La crisi més a prop

Quan sentim les notícies, quan veiem les imatges de pobresa arreu del món, quan a la tv els documentals ens parlen de Grècia o Xipre, no ens recordem que la tan temuda crisi, la tan temuda pobresa, està més a prop del que sembla. Sortia a La Vanguardia un article al respecte. No perquè surti als diaris és més novedosa o més colpidora. A ple cor de l´Eixample (no cal anar a més barris) ja fa temps que persones anònimes treballen per donar de menjar a veïns que en senten de vergonya per no tenir què portar-se a la boca. És una pobresa silenciosa. No crida, no fa ostentació. És ajudada només: la vergonya no els deixa exterioritzar-la. Però el diari en fa menció. I ho fa bé, expressant a més el caràcter humà de molts voluntaris que, com a exemple, van posar en marxa el menjador social a la Rambla de Barcelona. Aquesta Rambla universal, plena d´història i de turistes, plena de calers i de marginació alhora, i ara plena de pobresa, aquesta sí, sense vergonyes. La pobresa no ha de tenir vergonya de res. Si de cas, han de tenir vergonya aquells que la provoquen. La pobresa és humil,senzilla,humana. La crisi ha portat a moltes organitzacions, entitats, associacions i voluntariats a fer i prendre mesures per ajudar als que no tenen recursos. Molts passem pel costat i no en fem cas. Molts són anònims, però estan. A La Vanguardia parlen del joves de San José, de la Parròquia de San Francesc de Paula que van iniciar el repartiment de menjars i roba el 2008 i ara no donen l´abast: dos dissabtes al mes reparteixen a la Plaça Catalunya i a l´estació del Nord. A les 22 hores, n´hi han unes 50 persones fent cua esperant per rebre el seu sopar, i per ser escoltats: necessiten que algú els escolti.

Mercès al seu esforç una nit de dissabte més de 200 persones han pogut menjar. No és la frontera d´un país africà. És la Plaça Catalunya de Barcelona. No són els únics que ajuden (però ajuden). Són estampes que abans no percebíem. N´hi havia. Però ara n´hi ha més. Cada vegada més. Cada vegada més amunt. Continuem sense voler veure-ho i sense voler aprendre. Potser aprendrem a la força.

Au siau!