. Lo más deprimente fue abrir los periódicos y descubrir este retrato del país: mientras el presidente de Cantabria decía la frase del año (no hay un euro), en otras páginas se veía correr el dinero del privilegio. Alguna cúpula bancaria se repartía cientos de millones de euros. Un banquero indultado percibió más de once millones en el mismo ejercicio. Y en empresas privadas, los incentivos situaban algún salario en una cantidad próxima al millón de euros mensuales. Esas dos caras de la vida española se publicaron ayer.

 La angustia económica de las autonomías ya sabemos a qué conduce: a la restricción del gasto social. Las cifras de los privilegiados caen sobre la piel de España pocos días después de conocer un estudio que alerta sobre la agonía de las clases medias, devoradas por la crisis; sobre los cientos de miles de hogares que se sostienen por la solidaridad familiar y la ayuda de los comedores de Cáritas, o sobre el aumento de las diferencias entre ricos y pobres que, naturalmente, se resuelve con esta sentencia: los ricos son cada vez más ricos, mientras el 22 por ciento de la población española vive con menos de 8.000 euros anuales, y a veces sin un solo euro. Uno comprende que a grandes ejecutivos corresponden grandes salarios. Uno comprende que en determinadas alturas de la gran gestión económica la competencia es durísima y resulta muy caro retener a los mejores. Uno comprende que la excelencia hay que pagarla. Y, puesto a comprender, uno comprende también que si se pagan grandes cantidades a los elegidos es porque son rentables para las entidades y compañías que muestran con ellos esa generosidad. Pero, aunque sea así, habría que recordar el consejo de aquel ministro de Gobernación a los gobernadores civiles: "Si no pueden ser castos, sean por lo menos cautos".

 A un país de once millones de ciudadanos en el umbral de la pobreza no se le pueden refregar por la cara once millones de salario de una sola persona. A un país que no encuentra un euro de crédito en la banca no se le puede decir que las cúpulas bancarias hacen un festín de cientos de millones. A un país que está mirando si le aplican el céntimo sanitario o el copago en las recetas, esas exhibiciones le parecen o inoportunas o indecentes. Y ante eso, sólo cabe una petición: señores del privilegio, si no quieren que se incendie la calle, no provoquen, por favor. No provoquen, que lo suyo es glorioso, pero el pueblo lo está pasando muy mal."

Bravo Onega, bravo!!

I ara...el mar

En la mesura en què anem coneixent més detalls de l´impacte de l´home sobre el nostre entorn ens espantem cada vegada més. Un estudi de l´Observatori Terrestre Lamont-Doherty de la Universitat de Colúmbia i la  de Bristol, està treballant els canvis climàtics al planeta i ha descobert que les taxes actuals de l´acidesa dels oceans no tenen comparança en cap altre període de la Terra. Segons es despren de l´estudi els oceans estan absorvint aproximadament una quarta part del CO2 de l´atmosfera, reduint el pH de la superficie.

En incrementar el CO2 també ho fa la velocitat a la que aquest es dissol a l´aigua del mar, baixant el pH de la superfície. Els experiments suggereixen que si el ph segueix baixant, podrem començar a veure els seus efectes sobre els organismes marins (pitjor creixement, menys cries, pèrdua de cos, reducció de l´activitat i finalment la possibilitat d´acabar amb la vida marina.

Com és habitual, a ningú li importa aquests estudis (val, potser a quatre), i per tant com ja sabíem acabarem amb 4.000 milions anys d´evolució amb una rapidesa mai vista. No és catastrofisme, és realisme. Ho hem dit amb els boscos de l´Amazònia i continuem la tala, ho hem dit amb l´efecte hivernacle i continuem expulsant gasos, ho vam dir amb els rinoceronts i aquest any hem acabat amb una altra espècie, i així successivament.

Visca la mort, doncs!

Au siau

L´humanitat del segle XXI

La marina americana està desenvolupanbt per a les seves naus de combat una superarma que dispara projectils a més de 160 kilòmetres de distància i a més de set vegades la velocitat del so. La nova arma funciona amb rails paral.lels i fa servir un camp magnètic i corrent elèctrica en lloc de components químics per generar l´energia que llança els projectils. D´aquí a cinc anys podrà llançar deu projectils per minut a 9.000 km/hora.

Mentre, la gent mor als carrers d´Homs, la gent mor de fam a la Banya d´Àfrica, milions de persones al món estan en situació de risc social o humanitari, acabem amb la natura, acabem amb les reserves naturals, la crisi colpeja a milions de persones, milions de nens no van a l´escola per treballar, milions de nenes han de prostituir-se, i ......

¿Com és que la gent no reacciona veient com alguns països continuen gastant en despesa militar mentre la gent mor? Són notícies que indiquen que l´home no està preparat, no és prou madur per avançar cap a un futur complert i ple. Ens quedarem pel camí.

Au siau