Depressió, Gin-tonic i Barça

Avui torno. Ja sóc aquí!!!. Volia començar parlant d´allò que m´ha portat a aquest petit parèntesi: la meva aventura al Camí de Sant Jaume 2012. Però les notícies a la redacció apreten, així que més aviat en parlaré demà. El primer de tot un petó molt fort per Conchita (my love) que ho necessita i el mereix (força!). El segon ens porta al títol de l´entrada: depressió. El nostre Barça ha perdut. Teníem fe, teníem ganes, teníem necessitat després la derrota davant el madriz. Però un altre equip ha estat millor. Hem fet un taqui-gol, sí. Però el Chelsea ha resistit, ha marcat i s´ha endut el partit. Lloem al just guanyador. No hem pogut i punt. Rera la tristor, la depressió ha de ser d´un minut. No més. El nostre és un club diferent. Hem de sentir orgull dels nostres. Som quelcom més que un club de futbol, i s´ha d´estar darrera quan les coses no venen  fines. Però a més ens ha donat moltes alegries, desconegudes per la majoria. Sortirem endavant com tantes vegades, i cal reforçar el compromís en uns valors, en uns principis, en una forma de jugar, en una cantera i uns sentiments. Viva el beti manquepierda, Visca el Barça guanyi o perdi. És just reconéixer la derrota i alçar-nos demà orgullosos de ser del Barça. I prou. Per celebrar-ho, res millor que un gin-tonic: bombay, tònica schweppes, dos glaçons, pell de llimona i només un volt remenant amb cullera llarga en got tipus balon.

Au siau